dilluns, 20 de juliol del 2020

Rebrot

Estava escrivint un parell de posts sobre aquestes coses que interessen poc a no gaire ningú, quan em sento empès a tornar-hi amb la COVID-19. Jo vaig manifestar que el més esperable era que tinguéssim un estiu tranquil. Era una barreja de desig i plausibilitat lògica, ara no sé què manava més. Que el SARS-CoV-2 es comportés com ho fan els altres virus respiratoris que es tornen quasi invisibles durant aquests mesos i ens permetés descansar i refer-nos pel que pugui passar a la tardor, o les ganes de descansar i deixar-se amarar despreocupadament pels llangorosos dies caniculars.  No està essent així, tot i que no podem parlar de segona onada epidèmica. Posant el macro a nivell Europeu el que ens passa no deixa de ser un rebrot regional. I dins mateix de Catalunya es pot delimitar força bé on es focalitza aquest brot. Això no vol dir que a tot arreu les dades no siguin alarmants. De fet, el que estem veient és que si no ho parem anem tots cap a la situació en la qual està el Segrià, unes zones hi arribarien d'aquí una setmana, d'altres d'aquí a tres. No és doncs una simple situació de rebrots localitzats.
 Atesa aquesta situació, es plantegen dues preguntes. Perquè està passant això? Com evolucionarà? Jo he estat posat en un projecte d'estudi de contactes en el marc d'un estudi científic, per tant força rigorós, i en el que ja hi treballàvem des del mes de maig. Això ens ha permès anar prenent el pols  a l'activitat dels SARS-CoV-2 en la comunitat, on i com es transmetia, i per tant fer-nos un dibuix mental del que està ocorreguent. Un cop passada la onada epidèmica, ja al mes de maig, era clar que el virus tenia el seu principal viver en poblacions socialment desafavorides, amb  condicions proclius a la transmissió contínua però restringida i que es detectaven difícilment (habitatges petits, amb molta gent, relació tancada i intensa entre ells i pobre accés al sistema de salut i en general al sistema d'atenció social). Com que a més són poblacions joves els casos quasi sempre eren lleus pel que era poc evident la seva presència. Només els pescàvem quan algun arribava al sistema de salut i estiràvem el fil. No és un model particular de la COVID-19, moltes malalties infeccioses tenen una base socio-econòmica. I no té res a veure l'origen ètnic, religió, color de pell. És una qüestió purament social i fos qui fos, encara que es cregui un ari de torn o un catalanet de set cognoms, en les mateixes condicions en seria igual de susceptible. 
 Després d'aquesta evidència, va quedar clar que el segon cercle on s'ha anat estenent el virus ha estat la població jove. No té res a veure tampoc amb cap prejudici i respont a una anàlisi objectiva. No venen a lloc les consideracions sobre si estem culpabilitzant no sé qui o creant una societat moralitzadora, etc. etc. La població jove té pautes de conducta que en fan més fàcil la transmissió: més mobilitat i interacio social, manca de percepció de gravetat i conseqüent deixadesa en les mesures bàsiques de prevenció (distància, mascareta, rentat de mans). Si jo mateix he hagut de rebre consultes d'amics i parents sobre si els seus fills joves i adolescents  havien d'anar de caps de setmana amb una trentena més d'amics en una casa de colònies, què no pot passar en cercles potser menys conscienciats? Només cal passejar-se els capvespres per Lloret, pel centre de Barcelona per constatar-ho. Al Segrià, doncs, només hem vist de forma  accelerada aquesta seqüència. La població vulnerable, aquest cop molt mòbil i la predisposició social per a que la infecció es trasvassés i vagi infliltrant de nou a la comunitat en general (el que es diu transmissió comunitària). I d'aquí els casos d'infecció en els nuclis familiars, petites trobades que fins aleshores estaven protegides però que a mesura que augmenta el nombre d'infectats circulant esdevenen situacions de més i més risc. El següent pas és que entri en el cercle de població més vulnerable, la gent gran, que és la més protegida perquè es socialitza menys i sobretot, crec, ha adoptat el comportament més caut. Per això veiem pocs casos greus.  És el mateix virus però un altre perfil epidemiològic probablement semblant al que deuria estar passant el mes de febrer però ara ens n'adonem. 
 De totes maneres, crec que no és la mateixa situació. Primer, el virus no va començar aleshores circulant en la població més socialment vulnerable. En segon lloc la gent gran està molt més protegida, però només és una qüestió de temps que sobreixeixi i els afecti també.  Per tant, quan veiem que augmentin els ingressos hospitalaris de forma important, ja haurem fet tard.  Un indicador més precoç és el percentatge de proves de PCR positives de les que es recullen els Equips d'Atenció Primària. Fa dos o tres setmanes era del 2-3%, ara ja superem de llarg del 10%.   Finalment, el sistema sanitari està molt més ben preparat per assumir una allau de casos greus.
 Què passarà a partir d'ara? Fa de mal dir, com en tot amb aquesta epidèmia. A curt termini tan de bo les mesures actuals funcionin ni que sigui en alguns llocs, perquè les dades ja donen per fet que hem fet tard al Segrià i probablement a l'Hospitalet.  Però les dades avui per avui són descoratjadores i els 400000 vehicles que el cap de setmana han sortit de Barcelona encara més. Tampoc crec que arribem a una allau de casos ingressats ni a la saturació del sistema com el mes de març i abril.
 Un punt qualitatiu diferent en la situació actual és que el personal sanitari està esgotat, física i psicològicament, i  necessitava com l'aigua la pausa de l'estiu. Correm el risc que part del personal claudiqui. A nivell social, per acabar-ho d'amanir, també podem arribar a un punt de rebel·lia tàcita si s'apliquen mesures de contenció massa severes i massa temps. L'esgotament social també és evident i la perspectiva d'un agost confinat és difícilment acceptable i que les mesures que es dictin no es compleixin, i s'accepti el risc de la infecció per pura claudicació, però en aquest cas social.  I a mig termini, que és el més paorós per a mi, és que el fet que al bell mig de l'estiu tinguem el virus cuejant amb tanta força és un molt mal presagi del que pot ocórrer a la tardor. M'alegraré molt d'equivocar-me.
 I una darrera pregunta, ho hauríem pogut fer millor? D'entrada he d'avisar que això no és un assaig clínic i no és honest dir que si s'hagués fet o deixat de fer tal cosa aniríem millor. Això va pels polítics oportunistes de torn de tots colors i altres opinadors de poltrona (científica i mediàtica), perque no ho podem saber del cert. Ara, és evident que la política seguida fins ara no ha donat el resultat que es buscava. Personalment crec que s'ha badat per diverses raons de tipus estructural, quan el mes de maig observava, una mica atònit, com és que no es generalitzaven els estudis de contactes com el que vam començar a fer aleshores en el marc de l'estudi ni es feia recerca activa en aquests nuclis de població més susceptible a la infecció. Em reservo la meva opinió després de l'experiència immersiva que estic fent en el sistema sanitari català. Només diré com en manta vegades, que una situació d'aquest tipus ha posat de relleu totes les seves disfuncions i que ho acabarem pagant absurdament.

