dilluns, 16 de novembre del 2026

L'artificial intel·ligència

  Fa pocs dies em vaig trobar amb una companya de feina que havia utilitzat un dels chatbox d'ús cada vegada més corrent per escriure un article científic. En aquest cas es tractava del Claude, específicament pensat per analitzar bases de dades, fins i tot furgar en els arxius de forma autònoma i vomitar un article amb totes les taules, figures, introducció, materials i mètodes i discussió sobre el qual només cal repassar-ne el contingut i esmussar segons convingui. En general, dona un producte ja molt finalitzat. Vaig sentir una frisança sobtada que no sabia d'on provenia, i em vaig adonar, amb una cert punt d'amargor, que el Claude havia fet alguna de les meves habilitats directament supèrflua. En tot cas, dins dels paràmetres habituals de productivitat. El que jo trigaria un mes de dedicació completa, aquesta IA ho havia fet en una tarda. Tot d'anys de formació i experiència esdevenien, aleshores, inútils com una vella desferra que no interessa a ningú. És aquest terror a la insignificància, com si ens haguéssim equivocat de professió, el que recorre l'espinada de molts professionals a hores d'ara. Ningú no em consultarà, ningú requerirà de les meves habilitats, no seré referent de res, com a mínim en certs àmbits i se'm podrà ignorar. Podré afirmar, com Odisseu davant el cíclop Polifem, que sóc "ningú". 

 No és un fet nou. Hi ha hagut en la història moltes professions que han quedat de cop i volta obsoletes. Em ve al cap els vells carboners que produïen carbó vegetal fins els anys 50 del segle vint al Montseny, i que tant contribuïen al bon estat dels boscos. Van desaparèixer en 2 o 3 anys amb la introducció massiva del gas butà a les cases. Les feines manuals han estat particularment vulnerables. La florida del modernisme va ser possible perquè existia un eixam d'artesans que la industrialització estava en procés d'eliminar capaços de crear els meravellosos forjats i les ceràmiques que adornen les obres de Gaudí,  Domènech i Muntaner i Puig i Cadafalch. Era també el temps en que es van arribar a cremar, inútilment, les màquines perquè treien llocs de treball.  Però també van passar aquests inútils incendiaris. O el cas dels sirgingueiros de l'Amazònia que recollien pacientment el làtex dels arbres per fer-ne cautxú. La invenció de la síntesi del cautxú  va col·lapsar aquesta activitat de cop i volta i tot un sector econòmic puixant. A Manaus, la capital de l'Amazònia, encara se'n recorden. 

Ara però la cosa té un matís diferent. No s'està substituint cap activitat física o manual, sinó directament intelectual. Podrem signar productes molt elaborats, en aquest cas un article científic que fa ben poc exigien experiència, estudi i dedicació sense arribar a entendre què estem signant. Posaré un exemple recent. Una altra companya de feina va fer un article a la manera tradicional. El va enviar a publicar. Un dels revisors va fer més de vint comentaris majors i prop de quaranta menors. Era clar que havia utilitzat la IA per fer una revisió tant exagerada i salvatge. La meva companya va elaborar les respostes també amb IA. El resultat va ser un diàleg entre entitats inconscients que funcionen per algoritmes cecs i de la que som simples i còmodes espectadors. En termes de productivitat, quin sentit té que ens esforcem ni tan sols a entendre el que publicarem? Som encara necessaris?

Això té els seus riscos que no són totalment nous.  Fa molt de temps  es va introduir un software estadístic (SPSS), que dirigia d'una forma quasi infantil l'anàlisi de qualsevol base de dades fins el punt que no calia entendre el que es feia exactament. Va ser molt popular entre els metges clínics però els portava a cometre errors de concepte clamorosos, perquè havien claudicat a entendre per ells mateixos el que estaven fent. 

L'antropòleg Lluís Duch va forjar una feliç expressió abans de l'explosió de la IA. Deia que un dels riscos de les noves tecnologies era que esdevinguéssim instruments de l'instrument. És a dir, amb la claudicació passiva d'entendre, d'aprendre per nosaltres mateixos i delegar tota capacitat superior a la IA, també podem acabar manipulats per l'algoritme de forma subtil o fins i tot evident si hi ha alguna error del sistema, o el sistema per sí mateix ho decideix o algú el programa per a que així ho faci.  I no només això, sinó que també arribem a delegar el mateix propòsit de les nostres vides al propòsit de la IA.

