dimecres, 27 de març del 2019

Sonàmbuls

     Per fi he acabat un llibre fascinant, que no recomanaria si no és a un friki apassionat de la història en general, o més concretament de la Primera Guerra Mundial. I acaba allí con comencen la majoria de llibres sobre ella, quan es va disparar el primer tret. Es tracta del llibre "Sonámbulos" de l'historiador  Christopher Clark. En el prefaci ja fa un avís. D'aquesta contesa se n'han publicat uns 25000 llibres, tesis, anàlisis etc. És a dir, caldrien vàries vides per llegir tot això, sisntetitzar-ho i finalment provar de donar resposta a una pregunta recurrent entre els historiadors de l'edat moderna: què va conduir a l'inici de la Primera Guerra Mundial? I no és una pregunta baladí, perquè sociològicament el segle XIX va acabar el 1914 i el segle XX ho va fer el 1918. La ruptura que significà aquesta guerra va ser més profunda que la Segona Guerra Mundial. L'aniquilació a escala industrial es va "descobrir" (perquè ningú en concret la va inventar deliberadament). Un obscur fat de va empènyer a tots els actors polítics i socials del moment, com sonàmbuls (d'aquí ve el títol), cap a la catàstrofe. Perquè una gran diferència entre la  I i la II Guerra Mundial és que en la segona podem identificar espontàniament on estava el mal i on el bé, i fins i tot personificar-ne un responsable, Adolf Hitler, que ha esdevingut la icona del mal, tot un paradigma. Tot i que aquesta afirmació que ens facilita la vida (i que, tot cal dir-ho, ens encanta inventar-la si cal en  les complexitats amb que ens confronta), mereix moltes més explicacions i matisos, no deixa de tenir ser certa fins el punt que costa d'imaginar la II Guerra Mundial sense aquest infame personatge.
 En canvi, per la primera, una simple aproximació ja confón a qualsevol ment una mica desperta. No s'entén res d'entrada ni perquè tots aquells soldats es van llençar a escabetxinar-se amb tanta eficàcia. La resposta que tot va començar amb l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Josep i la seva esposa a Sarajevo el juny del 1914 (per cert, un matrimoni feliç i un governant ple de promeses) per part d'un irredent servic, Princip Galip (que va acabar llanguint de tuberculosi a la presó poc temps després), és una bufonada. Només va ser el tany que va fer tremolar una intricada teranyina teixida des del passat i animada per la conjunció de personatges en el poder aleshores incloent la seva particular psicologia, les relaciones internes dels governs i entre els estats, les aprehnesions heretades del passat i les limitacions del present, sobretot la manca de comunicació fluïda i veraç. Un fet determinant, després de la lectura, era que aleshores es considerava la guerra com una mena d'estat natural, un fet que havia de repetir-se cíclicament i formava part de les relacions naturals entre estats i nacions. D'aquí que sembla que es banalitzés la tragèdia que es va gestar, vist retrospectivament, però és que ningú va ser prou lúcid per preveure que l'avenç tècnic convertiria la contesa en una màquina de trinxar que va esvair tot pensament romàntic o idealització. Als soldats de trinxera, la imatge més angoixant que tenien era la de saltar al camp i ser volatilitzat per un obús. Res semblant s'havia vist fins aleshores. Al final van desaparèixer quatre imperis: el rus, reconvertit en la Unió Soviètica, el turc amb la caiguda del sultanat i la pèrdua de més de la meitat del seu territori, l'Austor-Húngar disgregat en múltiples estats i l'alemany, vexat fins la humiliació. El tsar, el káiser, el sultà ni rei bicèfal, van anar a petar a la paperera de la història, com diria aquell, i ni s'ho podien imaginar només quatre anys abans. 
 L'autor de Sonàmbuls ja adverteix que els escrits dels protagonistes d'aquells dies, posteriors a la massacre, tendeixen a l'autojustificació i a esbiaixar els fets. Com si fos inacceptable assumir la responsabilitat de tot aquell horror, o incapaços d'explicar-se el perquè de tot plegat. Una conseqüència és que va continuar l'obsessió de declarar un culpable concret, que, com no, va recaure en la gran vençuda, Alemanya. Un judici que al seu torn va ser l'ou de la serp del que va ocórrer vint anys més tard.  No es va aprendre gran cosa. Només el president americà, Woodrow Wilson, va tenir la suficient grandesa de crear la Societat de Nacions, la futura ONU, per evitar nous atacs de sonambulisme, i es va enfurismar davant la lògica de vencedors i vençuts que els europeus, encara amb les idees del segle XIX, van aplicar. Que s'ho facin sols, sembla que va pensar, i va tornar a l'altre costat de l'Atlàntic.
 La història és una gran mestra, però no té alumnes, afirmava Stephan Zweigt. Certament, la profunda mediocritat els nostres dirigents actuals fa témer si no s'està gestant, també, una crisi  davant els grans reptes de la humanitat i estem teixint una nova perdició com aranyes sonàmbules. En fi...






