dijous, 27 de gener del 2022

Retorn a Bangui

 

      En la vida sembla que a vegades estiguem donant cercles com robots de corda, només que amb el temps aquests cercles es van fent més i més petits i la corda se’ns esgosta. És el sentiment que m’ha envaït quan he aterrat a la Bangui, quasi dos anys després que en fugís, quasi literalment, abans no tanquessin tots els vols per causa de la pandèmia de la Covid-19. D’aleshores ençà ha estat com creuar un estrany túnel, a voltes amb giragonses de muntanya russa, pel món de la Covid mentre al meu voltant el paisatge canviava inexorablement. El meu entorn no és el mateix, jo, mal que em pesi, tampoc. Evocava en una entrada poques setmanes després de tornar a casa fa dos anys i enfonsat en la resposta a la penadèmia a Catalunya, els troncs d’arbre mastodòntics que circulaven per la carretera que portava cap al Camerun, des del sud boscós de la República Centreafricana. Com el temps també va talant al nostre voltant i ens canvia el nostre paisatge vital. No són pocs els coneguts i parents propers que han desaparegut durant aquest lapse. Alguns per la Covid, d’altres per malalties (una cosina, un parell d’oncles, la sogra i una rècula de coneguts llunyans). I tot i així en sortir de l’avió m’ha amarat el mateix aire ardent, el sol tropical cansat amagat darrera la polseguera argilosa, el traüt dels carrers de Bangui on un de cada quatre vehicles (ho he comptat una bona estona), són 4x4 o pick-ups de ONG o institucions internacionals.  També recordo clarament, i ho vaig deixar escrit, la imprompta que em va provocar topar-me amb una ciutat confinada quan vaig tornar a Barcelona, i quan vaig entrar a casa per començar el meu propi aïllament. Que va durar poc, deu dies després estava encofurnat a l’hospital, després a les residències d’avis, pressons, a la comunitat. Un viatge al·lucinat on, un cop els peus posats sobre la terra vermella de Bangui em costa de reconèixer-m’hi. També em vaig adonar que contra el que pugui semblar, raonar aquí a la República Centreafricana era més fàcil. És molt senzill plantejar les coses quan es confronten de forma diàfana i al cap i a la fi no són problemes que m'afectin directament: no volem que les joves s’infectin del VIH, que els infectats tinguin accés al tractament, que les mares rebin una atenció en l’embaràs que eviti la taxa paorosa de mortalitat materna d’aquest país. I després, la Covid a les residències d’avis ho capgira tot. Quin sentit tenia evitar-la si el preu era buidar, desarrelar els avis, d’allò que els manteniar lligats en aquest món? el contacte amb la família, sortir a passejar...Hem creuat una estranya frontera on el progrés ja no és progrés. No sé què és exactament però ens porta a implantar vacunes absurdes als nens i més coses que em farien desviar la intenció  d'aquest escrit.  No tenim res, no posseïm res i encara més poc controlem i només ens queda romandre tossuts per conservar un bri de sentit, d’arrelament i mentre aprenem a deixar fluir la vida. Només queda la incerta espera que els troncs mastodòntics seran substituïts algun dia per nous plançons. Cal que neixin flors a cada instant.