 Els que hem nascut en època analògica, encara podem esquivar en gran mesura aquests efectes al marge que de cop i volta ens sentim relíquies d'un passat que no tornarà. Però què pot ocórrer amb les noves generacions que normalitzen l'ús de la IA en tots els àmbits, i sobretot en els processos d'aprenentatge? No ho sabem ben bé, però els efectes quotidians que experimento personalment ja em donen alguna pista. Des de fa pocs mesos que rebo missatges en qualsevol llengua, de gent que sé que no en són nadius, en un anglès, espanyol o francès impolut, quasi inhumà. Jo mateix quan escric en anglès faig recurs a la IA però explicito que corregeixi només els errors gramaticals i ortogràfics i m'assenyali aquests canvis per a que jo els pugui integrar per mi mateix. També tinc la capacitat de revisar que no hagi canviat el sentit del que vull dir i, si cal, reelaboro el text sobre aquesta base. Però també me n'adono que estic fent una deriva vers la descurança quan escric en anglès perquè tinc la seguretat que la IA m'ho corregirà. No faig l'esforç que feia abans per, d'entrada, escriure tant bé com pugui. Tot i així, no renunciaré mai a escriure en anglès o francès el que calgui. No faré mai que em vomiti un text a partir d'una idea que li pugui donar que ja és la pràctica habitual. Així doncs, a més d'estadística, saber llengües i que tant vesteix també serà superflu. Però també ens ferà més pobres com a persones, amb una vida menys rica. Com si la realitat esdevingués en blanc i negre, tots daltònics. Ens ferà més persones, en ajudarà a créixer de veritat la IA?

Tot i així, encara hi veig molt marge per reinventar-se i no deixar-se instrumentalitzar. De moment els textos creatius són encara molt pobres i xarons. Ara estic treballant un article que un col·lega ha fet amb IA i afortunadament me n'adono que si bé em dona una base, el puc capgirar i reelaborar de forma creativa i molt més rica. Encara controlo l'instrument, encara puc aportar un valor afegit però temo que molts es quedaran a l'estacada i ni tan sols se n'adonaran. Serà el més còmode i potser el que pretén la IA.  



dimarts, 10 de novembre del 2026

Aprendre a llegir

  Jo vaig aprendre a llegir molt tard. Ho reconec i pot sorprendre. No em refereixo a intel·ligir paraules i frases sobre un paper, sinó a saber apreciar la profundiatat, complexitat d'un relat que diu molt més pel que no explicita que pel que explica. O entendre l'estructura d'una novel·la i perquè ens enganxa, identificar un autèntic arquetipus, el text i el subtext, els sentiments i les emocions arrelats sobre una trama. De molt jove em vaig empassar la Ilíada, El Quixot i el Tirant Lo Blanc.  No n'estic orgullós. Temo que em vaig deixar més de la meitat del que vaig llegir a l'aigüera, i que si els engrapés de nou em sorprendrien. Com em va ocórrer recentment amb La Història interminable de Michael Ende de la que en vaig fer una entrada fa cosa d'un any. L'havia llegida als 10 o 11 anys i ara em va meravellar la riquesa i profunditat de temes que toca, i com els toca. Fa molt bona la dita de Lewis Carroll, l'autor de Alícia al país de les meravelles, que un bon conte infantil també ha de parlar a un adult. 

Això ve a tomb perquè fa dues o tres setmanes que porto un tros de diari rebregat a la motxilla, l'article de la crítica literària o periodista cultural, no ho sé ben bé, Leticia Asenjo, titulat La destral de Kafka. Explica que uns estudis recents han demostrat que el programa mindfulness escolar, és a dir, la introducció de pràctiques meditatives per conciliar-se amb les pròpies emocions per domar-les i reconduir-les, no ha servit de gaire res en nois d'11 a 13 anys. És un altre mite del suposat progrés que se'n va a la merda, com ho ha estat el supòsit, quasi eufòric en el seu dia, que la digitalització de les aules era la revolució definitiva a la qual tots els nens i nois hi tenien el dret i quasi el deure d'accedir. Ja ningú gosa recordar que hi havia hagut un programa de distribució massiva de tablets i ordinadors per a que cap nen es quedés sense la seva pantalla. El resultat ha estat un horror del que no sé si arribarem a deixondir-nos. 

