diumenge, 15 de juny del 2014

Monarquia

 Hem viscut tants anys sota la presència del rei Joan Carles I, justificada pel seu paper durant la transició a la democràcia, que a mi se'm fa molt estrany tot això de la cerimònia de coronació d'un nou rei, amb el nom de Felip VI. La impressió, emocional, és d'un atònit anacronisme. Com si haguessis ressuscitat Ramsés II i el posessin al capdavant del govern egipci. 
També m'ha provocat una certa perplexitat el monarquisme exhibit per molts mitjans de comunicació, especialment diaris, en que s'ha fet pinya al voltant d'aquesta institució d'una forma, perdoneu l'expressió, francament petenera, per no dir fins i tot idolàtrica. 
Com passa en moltes coses, és important tornar a l'arrel per entendre-les. Quin és, al cap i a la fi, l'origen de les monarquies? I deixem-nos estar de designis divins i fonamentalismes nacionals. Les monarquies enfonsen les seves arrels en la desmembració de l'Imperi Romà, quan les famílies patrícies s'organitzaren al marge de l'imperi que no els podia donar més cobertura, i establiren les bases del sistema feudal. Les vicissituds de la història van fer que alguns llinatges prenguessin preeminència fins amb el temps esdevenir monarques d'una nació o imperi. Això és un resum molt suscint. Evidentment, les monarquies es van dotar d'una càrrega simbòlica fins confondre la nació o l'imperi amb el mateix monarca, i de retuc, amb el sistema polític i social que el sosté. La màxima expressió va ser l'absolutisme borbònic dels reis francesos (allò de l'Estat sóc jo i tota la pesca). En d'altres casos, aquesta figura simbòlica ha esdevingut un aglutinador del sentiment o dels interessos nacionals, i ha estat moderada i ha esdevingut moderadora, a voltes no se sap ben bé de què, fins les actuals monarquies parlamentàries, que són purament simbòliques. La tendència general és que si no han evolucionat en aquest sentit, han tingut una fi més aviat poc desitjable. Com a símbol representatiu i ben sovint com a còmplices d'uns sistemes injustos i anacrònics, evidentment han patit les convulsions polítiques i socials que han passat des de l'exili (vegeu els reis grecs i els Búlgars i el mateix Alfons XIII), la plebeització (els emperadors xinesos), o ras i curt la decapitació, afussellament o el que s'escaigui segons les tradicions del país, i aquí la llista és llarga (Lluís XVI, el tsar Nicolas II, etc.). Tot cal dir que en aquests darrers casos s'ho van ben buscar. 
 En tot cas, avui dia la pervivència de la monarquia no s'entén sense la necessitat social d'uns elements referncials, que ens identifiquen com a comunitat (i com a sucosa font de material per la premsa de paper couché), o també com a reflexe inconcient de l'ideal de vida que alguns voldrien, o ves a saber perquè. Des d'un punt de vista pràctic, poden desaparèixer que no passarà absolutament res, perquè si fos així seria realment preocupant. Personalment em fa angúnia el privilegi adquirit per naixement, a més cuirassat de forma legal. I continuo pensant que algú que ja neix amb la vida solucionada i el guió escrit, no pot de cap manera fer-se càrrec dels problemes reals de la gent normal o corrent, el populatxo entre el qual m'incloc. Per això em sonen tant fatus i d'una buidor melancòlica els discursos reials. No pot ser referent per res com no sigui que tingui la sort del rei Joan Carles que es la va encertar quan el destí li va donar unes circumstàncies que el van justificar. Però al meu entendre, podem aviar-los al museu de cera i tant tranquils.


