Follow by Email

dijous, 10 de març de 2016

Sóc el millor

 Llegeixo al diari, després de l'homenatge a Aíto García Reneses, que aquest afirma que el seu pare li va aconsellar que fes el que fes, provés de ser el millor. Cap problema amb el pare de l'Aíto. Però, això de voler ser el millor crea un problema important. De millor en una cosa concreta, només n'hi ha un per definició. I de coses dignes d'admiració, n'hi ha un nombre limitat. Ergo, si hi ha massa gent que es mouen per aquesta aspiració, la piràmide de frustrats (talment una piràmide alimentària o ecològica), serà amplissima en la seva base que sostindrà un solitari triomfador en la cúspide. No deu crear massa felicitat aquest esquema. Un altre plantejament de fons és l'actitud d'aspirar a ser el millor, sense que ser-ho es converteixi en un objectiu. Sembla un discurs més sa. Altrament, això de ser el millor sabem que és subjectiu en molts termes, i no es tracta necessàriament de ser-ho, sinó a més tenir l'oportunitat de demostrar-ho i potser encara més difícil, que ho reconeguin.
Un exemple qüotidià. Només cal mirar el panorama cultural català en l'àmbit escrit i en les arts escèniques. Un servidor es pregunta si en una població de 7 milions d'habitants, no hi ha més talent que el que es mostra a les pantalles i les llibreries. És colpidor però ho acceptem com a normal, que el mateix grup d'actors (cares conegudes), surtin  a quasi tots els espectacles teatrals, sèries, audicions de rapsodes, etc. etc. Segur que no hi ha ningú més que els pugui fer ombra, no en un sentit competitiu? O simplement que això de ser  el millor no és una simple qüestió de talent? I no dic que siguin realment bons, però jo només em quedo amb el Lluís Homar, el Julio Manrique i la Núria Espert. El Flotats és un cas a part.  I tots tres (el segon potser menys), no es prodiguen excessivament a la tele o altres llocs. Senzillament, no ho necessiten. Em sembla que tampoc necessiten ser reconeguts, se saben bons, i jo i molts ho hem anat confirmant cada vegada (no tant sovint com voldria), que els he vist actuar. En l'àmbit de les lletres la cosa és més depriment. Que els tres premis més prestigiosos de les lletres catalanes, el Josep Pla, el Mercè Rodoreda i el Llull, hagin caigut en tres conegudíssims periodistes fa un tuf que Déu n'hi do. No em crec que no hi hagi més talent que aquests tres. I em temo (encara he de llegir les seves obres però no passaran a la història, n'estic segur), que no suposen cap aportació a la literatura catalana realment significativa. En resum, que exhaurides les edicions aniran a criar pols en oblidades estanteries. No és un comentari de mala llet,  no ho desitjaria pas però, en fi, quan entro en una llibreria m'abassega aquesta sensació semblant a entrar en un cementiri, quan d'oblit acumulat... 
Em sembla també que en aquesta filosofia, per dir-ho d'alguna manera, s'amaga de nou l'antiga (en el sentit clàssic de la paraula) ambició dels herois grecs, que no consideraven cap altra glòria que la de passar a la posteritat segons es recordessin les seves gestes. Això havia creat caràcters més aviat piscopàtics, el famós Aquil·les, el del tal·ló, era un tipus posseït per una fúria malaltissa (i un xic sanguinària). Ara també recordo que, un cop passat al Hades, al inframón després que Paris li va endosar una sageta al seu famós tal·ló, va rebre la visita d'Ulises i li va fer saber, lacònicament, que això de la immortalitat estava sobrevalorat. Ai, la saviesa sempre ens arriba massa tard per reconèixer-la....


Cap comentari:

Publica un comentari