El mindfulness pretén connectar amb les pròpies emocions  per assolir un benestar emocional i gestionar-nos millor com ho diríem a la manera post-moderna. Però resulta que som incapaços de fer aquesta connexió contínuament, la vida ens atropella amb mil exigències i l'exercici sense més condueix a una mena d'onanisme que les despulla de sentit. Les emocions no són res en sí mateixes. No són follets entremaliats que ens assalten i hem de saber domesticar. Venen d'un lloc i ens volen portar a un altre, encara que sovint costi de desxifrar-les. I l'extrem de la gestió, que seria ofegar-les o, a la manera dels estoics, assolir l'ataràxia, el trobo profundament inhumà. 

Aquí és on, segons Leticia Asenjo, entra en valor l'art, i particularment la lectura. El camí que ens proposa és exactament l'invers del del mindfulness o la meditació. Enlloc d'anar de fora cap endins en un exercici d'introspecció de destí incert, anem de dins cap enfora a través d'un objecte artístic, un llibre posem per cas, que si ha estat escrit des de l'honestedat i respectant els arquetips que tots tenim imprimits dins nostre, ens permet comunicar-nos amb l'autor, els personatges per molt imaginaris que siguin però que a la seva manera són ben reals, i finalment amb la resta de lectors que també cauran sobre les mateixes pàgines. I no només així, sinó que ho permet fer en mil formes i innombrables camins sempre nous. No hi ha emoció que no pugui sentir-se reflectida, personificada, en algun relat, i a més d'una forma diversa i infinitament creativa. També vaig aprendre massa tard que ésser creatiu no vol dir tenir moltes idees, sinó fer-ne créixer una sola. La comunicació a través de l'espai simbòlic és la forma més plena d'humanitat i molt sovint, de consol compartit.

En termes pràctics, per exemple, si algú se sent al caire de la desesperació i viu la vida com una traïció als seus anhels, que llegeixi La Plaça del Diamant o qualsevol dels personatges Bovarians, la mateixa Madame Bovary, Anna Karenina o Solitud. L'Odissea i la Ilíada són precisament obres fundacionals de la nostra cultura perquè els personatges no fan res més que traspuar emocions arrelades a una experiència, aventures i desventures, que els donen entitat i sobre les quals ens podem projectar, entendre i sobretot compartir. Per això aquestes obres són perennes. I si algú sent la mossegada mordaç de l'absurd sempre pot recórrer a Kafka. Potser no se'l treurà de sobre, però ho portarà millor i aprendrà a expressar-lo, potser a exoritzar-lo i tot. 

Per tot això, la Leticia Asenjo es plany que haguem apostat per suposades modernitats sense saber quin resultat tindrien, a costa d'amputar cada vegada més els contiguts de lectura en els estudiants de la ESO i Batxillerat. Si des dels temps de Güttemberg que sabem que no hi ha un invent millor que el llibre imprès, i és per això que els totalitarismes s'afanyen a censurar-los i si s'escau, cremar-los, perquè llegir, saber llegir de veritat, ens fa lliures.  Ara que hi penso, necessito un club de lectura urgentment...



dimarts, 3 de novembre del 2026

Ara ve Nadal

 ...i matarem el gall i pel camí moltes altres coses intangibles. He començat a esboçar aquesta entrada a finals d'octubre. Un octubre disfressat d'incipient setembre i el xiscle de la falzia no ha tingut temps d'esvaïr-se. Aquests darrers anys l'estiu s'arrapa al calendari i estén la seva pàtina de calor intempestiva setmanes enllà de la seva mort astronòmica (els estels sí que continuen al seu lloc). I les castanyes torrades les hem començat menjar de nou amb màniga curta. Precisament, aquesta dissociació cognitiva exemplifica perfectament el temps que vivim. La castanya coïda al foc tenia sentit quan amorosia els panellons produïts pel fred i eren un regal per engreixar-nos una mica davant els aspres mesos d'hivern.  Però encara que el temps convidi més a glatir un gelat ens entestem a mantenir una suposada tradició que ha perdut el seu fonament. 

