Follow by Email

dilluns, 17 de novembre de 2014

Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.
 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.
Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.
 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 


Cap comentari:

Publica un comentari