dimarts, 29 de juny del 2021

Guerra i Pau

 Fa ja mesos que m'estic llegint, sense cap mena de pressa però sense pausa, "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi. Bàsicament en les estones perdudes en el tramvia o el metro. Assaborint a poc a poc aquesta obra mestra com si temés que s'acabi massa aviat i em deixi massa temps amb un delit que aleshores serà insaciable. Crec que ja ho havia escrit abans per aquí, i ara em reafirmo, que certes lectures tenen el moment idoni en la vida per ser llegides. Aquesta feia temps que la tenia entre cella i cella, però hagués estat un error entomar-la abans. Podria induir a un malentès si digués que, de fet, estic aprenent a llegir, si per llegir entenem la capacitat de copsar no només el sentit del text sinó la seva profunditat. I és que Guerra i Pau és una obra esborronadora que, encara que tot just n'he superat la meitat del seu gruix, acomplexa qualsevol que tingui ínfules d'escriptor i indueix a pensar que després d'això, ja s'ha dit tot el que es podia dir. Potser exagero, però és un reconeixement a la capacitat d'anàlisi psicològica del Tolstoi, a mostrar els personatges sense que ell en sigui jutge (fa allò tan difícil de, com autor, desaparèixer del text) i a més crea uns homes i unes dones que al marge del temps i l'espai en que van viure ens podem identificar per les seves dèries, ambicions, inclinacions. Són universals i ho seran mentre hi hagi algú disposat a llegir Tolstoi. 

Ara bé, potser exagero quan afirmo que Tolstoi desapareix del text. No és del tot cert en algun passatge on deixa anar una parrafada reflexiva quan valora el que varen ser les Guerres Napoleòniques. Guerres que narra amb la versimilitud de qui n'hagués estat testimoni quan de fet va néixer anys després d'aquests fets. La qual cosa fa pensar que no tingués capacitats paranormals per viatjar i fer-nos viatjar fins aquells fets i aquella societat amb tanta verosimilitud. La seva mirada d'estilet disseccionador, una mirada encesa de llop com deien els seus coetanis, capaç de copsar qualsevol detall i arribar fins el moll de la realitat sense pietat per ell ni pels seus personatges. 

Al que anava, hi ha un fragment que em ve com anell al dit, perquè és una cosa que m'havia passat pel cap sovint llegint altres textos de Tolstoi, i és què hauria pensat, sentit, una ànima tan gran, tan humana, perspicaç, independent i sensible si hagués arribat a conèixer els horrors que van seguir després de la seva mort el 1910 (la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial i la Segona), amb l'esperança que els hagués pogut dotar d'algun sentit (fer-les humanes i comprensibles) com va fer amb les Guerres Napoleòniques en escriure Guerra i Pau. Horrors (com l'extermini elevat a una escala industrial), que no podien tenir parió amb la destrucció que haguera pogut provocar Napoleó. Així doncs, entre altres coses escriu Tolstoi en aquestes pàgines magistrals on es deixa sentir la seva veu:

"Cada home viu per a ell mateix, gaudeix per la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l'ha realitzada es torna irreparable, la història se l'apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada" (pp.525 de la traducció de Edicions 62). 

 Una reflexió digna i adequada per qualsevol moment històric, inclòs el que ara i avui ens toca viure.