Alhora que les castanyers i castanyeres semblen un despropòsit, han aparegut els primers encenalls de Nadal penjant en carrers i façanes. M'ha provocat un desfici profund quan a vint-i-escaig d'octubre he descobert un fastuós Bon Nadal presidint una avinguda i la construcció accelerada d'un ciclopi avet metalitzat que mereix lectures freudianes davant del Palau Olímpic de Badalona. M'he sentit en l'obligació d'alegrar-me per una vetlla de festes interminable. Ens planyem que el temps passi tant ràpidament, però ens esmercem en accelerar-ho encara més omplint de buidor l'espai i el temps, que ja no són humans sinó que estan fets en la mesura de les exigències del mercat que no dona respir per celebrar, però ens empeny a comprar per celebrar i celebrar que celebrem. Així hem empalmat les festes majors, la Mercè, les festes de barrri, la castanyada i el halloween, el black friday, si caldrà hi posarem l'any nou xinès i la dansa de la lluna nova creixent dels Navajos amb el Nadal, solstici d'hivern, reis, sense respir, sense repòs, sense espai per recordar el perquè del que ens és propi ni assimilar el que ens han llençat a sobre. Unes setmanes sense una efemèride ja anunciada sembla que provoqui vertigen. Horror vaqui del calendari. Vivim en vetlla permanent a l'aguait de la propera data.  Tot plegat només s'explica per mantenir el ritme compulsiu del consum de rampoines i bagatel·les que així permeten mantenir encès el turboreactor del consum que manté vius els mercats i per tant una economia decerebrada i absurda que s'ha cruspit els temps antropològics, la mesura humana, sense contemplacions. 

 En un recent article que ha passat desapercebut, algú assenyalava la inquietant contradicció d'aquestes injeccions per aprimar (el Omzepic és el més popular, però també el Mounjaro, Wegovy i Saxenda, tots noms dignes d'un xaman amazònic), que entre altres efectes inhibeixen la gana. Perquè és precisament el desig és allò que mou el mercat, que alhora satisfà aquest desig però que a més a més n'atia de nous per també satisfer-los en una espiral gens virtuosa. Si el desig s'apaivaga, el nostre sistema se'n va en orris, en un plànol teòric. És allò que els economistes diuen de mantenir el consum en certs nivells. No ha fet falta tancar a la pressó els objectors, perquè de moment els que hi participem en l'orgia som majoria. Però tot arribarà. 

En l'afer de les celebracions, com qui ensenya la pastanaga, el pre-anunci del Nadal ja ens aixeca l'instint consumista talment un gos alça les orelles per la sentor d'una vianda. Pensem en els torrons, el menjar de Nadal, què comprarem per reis ja a finals d'octubre i, pel camí, enterrem la serenor contemplativa i l'acolliment del pas del temps, oblidant una arrelada serenor que s'abeuri en el sentit primordial de les coses. 



divendres, 30 d’octubre del 2026

Mao Tse-Tung

  He seguit amb astorament, però sense sorpresa, la violenta resposta en termes verbals i econòmics de la República Popular de Xina quan un conegut jugador de futbol ha deixat caure, quasi inadvertidament, que li feia gràcia que circulés un meme que l'emulava al dictador Mao Tse-Tung (o Mao Zedhong). La paraula dictador, aplicada al pare de la moderna Xina no els ha fet massa gràcia a les autoritats xineses. Sembla una reacció infantil, quan del Mao se'n poden dir coses més gruixudes, fins esgotar els epítets i encara ens quedaríem curts. El Mao és el paradigma dels dictadors comunistes, ningú ha de tenir vergonya d'afirmar-ho. Va liderar la Gran Marxa adequadament mitificada, va formar part del nucli fundacional del Partit Comunista Xinès que finalment s'ha confós amb la mateixa Xina, va derivar cap un personalisme divinitzador que no tenia res a envejar el vell ordre de les dinasties imperials en el seu esperit i va ser responsable per activa i sovint per passiva d'algunes de les majors atrocitats del segle XX. I tot i així, la figura i el  vestir del Mao ha esdevingut un icona del segle XX

