divendres, 18 de març del 2016

El segon segrest d'Europa

 El nom d'Europa prové  d'una nimfa, a qui Zeus, enamorat, va segrestar disfressat de bou blanc. Ella, en veure un animal tan bell, s'hi va pujar a la gropa i Zeus se l'endugué a l'Olimp a fer-se-la seva. Entre el somni original i el que veiem ara, crec que estem presenciant un segon segrest d'Europa, però enlloc de cap Olimp, porta a la seva perdició.  On estan els ideals de grandesa dels pares fundadors de la idea Europea? Vaig escriure fa temps un post sobre el tema que ara veig volia ser massa optimista (Oh! Europa) Els dirigents europeus, la majoria, han mostrat una mesquinesa que provoca feredat davant el drama dels refugiats Sirians. Com es pot convertir tant de dolor en una assumpte de mercadeig polític? Com s'ha pogut arribar a plantejar sense embuts la deportació en massa dels refugiats encastats contra la frontera Macedònia? L'únic dirigent amb un posat digne ha estat Angela Merkel, que ha intentat articular un discurs positiu i innovador. Un articulista ha escrit que estem creant murs, que al final se'ns cauran a sobre. Des d'un punt de vista moral, ja ens han enterrat. Què passarà el dia que una generació d'europeus busqui asil, diguem que a un país del Nord d'Àfrica? Tan se me'n dona si són económics o fugitius de la guerra. Europa té la capacitat material d'acollir tots aquests refugiats.  Quina és la por que ens paralitza? El càlcul polític? O potser que aquest gest obliga a posar en qüestió el model actual de relacions econòmiques? Quines són les veritables pors que s'amaguen darrera el mur que estem construint? Perquè, reconeguem-ho, tots els que mostrem el nostre disgust, ens ho mirem des de la comoditat de casa, precisament aquella que esperem qeu els nostres dirigents conservin amb zel, i que per tant només fan que fer d'heralds de les nostres mesquines ambicions. No ens falta espai, no ens falta menjar, no ens falten vivendes. I malgrat tot, no som capaços d'oferir-los aquest aixopluc bàsic a un nombre de persones que totes elles només omplirien una ciutat mitjana Europea. Finalment, la idea d'Europa s'ha pervertit en una munió d'interessos que han arribat al punt de temptejar amb una dictadura, la Turca, per salvar la papereta com si fos un vil mercadeig. Parafrasejant un polític a les vigílies de la primera guerra mundial, i els llums s'han apagat a Europa, i un fantasma la recorre. 


dijous, 10 de març del 2016

Sóc el millor

 Llegeixo al diari, després de l'homenatge a Aíto García Reneses, que aquest afirma que el seu pare li va aconsellar que fes el que fes, provés de ser el millor. Cap problema amb el pare de l'Aíto. Però, això de voler ser el millor crea un problema important. De millor en una cosa concreta, només n'hi ha un per definició. I de coses dignes d'admiració, n'hi ha un nombre limitat. Ergo, si hi ha massa gent que es mouen per aquesta aspiració, la piràmide de frustrats (talment una piràmide alimentària o ecològica), serà amplissima en la seva base que sostindrà un solitari triomfador en la cúspide. No deu crear massa felicitat aquest esquema. Un altre plantejament de fons és l'actitud d'aspirar a ser el millor, sense que ser-ho es converteixi en un objectiu. Sembla un discurs més sa. Altrament, això de ser el millor sabem que és subjectiu en molts termes, i no es tracta necessàriament de ser-ho, sinó a més tenir l'oportunitat de demostrar-ho i potser encara més difícil, que ho reconeguin.
Un exemple qüotidià. Només cal mirar el panorama cultural català en l'àmbit escrit i en les arts escèniques. Un servidor es pregunta si en una població de 7 milions d'habitants, no hi ha més talent que el que es mostra a les pantalles i les llibreries. És colpidor però ho acceptem com a normal, que el mateix grup d'actors (cares conegudes), surtin  a quasi tots els espectacles teatrals, sèries, audicions de rapsodes, etc. etc. Segur que no hi ha ningú més que els pugui fer ombra, no en un sentit competitiu? O simplement que això de ser  el millor no és una simple qüestió de talent? I no dic que siguin realment bons, però jo només em quedo amb el Lluís Homar, el Julio Manrique i la Núria Espert. El Flotats és un cas a part.  I tots tres (el segon potser menys), no es prodiguen excessivament a la tele o altres llocs. Senzillament, no ho necessiten. Em sembla que tampoc necessiten ser reconeguts, se saben bons, i jo i molts ho hem anat confirmant cada vegada (no tant sovint com voldria), que els he vist actuar. En l'àmbit de les lletres la cosa és més depriment. Que els tres premis més prestigiosos de les lletres catalanes, el Josep Pla, el Mercè Rodoreda i el Llull, hagin caigut en tres conegudíssims periodistes fa un tuf que Déu n'hi do. No em crec que no hi hagi més talent que aquests tres. I em temo (encara he de llegir les seves obres però no passaran a la història, n'estic segur), que no suposen cap aportació a la literatura catalana realment significativa. En resum, que exhaurides les edicions aniran a criar pols en oblidades estanteries. No és un comentari de mala llet,  no ho desitjaria pas però, en fi, quan entro en una llibreria m'abassega aquesta sensació semblant a entrar en un cementiri, quan d'oblit acumulat... 
Em sembla també que en aquesta filosofia, per dir-ho d'alguna manera, s'amaga de nou l'antiga (en el sentit clàssic de la paraula) ambició dels herois grecs, que no consideraven cap altra glòria que la de passar a la posteritat segons es recordessin les seves gestes. Això havia creat caràcters més aviat piscopàtics, el famós Aquil·les, el del tal·ló, era un tipus posseït per una fúria malaltissa (i un xic sanguinària). Ara també recordo que, un cop passat al Hades, al inframón després que Paris li va endosar una sageta al seu famós tal·ló, va rebre la visita d'Ulises i li va fer saber, lacònicament, que això de la immortalitat estava sobrevalorat. Ai, la saviesa sempre ens arriba massa tard per reconèixer-la....


