Sexe transaccional

  Fa unes setmanes va ser notícia l'expulsió de Sudan del Sud d'una dotzena llarga de treballadors de Metges Sense Fronteres perquè s'havien aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals de dones refugiades de la terrible guerra que assola aquest país, a canvi de menjar. El fet  és doblement vomitiu per la condició de vulnerabilitat de les víctimes i perquè els perpetradors, treballadors humanitaris, estan considerats en l'imaginari col·lectiu com estandards de la nostra moral. Penso però que aquest comportament, justament qualificat com execrable, no és res més que el cimal d'un continuum molt més complexe. Si hi ha una dotzena de tipus que han arribat a aquest límit (igual com fa uns anys també hi hagué un escàndol de la mateixa magnitud en treballadors Oxfam a Haití) vol dir que aquesta realitat reposa en una piràmide d'abusos més o menys flagrants o a voltes tant subtils o en una atmosfera de permissivitat que es fan acceptables. Quan la misèria entra per la porta, la moralitat acostuma a saltar per la finestra. I això és vàlid tant pel o la miserable que no hi pot fer res més, com per l'estadant de la casa a qui se li ofereix un marc on fer allò que, a vegades, no hauria ni somniat que seria capaç de fer. En la seva manifestació més anodina s'estableix quan hi ha relacions asimètriques, i en les més repugnants quan són molt asimètriques. No importa qui pot tenir accés a favors a canvi d'un simple sopar compartit, una coca-cola, un cap de setmana, i fins i tot arribi a auto-enganyar-se per entrar en un joc que voreja la prostitució sense que cap dels que hi participen arribi a considerar-ho com a tal. Aquest és el concepte de sexe transaccional. Una pràctica poliforme, molt sovint acceptada a nivell social, fins i tot inconscient i que es disfressa d'amor romàntic si cal. Hem de convenir que no és res nou. Les relacions de parella com intercanvi més o menys explícit d'un benefici són molt antigues, tant com l'humanitat mateixa, i si s'examina amb acritud no és estrany adonar-se que aquestes es poden basar en la compensació de carències, en la recerca d'estabilitat emocional o econòmica, en el desig de tenir fills. La reciprocitat pot ser més mercantilista del que pensem i l'amor genuí queda barrejat, enterrat o fins i tot exonerat en alguns casos. Si aquesta dinàmica no és estranya en un lloc benestant posem-nos en un escenari d'inseguretat alimentària, precarietat econòmica o fins i tot risc existencial. I en un marc cultural que discrimina la dona i la fa d'entrada més vulnerable. I si a més estem en un estat de guerra o violència social que col·lapsen els estàndards habituals ja tenim un còctel perfecte per qualsevol aberració. Posem pel mig uns treballadors anomenats humanitaris que viuen en la tranquil·litat de tenir un sou, menjar, allotjament, la certesa que podran marxar d'allí quan vulguin i a més a més gestionen l'ajuda que proporcionen a aquestes dones i els seus infants. Infants pels quals les mares estan disposades a fer qualsevol cosa. Jo he conegut no poques prostitutes que viuen exiliades dels seus països per poder guanyar els diners necessaris per pagar el menjar i els estudis dels fills que han deixat a casa. I que no saben res de l'ofici de sa mare. Responen sense vacil·lar que aquest és el motiu pel que es dediquen a això. La temptació encara és més forta si no hi ha un marc punitiu creïble o fins i tot es considera acceptable quelcom que a casa, al país d'origen, no ho seria de cap manera. Creuar el límit i caure en el pendent de la degradació és molt fàcil. En molts indrets hi ha una autèntica "caça" de l'home blanc per part de joves locals perquè significa una benedicció ni que sigui temporal. fins el punt que les famílies encoratgen aquest comportament entre les seves filles. Els destins d'aquest tipus són ben coneguts. Els treballadors de ONGs no n'estan exempts. No entraré en valorar  contradiccions d'altra mena.

Evidentment, el sexe transaccional també es dona entre les societats locals seguint els mateixos esquemes. I explica en gran mesura l aparticular epidemiologia d'algunes infeccions, com el VIH, on la seva incidència l'Àfrica Sub-sahariana és 8 o 9 vegades més elevada entre les noies joves de menys de 25 anys comparada amb els homes de la mateixa edat. En aquesta franja d'edat el control de l'epidèmia és especialment refractari. Aquest fenòmen és objecte d'estudi i ja fa un temps que es considera aquesta població com la clau per controlar el VIH a l'Àfrica Sub-sahariana. A Goma vaig comprovar com el sexe era una moneda d'intercanvi corrent. En les mateixes escoles que haurien de ser refugi els mestres són coneguts com una població de risc d'adquirir al VIH en regions amb elevada prevalença, perquè tenen la terrible combinació de poder i autoritat (aprovar exàmens, donar títols i certificats) i accés fàcil a les víctimes. En altres marcs més llunyans tots sabem el que ha ocorregut durant anys en la indústria cinematogràfica i de ben segur en altres arts escèniques. O més subtilment amb l'eclosió del fenòmen del sugar dating o sugar daddy en el nostre entorn. 

Tot plegat pot donar lloc a un conúndrum de situacions vidrioses, on allò que està bé o malament esdevé fluid fins i tot en les  més vergonyoses circumstàncies. Jo he vist quasi de tot, des de les prostitutes que malviuen pels seus fills (han de ser les primeres en entrar el Regne del Cel, si parléssim en termes evangèlics), homes blancs en la seixantena i setantena acompanyats amorosament de noies adolescents, (i també la situació inversa encara que aquesta em mereix molta més condescendència), treballadors humanitaris alliberant la seva llepolia sexual amb permissiu llibertinatge, noies embarassades per turistes passavolants dels quals no en sabran mai més res (i el turista tampoc del seu fill), prostíbuls sòrdids que tenen per clients aquests mateixos turistes, i abusos sistemàtics a noies menors d'edat que viuen al carrer per part de locals, expatriats i agents d'agències humanitàries internacionals. I entremig tot el ventall de relacions transaccionals molt sovint inconscients que us pogueu imaginar.  Allò comú és que esdevenen acceptables, facilitat per l'anonimat relatiu, la seva normalitzaicó i tot plegat fa que emergeixin petits i grans monstres dintre nostre. És molt fàcil entrar en una deriva moralment dubtosa en que s'exposen les contradiccions del suposat alliberament sexual. Però la perdedora, la vulnerable és quasi sempre la dona.

Tot és possible (?)

Llegeixo la notícia de la mort de l'alpinista britànic-nepalí Nirmal Purja que va batre el temps esmerçat per assolir els 14 cims de més de vuit-mil metres sense oxigen suplementari. Ho va fer en 189 dies, set (set!) anys menys de qui ho va aconseguir en un lapse més curt. Em sap greu la seva desaparció, encara que he de reconèixer que només tenia una vaga noció d'aquest notable escalador. La seva gesta em portava a reflexionar sobre l'allau de rècords i fites extraordinàries que presenciem de forma, paradoxalment, ordinària. Sempre m'ha semblat grotesc que Rafa Nadal hagi guanyat 12 Roland Garros i proeses per l'estil. Ahir mateix vaig llegir que la nedadora de natació sincronitzada Iris Thió va fer una execució del seu exercici en els campionats Europeus "que passaria a l'eternitat". Ni més ni menys que l'eternitat....Anem justos de superlatius, amb prou feines signifiquen res de tant gastats i, com ocorre amb les estadístiques del futbol, ens cal trobar noves combinacions inimaginades (tants gols, tant jove, tant ràpid, tant aviat), que inventarem nous rècords i fites històriques, universals i eternals per mantenir encesa la capacitat de sorpresa i viure flaixejats sens repòs. El mateix ocorre amb les crítiques a les pel·lícules o llibres. Ja no sé quantes m'han de tallar l'alè, és imprescindible que vegi o llegeixi i les obres mestres es succeeixen una darrera l'altra. I aleshores he topat també amb l'epitafi digital del Nirmal Purja que resa: 

"El món ha perdut un dels millors escaladors de muntanya; un líder que va inspirar milions de persones a través del seu coratge, humilitat i ferma convicció que el potencial humà està molt més lluny del que sovint imaginem. Més enllà de les seves extraordinàries fites, ell volia mostrar al món que tot era possible quan t'atrevies a somiar en gran, creies en tu mateix i refusaves a acceptar les limitacions".

 No sé, potser això era vàlid pel Nirmal, però pel comú dels mortals aquest escuet panegíric em sembla més aviat tòxic. Que el potencial humà està molt més lluny del que imaginem el poso cada dia més en dubte. En tot cas és vàlid però en una  deriva cap el costat fosc i auto-destructiu. Tampoc em val això que quan t'atreveixes a somniar en gran els somnis es fan realitat. En general no, i més sovint en resulta un malson. Tenim el biaix inexcusable que s'expliquen les històries acomplertes, la dels vencedors en diferents disciplines, els èxits consumats. Però l'aclaparadora majoria dels mortals vivim capejant amb la sensació de fracàs i evitant la sordidesa  sense plantejar-nos sortir de  l'anonimat.  Prou feina tenim per gestionar les vicissituds més vulgars i de les que ningú n'escriurà res. I això que a alguns no ens manca imaginació. A més a més, què és exactament això de creure en tú mateix? L'experiència ensenya que la major part dels nostres condicionants ens venen de fora sense que poguem fer gaire per evitar-los, que molt sovint es tracta de tenir una sort immerescuda i amb prou feines arribem a gestionar tant d'avatar, navegar en la intempèrie del món, provar de sobreviure i crear llaços, sempre fràgils, amb els nostres amics i germans tant grisos, obscurs, obstinats però finalment dignes com nosaltres mateixos. Encara que no batrem, ni ten tenim  ganes, cap record.

P.D: Només estaria d'acord, i amb molts matisos, que és cert que a voltes els límits ens els posem nosaltres mateixos de forma condicionada i absurda, i canviar el discurs interior fa redescobrir capacitats desconegudes però en general, sense sortir de l'amable i bella ordinarietat.

L'Odissea

 Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Christopher Nolan, L'Odissea, a rebuf del rebombori mediàtic que ha provocat la nova ressuscitació del gran clàssic, fonament junt amb la Ilíada, de la literatura universal. En faig quatre apunts, sempre des de la distància i la llibertat que em dona  ser un pobre cinèfil sense pretensions que no arriba ni a la categoria d'aficionat. 