 Vaig llegir fa anys les memòries del Santiago Carrillo, el vell comunista espanyol, on explicava la seva estupefacció quan el mateix Mao, en una trobada de la Internacional Comunista allà pels anys 60, va deixar caure que no calia témer una guerra nuclear amb les potències capitalistes, car segons els seus càlculs tot i així sobreviurien 500 milions de xinesos per continuar amb la Revolució. No es tracta d'una font sospitosa, en tot cas. El Mao també va idear els plans econòmics decerebrats que van provocar fams massives amb milions de morts, va desfermar la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia gaire re i va escriure El Llibre Vermell, considerat una mena de bíblia a la Xina en format de cites, que supera en cripticisme al mateix Oracle de Delfos. Jo penso que expressament, per embolicar d'alt pensament un reguitzell d'ocurrències buides i fàtues. O potser sóc jo que no sé penetrar la mentalitat xinesa.  Va inspirar, de passada, el corrent comunista maoïsta, que tenia per premissa que calia arranar-ho tot, fer tabula rasa, destruir la societat i qui s'oposés per poder bastir un nou ordre sense cap vestigi ni contaminació dels temps antics, en general titllats de burgesos. D'aquí van beure els moviments més violents i despietats del comunisme: Sendero Luminoso al Perú, i el nostre GRAPO, les Brigades Roges a Itàlia i la Fracció de l'Exèrcit Roig a Alemanya i, particularment, el règim que es va imposar a Cambotja de la mà de Pol-Poth. 

 Es fa difícil d'entendre la mentalitat de tota aquesta gent, i hom se sent temptat que es tracta de la manifestació extrema d'una psicopatia col·lectiva. Perquè resulta inassumible el mal en unes dimensions tan apocalíptiques, la indiferència pel sofriment individual. Només una mirada dels antecedents històrics on van néixer i proliferar tots aquests moviments ho fa una mica comprensible (per exemple el fet que la Xina sortís d'una època de submissió i desmembrament), però no justificable. 

En el molt recomanable llibre Cignes Salvatges de Jung Chiang, l'autora, que es va exiliar als Estats Units, explica com els joves de l'època maoïsta vivien com un ritus iniciàtic la primera vegada que veien en carn i ossos el Gran Timoner, com es feia anomenar el Mao. Apareixia sobre un camió a la plaça de Tiananmenn on s'agombolaven centenars de milers de joves extàtics, que es ferien els dits per signar amb sang el mocador roig que portaven al coll per rememorar per sempre aquell moment. Una mena de pacte amb el líder. Una plaça que vaig tenir l'oportunitat de passejar-m'hi, una extensió de ciment fred amb el mausoleu del Mao colossal però petit en la vasta extensió. No m'he sentit mai tant entotsolat. 

Jo tinc una altra lectura de la facècia del jugador de futbol i la Xina. No penso que siguin imbècils aquesta gent, simplement porten l'utilitarisme fins les darreres conseqüències. Perquè és difícil justificar que un individu de les dimensions del Mao Tse-Tung estigui estampat amb mirada benigna tots els racons oficials de la Xina, començant per la àrida plaça de Tiananmen i acabant en els bitllets de Yuans. És un signe d'unitat nacional, en un imperi que té horror a la disenció i no cal dir-ho, a qualsevol separatisme que és el context en què va néixer la moderna República Popular de la Xina. Els xinesos no neguen errors del personatge, però el defensen de forma molt típica afirmant que el 30% del que va fer estava malament, però el 70% ho va fer prou bé.  I, per tant, tocar-lo és tocar el fonament de la República Popular de la Xina.  L'eficàcia amb la que estan erosionant i fent desaparèixer la cultura Tibetana, amb tot el que això significa de pèrdua cultural, n'és un exemple. Homogeneïtat, pensament únic, mite fundacional intocable. El missatge per tant és doble. En clau interna als mateixos xinesos per galvanitzar-los i sàpiguen del seu poder, i sobretot en clau externa. La més mínima fotesa té conseqüències, utilitzant l'eficaç arma d'un mercat inabastable (imagineu-vos doncs què pot passar amb Taiwan).  No calen armes atòmiques disuasòries. Mao com l'instrument suprem, sota el qual s'agenolla de pressa i corrents tot hom i tota instució que hagi comès el sacrilegi d'insinuar una mínima ombra de deshonor en el Mao Tse-Tung (o Mao Zhedong) en un gest d'indignitat desoladora. Són els signes dels temps, salvatges a la seva manera. 