diumenge, 10 de març del 2019

Conakry

L'hotelet on m'estic està a la punta de la banya de terra on s'arrela la ciutat de Conakry, capital de la Guinea. Estic rodejat d'aigua pels tres costats, i connectat a la megapolis per un ample moll cobert de sutge vermellós, que també amara cotxes i tendals. Des de la finestra puc veure com s'estén la ciutat terra endins. Uns tres-cents metres més enllà, entro en el caos habitual de les grans ciutats africanes, després de creuar una via de tren al voltant de la qual s'agombolen les barraques i una munió de gent trafiquejant. Cada mitja hora sona una sirena, com un bramul, i un tren també ocre, espanta tots els vianants que s'aparten amb desídia per donar pas a la récula de vagons plens de bauxita, si arriba al port, o buits destí a les immenses reserves que diuen que té aquest país. Aquest to vermellós de la pols i la terra, doncs ve de la bauxita. He agafat un petit fragment caigut al costat de la via. Pinta de la mà com si fos carbó, però vermell. També hi ajuda que som a l'època seca i cap aiguat espanta aquesta pàtina que fins i tot sembla envair l'atmosfera. Torno a l'habitació. A l'altre costat de la badia veig les petites muntanyes del mineral en un moll i un vaixell d'eslora verda que espera a ser carregat. Entre ell i jo deambulenalguns cayucos, les enormes piragües pintades de colors vius que tots associem a l'arribada d'immigrants a les nostres costes. Tornen de pescar, o algunes, més petites, remen amunt i avall i algú des de la popa va llençant la xarxa plomada com un llençol, per recollir-la tot seguit. No arribo a veure si la pesca té èxit. Abaixo els ulls sobre la pantalla de l'ordinador. Tinc feina. Quan els alço el paisatge s'ha trastocat, la marea ha deixat al descobert tres-cents metres de sòl fangós, i garses, martinets i corriols passegen per la desapareguda riba aprofitant l'avinentesa. S'ho deuen conèixer de cor. També me n'adono que el vaixell verd ha desaparegut. Surto a fora per si el percaço encara. S'ha fet fonedís als meus nassos, marxat ves a saber on, i ni me n'he assabentat. Cau la tarda, torna a pujar la marea. Un interminable estol vola de Ponent cap a Llevant. Tenen un volar estrany. Fixo la mirada i me n'adono que són ratpenats. Deuen ser milers, i tan grans com autèntiques rates. No aletegen com els nostres diminuts ratolins penats com si fossin borinots, sinó amb amples batecs d'ala. La nit aquí cau de cop, s'encenen els llums de la ciutat, sento el remor insomne. Però jo em sento protegit en la meva habitació. 