 En primer lloc, em resulta cridanera l'escandalosa caixa que ja ha fet aquesta superproducció que s'aproxima a films d'entrada molt més comercials com Avatar, del director James Cameron creador també  del sac de clixés més enfonsable que s'ha filmat mai (parlo de Titànic, és clar). Serà potser que així com  alguns han interpretat l'èxit de la Rosalia en clau d'una renaixença espiritual, L'Odissea indica un eruptiu interès per les lletres clàssiques? Les compulsives devoradores de crispetes que seien al meu costat ja em donaven una pista sobre això. El fet que entre els actors abundessin les cares més conegudes i populars del star system hollywoodià no n'és aliè ni innocent: Matt Diamond (Ulisses), Zendaya (Atenea), Charlize Theron (Calypso), Robert Pattinson (Antinoo), Anne Hathaway (Penèlope)...aquesta impressionant constel·lació m'ha provocat una suspicàcia automàtica. Potser per això no hi he vist els personatges, sinó els actors que els interpreten tal i com amb menys pudor també ho veuen tots els devoradors de crispetes que m'acompanyaven. És a dir, en cap moment vaig tenir la impressió que els caràcters es sublimaven, que despareixien els actors i emergien personatges genuins, independents, que l'obra parlés per ella mateixa. En breu, hi veia el Matt Diamond, Zendaya, Charlize Theron, Robert Pattinson i Anne Hathaway. No pas Ulisses, Atenea, Calypso, ni Antinoo i tampoc la Penèlope en el pretensiós exercici de reinterpretar l'obra homèrica. Els personatges no tenen arestes ni subtilitats, només Odisseu ens va mostrant en certa mesura els remordiments i contradiccions que el devoren. Robert Pattinson és d'un pla i una buidor mesetària. A Zendaya les intermitents aparicions no li donen massa joc i Charlize Theron és simplement Charlize Theron. En un capítol de Cien Años de Soledad, es descriu una escena que sempre m'ha fet molta gràcia quan una multitud que veu per primera vegada una pel·lícula on un actor mor en escena, s'avalota quan en la següent pel·lícula reapareix fent un altre personatge perquè no poden acceptar que si s'ha mort pugui reaparèixer mai més. Si no saps morir en pantalla de forma al·legòrica i convincent, ningú veurà més enllà d'un rostre mediàtic o bonic. Per explicar-ho millor, faré el símil amb un film que sí que ha passat a la història del cinema com El setè segell, de Ingmar Bergmann. En aquest film el director suec va tenir l'encert de contractar actors desconeguts que van crear una atmosfera i uns personatges totalment originals sense que els poguéssim ancorar amb cap referent extern. L'obra, aleshores, com un fill pròdig del seu autor, se sosté per ella mateixa i desapareix l'autor que l'hagi dirigida o escrita. En L'Odissea no passa res de tot això. I tinc el ferm convenciment que la major part del públic venia amb l'esperit de topar-se amb una pel·lícula tipus road movie ambientada en la Grècia pre-clàssica més o menys comprensible amb un heroi que va superant aventures vàries amb una impecable factura tècnica i recolzada en els referents culturals coneguts per tothom del cavall de Troia, el cant de les sirenes o el teixit interminable de Penèlope. En aquest darrer punt, la pel·lícula també comet transgressions que no sé si porten enlloc però que a mi em grinyolen. Per exemple, m'ha sabut greu que fes desaparèixer l'episodi de Nausica, la princesa que recull la despulla humana que és Ulisses i en un acte de generositat amorosa el deixa marxar cap a Ítaca definitivament. Aquí això ho fa la perversa Calypso/Charlize Theron, traint el personatge original i esfumant-se un dels episodis més emotius, humans i profunds de l'obra originària. Tampoc cap referència a Aquil·les, ni tans sols en l'excursió a l'Hades on confessa la decepció que suposa la vida d'ultratomba. I també un final destructor amb un aire de happy end absolutament naïf i que no lliga amb les pretensions ni del film ni molt menys amb l'Odissea d'Homer. En resum, la trama es pot resumir en un soldat americà amb estrés post-traumàtic que retorna en un viatge terapèutic d'alguna de les guerres modernes recents (podria ser el Vietnam o l'Iraq), disfressada amb la carcassa de l'Odissea homèrica  que resulta una mera excusa, rebaixant-la així al nivell d'un elaborat pamflet. 

 Dit tot això, tampoc vull caure en la condescendència i penso que darrera d'alguna bossa de crispetes es pot amagar una futura catedràtica de literatura clàssica o un actual erudit en temes homèrics. Per tant, trobo molt  positiu que el film aconsegueixi apropar-nos, encara que sigui de forma imperfecta, al clàssic dels clàssics i que noms com Climenestra, Helena, Agaménon, Menelau, Sinon, Eumeu, Argos etc. ens resultin ara més familiars i ens desevetllin la curiositat per descobrir, per nosaltres mateixos, la magnitud de L'Odissea d'Homer i també la seva predecessora la Ilíada. 

Finalment, he de reconèixer que no m'ha desagradat l'enfoc en el remordiment i la culpa i la lectura contemporània que suggereix el film. I  la factura tècnica, la fotografia i tot l'ambient nàutic i mediterrani és, simplement, espectacular i ja paga per anar a veure-la. S'agraeix que no es percebi el cartró-pedra contemporani, és a dir la tramoia digital dels escenaris i personatges i em consta que no va estalviar construccions ni extres de carn i ossos.  Si hagués aconseguit un pas més enllà i sublimar de veritat tots els elements que teniar potser hauria estat una obra més que venerable. Al final, res podrà superar el text original compilat per un mític Homer però fruit d'una obra col·lectiva dels aedes que campaven pel món pre-Hel·lènic ara fa nou o deu segles. 

Una interminable canícula

  A aquestes alçades de l'estiu ja podem afirmar que no hi ha canícula, només un continuum de temperatures anormalment elevades que ha començat sense cap mena de transició el dia mateix que el cel marcava l'inici astrològic de l'estació. Els meteoròlegs porten setmanes cantant la mateixa lletania. S'arribaran als 40 a tal o qual lloc, apareixerà algun núvol i hi haurà algun ruixat violent aquí i allà, la marinada serà xafogosa, les nits de mal dormir i no veurem cap boira esfilagar-se ni cobrir mandrosa una vall o un redós de muntanya. L'atmosfera caurà invariablement com una roda de molí que ens escruixirà a tots amb el seu pas reescalfat. I els boscos clamaran per a que una guspira no els encengui. 

Surto al carrer i rebo una mena de pluja de foc insana, però la gent viatja i escura les vacances, es remou en les platges i a les muntanyes com formiguetes per caçar experiències o fugir de la rutina que els persegueix en forma de xafogor ampalagosa. Tot bé, només són senyals que no són (encara) la fi. Com la final del grotesc mundial de futbol es va veure amenaçada per la terbolesa de l'aire nascuda dels incendis crònics de la veïna Canadà. La resposta més seriosa va ser amenaçar-lo amb aranzels per a que aprengui a cuidar millor els seus boscos. Avui mateix llegeixo que l'allau de turistes està ofegant la majestuosa migració estacional dels nyus pel Serengueti. Aquella imatge d'aquests estranys antílops barallant-se en munió per creuar un tèrbol riu poblat de cocodrils i lleons esperant-los a la riba. Ara els turistes són més nombrosos i s'hi agombolen en els seus jeeps.    I pel camí  esperem el sonat eclipsi de Sol que a mi em produeix una certa angúnia. És només una bella mostra de la indiferència de la naturalesa vers nosaltres, el ball insomne dels astres que es conjuguen hi hagi o no una riuada d'exaltats observadors que volen completar el seu llistat d'experiències amb aquest fenòmen astronòmic. Si no hi hagués ningú, la lluna s'interposaria igual entre el Sol i la terra i projectaria la seva ombra fugissera. Milers de fenòmens igual o més espectaculars ocorren en milers d'inhabitats planetes. Fan bona aquell pensament extrem dels empiristes britànics que negaven realitat d'allò que no es percebia. Però la riuada de visitants per contemplar-lo esclataran en un estòlid aplaudiment al no-res

Però no importa, tindrem un nou fet històric i irrepetible (han passat més coses en dues o tres dècades que des que l'home va aconseguir la posició erecta).  La notícia és notícia com una closca de nou buida. Com l'anunci d'una breu refrescada entre els dies de malaltissa canícula. 

Utilitarisme

  Fa temps vaig llegir un llibre d'un professor d'ètica de Harvard, Michael J. Sandler, titutlat "Justicia" en què repassava els fonaments sobre els quals podem determinar si fem allò que cal o no, allò que és just o no. És a dir, respondre una de les preguntes filosòfiques de tota la vida, junt amb allò de qui som i què podem esperar. La seva divagació està molt esbiaixada cap a l'àmbit del mercat, en l'estela d'un llibre posterior que es titula Lo que el dinero no puede comprar: límites morales del mercado que ja vaig glossar aquí mateix fa anys. És una llibre molt didàctic sense el·ludir la complexitat. Ens fa adonar d'una evidència de la que no en som prou conscients: no hi ha posicions neutres. No hi ha res que no suposi optar per una ideologia o una manera de valorar les coses que té un fonament encara que sigui per passiva. Una altra qüestió és que en siguem conscients o no. Per tant, no existeix neutralitat en res i passa allò que si no t'ocupes de la política, la política s'ocupa de tu vulguis o no i, mutatis mutandis, també la filosofia.   