Jo mateix, que sóc un no-res i aspiro a contuar essent-ho, penso si no arribarà el dia que em negaran el visat a la Xina si mai hi torno per haver escrit tot això. Me la bufa, però. L'honestedat per dir allò que es pensa no ha de tenir preu.


 


dimarts, 27 d’octubre del 2026

Nirmal Purjal

 Em retrobo amb l'alpinista que va morir fa unes mesos i que em va inspirar una entrada (Tot és possible (?)), tot llegint la revista The Week, que em passen regularment de contraband des del Regne Unit. Aquesta sucosa publicació setmanal és una font inesgotable d'informació, molt ben elaborada i destil·lada, a la qual no tindria accés altrament. La darrera secció que ocupa dues pàgines atapeïdes es titula "The last word", i inclou un reportatge sobre temes o personatges d'allò més eclèctics però sempre interessants. En un número recent glossa la figura d'aquest alpinista, que va batre de llarg el rècord d'ascensió dels 14 vuit-mils del planeta. Va morir, amb uns 7 o 10 alpinistes més provant d'encalçar el Broad Peak. La crònica dona una imatge molt més prosaica del personatge i, sobretot, de la seva fi. No va sobreviure ningú a una espantosa allau. No hi va haver èpica, ni el consol de la mala sort. Tot indica que de manera incompresible, un grapat d'alpinistes d'allò més reputats van cometre una insana imprudència en endinsar-se en aquesta muntanya després d'una espectacular nevada. L'acumulació de neu era ingent, monstruosa. Però no se sap perquè, ni se sabrà mai, varen decidir de fer camí cap al cim. Entre ells es trobaven els mateixos que van assolir el cim del K2 hivernal, una gesta inèdita, inclòs el Nirma Purjal que ho va fer sense oxígen. Va ser una insuflació d'orgull nacional pels nepalís, que per primera vegada van fer una primícia alpinística en el seu propi país. Fins fa no gaire només se'ls considerava camàlics, guies experimentats però tota la glòria himalaienca se l'han enduta escaladors i alpinistes occidentals. 

 Obro parèntesi. Els mateixos noms que perviuen en molts dels vuit-mil són imposats i totalment desarrelats: el mateix Everest, K2, Broad-Peak...El Edmund Hillary va eclipsar en gran mesura el seu fidel company de cordada quan varen assolir el cim de l'Everest, el sherpa Tensing Norgay. Segons diuen alguns testimonis, quan va ser al cim el Edmund Hillary va exclamar alguna cosa semblant a "...we get the fucking bastard!", que es pot traduir de forma una mica més polida com "ja tenim aquest malparit". No és molt poètic per una proesa semblant que convidaria més a una exaltació contemplativa, sobretot tenint en compte que el nom autòcton del mont Everest (Sargamatha pels Nepalís i Chomolungma pels Tibetans), vol dir Deessa Mare de les Neus. I cal recordar que, sense treure mèrit a les condicions físiques i tècniques del Edmund Hillary, la seva proesa va ser un cop de sort, en certa mesura, perquè estava en el lloc adequat i en el moment oportú en una expedició plantejada més aviat com una campanya militar. Era encara inimaginable afrontar aquests cims amb l'estil alpí que va sembrar el Hermann Bühl i sobretot l'insuperable Reinhold Messner. Hillary no va fer gaire res de bo després, excepte, és clar, dedicar-se a promoure el desenvolupament del poble Sherpa. Sé d'alguna confusa expedició a l'Antàrtida i poca cosa més. Però ningú el mourà del panteó alpinístic. Una raça de gent ben curiosa, poblada d'obsessos que no acaben d'explicar-se els riscos inenarrables que assumeixen per obrir camins a cims verges, vies inexplorades o estils nous. O simplement acumular rècords que només són una repetició més ràpida del que ja s'ha fet abans. Això és el que havia fet el Nirmal Purjal. En l'estela, en gran mesura, de la mercantilització de tot plegat. També al The Week havia llegit un reportatge sobre la massificació del mont Everest. Jon Krokauer ho explicava amb cert astorament. Aquest alpinista i escriptor va escriure una crònica que va tenir certa popularitat, i de la que se'n va fer una pel·lícula (La febre del cim), on relatava el drama del 1996 quan una expedició comercial es va veure atrapada per la tempesta a l'Everest. Ho dic de memòria, però van morir una dotzena de persones, hi va haver rescats èpics i supervivents inexplicables. El cap i guia del grup, i promotor de l'expedició comercial, va perir al cim per estar amb els seus clients, i va tenir una conversa final amb la seva dona. Èpica, dolor, reflexió moral en l'aleshores incipient negoci de les expedicions comercials. Tanco parèntesi.

