diumenge, 27 d’octubre del 2013

El gatopardo de lampedusa

   Il gattopardo, és l'única novel·la publicada per Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1896-1957), que a més ho fou publicada un any més tard després de la seva mort. És un dels grans clàssics universals que han caigut del llistat que tenia pendent de llegir. En ella és la famosa expressió maquiavélica de "canviar-ho tot per a que tot continuï igual", que en les nostres latituds es va adaptar amb el castís i molt menys subtil todo ligado y bien ligado, del final del franquisme i actualment en veiem la rèplica amb les suposades reformes que havien de prevenir una crisi com la que estem patint, però això és tema d'un altre post. La novel·la relata la decadència de l'aristocràcia siciliana, durant la segona meitat del segle XIX a través de la familia Salina i especialment el príncep Fabrizio, el darrer representant genuí, de qui segueix el periple vital de la segona meitat de la seva vida. L'obra està impregnada d'agudíssimes reflexions, un humor molt fi, i el rerefons històric que fa, una vegada més, palpar i reviure una época com cap llibre d'història pot ser capaç de fer-ho (la unificació d'Itàlia i la revolució Garibaldina). És la mateixa impressió, de túnel del temps, que vaig tenir llegint Anna Karenina amb la Rússia pre-revolucionària. Està impregnat també d'una melangia poètica, que a voltes tempta al realisme màgic posterior, identificable en alguns paràgrafs amb el Gabriel García Márquez amb les seves atmosferes exhuberants i evocadores. Aprofitant l'avinentesa, també m'he llegit la biografia de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i és igual de novel·lesca que la seva obra, fins i tot el final, en que mor just acabada la seva obra prima, primera i última després que un parell d'editorials la rebutgessin, però un editor amb sensibilitat, Giorgio Bassani tot seguit va detectar la vàlua de l'obra i va tenir un èxit clamorós, fins convertir-se en un clàssic. Bassani comentava que aquest manuscrit era el que tot editor esperava que li arribés a les mans una vegada en la seva vida, com s'hi estigués preparant. Els detalls, com sempre, són allò significatiu d'una vida. Amant de la soledat, ell deia literalment que preferia li agradava la companyia de les coses, va ser pres en la primera guerra mundial pels austríacs, es va escapar del camp de concentració, probablement perquè deuria tenir un aspecte tant anodí per la indolencia austríaca, va tornar a peu a casa seva. Darrer vàstag d'una nissaga aristocrática siciliana, va ser educat per la seva mare en palaus palermitans mentre la seva àvia li llegia les novel·les de Emilio Salgari es va casar, sense fills, amb una aristócrata letona relacionada amb la familia, aleshores extinta, dels tsars de Rússia. Tot això queda traspuat en l'estil, ironia, distanciament, melangia d'un temps que s'extingeix. Es podria dir que va néixer amb aquest propòsit, afuar durant anys d'experiència, meditació i lectura, la seva ploma, escriure el Gatopardo, i un cop enllestida, despedir-se lacònicament d'aquest món sense esperar el reconeixement.
 Aquest final també és tota una lliçó, perquè actualment només podem entendre l'èxit si aquest arriba en vida, si en podem gaudir, si ens permet ser reconeguts. Rarament ens plantegem les nostres accions projectades cap a un futur que no viurem, trascendència se'n deia abans,  i per tant sotmès a una incertesa intolerable  i avui dia fins i tot viscuda com absurda. I malgrat tot, ara no podem renunciar al llegat de Giuseppe di Lampedusa.
 
