dijous, 30 de maig del 2024

Inversemblant

 Tot fullejant el diari d'avui he topat amb unes quantes tristes perles que m'han omplert de descoratjament així que m'he atreviat llegir-les sense el marc de normalitat que ens les fa inconscientment acceptables. Primer, la resposta del dictador de Corea del Nord Kim-Il Jung d'aviar amb globus carregats de residus i excrements com a resposta a la iniciativa dels seus germans de Corea del Sud d'enviar també globus al Nord però amb continguts més constructius (menjar, notícies, alguns humils bens de consum). D'acord que el gest inicial pot ser una provocació en una dinastia comunista que fa bandera de la seva autarquia, però la torna no deixa de ser una desagradable facècia de pati d'escola, amb la diferència que els pàrvuls no tenen míssils ni programes nuclears. El meu viatge pel desencís ha continuat en veure el vídeo emès pel ministeri d'Afers Estrangers d'Israel en resposta al reconeixement d'Espanya de l'Estat Palestí on barrejava, com una xaronada de mal gust, el flamenc (tòpic on n'hi hagi), amb l'islamisme radical i algunes evocacions sobre la inquisició espanyola. Hauria pogut ser pitjor si hagués fet referència a la paella i la sangria. La diplomàcia reduïda a una dansa grotesca. Encara més, en una altra pàgina del diari llegeixo com l'innombrable Putin suggereix d'una manera sibil·lina que encara ho fa més sinistre que parin compte els països europeus amb alta densitat de població (subtext: un míssil en aquests llocs us podrà fer molt de mal). Com pot aquest personatge amenaçar l'existència de homes, nens i infants innocents i després anar a refregar-se per les faldes del Cap de l'Església Ortodoxa Russa? Finalment topo amb l'ínclit Donald Trump (que de tant excèntric he arribat a pensar si no és un ent artificial que algú ha creat per fer befa de tots plegats), insultant a tort i a dret el president del seu país  a la sortida del judici per un pagament indegut a una actriu porno que pretenia comprar el seu silenci. Només m'ha faltat sentir de resquitllentes el patètic debat parlamentari sobre la llei d'amnistia del nostre parlament estatal on enlloc d'idees s'intercanvien vòmits de fel i retrets infantils sense possibilitat de cap mena de diàleg. Deia Aristòtil que la base de tota entesa o diàleg era d'entrada conrear l'amistat. I certament, si no hi ha ni la possibilitat mínima de crear una certa empatia personal, ràpidament es deriva cap a un argumentari que fa pensar si l'adversari no està pres d'alguna mena de tara mental irrecuperable. Així és impossible arribar enlloc o només a llocs que ningú en realitat desitja i a ningú convé.  Jo ja no sé trobar més sinònims o superlatius que no acabin buidant de sentit les paraules grotesc, absurd, idioci, estultici, deplorable, depriment, assoleiat...envejo la creativitat del capità Haddock per superar la curtesa del meu llenguatge i poder quedar més tranquil, per exemple, esgargamellant-me amb uns indesxifrables: crustacis! ventríluocs! aminoàcids! psicofantas! celenteris! cagallops! pets de monja! braquicefàlics! hipotalàmics!

Hi havia un temps, i en certs casos i fins i tot en algunes èpoques, que se suposava que els qui ens governaven eren els més elevats intel·lectualment i humanament. Els indicats per aquesta tasca, en un ressò de les aspiracions de la ideal República de Plató. Potser a Europa només va ocórrer en els seus inicis fundacionals amb Adenauer, Schumann, Monnet i De Gasperi (apunt: jo vaig créixer amb el somni Europeu, aquella idea d'esdevenir ciutadans d'una entitat amb valors comuns que ara està en crisi existencial i que ha derivat en un monstre burocràtic que es manté pels interessos del mercat on ressonen els tambors de guerra, no pas per idees ni ideals elevats.).

Però la sordidesa, manca d'empatia, vulgaritat i fins i tot crueltat  dels personatges esmentats m'ho fa semblar tot vidriós i sense sentit. Micèl·lids! Pelàgics! Trencanous! Precàmbrics...




 

