La vall del Gresolet és una fondalada encaixada entre la paret Nord del Pedraforca i el vessant sud del Cadí. Per un costat una paret majestuosa que s'alça ferrenya, com una mà de pedra que volgués esclafar-te des de la seva verticalitat nua i ombrívola. De l'altre el pendent suau però interminable d'aquest vessant del Cadí però que es va vinclant fins precipitar-se al fons del Gresolet com si el Pedraforca li hagués fet un buit. Al Gresolet s'accedeix a través d'una pista que arrenca tot sortit de Saldes, o per un camí que neix des de l'antic castell situat a un extrem de la falda frontal del Pedraforca, abans de girar cap a l'obaga, on hi ha les restes de la petita fortalesa. Es reconeix una ermita i els sòcols de quatre cases que buscaven seguretat. Aquests indrets traspuen una por remota, la recerca d'aixopluc en un món immens, hostil i inabastable i ara són raconades dessolades condemnades a l'oblit. Des d'aquí el camí s'enfila sense perdre alçada primer per un espai de solana, amb garric, gatosa, alzinar, però que quasi abruptament transiciona cap el roure, el faig, la molsa, l'herba fetgera arrecerats sota l'eterna ombra de la paret nord del Pedraforca que es va mostrant a poc a poc com si fos un l'ull d'un cíclop monstruós que anés resseguint les nostres miserables passes per un corriol sinuós que segueix els replecs de la muntanya (ara salta per sobre un rierol, ara sobre un arbre caigut). L'indret muta radicalment segons l'època de l'any. Ara els arbres estan encara nus amb els borrons apunt d'esclatar, i fins i tot trepitgem un poc de neu que s'arrapa al terra abans d'extingir-se. Més amunt esdevé la neu esdevé un mantell continu, petri sobre la roca nua i impàvida. Del verd de la boscúria a la simplicitat salvatge i elemental de la pedra i el gel. I a dalt, cada vegada més tancat i inabastable el cel sobre el que navega un núvol que sembla que vulgui posar-se al capdamunt del Pedraforca.
El camí discorre, sense baixar mai precipitadament, però constant en una vall que sorprèn per la seva dimensió a mesura que s'obre. Tant enfonsada està que diria una clotada però finalment, després d'alguns saltirons finals sobre la roca i entre faigs i roures, es creua el riu acabat de néixer (límpid, cristal·lí, jove, deixa veure amb transparència el seu llit), s'ateny la pista i després d'un pendent topem amb el santuari del Gresolet. El nostre país està sembrat d'ermites i santuaris buscant la solitud absoluta i ara molts mig abandonats. Només des d'allí me n'adono de la immensitat que sosté aquestes muntanyes, les arrels que s'enfonsen més enllà del que podem concebre per fer néixer una petita protuberància sobre l'escorça terrestre que per nosaltres és un gegant majestuós, indiferent i suggerent alhora de la grandesa inatansable que ens empeny a pujar dalt d'aquests cims.
Llueix un sol tardoral, decadent, malgrat que som a la fi de l'hivern. No he sentit encara el cant del cucut, tot i parar l'orella. Estic impacient per veure l'esclat de la primavera però hauré d'esperar. El fred encara impera i imposa la seva llei sobre els arbres nus. I malgrat tot sobre la gespa que la neu tot just ha despullat ja neixen algunes flors impacients i es revolta un abellot. Uns fréixens amb mates de vesc penjant de les branques nues ens escorten i es vinclen al vent que baixa des de dalt del coll que uneix el Pedraforca i el Cadí, cobert d'un espès mantell de neu que s'extingeix progressivament i que ens arriba només amb congestes esfilagarsades en els racons més arrecerats. Només aleshores, quan el sol s'abaixa, el terç més enlairat de la paret nord s'encén daurada pel sol (sembla que el Sol l'amanyagui en un gest còsmic) mentre aquí baix les ombres s'allarguen i ens conviden a abandonar el lloc. Pel camí de tornada per la pista passem al costat del que havia estat un antic monestir. Només queden quatre modestes pedres en un indret on la vall s'obre i dona prou espai als prats i els boscos de ribera, es civilitza. Si algú no s'hagués molestat a documentar-lo ara estaria envaït pels esbarzers i enterrat en el més absolut oblit. Es reconeix el traç de la petita església. Deuria ser molt modest. No crec que el lloc fa set-cents o vuit-cents anys donés per grans abadies. I penso en els anònims monjos que la van habitar, que probablement no van conèixer res més que aquesta vall, aquest riu, aquestes mateixes parets que a nosaltres en sotgen i s'han fos en el temps. Jo també abandono la vall, les pedres, els arbres nus i l'estranya recança que em produiex la neu efímera condemnada a fondre's.