 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Evitem el sectarisme

 En el World Press Photo que tindrà lloc entre novembre i desembre d'aquest any a Barcelona, ja ha estat esquitxat per una indesitjable polèmica. La primera proposta de la fotografía que havien de lluir els cartells publicitaris, ha estat rebutjada, quasi es podria dir que censurada. Es tracta d'una foto en primer pla del torero Juan José Padilla, que va rebre una escornada esgarrifosa que li va orbar un ull i deixar mitja cara paralitzada. M'he mirat la imatge amb circumspecció, i certament, és una fotografía que impressiona. L'home ferit, estigmatitzat per la trompada de la vida, i que s'encasqueta el barret de torero per tornar a entrar a la plaça i enfrontar-se amb el mateix monstre amb convicció, mostrant-li les seqüeles que li ha deixat,  com si les volgués mostrar sense pudor, i fins i tot provocativament. La mirada desafiant de l'únic ull que li queda vol atravessar a l'espectador. La imatge té molt de metafòric, fins i tot es pot considerar homèrica, la de l'heroi que rebentat per la vida, s'hi torna amb dignitat i mirant de cara el destí, amb el temor necessari i potser amb la resignació que no li queda altra camí que tornar-hi.
Que aquesta imatge tant suggerent, i que a mi m'ha agradat molt, hagi estat vetada m'ha preocupat. No escapa a ningú que les corridas no passen un període massa popular al nostre país, fins el punt que van ser prohibides a Catalunya. L'animadversió a aquesta manifestació cultural té diferents origens i matisos, des dels entorns que rebutgen el maltractament i la tortura dels animals, fins els que hi veuen un símbol cultural aliè, fins i tot imposat, i per tant rebutjable.
No entraré en aquests judicis, simplement assenyalaré que al marge de qualsevol altra consideració, l'art del toreig té un component estètic i èpic innegable. I que és una realitat vigent, i per tant subjecte de ser fotografiada, jutjada si cal, i utilitzada sense prejudicis. Per això em preocupa que s'hagi rebutjat al marge de la consideració objectiva que mereix aquesta fotografía, el missatge profund i humà que hauria d'estar per sobre de presupòsits o prejudicis de qualsevol tipus, per molt fonamentats que estiguin. És per això que considero un gest de certa baixesa, símptoma d'un preocupant sectarisme, haver-la descartat. Hagués estat un acte de maduresa utilitzar-la sense deixar-se afectar per lectures polítiques o ideològiques.
 
 

dimecres, 9 d’octubre del 2013

La fi dels temps?


 A La Vanguardia d'ahir, dimecres, a l'inestimable espai de La Contra, entrevistaven al científic Stephem Emmott, autor d'articles i llibres divulgatius sobre el que vindria a anomenar-se la propera i ben pròxima apocalipsi. Té una visió basada en dades objectives, molt pessimista de la viabilitat del planeta, des del punt de vista humà. El model de creixement és, simplement, insostenible, i portarà en poques dècades a una situació de fretura de bona part del món que alhora provocarà una bunkerització de les zones més agraciades, Europa per exemple, contra la resta de països del sud que s'enfonsaran en una crisi climàtica, sanitària i alimentària. No és potser, el drama inenarrable dels immigrants que arriben a Lampedusa i la inoperància de les solucions, un preludi de tot això? El primer pensament, sobretot dels que som pares (el Stephem Emmott diu no tenir fills), és d'inquietud davant el món que lleguem. No volem cap apocalipsi pels nostres fills, és comprensible, i la reacció natural és precisament la protecció dels nostres com sigui. S'entén això del búnker continental, si calgués. De fet, no fem res de realment efectiu per evitar la immigració massiva perquè internament sabem que això només és possible amb un canvi substantiu del nostre estil de vida, una renúncia a l'actual model, cosa per la qual no estem disposats, per diverses raons: per inèrcia, comoditat, perquè només estem a mercè dels corrents socials i econòmics vigents i com individus no sabem sortir-nos-en.
 Fins i tot davant un cada vegada menys sostenible negacionisme, la sola possibilitat que el que anuncia el senyor Emmott sigui encertat, cal prendre-s'ho amb circumsprecció com a mínim. Si el Titanic esquivés el iceberg, doncs mira, molt millor, però l'estratègia de l'estruç basada en una mena de pensament màgic tipus, els mercats ho autorregulen tot, hi haurà solucions tècniques, això que diu és un complot per manipular-nos o una flota extraterrestre que ens abduïrà en el darrer instant etc. etc. pot ser lamentable, per dir-ho d'alguna manera.
No serà la primera extinció massiva, certament, però sí la més original perquè serem la primera espècie que a més de ser-ne responsable en serà conscient a diferència dels trilobites del Càmbric i els dinousaures del Cretaci. Al planeta li serem ben indiferents i continuarà donant voltes al Sol i generant noves formes de vida, no sé si estalviant-se això que siguin gaire intel·ligents.
 