 El professor Sandler comença el llibre explicant les tres aproximacions al bon govern, entès com la forma més justa de gestionar el bé comú. Són l'utilitarisme, la llibertat i la virtut. L'utilitarisme és la recerca crua de la millor eqüació de produeixi el màxim de felicitat pel màxim de gent. La llibertat posa l'accent en el respecte als individus a gestionar de forma autònoma en major o menor grau la seva vida i per tant la justícia és garantir aquest dret. La defensa de la virtut en canvi posa per sobre de l'utilitarisme i de la llibertat a ultrança les actituds individuals que es poden considerar intrínsecament bones. Hi ha valors, actituds, virtuts que estan per sobre de la llibertat individual i de qualsevol utilitarisme.  Totes tres tenen fonaments que poden ser irreconciliables però segons on ens posicionem respecte a aquests tres pols, acceptarem, encara que les desconeixem, aquests fonaments en major o menor mesura (el que més agraeixo d'aquest llibre és que, al marge del posicionament que jo pugui tenir,  és que permet calibrar la brúixola personal, tenir uns referents conceptuals per poder entendre i jutjar millor la complexa realitat que ens envolta) 

 El problema és que intueixo que aquest posicionament, sigui més o menys conscient, respon més a inclinacions personals moldejats per la nostra psicologia particular, l'ambient on hem crescut i l'educació rebuda. A mi, personalment, l'utilitarisme cru i dur em produeix una profunda angúnia que no té gaire de racional. És allò que va formular el Deng-Xiaoping, pare de la Xina moderna: "què importa que el gat sigui gris o negre? El que importa és que caci ratolins". I a partir d'aquesta premisa es va construir la nova Xina que no ha deixat mai de ser oficialment comunista però s'ha entregat en ànima i cos a una economia que obeeix al més pur utilitarisme. I si això significa fer una estranya mixtura d'economia planificada i capitalisme desllorigat, que sigui benvingut. El problema, però, és definir què és allò útil. Xi-Jinping, l'actual president de la República Popular de la Xina, va dir en un discurs que l'objectiu de l'Estat era que els seus ciutadans tinguessin una vida feliç. A mi em produeix una repugnància instantània qualsevol persona que afirmi saber en què consisteix la meva felicitat i com aconseguir-la. Un passeig per Beijing, si hi heu estat, fa entendre què dona de sí aquest plantejament. Hom se sent engolit per una ciutat colossal que anorrea l'individu, començant per la sinistra plaça de Tiananmen i la pulcritud de plató de cinema de la Ciutat Prohibida. Fins i tot la preservació de la memòria de Mao-Tse-Tung (un dels grans cafres de la història), present arreu i als bitllets, respon a l'afany utilitariste de mantenir una unitat homogènia on la individualitat es sacrifica pel bé general definit en una prosperitat econòmica per arribar no se sap ben bé on. S'entén doncs, que es consideri qualsevol dissidència com un acte criminal.  No cal dir que aquest sistema funciona sobre un pòsit cultural i històric que l'ha fet viable, des d'un Imperi que maldava per mantenir-se unit fins la Revolució Cultural. Val la pena recordar un dels apunts de Santiago Carrillo a les seves memòries, en un congrés de la Internacional Comunista dels anys 50 en què no dissimula la seva estupefacció quan el tal Mao va afirmar que no hi havia cap problema per desencadenar una guerra nuclear per fer avançar la revolució. Si morien 500 milions de xinesos com ell preveia, en quedarien 500 més per tirar endavant amb aquest propòsit. I tan ample tu i somrient en els bitllets de yuans. 

 No sé què en pensaria el pare de la filosofia utilitarista, que no podia ser ningú més que un anglès que presuposo una mica presumptuós i snob, un tal Jeremy Bentham que habitava el segle XVIII, de les monstruositats que pot donar per la manca inherent de sentit i consistència respecte al perquè volem ser útils, què significa exactament això i en què consisteix la felicitat quan els marcs monetaris tampoc poden donar una resposta complaent. Ni de la necessitat humana de coses que no poden ser valorades des d'un punt de vista de la seva utilitat. I que pot quedar nu d'arguments si plantegem la qüestió de la utilitat a un xinès del segle XXI o a un anglès del XVIII. Tot orientant-se a la màxima felicitat genèrica, l'utilitarisme acaba essent en darrer terme profundament inhumà i segons com monstruós encara que li reconec un valor en una esfera més del dia a dia sense pretensions escatològiques. 

Cal agrair a Kant, entre d'altres coses, que destruís de forma tan lúcida i permanent els plantejaments utilitaristes, encara que aquests prevalen en gran mesura en les lleis de mercat i tot allò de la seva mà invisible que l'autoregula, fent de la cobdícia una virtut i de l'enriquiment sense mesura quelcom admirable perquè al final és útil per a tothom. Sospito que els que l'abracen sense pudor són aquells als qui la instrumentalització social els beneficia més i ho disfressen de modernitat filosòfica. 

 En una propera entrada m'hi poso en el tema de la llibertat i el de la virtut...

Holomodor

  Rellegeixo el llibre "El Imperio" de Ryszard Kapucynski. És un reportatge escrit durant la desintegració de la Unió Soviètica, a partir de visites del famós reporter pels quatre punts cardinals d'aquest imperi. L'esmento perquè precisament he llegit el passatge en què entrevista a una vella que va sobreviure la fam del 1931-1933 d'Ucraïna, coneguda com el Holomodor, literalment "morir de fam" en ucraïnès. Llegint aquest fragment pot il·luminar una mica les ignotes animadversions que alimenten l'actual i estèril guerra entre Rússia i Ucraïna. Hi ha un ressentiment mutu alimentat per uns quants despropòsits històrics. Per un costat, bona part d'Ucraïna és de froma indestriable part del bressol de Rússia. Una cosa semblant els ocorre als Serbis amb l'encara no reconeguda república de Kosovo. I de forma menys aprehensiva aquest sentiment també fibla el nacionalisme català més nostrat amb la Catalunya Nord. Però qualsevol paral·lelisme resultarà estúpid. I empal·lideix davant la complicada relació entre Ucraïna i Rússia. Per un costat Ucraïna sempre ha estat més inclinada cap a Europa. Rússia té una ànima més oriental. L'antiga Galitzia estava en l'òrbita de la culta i venerable dinastia dels Habsburg. Rússia en els Romanov i  descendents d'Ivan el Terrible. Stalin ho va complicar tot. Va implantar una política de russificació sota el pretext d'esborrar tota inclinació burgesa i reaccionària, tal com entenia aquest concepte, que li infonia la particularitat d'Ucraïna. I també la necessitat de subjugar aquella terra fèrtil i plena de recursos que amés donava sortida a pleret al Mar Negre. No es va quedar content amb aixó. Va implantar una col·lectivització salvatge imposant als camperols ucraïnesos quotes de producció inassolibles. El seu incompliment va justificar una repressió a través de la confiscació de les collites que va provocar una fam atroç que va durar 6 o set anys. Les fonts difereixen, però parlen des d'un milió fins a deu milions de morts d'inanició. I no falten testimonis directes, com el que l990 va entrevistar Kapucynski, sobre aquell horror que va empènyer al suïcidi, el canibalisme. Pocs testimonis occidentals ho van confirmar, entre ells conversos al comunisme que visitaven el suposat paradís. Per tota això els alemanys van ser rebuts en primera instància com alliberadors quan allò de l'Operació Barbarrossa (la invasió de Rússia pel règim nazi el 1941). Però la mateixa inòpia alemanya va desaprofitar aquests comprensibles aliats, que tampoc entengueren la naturalesa també sinistra del règims nacionalsocialista, i aviat també en van ser víctimes. Però això no va impedir un col·laboracionisme obert en l'extermini de jueus i fins i tot en l'exèrcit alemany. D'aquí neix el ressentiment històric que sense escrúpols utilitza Vladimir Putin per descriure com un continuum històric l'actual "operació especial" i la lluita contra els nazis, qualificant el Zelensky i els seus com a tals i també fent reviure les ínfules de la victòria soviètica el 1945. Tot plegat un despropòsit atroç, corrupte i absurd. I Ucraïna viu escindida entre una zona oriental molt russificada i l'occidental que ha fet perviure la cultura ucraïnesa i busca el redós europeu sense que acabi de desfer-se de la plaga de la corrupció sistèmica en gran mesura heretada de l'època soviètica. Afegim-hi la necessitat d'autoafirmació imperial de Rússia i tot plegat amanit pels egomaniàtics de torn.  Som esclaus de la història i convé ser molt lúcids per alliberar-nos-en i fins i tot un cer coratge. Perque els pobles es troben patèticament empesos a escriure-la i fins i tot defensar-la amb tots els biaixos que vulgueu si no es vol que ens l'escriguin uns altres. A voltes el tema no és ser o no ser, sinó simplement lluitar per no-no-ser però això deriva amb massa facilitat al fanatisme nacionalista del que ens hem de salvar.

 Que a ningú se li acudeixi de voler recuperar el Canigó. Està molt bé com està i a més podem pujar-hi tantes vegades com vulguem. Al cap i a la fi és un massís indiferent al significat que els homes li haguem pogut donar. Com també és indiferent els milions de morts que tenen els ossos encara podrint-se sota l'estepa ucraïniana. 

El sembrador de búnkers

  He visitat Albània. Dit així, genèricament, és pretensiós, però no tant ni de lluny com quan algú em va dir que aquell estiu havia fet "la Xina", un país de 1500 milions d'habitants.  Com a molt fem un tast sobri i superficial d'allò que visitem en viatges enllaunats. En general tampoc ens importa gaire que no sigui altrament. Però sí que hi ha d'altres maneres de viatjar si es posa atenció en els detalls o es fa abstracció d'allò que es contempla. Era la tècnica emprada amb virtuosisme pel Ryszard Kapucynski. A partir d'una escena, un detall, una petita pista escollida com una veça d'or en un sedàs n'estirava el seu significat i construïa un relat coherent, creïble i fins i tot honest de tota una realitat que seria impossible de descriure sobre la base d'haver-se informat i llegit a dojo sobre el país, regió o personatge en concret. Per això els seus reportatges  són tan captivadors. Per tant, provo d'aplicar amb molta més humilitat aquesta tècnica. Albània, doncs. La imatge que em ressona és la del país més aïllat i remot d'Europa, però no geogràficament. Sinó culturalment, històricament. I és cert, va patir el règim comunista més autàrquic i idiosincràtic. Va partir peres amb tots els corrents marxistoides, stalingradids, maoniformes i lenindofílics del moment. Primer amb els soviètics, després amb la Iugoslàvia de Tito i finalment la Xina de Mao-Tse-Tung. El seu líder durant quatre dècades, Enver Hoxa, va aconseguir aïllar Albània i bastir una forma sui generis de comunisme. I com tot règim que si té un conflicte amb la realitat prefereix negar-la, va portar el país a la paranoia. Una paranoia que només podem apreciar en tota la seva tràgica magnitud amb la perspectiva històrica,  però que provoca un cert escepticisme sobre la capacitat de ser lliures si vivim en una ecosfera informativa prou controlada i intencionadament esbiaixada. Així funcionen les sectes. El detall que ho representa millor és la fal·lera pel búnker que va posseir el país. Cap a mitjans dels anys setanta el Comitè Central del Partit Comunista, a instàncies del seu líder Enver Hoxa, va aprovar la bunkerització del país per protegir-se dels agressors exteriors. La idea era sembrar més de 200.000 búnkers, 1 per cada 10 habitants, per tota la geografia. La iniciativa va arribar als 175.000 l'any 1978 quan ho van deixar córrer. I avui dia han esdevingut una icona d'Albània. Te'ls trobes per tot arreu i en el lloc més impensat sense acabar de discernir una lògica estratègica. No formen una mena de línia Maginot o Sigfrid. Són petites construccions que aixequen la seva petita bòveda de formigó uns pams sobre terra i un espiell horitzontal que sembla la mirada abstrusa d'un androïde decadent i mig enterrat. Estan entre el bosc, a primera línia de la platja, en jardins de cases, enmig de parcs, al costat de rius, carreteres. Miren totes direccions, fins i tot els trobes a ramells o aïllats vigilant-se entre ells com si l'enemic vingués d'enlloc i de tot arreu. I penso que haurien estat del tot inútils si algun país o potència s'hagués interessat per envair la pobra Albània. La Ventafocs de l'època que no suscitava cap interès. Només els italians ho varen fer en època moderna seguint els capricis imperials de Mussolini. I se'n varen penedir. 

