dimarts, 31 de gener del 2017

Brúixola, de Matthias Enhart

 Per fi m'he acabat aquest llibre, el darrer premi Goncourt que el portava traginant des de fa massa setmanes. Una de les crítiques del llibre deia que era una obra hipnòtica. És cert, i això encara que té un argument, una trama quasi inexistent i molt simple. Un enamorat rememora, enllitat per una malaltia que no ens arriba a revelar mai, el record de la dona que estima i amb la qual no ha pogut arribar a consumar l'amor que sent, o quan n'ha tingut l'oportunitat s'ha frustrat. Res de nou, si no fos pel farciment que hi posa que és el que el fa tan sucós. Aquesta és la sorpresa del llibre, una mena d'assaig camuflat d'història d'amor frustrat (o potser és al revés), que desfila tota una disquisició sobre les íntimes relacions entre orient i occident, l'art, sobretot pel que fa a la poesia i la música, esquitxat de personatges secundaris i petites històries que serveixen per ancorar-nos al relat i fent gala d'una erudició esborronadora. Moltes de les cites literàries i  els autors que esmenta no els havia sentit anomenar mai, i en algun moment he pensat que s'ho inventava. És fascinant com arriba a teixir les íntimes relaciones entre autors, músiques, història (fins i tot fent referències ben recents de la destrucció d'Alep), transportant-nos des del segle XII al XXI en una sola pàgina, introduint-nos en l'imperi turc a pinzellades, la revolució iraniana, la Viena imperial (porta de l'Orient), etc. etc. Ves a saber, consultaré la wikipedia per si un cas. També cal afegir el domini quasi virtuós del llenguatge, un punt d'ironia i humor en els llocs adequats que ho relliguen tot. En fi, fa enveja i incomoda llegir una obra semblant, un servidor se sent una mica mediocre, però alhora estimulat.