dijous, 20 d’abril del 2023

Teseu i el laberint del Minotaure

 Aquesta setmana eren les jornades literàries a l'escola dels meus fills. Van demanar pares voluntaris per explicar contes i m'hi vaig presentar. Vaig escollir uns contes sobre mitologia grega, adaptats i il·lustrats per a nens, entre els quals ells (nens de 3r i després de 5è), van escollir la història de Teseu i el laberint del Minotaure. Va ser una experiència preciosa. Primer, perquè em va permetre vagar per l'escola durant l'horari lectiu i respirar l'aire i l'ambient d'una escola de primària. És una de les grans creacions de la societat humana, les escoles. Quina emoció sentir com hi palpita la vida, s'hi acull i es fa créixer els infants en tots els aspectes i com s'hi remouen, inquiets com peixos en una alegre peixera. I com es remouen els records davant els sorolls i olors de les aules. Tots reconeixerem que el pas per l'escola ens impregna tota la vida i em fa preguntar en quin punt ens vam tòrcer i vam perdre la espontaneïtat, la innocència i la creativitat que ho amara tot en aquest espai. Em sembla un paradís perdut i no entenc com no li donem tot el valor que mereix. També entenc com de cruel i determinant, en un sentit negatiu, pot ser quan aquest espai esdevé l'escenari d'abusos o d'un acolliment defectuós. No cal esmentar el bullying, els abusos de qualsevol mena o haver-se creuat amb un professor/a que no mereixia que tingués al càrrec cap nen. És com si robessin l'espai de paradís que aquesta vida ens té reservat a tots. I alhora com és d'important que en aquesta etapa se'ns creuïn pel camí les persones adequades. 

Al marge d'aquesta reflexió, la història que vaig explicar va ser un encert. I haver-ho de fer als nens primer de 8-9 anys i després als de 10-11 em va obligar a repensar-la i redescobrir-la. No em vaig limitar a contar-la, sinó a explicar qui eren els grecs que se la van empescar, què significava i perquè un text que es va generar fa més de quatre-mil anys encara ens pot resultar tant actual. En definitiva, vaig intentar ensenyar a llegir, que no és simplement saber desxifrar una gramàtica. Per exemple, Teseu era un heroi que amb l'ajuda d'Ariadna entra en el laberint, mata el minotaure i salva Atenes de la maledicció del rei de Minos que reclamava sis nois i noies cada any per a que el monstre mig brau mig home se'ls cruspís. Això em va donar a peu a explicar què és un heroi, algú que per sobre del criteri raonable de qualsevol altre, en aquest cas el seu pare, fa el que creu que ha de fer, allò que és bo. Si la història s'acabés aquí, quedaria coixa. Després s'esguerra, abandona de mala manera Ariadna que l'estimava, torna fent festes a Atenes i oblida posar la vela blanca al vaixells de manera que el seu pare, Egeu, creu que no ha tingut èxit i abans no toqui terra es llença per l'espadat avall cap el mar que a partir d'aleshores tindrà el seu nom (el mar Egeu). L'heroi, com tot veritable home, té un costat fosc, i als èxits el segueixen els fracassos. La vida és un clar-obscur. Teseu entén la lliçó i això el fa savi i un rei d'Atenes prudent. Enfrontar-nos al nostre costat fosc és potser la major de les heroïcitats que podem escometre.