dissabte, 9 de març del 2019

L'ús del llenguatge durant el judici al procés

 El límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. És una frase de Ludwig Wittgenstein. I cal afegir, encara més, que el nostre món el dibuixem segons l'ús que fem del llenguatge. Això és meu, però no és res original. I ve a lloc després d'haver seguit alguns fragments, alguns força extensos, de l'anomenat judici al procés. Potser als del ram de la judicatura i l'advocacia no els ha sorprès els discursos que s'hagin sentit. Aquest judici té una bondat, i és que està essent un màster col·lectiu sobre el funcionament del sistema judicial i l'argot que l'acompanya. I resulta fascinant, en tot cas, veure en directe, i sentir-se implicat i tot, com s'expressa la lògica de la Justícia (recordem que és un dels tres poders de l'Estat: Legislatiu, Execitiu i Judicial) que té per objectiu cercar la veritat d'uns fets i donar-los un tractament just. Però al que em refereixo ara és als discursos que hem pogut sentir. Probablement deu ser el pa de cada dia durant tot tipus de judicis en què acusats i testimonis elaboren el seu discurs segons el punt des del qual estan posicionats respecte al conflicte concret, sigui un furt, sigui una rebel·lió. Allò que trastoca més és que la mateixa lògica que escapa a la ponderació la practiquin persones altament qualificades i que han tingut, o algunes tenen, unes responsabilitats molt importants. S'esperaria una mica més de grandesa, però després de veure els candidats en lliça per les eleccions generals, l'esperança que el nivell de mediocritat no empitjori és nul. Un exemple concret. Té una connotació radicalment diferent parlar de comandes d'armes de guerra, per part d'un ex-ministre referint-se a la prohibició d'adquirir una partida ja emparaulada per part dels Mossos d'Esquadra, que d'armes per assegurar la seva funció (protegir la ciutadania i mantenir l'ordre, etc.). Quan algú dius això està directament suggerint que els que volien aquestes armes era per recolzar una rebel·lió de forma violenta. Si ens diuen armes de guerra tots pensarem en granades, bazookas, tancs i míssils. Aquest ús ja va ser evident des de l'inici del que podríem dir aquesta crisi, que comença a tenir visos de ser crònica: tumult, muralles humanes, l'enfoc sistemàtic de l'anècdota per fer-ne una generalització, etc. Tot plegat, i la pobresa, per no dir baixesa, de moltes declaracions, em referma en l'escepticisme en la classe política. No hi ha honestedat, no hi ha ponderació, no hi ha empatia, no hi ha ni tan sols bondat ni confiança. No hi ha humanitat. 
 Cal pensar també si de l'altre costat, els altres interessats, també opera la mateixa lògica. Evidentment, jo, per una qüestió geogràfica i socio-cultural, estic en un punt de vista concret però passejo tant com puc pels diaris i fonts d'informació dels que estan en d'altres òptiques. Només sento incomprensió i una incapacitat d'elaborar discursos fonamentats que permetin crear ponts d'entesa, que no vol dir acceptació. És desesperant. Des d'aquí tampoc falta aquesa incapacitat per crear empatia, però em costa francament més de detectar-la. Potser jo, malgrat els meus esforços, també estic esbiaixat i visc en un món de tra-la-la. El problema és que aquest enroc mutu retroalimenta les dues parts, les absolutitza i per definició res pot evitar el xoc. 
 Finalment, tot em fa pensar que darrera l'ús del llenguatge,  qui el governa no és el raciocini, com de fet va intentar fer el mateix Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, sinó les emocions que afiancen a vegades sinistres apriorismes que poden acabar devorant la nostra capacitat d'empatia. Les emocions són tiràniques, fan que creem una veritat pròpia que considerem absoluta i ens tornen inflexibles. L'enamorament eròtic és un exemple diàfan del que vull dir. De totes maneres, jo hauria esperat alguna cosa millor, francament

P.D: Com a anècdota, ja fa molts anys hi havia el senyor Federico Trillo de ministre de Defensa. Jo sabia d'ell que era un estudiós de Shakeaspeare i fins i tot n'havia fet una tesi. Ves per on, em deia, un home cultivat i que es deu haver deixat traspassar per la meravellosa lucidesa de Shakeaspeare i com mostra els mecanismes de l'ànima humana. I després va ser aquest mateix que va justificar allò de Iraq, sortia per peteneres i ridículs discursos quan la crisi de l'illot del Perejil i va gestionar des d'un punt de vista pràctic i humà de forma tan patètica aquell accident del Yak-42. Decebedor...