dissabte, 25 de maig del 2024

Tot llegint el diari d'avui

 Volia escriure la segona entrada d'aquest mes de maig, tenia dues o tres idees al cap però en aquests moments cap em motivava prou. No em sento amb ànims d'abocar res i he engrapat el diari ARA del 25 de maig del 2024. Navego per la realitat sempre perplex i sense acabar de creure que visc en un sol i únic món sinó en diverses realitats paral·leles que el seu fàcil accés dona la impressió d'un trencadís de difícil digestió. Com puc pair en breus instants saltar de la destitució fulminant de l'entrenador del Barça, al debat sobre el recompte de morts a Gaza no exempt d'interès político-militar (són 30.000 o 35.000 i la proporció de morts de nens és del 20 o del 40%?), a l'entrevista d'un oncòleg Indi que no sé si diu genialitats o obvietats i finalment aterro sobre un article de Timothy Garton que des del terreny fa una lectura no massa galdosa de l'estat d'ànim a la Ucraïna agredida per Rússia i em ve el flaix de l'allau espúria de solidaritat en aquell llunyà febrer del 2022 que ha derivat en un estat entre la normalització d'aquesta guerra i una freda indiferència. Però pel camí també aterro pels meravellosos articles de persones que admiro pel que diuen (escriure de veritat permet saber quin peu calça l'ànima que sosté la ploma). Montserrat Tura, de la  que sempre he pensat que ens vam perdre una extraordinària presidenta de la Generalitat i la tinc com a model d'honestedat política i personal, descriu com ningú amb una sensibilitat molt rara (sobretot en el gènere masculí), la podridor de la política quan deriva en el que ella diu la prostitució dels arguments que es redueixen als atacs personals en sí mateixos al marge de qualsevol idea. I dels que ella confessa que n'ha estat víctima i supervivent. També llegeixo en Narcís Comadira que glossa la meravellosa biografía publicada per Xavier Pla sobre un altre pla, el Josep (Un cor furtiu). I de la que em deleixo de posar-hi els ulls aquesta mateixa setmana. Precisament he estat fullejant el Quadern gris, el dietari de Josep Pla quan era estudiant de dret (tenia 20 o 22 anys). I no puc deixar d'exclamar-me, com va fer Montserrat Roig fa anys, com adjectiva aquest home! Acomplexa la capacitat descriptiva i d'anàlisi a partir d'allò més qüotidià sense que sembli que mai es repeteixi. I també em fa pensar com es deu remoure dins la seva tomba cada vegada que donen un premi que porta el seu nom per la mediocritat de les obres premiades (Josep Pla va arribar a blasmar La Plaça del Diamant). I alhora, ara que anomeno la Montserrat Roig em pregunto si hagués sobreviscut al seu càncer de pit (va morir a la tendra edat de 45 o 47 anys), què ens hauria arribat a oferir l'autora d'una obra cabdal (per mi la més impressionant), del periodisme català com Els catalans als camps nazis. Encara tinc ben gravada la impressió que em va fer la seva darrera novel·la, El cant de la joventut, malauradament la primera i la darrera del que havia de ser l'etapa de maduresa. I finalment llegeixo la secció A peu de pàgina de la crítica, comentarista cultural i censora literària Anna Guitart (que amb gust convertiria en un amor platònic particular), que s'escandalitza que s'hagin tret les lectures obligatòries de les Proves d'Accés a la Universitat d'aquells estudiants que no siguin de lletres. I no puc fer res més que assentir-hi. Perquè sense lectures obligatòries segurament la majoria de joves no haurien sabut de La Plaça del Diamant, El Quadern Gris, Els Catalans als camps nazis ni el desig irrefrenable d'empassar-se Un cor furtiu. I de passada, i no més important, tenir les eines per poder navegar i donar una mica de sentit al món que ens ha tocat viure. 

dijous, 9 de maig del 2024

Índia, any 2000

 A l'Índia vaig acostumar-me a posar la meva ment en un estat de sopor, allò que avui dia seria el més semblant a una estat de meditació, per deixar passar les hores en els interminables desplaçaments amb autocars atrotinats que sabies quan començaven, però no quan acabaven. No m'avorria, aquest sentiment quedava curiosament desterrat mentre els meus pensaments gravitaven aliens a l'espai i el temps però alhora atents als paisatges sempre nous que s'infiltraven com una pel·lícula, allò que se m'oferia en un remot estiu de l'any 2000. Em vaig deixar aconduir per una curiosa barreja d'inconsciència, atreviment, sentit comú i auto-confiança per fer una anàlisi del programa de control i prevenció de la Tuberculosi en la població tibetana a l'exili. Sona una missió estrambòtica, ara que ho repenso, i a voltes em demano si tot plegat va ser un agradable somni o una experiència real. No hi he tornat mai més a l'Índia des d'aleshores, i no sé si hi tornaré. En certa manera, mai tornem enlloc perquè nosaltres i també els paisatges que hem recorregut  canvien, i sinó és la memòria que en guardem la que també muta i pren un significat o altre segons el pòsit amb que la vida ens va carregant. Jo retinc un ingenu i atrevit jove creuant paisatges que m'eren totalment nous, palpant (literalment) noves olors, establint relacions amb gent de tot tipus (tibetans, turistes israelians, francesos, americans...), amb una espontaneïtat que, ara ho sé, era possible perquè partia de la confiança que tots posem en l'altre de forma natural i per la solitud que m'empenyia sempre més enllà dels meus límits (avui en diem de forma xarona, la zona de confort). També va ser el viatge on se'm va revelar la complexitat, el drama i la paradoxa de l'existència humana que em prenia com una tragicomèdia, amb un sentit ple d'allò tràgic i d'allò còmic. Des dels leprosos que assumien la seva condició con si fossin un moble més plantat en els carrers enfangats de Dharamsala, els turistes perduts en un núvol d'estupefaents buscant la il·luminació (o potser fugint de ves a saber quina secreta desesperació) mentre escoltaven atentament incomprensibles perorates de lames vestits de safrà, corrues monjos budistes dels que era difícil d'escatir si vivien en l'autenticitat que prometia algun tipus de revelació que jo encara no tenia en l'abast o en la més abjecta impostura, els turistes valencians que s'exasperaven per tornar al confortable hotel de cinc estrelles, perduts davant el Red Fort de Delhi engolits per un formiguer de gent, olors i brutícia ("aquesta gent no coneix què és una escombra" em va etzibar una dona angoixada quan després d'espantar-la en tocar-li l'espatlla va comprovar que li parlava en català, "i com pots sobreviure aquí tot sol?" encara va afegir mirant-me com si fos un desgraciat nàufrag). O imatges rutilants com un elefant asiàtic emergint amb un caminar pausat entre el smog de Nova Delhi com si em volgués evocar el sèquit d'un Maharajà desaparegut. I quan una pluja monsònica es va infiltrar dins de la baluerna de l'autocar es van obrir els paraigües en una imatge que hagués inspirat el Magritte o al Dalí.  No sabia gaire res de res, aleshores. O potser ho sabia tot, gràcies a la ingenuïtat pura de què gaudia, espontània i gratuïta. Sovint, el pensament se m'envola com si encara viatgés dins d'un d'aquests atrotinats autocars i provo d'atrapar les restes del que havia estat i recomposar-ho tot de nou. Com si un nou començament fos possible.  Com si poguéssim esporgar la memòria.