dimarts, 26 d’octubre del 2021

Eugeni Xammar i les Cròniques des de Berlin

  Eugeni Xammar és un nom que m'és familiar de fa temps, sense que n'hagués llegit gaire res. El sabia ubicar en una època (primera meitat del Segle XX) i en una professió (periodista), i que també formava part dels cercles intelectuals o il·lustrats d'aquest període de Barcelona. Finalment vaig comprar un llibre que recull una selecció de les cròniques que va publicar entre el 1932 i el 1936 des de Berlín, on era corresponsal del diari madrileny Ahora. És a dir, va ser testimoni i cronista de l'ascens del règim Nazi i com es congriava la Segona Guerra Mundial. La lectura d'aquestes cròniques és una experiència extraordinària si ja s'està més o menys al cas d'aquest període i del que va venir després. Primer pel seu estil fresc i diàfan que fuig potser de l'enfarfegament de cròniques de la mateixa època. Però sobretot perquè demostra una perspicàcia, una capacitat d'anàlis i atenció al detall signifcatiu que ara que ho podem mirar amb perspectiva no pot fer res més que admirar-se. En Xammar a voltes sembla un autèntic aurúspex amb els apunts que fa dels canvis socials, polítics i culturals que va experimentar Alemanya en aquella dècada, i de com es relacionaven i impactaven a Europa. N'apunta, i fins i tot a voltes, n'encerta molt precisament, les conseqüències. En tots els escrits traspua a més a més una ironia finíssima que demostra una intel·ligència molt aguda i una capacitat de distanciament molt difícil de dur a terme en qualsevol època i circumstància que ens toqui viure. Fer judicis i prediccions a pilota passada no té cap mèrit, i pot resultar fins i tot patètic. També la pràctica de dir que passarà tal cosa o tal altre (molt aplicable a la nostra pandèmia), i si l'encerto l'endevino i m'oblido de les pífies. Però Xammar no desentona ni un moment i és només ara, dècades després, que la seva lucidesa resplendeix. 

 Aquestes cròniques a més a més, són una exemple d'allò que a mi m'agrada tant, que és la intrahistòria. No els grans fets i les cronologies, sinó què feien, què sentien, com respirava la gent aleshores i que ajuda a entendre perquè va passar el que va passar. I donar-li un vernís de realitat. Penetrar, literalment, en l'ànima d'una època i una socitat. No sé si Xammar pretenia tant però a mi sí que m'ho ha transmès.

Una altra de les impressions que m'ha provocat aquesta lectura és que els escrits van ser elaborats quan ni tan sols podíem somniar en internet. Amb prou feine hi havia telèfons que sonaven com llaunes rovellades, teletips, telègrafs i uns correus a l'antiga. No hi ha havia fonts d'informació que amb un click poguessis accedir a la pàgina corresponent de la Wikipèdia. La informació s'obtenia a base de gratar la realitat, preguntar a qui calia, respirar l'ambient, llegir paper rera paper, buscar l'anècdota i el detall i estirar-ne la corda per veure què significa, formar-se un judici que obligava a reflexionar. Bàsicament la inversa del que ara estem acostumats o ens tenen acostumats a fer i que, per tant, em fa témer que un Xammar, avui dia, no sé si seria possible. Jo crec que a una ment tant lúcida i perspicaç, simplement no se l'entendria i quedaria oblidat en l'ostracisme per desgràcia de tots plegats.