P.D: jo estimo aquesta terra, ho trobo tot tant fascinant, i per part meva no sé si serà inútil, però no em quedaré amb els braços plegats.

divendres, 4 d’octubre del 2013

Dia mundial dels ocells


   Entre avui i demà es dona una feliç circumstància, i és que avui és Sant Francesc d'Asssís, que podríem considerar el primer naturalista romàntic, en un sentit ampli i eclèctic del terme, amb especial flaca pels ocells, i el dia mundial dels ocells, el 5 d'octubre. No sé si té cap relació, en tot cas és molt benvinguda. En algun dels retuits que he rebut aquests dies, s'esmentava si era imaginable un món sense ocells. No, no ho seria, podem respondre. Seria terriblement trist i pobre sense aquestes criatures que ens fascinen. Però és possible. Aquest és un dels drames dels atemptats ecològics, siguin sobtats o a llarg termini. Si una generació deixa de conèixer com havia estat el món o una raconada, es perd la memòria i es normalitza que un riu circuli amb un pam d'escuma a sobre, com havia estat el Besòs. Ara hi està tornant la vida, s'hi han vist flamencs, grues. La natura  té tendencia a recuperar el que era seu, tossuda, com si tingués por al buit així que li donem l'oportunitat. Per exemple, que es passegin senglars pels jardins de la part alta de Barcelona és més aviat és una manera de reclamar el que és seu, i que potser som nosaltres els que estem fora de lloc. El mateix si trobem un platisma, altrament conegut com a peixet de plata, pul·lulant per la nostra banyera. És més antic que els dinosaures, poca broma, i probablement estarà aquí quan els homes haguem acabat amb el particular hara-kiri que estem fent-nos. De fet, una de les funcions dels parcs naturals és recordar-nos com havia estat, o com pot tornar a ser, el nostre entorn. Mentre no es perdi la memòria, hi haurà esperança.
 
 
 
 

dimecres, 2 d’octubre del 2013

La mesura de l'horror

 El coronel Kurtz al final de l'obra El cor de les Tenebres, de Joseph Konrad, exclama moribund "l'horror...l'horror...". En aquesta inquietant i obra mestra de la literatura del segle XX (vegeu el remake i adaptació sui generis al cinema, Apocalypsis Now de Francis Ford Coppola), el boig, el dolent de la historia que cal eliminar, acaba essent el més lúcid, el que se n'adona i reacciona de la manera més humana a la consciència de l'horror i la desesperació en que habita.
 Aquest record m'ha vingut fullejant les primeres planes del llibre Postguerra, de Tony Judt. Comença amb una relat desapassionat dels anys immediats després de la segona guerra mundial. La descoberta més incòmoda és que l'espant no va acabar ni molt menys l'abril del 1945. Es va perlongar amb una reordenació social, demográfica, étnica i tot un reguitzell de conflictes armats, més o menys vistents, sobretot a l'Europa de l'est. Situacions paradoxals que no havien solucionat res. Que els polacs i els ucraïnesos lluitessin amb la Wehrmacht, contra la Wehrmacht, amb els soviètics i contra ells i entre ells mateixos, i alternativament, exemplifica la complexitat de les relacions de poder i interessos de la regió, en que es barrejava la lluita ideológica, territorial, nacionalista, d'alliberament i acabava rebent la población civil. No sabien quin era el pitjor enemic, amb raó.  En la mateixa Iugoslàvia, els diferents exèrcits de resistència contra els alemanys i italians, lluitaven de passada entre ells. Els musulmans Bosnians van col·laborar amb els alemanys, per protegir-se de les massacres dels ustaches (croates feixistes) i dels monàrquics serbis. A més, l'horror practicat per les forces alemanyes,  va ser respost en la mateixa mesura per les soviètiques, i va normalitzar així qualsevol salvatjada. Centenars de milers d'hongaresos, alemanys, polacs, búlgars van ser expulsats de les terres ancestrals per crear estats ètnicament homogenis. Aquesta és una de les herències d'aquesta guerra. Es van perllongar pràctiques dels nazis, com la paranoia conspirativa que tendia a fer de tothom un col·laborador que podía acusar i per tant provocar l'afussellament de qui sigui. Poc s'esmenta l'onada apocalíptica de violacions de les dones dels països de l'est i les alemanes que acompanyava l'avenç de l'exèrcit roig. La moral havia sucumbit, tot era justificable. Fins i tot els jueus van continuar essent perseguits. No s'esmenta sovint, però per exemple, que l'exèrcit britànic per complir amb els seus tractats, va entregar milers d'eslovens i croates a la nova Iugoslàvia, i que aquests van ser massivament afussellats?
Oh! No vull continuar, només recordem-ho si ens tempta el victimisme. En un temps on tots vivim com si fóssim protagonistes d'una biografia que es recordarà, aclapara fins la depressió tant de patiment anònim.