 M'he esforçat a entendre aquesta absurda proliferació de bolets de formigó i tinc algunes interpretacions. La primera, no és res original tot i que sigui la seva màxima expressió en aquest sentit. El nostre Franco també va sembrar de búnkers xarons la costa i la zona fronterera dels Pirineus, tot i que amb una mica més de criteri però amb la mateixa inutilitat. En segon lloc, l'anarquia amb que s'han dispersat pel país fa creure que com passava a la Unió Soviètica i els seus plans quinquenals del que es tractava era d'arribar com fos als resultats programats encara que fossin xifres absurdes o procediments inútils. Si volien tants milers de búnkers, aquí els tenia senyor Hoxa. Objectiu assolit. Producció completa. Èxit total de l'economia planificada. Com la sinistra flota balenera soviètica que interceptava una naixent Greenpeace que es dedicava a escabetxinar cetacis fins assolir els objectius establerts i després deixava un reguerot de carcasses pel mar. La burocràcia més abstrusa autojustificada. En segon lloc proveïa una falsa sensació de seguretat al règim, com si s'haguessin fornit d'un cinturó que exorcitzava de forma màgica l'imaginari enemic exterior (quan no hi havia ni amic ni enemic, simple indiferència per aquell règim paranoic i inútil). Però que tenia la seva utilitat perquè mantenia viva la creença en un enemic extern sempre a punt per aniquilar l'Edén comunista parit per Hoxa i els seus. I fomentava la creença que realment vivien en un cobdiciat paradís que alçava tota mena d'ambicions a les potències estrangeres. Eren importants, rellevants. I finalment, els mateixos búnkers tenien una funció interna. Assenyalaven l'omnipresència de l'Estat, no podies escapar-te del seu control, com si hi haguessin semàfors ideològics per tot arreu. L'espiell ombrívol, fosc, escrutador, no permetia saber si hi havia algú a dins o no. Metafòricament parlant sí. Enver Hoxa habitava dins de cadascun dels búnkers i et vigilava, controlava, t'acompanyava pel bon camí. Et recordava el poder d'un sistema opriment del que no et podies escapar.  Encara avui transmeten aquesta sensació fantasmagòrica. 

I ara em ve al cap a fer uns quants paral·lismes amb les xarxes i la tenocràcia que ens ha envaït. Com a mínim els búnkers els podies palpar i si fos el cas barrinar. Contra l'ecosfera comunicativa d'avui dia la cosa es posa més difícil per mantenir el fràgil residu de llibertat interior que encara conservem. A vegades em tempta construir el meu propi búnker interior per refugiar-me. 

La Sagrada Família

  Després de la catarsi col·lectiva, no exempta de cofoïsme, de l'inauguració de la torre central del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona (la torre de Jesucrist), permeteu-me que faci algunes consideracions presses així al vol, sense massa solta ni volta. 

 En primer lloc, he de remarcar que  he crescut a l'ombra d'aquest temple i el recordo encara quan era un solar rodejat per quatre estranyes, un xic solitàries  i esveltes torres que si no t'ho explicaven no podies endevinar a primera vista que allò pretenia ser un temple. I precisament sento una certa enyorança per la pèrdua de la gracil·litat d'aquestes vuit torres que encerclaven un espai erm amb un altar de formigó desangelat al mig, les de la façana del naixement i les de la passió. No només això, sinó també la seva seductora abstracció ara esclafades per la colossal torre central rematada per una monstruosa creu i escudada per la dels quatre evangelistes i la de Maria. El temple s'ha fet massa evident, imposant,  bast i feixuc, amb la creu que ara governa el skyline de Barcelona. I les figures que coronen les torres dels evangelistes tenen un ressò de gàrgola neogòtica que no casa, al meu entendre, amb les floritures d'inspiració natural de les torres més antigues (llàstima que Jaume Plensa no acceptés l'encàrrec que li van fer). Si fos per mi, les hagués reblat tot amb el mateix estil abstracte i acolorit.

Tampoc m'acaba de fer el pes la perfecció geomètrica de l'obra acabada,  per molt complexa i bella que pugui semblar, que fa de l'edifici un xic inhumà. El contrast és evident si contempleu la façana del naixement, la més antiga que sembla moldejada per una mà artesanal. La resta exhala massa tècnica precisa que no permet l'error ni la imperfecció. Excepte els detalls més artesanals, transpira un no sé què de màquina i ordenador. 

És sorprenent també que s'hagi coronat el temple catòlic més elevat de tot el món amb una creu monumental que es pot veure (o pitjor, que sembla que ens observa) des de qualsevol racó de la ciutat, i això, en una ciutat profundament secularitzada, no hagi aixecat cap debat significatiu. Això permet diverses lectures, algunes en clau de tolerància i tot això, però jo crec que és més aviat la indiferència davant signes religiosos que avui dia ja no s'associen a cap ideologia o ni tan sols s'identifiquen com a tals. I també a l'acceptació unànime de l'obra d'Antoni Gaudí que trascendeix la seva profunda inspiració religiosa, encara que aquest aspecte és inexcusable si se la vol interpretar. En altres paraules, sembla que tothom s'ha vinclat davant del geni. Però jo ho trobo un punt intimidant, fins i tot abassegador. Ai, que tot sigui per posar Barcelona, per enèsima vegada, en el mapa del món (no ens aniria millor si el món s'oblidés una mica de nosaltres per una temporada?).

I això em porta a recordar els actes de befa, i fins i tot escarni, que es van organitzar quan es va decidir tirar amb empenta la construcció del temple, particularment la façana de la passió que l'escultor Antoni Subirachs va poblar d'escultures anguloses que semblen emergir literalment de la pedra, com si fossin excrecències del temple. Poques veus o jo no n'he sentit cap ja fa temps, encara sostenen aquest discurs abassegats per l'èxit d'aquesta icona que ja s'ha posat a l'alçada de la torre Eiffel, la de Pisa o l'Estàtua de la Llibertat. I no hi ha ciutat del món que s'atreveixi a renuniciar, o fins i tot criticar, una cosa així. Ara resultaria quasi blasfem.

Finalment, temo que a l'Antoni Gaudí, un home auster i que defugia fins i tot ser retratat, li hauria horroritzat que projectessin amb lluminosos drons el seu esguard en el cel barceloní. Potser algú a la cripta del temple va sentir com els seus ossos es removien. No sé si qui va tenir la idea ho va tenir en compte, però possiblement es va guiar per criteris d'espectacularitat i emotivitat francament kitsch, tot cal dir-ho.

Un darrer apunt, el que més m'agrada de moment, tot esperant que el Miquel Barceló sigui l'escollit per reblar la façana de la Glòria, és el sublim joc de llums de l'interior. Això sí que està bé. Per la resta tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa pel camí...

Ordre i absurd

  M'ha colpit, més enllà del que m'atreveixo a expressar, la mort de tres adolescents ofegats en un tros de costa rocosa fa uns dies. Em resulta inconcebible assumir tres vides tot just escabdellant-se, escapçades de forma tan cruel. L'absurd, l'arbitrarietat, la indiferència del món i de la natura vers nosaltres destrueix el seu encanteri. La vida és un miracle que em produeix estupor quan en prenc consciència. I per això quan descobreixo en mar inabastablement bell i impintable, com deia Josep Pla, convertit en un impàvid botxí em sento íntimament traït.

 Davant aquest caos cruel i inexplicable, però, em corprèn com hem estat capaços de respondre-hi en les dues grans creacions i que ens fan tan humans. Per mi el cimal de la nostra societat. Una és el sistema educatiu, l'altra el sanitari. Durant la darrera dècada he tingut el goig d'acompanyar quasi cada dia algun dels meus fills a l'escola. Sovint, quan el deixava, em quedava a una certa distància contemplant com entrava ell i els seus companys dins del tancat, primer a recer d'una bella ombra en el primer cicle de primària, desprès sota una esplèndida Tipa Blanca que infesta la grava del terra  de flors grogues caigudes cap a finals de curs. La contemplació de tota aquella quitxalla entrant a classe, relacionant-se, generosament acollits,  creixent any rere any, entre el brogit i rebombori que es silencia a poc a poc quan entren  l'edifici em provocava un incansable i íntim goig. No me n'he cansat mai, i ara que s'ha acabat em sento una mica desemparat, ho reconec. L'escola com el cor de la societat, on ensenyem i aprenem, creixem i ens fem persones és una invenció formidable. Per això mateix sóc un ferri opositor a qualsevol intent de privatització, mercantilització o reducció utilitarista en els termes que imposa el capitalisme, de tot aquest àmbit. En aquest sentit, em va resultar esgarrifosa la presentació d'un robot per part de la senyora Melanie Trump un efluvi d'un sinistre malson, que pretenia que fos el substitut del professor de carn i ossos. Deia, la pobra illetrada, que tindria al seu cap tot Plató. Cal ser imbècil. No, no, crec que res pugui substituir l'encontre amb l'altre que pot fer sincerament acollit i reconegut especialment en les professiones més humanes i humanitzadores. I una d'aquestes és la de mestre o professor. I la segona la de metge o sanitari. Perquè aquesta és també la segona gran invenció de la humanitat. Diuen els paleontòlegs que ens vam fer realment humans quan algú dels nostres ancestres es va preocupar per cuidar algun altre congènere malalt o ferit. I d'aquí hem arribat al fantàstic sistema sanitari públic del nostre país on tots els ciutadans tenim el mateix dret d'accedir-hi. Em produeix el mateix dolç estupor, quan hi penso, que em provoca la contemplació de qualsevol forma de vida o del mar si no li tinc en compte la seva inesperada crueltat. 

