Follow by Email

dimecres, 9 de març de 2016

Götterdämmerung


El Capvespre dels déus, això vol dir Götterdämmerung, la darrera obra de la famosa tetralogia de Wagner coneguda com l'Anell dels Nibelungs (les tres prèvies són L'Or del Rin, La Walkiria i Sigfried). He tingut la immensa sort de poder assistir a la seva posada en escena al Liceu de Barcelona, assegut com els antics burgesos de la ciutat, a la platea. 
Després de glatir aquest cimal de la cultura europea, no he pogut deixar de recordar aquesta dita que tots els imbècils que no coneixen Wagner acostumen a esmentar per fer-se els graciosos, allò que quan l'escolten els venen ganes d'envair Polònia. O l'associació vàqua amb el nazisme. Només reflecteixen una trista ignorància. 
 A Wagner cal entrar-hi com la pluja fina, i els anys són un bon aliat. I certament, com més passa el temps més crec entendre tot l'entrellat de passions humanes que s'exposen en les seves òperes, però sobretot en la tetralogia, i la seva intemporalitat.  I el que és més fascinant, veure com totes aquestes pulsions són ben presents en el món d'avui. Per això, mentre hi hagi humans, no caurà el teló de l'oblit en aquesta obra. No es tracta d'un relat mitològic d'ùns éssers fabulats, el relat mitològic sobre el qual se sustenta, que beu de diverses fonts, serveix per vehiculitzar totes les emocions que podem compartir, o que hem observat com a humans.
Una de les coses més fascinants de Wagner és que posa al mateix nivell la lletra, la música, l'escenografia i crec que més recentment també la interpretació dramàtica. És l'ideal d'art total, que vol tendir a la fusió. I el que em resulta fascinant (gastaré aquesta paraula) també és com un grup d'homes ens podem posar d'acord per posar-ho tot junt i crear, fabular, una realitat nova que és la mateixa òpera, com si fonguéssim tots aquests materials en un mateix crissol. Això sí que em sembla màgic.
No m'atreveixo a fer cap crítica sobre la qualitat d'aquesta representació. Només per les hores i el talent esmerçat per tots els que han muntat i interpretat l'espectacle ja m'esborrono i em fa barata l'entrada que vaig pagar. Els Wagnerians solen ser un col·lectiu fanàtic i obsessiu en aquest sentit, em sembla que no en conec cap altre que sigui tant intransigent amb la recerca de la perfecció i defugi la indiferència com si en fos al·lèrgic. Només hi ha passió, no s'hi pot acostar de cap altra manera. Qui vulgui jutjar-ho per ell mateix que vagi al Liceu (si s'ho pot permetre o està prou motivat per permetre-s'ho). Com a resultat, els acords finals quan el Wahalla crema finalment, no han deixat de ressonar dins del meu cap des de fa dos dies. Sublim. Estic definitivament perdut.


2 comentaris:

  1. Saps que no he vist mai cap òpera? Si n'hagués de veure una per primera vegada quina em recomanaries?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La flauta màgica de Mozart, té un argument de conte i és molt divertida, i la música entra molt bé encara que no s'estigui habituat a escoltar música clàssica. T'ho passaràs molt bé però abans estudia't el llibret. Espero que el consell et serveixi.

      Suprimeix