dimecres, 9 de març del 2016

Götterdämmerung


El Capvespre dels déus, això vol dir Götterdämmerung, la darrera obra de la famosa tetralogia de Wagner coneguda com l'Anell dels Nibelungs (les tres prèvies són L'Or del Rin, La Walkiria i Sigfried). He tingut la immensa sort de poder assistir a la seva posada en escena al Liceu de Barcelona, assegut com els antics burgesos de la ciutat, a la platea. 
Després de glatir aquest cimal de la cultura europea, no he pogut deixar de recordar aquesta dita que tots els imbècils que no coneixen Wagner acostumen a esmentar per fer-se els graciosos, allò que quan l'escolten els venen ganes d'envair Polònia. O l'associació vàqua amb el nazisme. Només reflecteixen una trista ignorància. 
 A Wagner cal entrar-hi com la pluja fina, i els anys són un bon aliat. I certament, com més passa el temps més crec entendre tot l'entrellat de passions humanes que s'exposen en les seves òperes, però sobretot en la tetralogia, i la seva intemporalitat.  I el que és més fascinant, veure com totes aquestes pulsions són ben presents en el món d'avui. Per això, mentre hi hagi humans, no caurà el teló de l'oblit en aquesta obra. No es tracta d'un relat mitològic d'ùns éssers fabulats, el relat mitològic sobre el qual se sustenta, que beu de diverses fonts, serveix per vehiculitzar totes les emocions que podem compartir, o que hem observat com a humans.
Una de les coses més fascinants de Wagner és que posa al mateix nivell la lletra, la música, l'escenografia i crec que més recentment també la interpretació dramàtica. És l'ideal d'art total, que vol tendir a la fusió. I el que em resulta fascinant (gastaré aquesta paraula) també és com un grup d'homes ens podem posar d'acord per posar-ho tot junt i crear, fabular, una realitat nova que és la mateixa òpera, com si fonguéssim tots aquests materials en un mateix crissol. Això sí que em sembla màgic.
No m'atreveixo a fer cap crítica sobre la qualitat d'aquesta representació. Només per les hores i el talent esmerçat per tots els que han muntat i interpretat l'espectacle ja m'esborrono i em fa barata l'entrada que vaig pagar. Els Wagnerians solen ser un col·lectiu fanàtic i obsessiu en aquest sentit, em sembla que no en conec cap altre que sigui tant intransigent amb la recerca de la perfecció i defugi la indiferència com si en fos al·lèrgic. Només hi ha passió, no s'hi pot acostar de cap altra manera. Qui vulgui jutjar-ho per ell mateix que vagi al Liceu (si s'ho pot permetre o està prou motivat per permetre-s'ho). Com a resultat, els acords finals quan el Wahalla crema finalment, no han deixat de ressonar dins del meu cap des de fa dos dies. Sublim. Estic definitivament perdut.