 Diu molt de nosaltres que precisament les dues professions que comporten amb elles un major grau de frustració i problemes mentals siguin precisament la de professor i la de metge. Perquè necessàriament ens hi jugem en elles un pedaç de la nostra ànima, s'hi manifesta allò que ens fa més íntimament humans, persones, i estan de forma espontània més abocades als altres. No es poden sostenir sense aquest íntim impuls. O aleshores les practiquem de forma automàtica i deshumanitzada. No hi haurà mai algoritme que valgui.  Per això la seva pràctica pot arribar a ser viscuda de forma tant contradictòria quan la quotidineïtat ens les fan feixugues i aspres. Jo mateix tenia aquesta vocació i per raons que no explicaré mai aquí vaig provar de fugir-ne. Però la vida m'hi ha retornat feliçment fins retrobar-m'hi de nou. Per això sé de què parlo. 

Davant les embestides cegues de l'espantós atzar, em consola que col·lectivament hem sabut respondre-hi construint un sistema educatiu i un sistema sanitari que a més són públics i universals. Davant l'escàndol de l'aparent absurd que actua amb estrèpit, responem amb una constant i silent bastida d'escoles i hospitals per tothom. No hi ha rebel·lió més autèntica. 

El text i el subtext: a propòsit del brot de Ebola

  El brot actual de malaltia d'Ebola al Congo és una de les situacions més complexes que pot afrontar un epidemiòleg. Per l'elevada letalitat de la malaltia, l'alarma social i sobretot el context on està ocorrent. Una zona inestable a nivell social i àmpliament dominada per guerrilles i grups pseudo-militars. I sobretot perquè costa molt d'aconseguir la complicitat de la comunitat, un requisit imprescindible per poder contenir-lo. I aquí és on m'ha cridat l'atenció un dels rumors que corren entre els habitants de les  zones afectades. Que el virus ha estat escampat, creat o inventat per les ONGs per poder fer negoci. A primer cop d'ull sembla una afirmació molt mal intencionada, però com tots els rumors o creences el que cal és aprofundir en el subtext, la motivació que hi ha al darrera d'una afirmació tan absurda però que té una elevada repercussió i dinamita les accions de contenció del brot. Les ONGs són percebudes com agents externs que viuen de la cooperació humanitària, i des d'un punt de vista de mercat els va bé tenir excuses que mobilitzin fons i puguin anar vivint. I d'aquí a afirmar que són elles les que escampen o inventen el virus hi ha només un pas. És a dir, el que està dient la població local és que no entenen la presència crònica de les ONGs i els seus expatriats que porten una vida a voltes regalada i sovint luxuriosa pels estàndards locals, se senten realitzats a costa del patiment local i en qualsevol moment poden tornar a casa seva gràcies al passaport que els ampari. I creen tota una xarxa d'interessos i fins i tot una mena d'indústria humanitària amb repercussions inesperades a nivell local: inflació dels preus de l'habitatge, segrest de personal qualificat local que manlleva del precari sector públic i una imatge a vegades poc edificant dles mateixos cooperants que viuen amb un nivell de vida i capacitat adquisitiva que mai més podran somniar als seus països d'origen. I sense esmentar els abusos latents o evidents que aquesta posició els pugui donar. En el seu cas extrem l'abús sexual que sovint queda emmascarat en forma de sexe transaccional que tota situació de poder i capacitat econòmica facilita. Sovint amb l'autoengany més o menys inconscient. 

 Per tant, seria massa simple titllar d'absurda o malaltissa aquesta enraonia. Té una base real que cal saber desxifrar i que explica perquè són tant persistents contra tota evidència contrària. 

 Una altra de les raons perquè una situació d'aquest tipus produiex aquestes explicacions, a vegades extravagants, és la recerca d'un marc lògic o explicatiu, d'un sentit que expliqui la calamitat. Crec que és una constant comuna a tota la humanitat, només que en certes regions queda molt més palès i fins i tot aquest sentit passa pel davant de l'utilitarisme, o d'una lògica racional. Jo explico sempre el mateix exemple. Fa uns anys estava en una reunió a la república Centreafricana i els assistents, tots funcionaris del ministeri, gent respectable, no deixaven d'agafar el mòbil i parlar com si no hi ahgués ningú d'una manera que aquí ens semblar molt molesta i francament irrespectuosa. Però ben aviat vaig caure que aquell comportament il·lògic que esbocinava contínuament la reunió responia al fet que per aquella gent, quan es troben a un conegut pel carrer no poden deixar d'aturar-se i preguntar-se com estan, com va la família, com van els afers. No fer-ho és una desconsideració radical, inconcebible. Res de fer-se el suec. Amb l'aparició dels telèfons mòbils només han traslladat a l'àmbit digital aquest comportament. No importa on siguin, amb qui siguin ni la trascendència del moment. Allò important és atendre la trucada de qui sigui. Allò que és inexcusable es mantenir el sentit primordial de les coses pel davant de la seva utilitat.

Quan vaig adonar-me com qui s'estavella de dalt d'una figuera d'aquesta lògica interna se'm va obrir tot un món, una finestra per on entendre tot d'una i interpretar tot de coses, incloses les asèptiques dades d'un estudi epidemiològic. O simplement posar-me en una posició més humil i assumir que havia de fer un esforç per canviar la manera de veure i interpretar els fets. No només el quant, com i on, sinó el perquè i el per a què que esdevé el cor de l'acció de tot humà. Només que en molts països això s'ha atrofiat i quan ressuscita es queden sense elements per omplir la intensa buidor que els habita. 

 Per això, el capitalisme desllorigat que s'imposa arreu del món, infestat en la seva base per un utilitarisme pur i dur, tendeix sempre a l'absurd. No té cap altra finalitat que ell mateix fins el punt que ens estem convertint en objectes inanimats del seu mateix propòsit, que el sistema creixi sense cap altre propòsit. I posaré un exemple que lliga tots els arguments que he exposat. Una de les derives més delirants del desmantellament de l'agència d'ajut humanitari, la USAID, dels Estats Units és que de fet es tracta de privatitzar aquest ajut, com un negoci qualsevol, que s'ofereix a canvi de tenir accés a unes matèries, una posició privilegiada en el mercat d'un país o el que sigui. No té cap més sentit que això, si d'això se'n pot dir sentit. Més aviat l'ha buidat asprament. I d'aquí a que un dia es comencin a apedregar els imponents vehicles de les agències humanitàries només hi ha un comprensible pas. 

Tornaran les obscures orenetes...

  És el començament del famós poema de Gustavo Adolfo Bécquer que tots vam memoritzar en els temps de l'escola. Però a ciutat, el que comunament s'identifica com una oreneta és de fet una falzia o un ballester. Són rares les orenetes. Necessiten un espai obert amb terra i aigua. Però es poden veure aletejant en els parcs i van proliferar especialment en la Barcelona pre-olímpica on abundven les terres remogudes i empantanegades. Avui, sortint de la piscina, he passat pel mig del Parc de l'Estació del Nord. L'havien envaït sense permís de ningú els gossos a qui els amos alliberen de les corretges i deixen campar. Però fa uns dies que l'espai central del parc està tancat per unes obres de millora de la vegetació i el sistema d'irrigació. I tot aquest espai estava solcat per falzies i algunes orenetes que volaven arran de terra per pescar insectes, ara que estan en l'apogeu del seu cicle reproductor. També trescaven pel terra tórtores, estornells, coloms, tudons i alguna insofrible cotorra. L'herba ha crescut selvàtica i la vida, quan no se la molesta, recupera el seu espai encara que sigui una minúscula pústula d'obres.

 Jo no puc amagar la irritació que em provoca l'explosió de gossos de companyia. És remarcable que a Barcelona hi hagi actualment més gossos censats que nens menors de catorze anys. Hi ha hagut una inquietant inversió no només quantitativa sinó també qualitativa. Cada vegada són més evidents els gestos d'afectivitat vers els nostres companys canins fins el punt que he arribat a confondre'm amb reaccions que em semblaven més naturals davant un nadó. Lligat amb aquesta deriva, em sorprèn la visceralitat amb la que es defensa el dret de qualsevol gos a ensenyar-me les dents, o abraonar-se sobre algú. La meva experiència és més aviat agra quan he provat de fer veure a l'amo en qüestió que no tinc perquè suportar l'espontaneïtat de la seva mascota. S'enfaden i fins i tot posen en qüestió la meva sensibilitat o assenyalen una manca de civisme. Entenc que senten atacat el vincle afectiu que han establert amb el ca, sinó no entenc tanta visceralitat. Ni que m'imposin de posar-me a la mateixa alçada que aquests animalons en termes de dignitat. Els tinc una animadversió que cada vegada em costa més de dissimular. El punt d'inflexió pel qual vaig abandonar ja fa uns quants anys l'olla de grills, per no dir sac de pus, que era l'antic twitter i ara la sinistre xarxa social X, és que vaig assenyalar que els gossos, igual que els gats, eren uns eficaços foragitadors de la fauna ornitològica. Es va posar en qüestió la meva capacitat d'educar els meus fills per part de gent dels que no en sabia res ni jo d'ells ni ells de mi. I em vaig sentir íntimament deshumanitzat en la mateixa mesura que s'humanitzen, per mi de forma mòrbida, la relació amb els gossos i que potser té l'arrel a la frustració inherent que tenen les complexes relacions humanes. I en aquest sentit reconec un punt de lògica. És molt senzill tenir algú sempre complaent i agraït, encara que sigui un ésser bàsicament instintiu.

Contemplo amb satisfacció l'esplanada per on voltegen falzies, orenetes i estornells. Potser perquè quan les deixem en pau i els retornem encara que sigui en un espai i un temps petits i limitats, ens recorden una mica millor el lloc que li correspon a cada cosa.

