Per Sant Jordi he defugit els llibres dels autors anomenats mediàtics (acostumen a decebre'm, tot s'ha de dir), i com sempre, deixo que un llibre em trobi a mi. En aquest cas va ser Prisioneros de la Historia, de Keith Lowe que dubto que trobi ningú més que se l'hagi llegit o hi hagi parat atenció. Té una mescla que a mi em captiva sempre, la barreja d'una erudició expressada de forma planera i aplicada a uns elements comuns, de manera que ens permeten fer una lectura innovadora de la realitat. En aquest cas és una anàlisis, fins un cert punt personal i subjectiu però molt i molt ben fonamentat i subtil (es nota l'erudició d'un historiador especialista en la Segona Guerra Mundial), de monuments sobre aquest període. La conclusió és clara, les lectures que fem de qualsevol bé amb una càrrega simbòlica o patrimonial poden ser molt més complexes, profundes i ambigües del que podríem suposar d'entrada. La història i la perspectiva que n'anem agafant fa fins i tot que aquestes lectures canviïn a voltes ben lluny de la pretensió dels autors del monument. O sovint deixen traspuar intencions ocultes que ni el mateix executor n'era prou conscient deixant-lo en evidència. Els passa com amb les bones històries, que un cop publicades (que vol dir exposades al públic), en perden el control i actuen autònomament on ens hi projectem i llegim coses que ni el mateix autor hauria imaginat. I molt sovint posant en relleu contradiccions que oscil·len entre la ironia i l'atrocitat. El tret comú és que tots aquests monuments (n'hi ha de tota mena, mausoleus, paisatges, espais de memòria, museus, relíquies de catàstrofes etc.), és que són presoners d'una història que precisament els empresona i els fa parlar més del que s'havien proposat. El que més m'ha sobtat ha estat que molts monuments que tothom consideraria respectables, amaguen idees inquietants o no tan pures com voldria una lectura superficial. O la lectura "oficial". A tall d'exemple esmentaré la cúpula atòmica d'Hiroshima que té una segona intenció de recrear el Japó com una víctima que ha expiat el seu passat i està obligat a renèixer (passant de puntetes la seva culpabilitat), l'estàtua mastodòntica de Mayanev Gurman a Stalingrad per commemorar la batalla més atroç de la Segona Guerra Mundial que obvia la incompetència i menyspreu per les vides dels generals russos pels soldats rassos o la pintura que presideix la sala del Consell de Seguretat de la ONU que atesa la seva efectivitat i funcionament ha esdevingut una paròdia del que havia de ser aquest organisme. O com els nord-americans tendeixen a fer memòria de la Segona Guerra Mundial en termes heroics i quasi mítics obviant tics i episodis no tan gloriosos (a mi sempre m'ha provocat horror que es concebís la idea de bombardejar, fer desaparèixer el mapa sense més dues ciutats senceres amb les seves mares, infants, civils pacífics sobre els que va caure l'horror atòmic i es van fulminar, literalment, en pocs segons).
També el llibre m'ha escollit en el moment precís que hi ha tot el batibull entorn del ex-Valle de los Caídos, ara de Cuelgamuros (no sé quin dels dos noms sembla més sinistre, la veritat), que es vol desideologitzar en nom d'un suposada memòria històrica. Aniria bé que els que participen d'aquest maquillatge llegissin el llibre si més no per fer-ne una lectura adequada que és el que finalment donarà valor a un monument, sigui quin sigui el valor que li atribuïm i la lectura que en fem. Per tant, també, la simple "desacralització" d'un espai o la retirada, directament, d'un d'aquests epitafis de la història, cal que es pensi amb cura perquè pot tenir l'efecte contrari: una ideologització i sobretot, de prendre punts d'ancoratge amb la memòria col·lectiva i la nostra pròpia història per vergonyosos que ens semblin.
En aquest sentit, m'ha fet pensar en el procés de culpabilització o criminalització que té lloc respecte als fets de la Guerra Civil. Ens és sempre més senzill pensar en termes de bons i dolents, de traçar línies concretes que ens orientin sobre on està la raó i allò legítim. Fa un temps vaig llegir uns quants dietaris de ciutadans corrents durant la Guerra Civil, editats en forma de llibre. Es percebia ben bé la transició des de l'eufòria bel·licista per derrotar l'alçament, fins el cansament final en que el desig imperant és que tot acabés, fos com fos, guanyés qui guanyés, però acabés. Només així es pot entendre la plàcida entrada de l'exèrcit Nacional a Barcelona. Una ciutat genuïnament rebel que veiés un perill d'aniquilació davant aquesta força s'hauria convertit en un fortí. Fa de mal recordar que tota resistència a la dictadura de Franco va ser més aviat residual i intrascendent per molt heroics que ens semblin el grapat de maquis, i que només va ser seriosa quan es va produir un canvi generacional i en aquest cas els vents de la història bufaven a favor. També és diferent la visió dels bàndols quan la tragèdia va mossegar una família de forma absurda, sigui per un afussellament indiscriminat per part d'anarquistes o en l'altre bàndol.
La llei de la memòria potser hauria de preservar certs símbols i monuments, i més aviat atiar l'estudi i interpretació del que deien abans, i el que ens diuen avui. Com els ha ocorregut a alguns monuments analitzats en el llibre que ha motivat aquesta entrada, el temps els ha posat simplement al lloc que els pertoca sense que calgui demolir res. Alguns, fins i tot, han derivat en caricatura, d'altres, ens permeten entendre què pensaven, sentien i com es projectaven els protagonistes dels fets que volen recordar.