Als nens els vaig explicar que les històries són com qui obre una porta i entra en una sala on no sap què hi trobarà, però si la història és bona hi haurà altres portes que si vol també podrà creuar. Per exemple, en la rel de la llegenda de St. Jordi hi ha un clar ressò de Teseu. Però també històries paral·leles que vaig descobrir durant l'explicació. Com la de Dèdal, el virtuós arquitecte que va construir el laberint tan bé que ni ell mateix en va saber sortir. No és veritat que homes de gran talent, al final han creat coses que els han acabat empresonant? Lligats a la seva obra ja no saben qui són o deixen de ser. Més patètics són aquells que sense talent han pretès crear alguna cosa de memorable i ni això han aconseguit. Són doblement presoners. Però més captivadora és la història del seu fill, Ícar, també enginyós, que amb plomes i cera fabrica unes ales per poder sortir ambdós volant del laberint. Dos missatges molt potents té aquesta derivada de la història. Primer, un de positiu. Quan estem enfonsats i atrapats en el nostre propi laberint i no trobem sortida, potser la solució és enlairar-nos amunt, per sobre del que ens atrapa i la pròpia mediocritat que no permet veure l'eixida,  saber albirar amb prou distància per escapar-ne amb el recurs de la nostra ment i creativitat. A voltes és tant senzill (però difícil!) saber mirar les coses d'una altra manera (és a dir, "volar"). I l'altra és que Ícar, massa content del seu poder, aprofita per enlairar-se enllà per atènyer el Sol però la calor li desfà la cera i es precipita. Ens diu que tota creació, per molt enginyosa que sigui,  pot portar en ella mateixa un germen de destrucció (personal o col·lectiva). Podem trobar molts exemples en la història, però no us sona d'alguna manera amb tot l'enrenou que tenim ara de la Intel·ligència Artificial o el ChatGTP? No amenaça aquest progrés prodigiós de liquidar la nostra creativitat, el que ens fa homes? I no cal esmentar el mateix canvi climàtic (potser estem a les beceroles d'una hecatombe), que el nostre suposat progrés està provocant.

És astorant com els antics grecs ja havien acumulat tanta saviesa amagada darrera mites o fets que ens semblen prodigiosos mirats d'una forma superficial. Van saber pair centenars d'anys d'història i crisis per entendre la naturalesa de l'home i de la història, moltíssim abans que nosaltres que anem de llestos. Ens ho han llegat i no sabem llegir-ho. Això ens fa doblement imbècils. 

A més de tot això, jo em quedo com a lliçó el que aquests nens m'han recordat i fet redescobrir. Que val la pena posar-nos-hi per obrir un horitzó que els valgui la pena llençar-se a la vida. Tota una heroïcitat. 




diumenge, 16 d’abril del 2023

La Verge del Rocío a TV3

 No m'agrada escriure sobre polèmiques espúries com la provocada per la paròdia sobre la Verge del Rocío al programa del Està Passant de TV3, però faig una excepció i llenço aquí quatre idees que em suscita una polèmica d'aquest tipus, no la polèmica en sí mateixa. 