Berlin 1945

  Rellegeixo la crònica d'Anthony Beervor sobre els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial a Europa, és a dir la caiguda final d'alemanya i de Berlín. Aquesta vegada en la seva versió en castellà. Ho havia fet en anglès i trobo que la traducció és una mica deficient. No falten les frases que no acaben d'estar ben construïdes o fins i tot són confoses. Al marge d'aquesta apreciació, el llibre és un compendi d'horrors que fan impossible que es pugui llegir amb indiferència. Com a crònica militar, plena de fets i conteses, és captivador. Des d'un punt de vista humà, tant de sofriment, odi, crueltat és inassumible. Esborronador. Confirma allò que ja sabíem. No existeix cap guerra gloriosa, no hi ha cap vencedor, només vençuts de diferents categories. No crec que batallar ennobleixi a ningú. I això encara és més hiperbòlic des que les guerres es van mecanitzar, industrialitzar. Des que es podien matar els individus per dotzenes, centenars i ser trinxats amb indiferència. Un dels aspectes més apocalíptics d'aquesta crònica és l'onada de violacions massives que van patir les dones alemanyes quan l'Exèrcit Roig va entrar en el seu territori. Especialment esgarrifós va ser a Prússia Oriental, actualment desapareguda en desplaçar-se la frontera de Polònia cap a l'Oest després de la contesa. A més de tot el patiment general dels civils que fugien en condicions atroces i el xoc despitat dels exèrcits. Es va enfonsar deliberadament un vaixell que transportava més de set-mil refugiats, torpedinat per un submarí soviètic. Quasi tots es van ofegar. Allò del Titànic va ser més aviat ridícul si ho comparem. Al comandant del submarí el van declarar Heroi de la Unió Soviètica. 

El llibre deixa ben palès que aquesta barbàrie no es justificava per una, fins un cert punt comprensible, set de venjança per les malvestats comeses per l'exèrcit alemany i les SS durant la seva invasió. Va ser una atrocitat contínua, també manquen les paraules per definir-ho i només la pel·lícula Come and see de Elem Klimov ha esta capaç de reflectir-ho amb prou cruesa. Les dones russes alliberades, i les polaques, també van ser víctimes. No era pura revenja, sinó l'alliberament d'un instint que se sentia plenament justificat en un context de putrefacció moral absoluta que portava a la dissolució de qualsevol límit. La guerra com a gran corruptora.

 En tots els fronts van ocórrer aquest tipus de barbaritats, els Nord-Americans no n'estaven exclosos, encara que les dimensions van ser molt més modestes. La norma general, però, és d'obviar-ho o tapar-ho eufemísticament o enterrar-ho sota l'èxit i la noble causa que motivava la lluita. 

En tot cas, és perillós de ser llegir amb una mínima sensibilitat. Si el lector prova d'empatitzar amb el sofriment descrit per cadascun dels testimonis que s'esmenten no pot fer res més que tancar-lo al cap de poques pàgines i posar-se a plorar. Potser per sobreviure, una cosa que ens obliguem a oblidar per poder tolerar tot aquest horror, i l'horror actual en tants llocs del món, és la consciència que cada persona en la seva individualitat que el pateix, comparteix la mateixa naturalesa que nosaltres. Respira, té il·lusions, capacitats, té mare i pare, éssers estimats i per tant no ens pot deixar de sotragar que tot d'una desaparegui sota una bomba, un edifici que s'ensorra, una bala, enforcat, afussellat, trinxat, violada múltiples vegades o morir de fred amb el seu fill en braços. Tant si va ocórrer fa vuitanta anys com si passa ara.  Si es fa aquest pas o bé es tanca el llibre, ens tornem bojos nosaltres mateixos o esdevenim pacifistes contumaços.

 

No només el roser floreix

  El meu balcó s'està poblant de plantes empresonades en testos de ceràmica i plàstic. Entre elles un roser comprat el Sant Jordi de l'any passat. És l'única manera de tenir una rosa autòctona. El 99% provenen de sòrdids hivernacles d'Equador conreades sota condicions de quasi-esclavisme. I majoritàriament per dones a les que no se'ls apareixerà cap Sant Jordi amb llança i armadura, ni que sigui simbòlica, per alliberar-les d'aquesta servitud. 

El meu roser sembla adormit però de tant en tant hi neix brot inesperat que fressa per enfilar-se. Observo cada dia les branquetes espinoses (un roser no deixa de ser un vulgar esbarzer) i detecto els petits borrons, verd tendre, que anuncien  l'esqueix i, molt probablement, una nova flor. És increïble que dins d'aquell brot petitíssim ja es prefiguri l'inversemblant geometria, el color i l'olor de la futura rosa. I encara em sembla més inversemblant la misteriosa lògica que dona tot d'una l'ordre perquè el petit botó s'esfilagar-s'hi amb una rapidesa inesperada, s'enfili en pocs dies, llenci quatre fulles tendres i en la seva punta es dibuixi ja el capoll tancat que anirà madurant, esclatarà a poc a poc vermell que  s'obrirà en un procés d'un parell de dies fins esbatanar-se gloriosament. Vist així en perspectiva còsmica, i perdoneu la hipèrbole, la vida és un prodigi que si se sap contemplar només pot portar a la reverència i a conservar-la. Tot és massa excepcional com per maltractar-ho.  Tot passa amb una fugissera bellesa que ha de morir per donar lloc a nous brots.

Per aquesta època floreix també, de forma abrupta i massiva, la Tipa blanca, un arbre exòtic que pobla tota la llargària de l'avinguda Bogatell. Abans que es percebi la floració ja cauen els pètals i els pistils fins que en pocs dies el terra és una catifa groga, un preludi de les de Corpus però sense filigranes. Fins i tot el trepig del ferm és flonjo i l'atmosfera s'amara d'una lleu sentor dolça i humida exhalada per les flors amb pressa per deixar-se caure abans de marcir-se. La llum filtrada pel verd de les copes crea una atmosfera fresca però alhora càlida als ulls, amb un mosaic canviant de verd, groc i ombres segons es filtri la llum directa per un lloc o un altre. A primera hora de la tarda, en plena primavera moribunda, el passeig pren una atomosfera càlida i aquosa, com si estiguéssim dins una peixera de grocs relleixos i verds atordits. Les flors es desprenen com flocs d'or a cada alenada d'aire. Una estranya, persistent i silenciosa nevada. Vista en perspectiva i si s'hi passa abans no ho hagi escombrat una brigada municipal ni gaires vianants a primera hora del matí, l'avinguda és una homogènia estesa de pètals, quasi daurada després que les flors s'hagina anat desprenent durant tota la nit en la fosca. Recorda una espontània catifa de Corpus o un mandala tibetà, condemnats també a ser efímers quan passi la brigada de neteja que les escombrarà sense més consideracions. I per la nit, tornaran a cobrir el terra. Aquest exhuberant procés de floració de la Tipa blanca m'ha acompanyat tots aquests darres anys, marcant el pas de l'estació, dels anys i dels cursos en que he acompanyat els meus fills a l'escola Bogatell. Ho he associat amb tot aquest temps compartit amb ells. Ha estat l'espai privilegiat per parlar, acompanyar-nos i fins i tot fer-ne un interludi de plàcida felicitat. Potser sí que ha estat allò de més autèntic que mai hauré fet. Serà el darrer curs, però continuaré baixant a l'avinguda Bogatell mentre pugui per contemplar la catifa de flors grogues que, a diferència de les roses, tenen un estranya pressa per desempallegar-se de l'arbre quan encara estan turgents. Trobaré a faltar els nens. Tot ha de passar i morir per a que neixin noves flors.  Cal que neixin flors a cada instant. 

El món d'abans d'ahir

  Perdoneu que hagi estrafet el títol del llibre de memòries de Stefan Zweig, El món d'ahir, la segona meravellosa adquisició per Sant Jordi junt amb La Ruta Blava de Josep Maria de Sagarra que ja vaig glossar. Me l'he empassat amb goluderia. No podia ser altrament. Tot llegint-lo he tingut ben bé la impressió que en la humanitat hi ha una petita colla d'escollits que no només els toca viure una època fascinant (encara que pugui ser tèrbola i molt soferta), sinó que estiguin destinats a ser-ne testimonis privilegiats i llegar-lo no com a simples notaris , sinó com a protagonistes que en deixen constància no només dels fets sinó de l'esperit de l'època com un llegat immarcescible. Això és el que fa Stefan Zweig recorrent la seva primera joventut sota l'ègida del vell imperi Austro-Húngar i la nissaga dels Habsburg, fins topar amb amargor amb la Primera Guerra Mundial i la primera dissolució del seu món, el feliç interludi fins l'ascens de Hitler i la Segona Guerra Mundial que significa l'esbocinament absolut de tot allò en què creia i que sustentava la seva existència, inclosa la seva obra literària. Pel camí va ser testimoni i sovint amic directe de tota una generació impressionant de creadors i artistes que també van presenciar tot aquell col·lapse. Al Stefan Zweig li va resultar insuportable i no va poder superar la mort del seu idealisme, la seva fe en la humanitat i les seves capacitats creadores, fins suicidar-se poc després d'acabar el llibre en el seu exili al Brasil, l'any 1943. És des d'aquesta perspectiva que l'escriu i per tant està tot amarat per una atònita desesperança. Fins i tot incrèdula de com la vida l'havia portat a presenciar i patir fins el fons de l'ànima dues hecatombes consecutives de la seva estimada i cosmopolita idea d'Europa. Només per deixar pas a l'aniquilació mútua a través d'unes guerres tan absurdes com malvades. 

 No sé si dir-ne privilegi que pogués viure i contar tot això. El seu suïcidi és prou concloent. Però ara vull creure que va ser precipitat. Era prou jove aleshores com per haver pogut sobreviure una vintena d'anys més i aleshores hauria estat testimoni del naixement d'una concepció d'Europa amb la que segurament s'hauria reconciliat. Allò que no va poder ser després de la primera Guerra Mundial va succeir després de la segona. Es va fer cas a la saviesa d'aquells dirigents dels Estats Units,  tan enyorada ara, com Wilson que va proposar una entesa entre nacions i un tracte humà i constructiu als vençuts de la primera Guerra Mundial però que els arrogants dirigents Europeus, que només varen saber llegir la història amb els antics manuals, van igonrar. Després de la Segona conflagració sí que es va seguir el criteri de generositat i visió de futur, també empès per uns dirigents d'una talla que ara fa vergonya de comparar amb ningú (Gaspieri, Adenauer, Schumann i els presidents Nord-americans de torn) que van obrir una era de progrés i optimisme. 