Bona sort a tots, feu bondat i cuideu-vos. I no sé si dir bon estiu...




1.Una nota per si algú li pica res:

 Llenço un missatge  als demagogs i ximplets de tots colors: a tot aquell que hagi utilizat arguments racials o religiosos per estigmatitzar ningú per causa de la COVID-19 o m'acusi a mi de fer-ho ha comès o està cometent un acte d'imbecil·litat. És més, fins i tot des d'una perspectiva egoïsta aquest estigma juga en contra dels interessos generals perquè perpetua l'aïllament, el pobre accés al sistema de salut i les condicions que fan perviure l'agent infecciós en aquests nuclis, com bé sabem els que treballem amb VIH. I el bonisme mal entès  impedeix fer anàlisis serenes i prendre decisions de mirada ampla sense prejudicis, com per exemple provar de canviar un sistema econòmic que no obligui als pagesos de la fruita que no poden decidir els preus del seu producte i per tener un minso benefici estan obligats a contractar temporers per quatre rals que no tenen altra opció que viure en condicions precàries per a que poguem pagar, nosaltres, una fruita que ara veiem que en realitat pagàvem ben cara  però la factura ens arriba tard i per sopresa mentre algun intermediari s'enriqueixi pel camí, perquè, senyors i senyores, la Salut Pública ben entesa  tracta precisament de tot això i més i posats a dir, ja va essent hora que se li doni el rang i dignitat que mereix i no sigui la germana pobra de la medicina. Ja m'he quedat descansat.