 La fi del Nirmal Purjal i els seus companys és tot el contrari. No es pot contar gaire res. No hi ha supervivents, l'allau ha caigut com un monstruós teló, ni fugitius delmant entre el fred ni recerques desesperades. Els equips de rescat només van certifcar el fet i van trobar cossos desmembrats, mostra de la fúria de la neu descabdellada.  Jon Krokauer va reblar la seva reflexió al The Week amb l'observació que aquella tragèdia va suposar, de fet, el punt d'inflexió de les expedicions comercials. Enlloc de disuadir ningú, van proliferar fins el punt que el 1996 només havient assolit el cim de l'Everest unes 700 i escaig persones. I avui dia ja són 7300. Assolir l'Everest serà ben aviat una vulgaritat entre els que s'ho puguin pagar. Qui vulgui destacar ha de combinar l'extravagància amb la publicitat, no sembla haver cap altre camí com si els relats autèntics tambe s'hagin esgotat. 




dilluns, 19 d’octubre del 2026

El camí del Cel

  No sé exactament on ni quan,  vaig llegir una entrevista a un tal Bill Porter, antropòleg americà i traductor del xinès, que ha viscut dècades a la Xina (Taiwan i la Xina continental) i conviscut  i estudiat la vida els monjos i eremites budistes i taoïstes d'aquest enigmàtic país. Se sobreenté que és practicant del taoïsme o alguna varietat de budisme. Vaig retenir el seu nom. Havia de trobar els seus llibres i llegir-me'ls. Tot llibre té una promesa que ens obri una porta nova a la realitat, o a una realitat nova o que la faci nova, segons com ens ho mirem. Ni que sigui una esgarrapada més a l'enigma de la veritat oculta de tot plegat. Finalment, no he trobat el llibre del Bill Porter, el llibre m'ha trobat a mi en la setmana del Llibre en Català quan els meus ulls van posar-se sense voler sobre la coberta de El camí del Cel; trobades amb ermitans xinesos exposat en l'aparador de l'editorial Els Tres Portals.  Tot llegint-lo, vaig entendre que segons les creences taoïstes i budistes, aquesta troballa  podria ben be ser  cosa del Dharma o del Tao i per tant pre-destinada. Conceptes que no hi ha manera de definir i pels quals el llenguatge resulta sempre insuficient. Sembla que només es poden comprendre de forma experiencial i, per tant, entre els que ja no esperem cap tipus d'il·luminació en aquesta vida ens resulta escàpol i fins i tot sospitosament incert. Però no seré pas jo qui dubti de la bona fe o la fe bona de les generacions d'eremites xinesos que des de fa dos o tres mil·lenis es retiren a les muntanyes per meditar en solitud, sovint durant dècades, en cabanes d'adob o coves. Aquesta pràctica va sobreviure l'època maoïsta i les destrosses de la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia res. Va esborrar estupes, temples, estel·les, estàtues, relíquies i manuscripts mil·lenaris sense miraments. Com si fos una dolça venjança, el Bill Porter entrevista un eremita que no té ni idea de qui és el Mao que tant li esmenta, després de viure perfectament aïllat de tot els darrers 40 anys. Certament, la vida monacal, eremítica, apartada conscientment de tot per buscar el retrobament ple és fascinant i un dels comportaments humans més insòlits que no té cap altra explicació que la inherent recerca de trascendència que tenim tots. 

