Israel, el somni i la tragèdia

  Escric aquesta entrada com una mena d'homenatge a Joan de B. Culla, recentment desaparegut i que he descobert ja massa tard. El teniu sentit, i llegit, de les tertúlies on es prodigava i els articles que escrivia als diaris sense ser conscient que era, possiblement, una de les ments ben ben ordenades que encara ens quedaven en el nostre país. Me n'he adonat quan a rel de l'esclat de la guerra a Gaza, per provar de parlar-ne amb una mica de propietat, vaig enxampar el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia: del sionisme al conflicte palestí", publicat el 2004. M'ha semblat un llibre que combina meravellosament el rigor, la didàctica i la claredat en un tema tant enverinat com és la qüestió israelina i palestina, des del naixement del moviment sionista la segona meitat del segle XIX fins principis del segle XXI. I molt il·luminador. Sense mirar en retrospectiva no podem entendre ni ponderar el que està passant. Tot i que hi ha coses imponderables que, segons entenc, tenen un valor absolut que poc pot justificar qualsevol antecedent històric com la mort de nens innocents sota les runes de Gaza. Al final, la realitat es redueix a uns fets irreductibles que ho relativitzen, minimitzen o fins i tot ridiculitzen qualsevol altra disgressió i que s'imposen i ens deixen nus d'arguments.

Al marge d'aquesta reflexió, a mi m'han quedat quatre apunts, que només tenen la pretensió de provar d'entendre com hem arribat al punt d'atrocitat actual i que potser ajudin a algú a provar d'entendre de què va tot plegat com jo he provat de fer. 

En primer lloc, cal diferenciar una etapa d'establiment i creació de l'estat d'Israel que podríem dir-ne pionera i que va durar fins la meitat dels anys 60, més o menys per la Guerra del Yom Kippur el 1973. Aquesta etapa està impregnada per un esperit pioner, idealista i amb una escora clarament de tipus socialista. La vessant religiosa-messiànica, sempre present, no és el motor de la causa de l'Estat d'Israel que lluita simplement per ser i donar sentit al seu motiu fundacional: donar refugi i protegir els jueus de tot el món de qualsevol intent d'agressio d'aniquilació. D'aquests temps són la Golda Meier, Ben Gurion i l'icònic Moshe Dayan. 

En aquest sentit, cal entendre l'efecte catalitzador, un catalitzador brutal, de la Shoah, o l'holocaust executat pel règim Nazi essencialment. El trauma històric, una autèntica falla no només pel poble jueu, però sobretot per a ells, és el que va dotar de la justificació moral que té avui dia el poble jueu i que fa que ponderem diferent el que fan o deixen de fer, tant nosaltres com ells mateixos. No és imaginable que un estat de tall diguem-ne occidental perpetrés el que està fent ara el Tsahal a Gaza. Sembla que hi hagi uns límits morals nascuts d'una culpabilitat històrica que els actuals dirigents aprofiten junt amb interessos geopolítics més o menys enrevessats. I aquí hi ha una anècdota que esmenta el Joan de B. Culla respecte ala Guerra dels set dies del 1967, quan els soldats israelians assetjats per quatre nacions àrabs alhora es repetien el seu "onzè manament xiuxiuejat a cau d'orella per 6 milions de víctimes del nazisme: No et deixaràs exterminar mai més". I d'aquí també el prestigi i adhesió incondicional a l'exèrcit, el Tsahal, com a garant d'aquesta promesa. I també permet entendre l'impacte emocional, la significació, de l'atac de Hamas amb l'assassinat d'un miler i escaig d'israelians.

Un segon aspecte que vull assenyalar és la inòpia i ineptitud dels països àrabs, que no van saber aprofitar les oportunitats per trobar un equilibri consensuat que evités conflictes majors, afavorint escalades, ressentiments i mals majors futurs. Sembla com si sempre apostessin a un cavall perdedor. Explicar perquè és complexe, però essencialment estaven dominats per interessos particulars, cabdillismes, visions tambe messiàniques i alguns líders força mediocres. A tot això cal afegir els va-i-ve de la geopolítica mundial, i per exemple és bo recordar que l'estat d'Israel difícilment hauria sobreviscut en els seves primeres etapes sense el suport de la Unió Soviètica, i més tard va ser la mateixa URSS que va recolzar explícitament i materialment els països àrabs per agredir-la, fins convertir-se en el bastió dels Estats Units a l'Orient Mitjà. I que explica alhora la immunitat de què gaudeix el Tsahal acutalment a Gaza.

Un tercer aspecte que té a veure amb el desenvolupament històric del sionismes, i és la transició de l'esperit idealista, pioner, cap a una situació de resistència, complexe de superioritat, permeabilització de les idees més messiàniques d'arrel religiosa amb grups molt rellevants que filtregen el fanatisme. El punt d'inflexió tot i que ja tenia recorregut va ser l'assassinat a mans d'un jueu ultraortodox de Yitzhak Rabin el 1995, en el moment que s'obria una oportunitat per establir un pau amb fonament en aquesta tràgica terra. No crec que hi hagi ningú que sintetitzi millor aquest esperit tràgic com aquest home encara de la generació dels pioners, bregat en la guerra, de línia inicialment dura però que va descobrir el valor de la pau i l'entesa com si fos una mena de redempció malgrat el naufragi que el seu assassinat va provocar. Després van aparèixer aquests personatges tant adustos, agressius i mancats d'escrúpols com l'Ariel Sharon i Benjamin Netanyahu, també afavorits per un eclipsi o dissolució relativa de l'esquerra sionista lliberal que fins aleshores havia estat preponderant. 

(Un apunt, m'ha cridat l'atenció que igual que amb l'assassinat del diplomàtic Comte Bernadotte a les beceroles de l'Estat d'Israel i que precisament treballava per establir la base d'una convivència duradora, l'assassinat de Yithzak Rabin, aquests magnicidis hagin estat acceptats amb certa aquiescència, no pas com una vergonya pública que empastifa la causa jueva i reflecteix l'extrema complexitat d'aquesta societat). 

Finalment cal afegir al còctel l'extrema complexitat de la societat israelita. Hi ha àrabs, hi ha cristians, hi ha laics, ateus, jueus religiosos amb tots els matisos possibles des dels messiànics que somnien en el Gran Israel i la vinguda del messies, fins grups curiosos com els paleo-jueus etíops rescatats del règim comunista imperant allí els anys 70 i 80 i tots els matisos que vulgueu segons la seva procedència de la diàspora: intelectuals, assimilats, jueus sefardites, de l'Est d'Europa. Per exemple, hi ha grupúsculs ultraortodoxos que diuen que això del gran Israel és una blasfèmia i que es refereix a una realitat celestial i per tant l'usurpació als palestins és totalment il·legítima. Caldria una vida per trobar-ne l'entrellat. Però tot i així, la idea monolítica de resistència, supervivència i adhesió a l'exèrcit al qual tothom està obligat a prestar servei, sembla que pervisquin per sobre qualsevol divisió i sensibilitat. Això també fa entendre la relativa passivitat de tota la societat davant el que el seu poble està fent actualment a Gaza.

Ara, però, torno a l'inici d'aquest escrit, i penso de nou què pot justificar la mort d'un nen innocent sota la runa de Gaza? Avui, dia de Nadal, Betlem desert i desertat amb el rerefons de les bombes és tota una metàfora de tot plegat. Fum, Fum, Fum...

P.S: L'epíleg del llibre del Jon B. Culla escrit el 2004 conjecturant sobre el futur d'aquesta terra i els esdeveniments que passarien és un extraordinari exercici de lucidesa, quasi visionari.