dimarts, 3 de juny del 2014

1914-2014, centenari de la Gran Guerra


 Aquest mes de juny farà 100 anys de l'inici de la Primera Guerra Mundial, exactament el dia 28 de juny amb la declaració de Guerra de l'Imperi Austríac a Sèrbia. No fa gaires anys encara es reunien el dia de l'armistici els darrers soldats supervivents, ancians revellits en cadira de rodes. Homes de més de cent anys que van enrolar-se quan tenien 18 o 19. El darrer en morir va ser un australià que va enganyar a la caixa de reclutes i tenia catorze anys el 1918. I la darrera participant activa, una infermera anglesa. Tots ells van morir per sobre dels 110 anys. 
 Dir-ne la Primera Guerra Mundial és una conseqüència de la segona que va venir després, com sempre hi haurà el Papa Francesc fins que no hi hagi un Francesc II. Perquè pels coetanis que la van viure va ser simplement la Gran Guerra. El seu impacte històric és més gran, més rupturista del que ho fou la  Segona Guerra Mundial, encara que amb menys morts però per una qüestió simplement tècnica. Aquesta guerra marca, sens dubte, l'inici del segle XX des de tots els punts de vista. 
 Al marge d'aquesta disgressió, allò que ha capficat els historiadors és, perquè es va produir aquest conflicte. El problema dels historiadors, que també és el seu avantatge, és que treballen a pilota passada. Si els fets van ocórrer molt remotament el problema és el de les fonts, que s'hagin conservat, i el dels testimonis directes i les restes que es puguin examinar. Si cau massa a prop, la tendenciositat imperant pot esbiaixar l'enfoc de la recerca històrica. És la conclusió que de moment trec de llegir un llibret d'historiografia de la Gran Guerra que m'ha caigut a les mans. En tot cas, això no ha de fer renunciar a la recerca de la veritat. Sobretot quan es va desencadenar una carnisseria inaudita, inimaginable fins aleshores. El que succeí en la Segona Guerra Mundial simplement va ser un avenç tècnic, en aquest sentit. 
 Un punt important i que a mi és el que m'ha quedat ben clar és que ningú va preveure la dimensió del conflicte ni les escabetxines mecanitzades, inhumanes, que va comportar. Totes les parts implicades es van trobar enfangades, material i metafòricament, en els esdeveniments. Només els Estats Units van entrar a la guerra amb l'objectiu de desllorigar l'ordre Europeu que l'havia pogut covar (la fi dels grans imperis, posar fre al bolxevisme revolucionari i donar veu a les minories nacionals i el dret de l'autodeterminació i finalment crear una Societat de Nacions que evités un desastre semblant). El segon punt era d'ordre més irracional. L'ambició imperial de les diferents nacions, influïdes per la casta militar, que van veure més aviat de grat la possibilitat d'un conflicte i varen afavorir els esdeveniments per a que es desencadenés. Per exemple, és ben sabut que Alemanya va induir un ultimatum a Serbia que ja sabia que no admetria. Aquesta mentalitat era purament decimonònica, però la tècnica ja no. Alemanya, el segon Reich, fabulava amb la Gran Alemanya, la Mittle Europa, França volia recuperar l'Alsàcia i la Lorena i venjar-se de la Guerra Franco-Prussiana de finals dels 70 del segle XIX. Anglaterra no veia amb bons ulls les ambicions imperials dels continentals, i semblava que seria neutral si no fos perquè tenia una aliança amb Bèlgica que finalment va ser arranada. Un error de càlcul. L'Imperi Austríac veia en la guerra una manera de galvanitzar-se, igual que l'Otomà, i el Rus també una via per estabilitzar-se. A tots els va sortir malament i d'una forma imprevisible. Només cal mirar el mapa d'Europa de 1914 i comparar-lo amb el del 1920. 





Adéu imperis, visca les revolucions i l'autodeterminació dels pobles i més de 22 milions de morts (la meitat dels mobilitzats), i no va solucionar res. Es va deixar l'ou de la serp que covava la Segona Guerra Mundial per una simple curtesa de mires. No n'hi havia hagut prou i els armisticis es varen signar amb una mentalitat del segle XIX.
 Tot i així, penso que sempre, en darrer terme, hi havia persones concretes que en algun moment varen prendre una decisió determinada que va desencadenar-ho tot. Aquesta és la part més misteriosa de tot conflicte, el factor humà, i potser el més inatansable. Ja hi tornaré.