Stefan Zweig ens va privar precipitadament de la seva mirada culta, sensible i sagaç, de la perspectiva que li havia donat ja tota aquesta transició. I em planyo, després d'haver engolit El mon d'Ahir de quina interesantíssima visió no ens hauria donat de la segona post-guerra i havent tancat així un cicle virtuós com a testimoni i com a creador literari. 

I encara més, però això ja és història ficció, m'interessaria sobremanera que encara pogués posar la seva mirada sobre els temps que ens ha tocat de viure. Com a jueu,  què pensaria de la deriva final del sionisme? En el llibre deixa traspuar un sionisme de tall idealista, nascut de l'impacte que li va provocar la coneixença del seu fundador, Theodor Herlz. De la política internacional practicada pels Estats Units en forma de gangsterisme no hauria callat ni acceptat de forma tàcita tanta manca d'escrúpols i barroerisme perfectament comparable al preludi de la Segona Guerra Mundial. I temo també que els pobres ignorants que diuen governar-nos ni tan sols els preocupa la mirada estupurosa  i alarmada que des de la seva eternitat, o des dels seus llibres, ens està llençant. 

De totes maneres, només puc agrair que hagin existit aquests personatges capaços de planar per sempre sobre la nostra consciència i ajudar-nos a fer més comprensible i distant el disbarat i l'estultícia  on habitem.   

Col·lapse

  La setmana passada vaig assistir a la presentació del programa 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. No comentaré res del contingut, a part d'un lleuger tuf de cofoïsme totalment subjectiu sobre la intrèpida oferta cultural que el nostre país ofereix. Després es va convidar als assistents que quasi omplíem la sala gran del TNC a un piscolabis a l'ample vestíbul envitrallat del teatre. Una copa de cava, vi o aigua, i unes safates de pizza, truita de patates amb aires de "nouvelle cuisine", croquetes i pedaços d'esponjosa pizza que servien quatre cambres que sortien de la cuina esquivant comensals. Perquè així que n'apareixia un es creava un remolí somort de braços i cossos i fins i tot alguna corredissa per encalçar-lo i emportar-se un bocí de les menges que oferien. L'espectacle era fins un cert punt contingut pel decòrum, però no deixava de cridar l'atenció que entre la munió de lletraferits i amants de la cultura es generés un ansiós rebombori que traspuava un individualisme menys pregon i presentable del que ens podria semblar. Aquest lleuger i extemporani tumult cada vegada que sortia un cambrer bonhomiós i, en contrast, comprensiu, es va anar apaivagant a mesura que marxava el públic però no cessaven de sortir els canapés i les pizzes. És a dir, quan es calmava la íntima ansietat de quedar-se d'un mos gratuït a expenses de perdre un tros de petita, humil, potser supèrflua, dignitat. 

 No és que passés res gaire rellevant, però tot plegat em va fer recordar la petita o gran bèstia que tenim amagada en els racons menys reconeixibles del nostre esperit que es deixa flairar quan se li dona l'oportunitat. És a dir, com no en som prou conscients, aquestes parts més o menys vergonyoses, obscures o fins i tot les més nobles i autèntiques en tots els sentits (el positiu i el negatiu), només es donen a conèixer en circumstàncies extremes. No sabràs mai qui serà capaç de trair-te fins que les circumstàncies el convidin a fer-ho. Tant si és per supervivència com per pura oportunitat maliciosa. Ni qui romandrà al teu costat buscant-te un lloc en un bot salvavides en un vaixell que s'enfonsa.  Així no m'és excepcional i sé de què parlo, que a vegades he tingut l'ensurt, i la profunda decepció, de reconèixer un estrany a algú que creia conèixer i fins i tot apreciar. Aleshores la reconciliació esdevé especialment feixuga. I no m'excloc que jo mateix haig produit la mateixa reacció. Com deia Pascal, som àngels i bèsties alhora, tot i que temo que la bèstia té tendència sa ortir amb molta  més facilitat.

 La facècia del TNC m'ha fet recordar episodis històrics que he llegit en què la situació d'extrem perill o fretura empeny tota una població al col·lapse moral més absolut. Les cròniques de la pesta negra a Europa expliquen com un fet habitual que les poblacions abocades a la desesperació derivessin de l'instint de fugida, ja percebut com a inútil, a la disbauxa bacanal i la deixadesa més absoluta per qualsevol consideració del pròxim. El mateix fenòmen es va donar en els darrers estertors del III Reich, al Berlín assetjat per les tropes soviètiques. I les mateixes tropes soviètiques, i tots els cossos armats de tots els bàndols, es van desfermar en una orgia d'abusos i violacions per allí on passaven. Quan tota restricció s'esvaïa i la proximitat del perill i la mort sotja de prop s'esdevé allò impensable.

Imagino ara els milers, milions de secrets vergonyosos que van quedar enterrats en el més profund silenci i secretisme un cop passada la contesa. El silenci dels nostres avis i besavis que han viscut una guerra, una cosa sorprenentment habitual, pot obeir no només a un record dolorós sinó també a fets inconfessables dels quals se n'ha estat testimoni, protagonista o víctima. 

Per això mateix, la por en tots els seus graus, des de la simple percepció que no em quedi sense un bocí d'ufanosa pizza fins perdre la pròpia vida, és el motor més eficaç per controlar una societat o col·lapsar-la. I la desesperança, una tònica habitual dels nostres dies, no deixa de ser-ne una versió somorta, larvada i insidiosa. 

La ruta blava

  Estic llegint el dietari de Josep Maria de Sagarra del seu viatge a la Polinèsia francesa. És una narració que sempre m'ha cridat l'atenció i que vaig engrapar, com qui salta sobre una sucosa presa, en una llibreria especialitzada en temes nàutics. Sagarra i el tròpic és un contrast prometedor. I que va ser provocat pels avatars de la història. El Josep Maria de Sagarra l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Barcelona. De primeres es creia immune atesa la seva popularitat com a dramaturg, inclòs entre classes populars. I va aprofitar la seva posició per protegir i ajudar a fugir alguns clergues i monges de l'ira descontrolada de les bandes anarquistes. Fins que va veure que ell mateix perillava pel seu perfil de burgès i catòlic. Un dirigent anarquista, que no podia controlar els seus, va donar-li un salconduït a ell i la seva promesa i va fugir a França on es varen casar. Francesc Cambó els va sostenir econòmicament com va fer amb molts exiliats prominents i els va pagar un viatge de noces sense data de tornada a la Polinèsia. Es varen embarcar a Marsella el desembre del 1936, van creuar el Mediterrani, l'Atlàntic, el Canal de Panamà, l'immens Pacífic i a finals de Gener o principis de febrer del 1937 desembarcaren a Tahití. La ruta blava és el dietari d'aquest viatge que no va ser publicat en la versió original fins després de la mort de Sagarra, el 1964. Es tracta d'un experiment literari ben curiós. Un escriptor d'allò més nostrat encara amb regust de renaixença enviat a les antípodes no només geogràfiques on escriu les seves impressions. 

Tres coses m'estan captivant, o cridant l'atenció, d'aquest llibre que encara no he finalitzat. La primera és el meravellós domini i riquesa del llenguatge de Sagarra. Allí on nosaltres diríem que hi ha una platja i un cocoter ell desplega la seva capacitat descriptiva per trobar nous matisos, evocacions i reflexions que fan que la realitat es multipliqui, mostri nous replecs o els suggereixi i prengui una riquesa inesperada. Cada plana que passi és com si m'espurnegessin les frases. M'ha fet recordar una observació de Josep Maria Espinás, que el va tractar, que el Sagarra parlava tal com escrivia. No hi havia dissociació. I fa bona la dita de Wittgenstein que els límits del meu món són els límits del meu llenguatge (o a la inversa). Amb raó Josep Pla que tenia l'ambició de passar a la història de la Literatura Catalana com el seu millor prosista, es planyia que Sagarra segurament el superava després de llegir-ne les seves memòries (el proper llibre que em deleixo per llegir). La descripció del pas pel Canal de Panamà o les arribades als diferents ports no té parió. 

 El segon aspecte és que no fa cap menció de la tragèdia en la que s'estava enfonsant el seu (el nostre) país. Només a les acaballes del llibre ho esmenta tot parlant amb un missioner però sense fer cap consideració. No crec que fos per ignorància. Sabia molt bé perquè havia fugir de Catalunya. És una mena  d'elipsi biogràfica. L'autor es passeja sota les lluminosistats tropicals, els mars d'atzur, les sorres nacarades i el verds lluents de les palmeres i boscúries polinèsies, descrivint les ferums de les goletes i consideracions sobre les poblacions i personatges amb que topa, posant mots i adjectius arreu aliè a l'horror de la Guerra Civil.  Si no es coneix aquesta circumstància, no resulta xocant. Potser només volia ignorar tanta insensatesa. O se sentia incapaç de posar-li mots. 

Un darrer aspecte és la posició mateixa de l'escriptor respecte al que observa. Tinc tota la impressió que no s'hagi mogut del país d'origen com si estigués observant tot allò des d'un ull de bou. No mostra cap desig de fer arrel aquí i en tot moment posa la mateixa mirada que si estigués observant un paisatge de l'Alt Empordà. L'efecte és una mica astorant, perquè enlloc de pinedes o suredes hi ha cocoters i atol·lons. I en aquest sentit desplega un remarcable to de condescendència i fins i tot en alguns moments de classisme que pels cànons actuals podria ser qualificat de racisme. Arriba a ser una xic desagradable en la descripció desassossegada dels xinesos que mercadegen per aquestes illes i pels mateixos polinesis. Tot plegat dona la impressió d'un observador volgudament arrelat al seu lloc d'origen sense cap pretensió de deixar els seus ossos en aquests indrets. Més aviat de fugir-ne.

 La darrera consideració que m'agradaria fer és que no em cal arribar al final  d'aquest meravellós llibre per arribar a la conclusió que no hi ha actualment ningú en el panorama literari català que ni tan sols faci ombra a la prosa del Sagarra. I fins i tot em sembla impossible que pugui sorgir algú així, malgrat que s'escriu i es publica més que mai. Imagino encara que els mots que ell anava escampant, llibreta en mà, pit pelut, amb un pareo lligat a la cintura que amb prou feines li podia contenir la panxada, que encara dansen entre els cocoters i volen sobre les aigües someres dels atol·lons

 Llegiu-lo, llegiu-lo, estic segur que em donareu la raó.

