Paths of Glory

Quan era estudiant a l'Hospital Clínic de Barcelona existia una comissió cultural que organitzava, dinamitzava o canalitzava activitats culturals a la facultat. Va organitzar un cinefòrum a l'Aula Magna en la qual només ens vam presentar tres companys de curs i el representant de la comissió. Jo deuria fer tercer curs, si no recordo malament. No recordo pas que la meva promoció destaqués per implicar-se massa en mogudes estudiantils. La pel·lícula que es va projectar era "Paths of Glory" (Senders de Glòria), dirigida per Stanley Kubrick i com actor principal un superb Kirk Douglas. Rodada el 1957, recentment l'he repescada de la biblioteca pública i l'he mirada una vegada amb propina. Si bé recordo que em va impactar en aquelles remotes dates, ara m'ha enlluernat. És el que ocorre amb les grans obres d'art, a mesura que el temps ens llaura no només físicament, sinó piscològicament i si no ho fem del tot malament ens tornem més sensibles i amb més bagatge per apreciar allò que simplement ens va passar pels nassos quan érem joves. Si en tenim l'oportunitat i ens ho permetem,  rellegim i reinterpretem allò que havíem vist, oït o llegit fins al punt que  ens sembli totalment  nou. Una petita sinopsi de la pel·lícula ajudarà. Primera Guerra Mundial. Exèrcit francès. Uns Generals manen una assalt suïcida a les línies alemanyes sense cap raó lógica. L'assalt és un fiasco i la tropa comandada per Kirk Douglas (el coronael Dax), no passa ni de les primeres filferrades. El General de la Divisió els acusa de covardia, obliga a escollir a l'atzar tres soldats que són jutjats i executats. 

Jo recordo que el cinisme i indiferència davant del dolor i el sofriment dels generals Francesos, tant el general Miró que comanda la Divisió com el seu superior (quines interpretacions tant extraordinàries!), em va resultar creïble en la pel·lícula i per això la feia inquietant, però inversemblant en la vida real. El temps m'ho ha fet creïble a tots nivells, malauradament, i si bé no m'he vist embolicat en cap batalla ni trifulga bèl·lica sí que he pogut constatar l'existència més estesa del que ens pugui semblar del cinisme, la indiferència, el narcisisme  i perversions de tot tipus, i que potser només caldria una trinxera i una guerra per posar-ho tant palès com ho va fer Stanley Kubrick en la seva obra mestra. Probablement no hi ha millor film que reflecteixi l'absurditat de la guerra (potser a la seva manera, la novel·la "Quanta, quanta Guerra..." de Mercè Rodoreda ho és també si se la sap llegir bé).

Però  allò que més m'ha meravellat de la pel·lícula és que tot i ser rodada el 1957 li donat com uns centenars de voltes a les pel·lícules recents que tenen per escenari la Primera Guerra Mundial malgrat tots els avenços tècnics i digitals de que frueixen els actuals directors. I que ara em semblen xaronades. Les seqüències i els travellings són extraordinaris, traspuen realitat, verosimilitud i sobretot humanitat. L'escena de l'afussellament és simplement una genialitat i resumeix l'absurditat de tot plegat. Stanley Kubrick arriba a reflectir l'ànima humana no només dels cínics de torn, sinó del soldat ras que esdevé el veritable protagonista d'aquesta tragèdia i que l'anonimat engolirà irremeiablement de les cròniques de torn. L'espectador deixa de ser-ho i es troba i sent amb ells. La seqüència final en una taberna amb tot de primers plans dels rostres adustos amb un deix d'emoció és d'una profunditat i mestria que només un genir com Stanley Kubrick podia assolir. Cap recurs digital o intel·ligència artificial podrà reemplaçar-ho.

No recordo bé si vam arribar a fer un cinefòrum  en finalitzar la pel·lícula allí l'Hospital Clínic. Anys més tard a la mateixa Aula Magna, ara sí més plena, vaig llegir la tesi doctoral. Després em vaig deixar conquerir per un absurd cofoïsme que vaig pagar ben car, encara no havia après gran cosa però no ho sabia encara.