Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.

            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la.