En primer lloc aplico una norma, que reconec massa exigent, a l'hora de fer mofa o sàtira del que sigui, i és que abans se n'ha de ser capaç de parlar-ne amb coneixement i de forma seriosa. Aleshores es dona la forma més elevada de l'humor, la ironia. No és una norma aplicable i per tant ni de lluny pretendria cohartar la llibertat d'expressió de ningú. És una simple posició personal i crec que tinc prou bagatge per adonar-me amb certa rapidesa quan qui fa una paròdia compleix aquesta condició. Per exemple, en la meravellosa comèdia de Woody Allen "Midgnight in Paris", caricaturitza la crème de la cultura dels anys 20 del segle passat que pul·lulava o havia pul·lulat per París. Hom se n'adona ràpidament que només es pot escriure un guió semblant des del coneixement real i fins i tot profund d'aquests personatges (Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel, Henry Miller...). Quan detecto que és exactament el contrari,  deixa de fer-me gràcia de forma automàtica i involuntària. La segona norma és la simplificació, allò de prendre l'anècdota, el detall, pel tot. Per exemple, quan un dels humoristes que ha generat l'esmentada paròdia de la Virgen del Rocío es defensa contra les acusacions de certs sectors de l'Església Catòlica (la institució més al·ludida en aquest cas), qualificant-la de "secta dirigida per pederastres" o el segon en discòrdia demana als bisbes que es preocupin més de la pedràstria que de criticar-los, denota una posició d'aquest tipus. I desafortundament és una pràctica ja estesa com una metàstasi utilitzada per desacreditar xaronament qualsevol posició política o col·lectiu. És un tic accentuat per l'actual cultura del tweet que redueix les anàlisis a petites càpsules sense cap reflexió. També denota un abisme entre el pretès ofensor i  el pretès ofès que fa difícil o impossible qualsevol encontre o reconciliació.  Quan es dona això, també deixa de fer-me gràcia la paròdia, també de forma automàtica, perquè redueix l'humor a un hihihi-hahaha depriment (normalment, la categoria d'aquest tipus d'humor fa un recurs sistemàtic als temes sexuals suposo que per manca de més recursos). La tercera norma que també respon a una inclinació personal és que jo m'estalviaria de fer cap mofa si això ha d'ofendre  ningú. Ho subratllo de nou, és una inclinació personal que té a veure amb la meva sensibilitat i de nou no es tracta que sigui un límit cohercitiu de la llibertat d'expressió. No parlo en el sentit d'incomodar, remoure consciències o fer reflexionar posant de relleu hipocresies, contradiccions o paradoxes que és el que fa una bona paròdia.  Si és així, també deixa de fer-me gràcia (per entendre tot el que dic, jo aconsellaria remirar els acudits gràfics del Perich que sí compleixen amb escreix aquesta funció de l'humor; destil·len una finíssima ironia i per això encara són descaradament actuals, o rellegir l'enyorat Pere Calders). I no parlo en aquest cas que qui se senti ofès siguin sectors de l'Església Catòlica o afins que a vegades parlen com aiatol·lahs que tenen l'ideal d'implantar una sinistra teocràcia, i n'han deixat anar de més grosses i fins i tot sense cap tic d'humor. Em refereixo a la gent planera pels qui, tornant a aquest exemple, la Virgen del Rocío forma part del seu paisatge sentimental, el seu imaginari col·lectiu on s'arrelen a una terra, unes creences o una tradició, tot plegat factors que ens fan profundament humans. El nostre Josep Maria Ballarín va saber traspuar en els seus llibres i escrits la profunditat, i diria que autenticitat,  d'aquests sentiments. Per tant, quan es dona un cas així, també deixa de fer-me gràcia potser per un excés d'empatia per algú com jo que quan mira un partit de futbol té el desig que ningú perdi (o potser, els qui tenen una  manca d'empatia són els que fan segons quines paròdies).  I ja deixo de banda la grolleria i la mala educació que responen a una altra categoria. M'és especialment desagradable veure a algú riure en aquestes circumstàncies, un espectacle decadent. I si es fa amb coneixement de causa ja entra en la categoria d'escarni, que és una forma de maldat. Aleshores ploro directament i no de riure.   O encara pitjor, quan qui pareix la suposada paròdia ho fa des d'una posició de suposada superioritat moral que també es pot percebre. En aquest sentit, no em sembla de rebut que el mateix humorista  hagi fet saber que ha rebut amenaces de mort a través de twitter i les xarxes socials. De sonats amb ganes no només de tirar pedres al terrat aliè quan se'ls dona l'oportunitat o directament trecar els vidres, en va plena la xarxa. No és cap novetat. Malauradament, no es podia esperar altrament per molt censurable que sigui i aquest argument és com fer-se l'orni. A mi mateix només per deixar anar a twitter que tan sàviament he abandonat que els gossos espantaven els ocells als parcs em va caure un vitupendi impensable. De nou, prendre l'anècdota pel tot i desqualificar així qualsevol contra-argument.  

Dit tot això i per sobre d'aquesta disgressió, considero essencial la llibertat d'expressió i per tant rebutjo qualsevol censura en la línia que s'ha defensat en els mitjans de comunicació a rel d'aquesta polèmica. Tothom té dret a mostrar la seva sensibilitat, intel·ligència, sentit de l'humor, en viu i en directe en la plataforma que li plagui. Que jo rigui, plori o mostri una planera indiferència també forma part de la meva llibertat.  

I suposo que que els escasos lectors d'aquest blog es deuen preguntar, quìna reacció m'ha provocat l'sketch? En primer lloc reconec les dots còmiques de l'actriu, els girs de guió i que personalment no m'ha ofès, potser perquè tendeixo a ser condescendent, i fins i tot m'ha fet esboçar algun somriure tot i trobar que és un humor fàcil i una mica groller i transgredeix alguns dels principis que he esmentat. El que em pesa més, al final, és el tercer punt i és que gent que té un lligam sentimental sincer amb aquesta representació de la Verge Maria s'hagi sentit afectada. Sempre em pot el costat dels perdedors en un partit de futbol...


P.D: Respecte a la devoció mariana, aconsello llegir el llibre de Josep Maria Ballarín "Santa Maria, pa de cada dia" (quin narrador!), que permet reconciliar-se i anar a l'essència d'aquestes manifestacions que han derivat a vegades a un barroquisme que convida, injustament, a riure-se'n. 


dimarts, 4 d’abril del 2023

Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.