Hantavirus

  Es pot fer una anàlisi des de diferents angles sobre això de l'Hantavirus. El més primari és el purament biomèdic. Els Hantavirus són una família d'una vintena virus estesos per quasi tot el món que tenen com a reservoris diferents espècies de rossegadors i que, amb certa freqüència, infecten els humans que esdevenen hostes accidentals. No formem part del seu cicle natural. Aquesta és la definició d'una zoonosi. N'hi ha moltíssimes de zoonosis i cada any se'n descriuen de noves que poden afectar els humans. Aquesta tendència a saltar entre les espècies forma part de la seva adaptació evolutiva i ocorre no només amb els humans sinó amb quasi qualsevol ésser viu. Si per diferents raons (tolerància per part del nou hoste, una variant del virus o bacteri que li permet adaptar-s'hi) s'hi estableix, n'esdevé un hoste natural. En tenim exemples entre nosaltres, com el VIH i molt més recentment el  SARS-Cov-2 i encara el mpox, tots ells o els seus ancestres han estat, o són encara, zoonosis  que ja podem considerar infeccions humanes. Des d'un punt de vista de salut humana, allò més rellevant és si aquest salt  accidental és que produeixi malaltia i que es pot llegir com un fracàs d'aquesta recerca d'adaptabilitat mútua. O també  pot portar a la selecció natural d'especímens resistents que proliferin en harmonia amb l'agent infecciós. Un extrem d'aquesta estratègia és la pesta humana (Yersinia pestis). Produeix mortalitats massives entre els mamífers quan s'introdueix en un nou ecosistema i s'estableix en aquells que sobreviuen. A voltes fracassa i s'autoliquida a ell i gran part de la població víctima. I si sobreviu en un hoste selvàtic pot continuar saltant esporàdicament. Per tant, res de nou sota el sol en aquest brot. El que canvia és l'escenari, però no tant com sembla. El transport d'agents patògens per vaixells arreu del món existeix i ha estat un vehicle que ha encès les crisis sanitàries més espaordidores que ha conegut l'humanitat. La mateixa pesta del segle XIV, l'arribada de la sífilis i el xarampió a les Amèriques i més properament un brot de Febre Groga que va matar milers de Barcelonins a mitjans segle XIX portada pels vaixells provinents de Cuba i que va saturar especialment l'actual cementiri del Poblenou. Casos d'Hantavirus n'hi ha un grapat de milers cada any, inclòs Europa.

 Des d'un punt de Salut Pública el salt entre el món animal i els humans té rellevància quan l'agent infecciós pot arribar a transmetre's entre humans. Per tant, un brot epidèmic pot tenir dues fonts. Sorgir a partir d'un fenòmen de salt (spill-over en anglès) i que a partir d'aquí es transmeti entre els humans, o una exposició més o menys extensa al reservori animal i fins i tot un escenari mixte. En el cas del Hantavirus es tracta del salt del reservori a uns malaurats turistes que per desgràcia han desenvolupat la infecció de tipus respiratori en un escenari molt propici per transmetre-ho a d'altres persones, en aquest cas  un petit creuer. L'espècie concreta d'Hantavirus que ha produït aquest sarau (Hantavirus dels Andes) és l'única que havia demostrat aquesta capacitat per transmetre's entre humans i és a més molt letal. Té però dos factors contraposats que cal tenir en compte. El positiu és que és poc transmissible, només és capaç de fer-ho en circumstàncies molt favorables i quan el pacient ja està amb símptomes i especialment quan té una infecció severa. Això significa que en condicions habituals no crearà cadenes de transmissió sostingudes i que fins i tot sense cap intervenció moriran totes soles (la cadena de transmissió) o, com ocorre quasi sempre, quasi tots els casos són esporàdics i no creen cap cas secundari. La segona és que pot tenir un període d'incubació molt llarg, fins un mes i mig, pel que els infectats poden anar passejant inadvertidament molt de temps fins que desenvolupin la malaltia i esdevinguin aleshores infecciosos en un escenari propici.

I és aquest darrer punt l'únic, que al meu entendre, pot generar una certa i prudent inquietud. Que el virus entrés en xarxes de transmissió on es donin contactes íntims, intensos i perllongats i per tant de tipus sexuals. És el que va ocórrer amb el mpox i també amb un brot persistent de meningitis menigocòcica als Estats Units. Només és una possibilitat, que evidentment millor preservar com una discreta hipòtesi però que dona encara més sentit la persecució de contactes en els avions que van traslladar alguns infectats a Sudàfrica. Perquè com ens ha demostrat una vegada més aquest brot de l'Hantavirus, les epidèmies van acompanyades d'una altra epidèmia de tipus sòcio-mediàtic i fins i tot antropològic que sovint provoca o complica encara més l'aproximació més purament biomèdica. Fins i tot els esforços per controlar aquest rerefons poden ser majors que els recursos dedicats a la simple contenció de l'expansió del virus fins el punt que hom té la impressió de viure en dos mons paral·lels i dissociats. L'espectacle del vaixell anant aigües amunt i avall de l'Atlàntic n'és un bon exemple. Des d'un punt de vista formal controlar el brot mentre tots els passatgers estan confinats a dins és molt simple i no ha de suposar cap conseqüència per la població local. Però hi ha les raons secundàries, que no s'expressaran obertament com la por que la simple presència del creuer foragiti els turistes o tot plegat esdevingui l'enèssima excusa per posar el dit a l'ull a l'adversari polític de torn. I és clar, tot plegat quan encara tenim oberta la sensible nafra que va deixar en la nostra societat el Covid-19. En general, l'espectacle sol ser poc edificant. I també és important contextualitzar aquest fet epidèmic en el marc general de les infeccions i brots en curs arreu del món que en termes de dimensions ridiculitzen l'actual crisi de l'Hantavirus. Però sempre les percebem ben lluny fins que truquin a la porta de casa. Personalment, penso que els mitjans de comunicació n'estan fent un gra massa però com a mínim ens han rescatat del bucle enfadós de Trump i l'estret d'Ormuz. Sempre hi ha alguna cosa profitosa. 

Ara, de moment, només queda seure i esperar com tot plegat s'apaivaga i desitjar paciència als contactes que els toqui aïllar-se una bona colla de setmanes. Però caldrà acostumar-nos a aquests fenòmens. Tot indica que no serà una anècdota.

P.S: Cal reconèixer que el brot té un cert regust literari, un vaixell de hiperluxe ocupat per rics soprès per un brot mortal recorda el famós conte de Edgard Allan Poe La mort de la màscara roja. No pocs han sentit el regust de la justícia social, per no dir poètica, en tota aquesta facècia. 

P.S 2: Temo també que de tot això se'n derivi allò de monetitzar-ho, se'n faran documentals, els anomenats supervivents si volen es convertiran en noves vedettes, potser alguna pel·lícula i contra el que diu la intuïció la demanda per aquest tipus de viatges pujarà vertiginosament.

Enganyapastors

  El nom en llatí de l'enganyapasors, un ocell caprimúlgid propi de les nostres contrades, és Caprimulgus europaeus. És una mena d'hibridació d'esparver i au nocturna, un especimen ben particular amb uns hàbits crepusculars que el fan especialment actiu els capvespres, cara s'ha especialitzat en la caça de papallones nocturnes. I durant el dia no el percebreu enlloc. El seu plomatge mimetitza perfectament el terra espellifat i ocre del bosc on s'ajaça totalment immòbil. Fins i tot els nius els fa a terra. Segur que l'heu vist alguna vegada però no ho sabeu. Circulant en cotxe pel vespre o la nit per una pista no asfaltada és fàcil que s'alci un ombra emplomallada que es confón amb les ombres dels vorals, fugissera. Els enganyapastors busquen el redós encara calent de les superfícies planes quan han acabat la caça puntual i espasmòdica diària. I per això mateix a mesura que avança l'asfalt s'exterminen els caprimúlgids no sé per l'horror que els provoca o perquè els cotxes els acaben esclafant en massa. 

 El nom d'enganyapastors els ver d'una inversemblant llegenda que no sé quin sentit té amb els seus hàbits que diu que atrau o espanta les ovelles fins estimbar-se. Ves a saber. Fins i tot en això resulta una mica misteriosa. La qüestió és que ahir em vaig trobar un exemplar d'aquests ocells plantat al terra davant l'entrada de casa meva. No havia tingut l'oportunitat d'agafar-ne cap i admirar el plomatge lleu, dens, mimètic amb l'escorça escrostonada d'un vell pi. I el disseny del seu bec, el terror de les arnes. S'obre amb una amplada inesperada, una mica com els polls dels ocells quan reclamen pitança, amb un blanc que contrasta amb el plomatge, i eixampla la gola per donar cabuda tota sencera al malaurat alat que hagi caçat. Ha de ser una visió terrorífica per aquests éssers l'aparició sobtada des del terra d'aquesta ombra alada i una gola blanca i profunda que l'enxampi i engoleixi. Així caça l'enganyapastors, arraulit el terra observa al besllum del dia moribund les seves víctimes i salta literalment amb unes ales llargues i una cua forcada per atènyer-la. L'enganyapastors l'associo als vagareigs nocturns per les pistes de la Vall de La Vansa, una ombra fantasmagòrica que s'alçava inesperadament, bategant amb un vol ample, esvalotat, indecís i silenciós a la llum dels fanals. Segurament és un dels primers ocells que vaig aprendre a reconèixer.

 El meu enganyapastors estava en un lloc totalment inesperat. No l'havia trobat descrit ni, per descomptat, l'havia vist mai, al bell mig d'un casc urbà. Potser és un benefici de l'encertat ajardinament del nou Parc de les Glòries que tinc al davant. O era un divagant despistat. Només els havia observat en zones reculades del país, solitàries i defugint qualsevol població. S'havia estabornit contra una vidrera, segurament assaltant una papallona. He agafat aquesta extraordinària criatura i l'he posada en una capsa on s'ha acotxat amb submissió. I després l'he portada al centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrusa. Espero que hagi sobreviscut. De tornada, encara he pogut recollir quatre plomes que ens ha deixat com a record. Espero no perdre mai la contínua exaltació que em provoca tota forma de vida.