En la vida sembla que a vegades
estiguem donant cercles com robots de corda, només que amb el temps aquests
cercles es van fent més i més petits i la corda se’ns esgosta. És el sentiment
que m’ha envaït quan he aterrat a la Bangui, quasi dos anys després que en
fugís, quasi literalment, abans no tanquessin tots els vols per causa de la
pandèmia de la Covid-19. D’aleshores ençà ha estat com creuar un estrany túnel,
a voltes amb giragonses de muntanya russa, pel món de la Covid mentre al meu
voltant el paisatge canviava inexorablement. El meu entorn no és el mateix, jo,
mal que em pesi, tampoc. Evocava en una entrada poques setmanes després de
tornar a casa fa dos anys i enfonsat en la resposta a la penadèmia a Catalunya,
els troncs d’arbre mastodòntics que circulaven per la carretera que portava cap
al Camerun, des del sud boscós de la República Centreafricana. Com el temps
també va talant al nostre voltant i ens canvia el nostre paisatge vital. No són
pocs els coneguts i parents propers que han desaparegut durant aquest lapse.
Alguns per la Covid, d’altres per malalties (una cosina, un parell d’oncles, la
sogra i una rècula de coneguts llunyans). I tot i així en sortir de l’avió m’ha
amarat el mateix aire ardent, el sol tropical cansat amagat darrera la
polseguera argilosa, el traüt dels carrers de Bangui on un de cada quatre
vehicles (ho he comptat una bona estona), són 4x4 o pick-ups de ONG o
institucions internacionals. També
recordo clarament, i ho vaig deixar escrit, la imprompta que em va provocar
topar-me amb una ciutat confinada quan vaig tornar a Barcelona, i quan vaig
entrar a casa per començar el meu propi aïllament. Que va durar poc, deu dies
després estava encofurnat a l’hospital, després a les residències d’avis,
pressons, a la comunitat. Un viatge al·lucinat on, un cop els peus posats sobre
la terra vermella de Bangui em costa de reconèixer-m’hi. També em vaig adonar que contra
el que pugui semblar, raonar aquí a la República Centreafricana era més fàcil.
És molt senzill plantejar les coses quan es confronten de forma diàfana i al cap i a la fi no són problemes que m'afectin directament: no
volem que les joves s’infectin del VIH, que els infectats tinguin accés al
tractament, que les mares rebin una atenció en l’embaràs que eviti la taxa
paorosa de mortalitat materna d’aquest país. I després, la Covid a les
residències d’avis ho capgira tot. Quin sentit tenia evitar-la si el preu era
buidar, desarrelar els avis, d’allò que els manteniar lligats en aquest món? el
contacte amb la família, sortir a passejar...Hem creuat una estranya frontera
on el progrés ja no és progrés. No sé què és exactament però ens porta a
implantar vacunes absurdes als nens i més coses que em farien desviar la intenció d'aquest
escrit. No tenim res, no posseïm res i
encara més poc controlem i només ens queda romandre tossuts per conservar un
bri de sentit, d’arrelament i mentre aprenem a deixar fluir la vida. Només queda la
incerta espera que els troncs mastodòntics seran substituïts algun dia per nous
plançons. Cal que neixin flors a cada instant.