 La crònica del Bill Porter ja té uns quants anys. Es va publicar per primera vegada el 1993 i explica aquesta recerca entre el final dels 80 i principis dels 90, quan va començar a ser més fàcil vagarejar per aquell país. El propòsit era descobrir si encara existien aquests eremites o havien estat esborrats per la Guàrdia Roja, els talibans de la Revolució Cultural. Aquesta gent mereix un comentari perquè van fer bona la dita que els somnis de la raó generen monstres. Recorden en certa manera l'ànsia destructiva de les brigades anarquistes a l'inici de la Guerra Civil. Calia esborrar-ho tot per començar-ho tot de bell nou i amb un nou ordre que no estigués contaminat per cap rèmora del passat. En aquesta recerca, Bill Porter topa sovint amb els vestigis i el resultat d'aquesta destrucció en un moment de renaixement incert de la pràctica eremítica que mai es va estroncar. I també en una època de naixement del turisme que ara ja deu infestar alguns dels indrets que visitava. Un dels motius de recuperar el passat esplendorós dels temples i estupes amb que s'escarrasava ja aleshores el goven xinès era per atreure'l, sempre amb aquest utilitarisme sense ànima que els caracteritza. 

Però el llibre m'ha atrapat tot i que es fa difícil de resseguir la cacofònica topografia dels noms xinesos i el llistat de poetes i monjos il·lustres i les diferents dinasties dels emperadors. Però en cap moment explica gaire cosa sobre el Tao i el Dharma, tot i que el ronda constantment perquè és el motiu de la vida que porten els monjos que visita i amb els qui conversa.  

    Jo no he tingut massa deler pel budisme. També té una cara ferotge i inquietant com explicava Oriana Fallaci en les seves cròniques del Vietnam. O la violència ètnica desfermada pels budistes de Birmània contra la minoria Rohignya. M'agrada tocar de peus a terra i reconec que la meva professió que té per propòsit mesurar la realitat m'hi ajuda. Només vaig tenir un contacte intens i breu en una remota visita Dharamsala, al Nord de la Índia, on encara resideix el líder espiritual del budisme tibetà, el Dalai Lama. Recordo que furava per aquell estrany indret, amarat de misticisme, turisme kisch, amb certs tocs psicodèlics i sembrat de leprosos en les cantonades i monjos vestits de vermell-safrà i crani nu. Un aiguabarreig un punt estrambòtic. Els turistes occidentals es desinhibien en el vestir i el comportament,  en una confusió força còmica. Una tarda vaig entrar a la conferència d'un lama, assegut en posició de flor de lotus sobre una petita tarima elevada, i escoltada per dues o tres fileres de joves occidentals embolicats amb mantes i els genolls entortolligats, enravenats com antenes esperant la transmissió d'un saber definitiu. El bon monjo anava parlant amb suaus inclinacions del tronc i frases curtes que un home traduïa i on la paraula il·lumnació es repetia amb freqüència. Jo m'ho mirava com si fos un espectador extern i absent, i em preguntava si aquest lama d'ulls petits i afilats com caps d'agulla sequera i somriure ambigu sabia ben bé de què anava el món, tancat en la seva vida meditativa i si allò no era res més que un subtil exercici de narcisisme. 

Però em continua despertant una fascinació que diria temptadora qualsevol forma d'espiritualitat radical, com el monaquisme. He pensat sovint que si aquesta forma de vida ha perviscut, i perviurà mentre hi hagi homes i dones, és una prova certa de l'existència d'un sentit profund de tot plegat. 

 El llibre de Bill Porter, després d'esperar debades que reveli alguna perla de coneixement que només insinua, s'acaba bruscament dues planes en blanc, immaculades. Fan una estranya impressió i penso si no és una argúcia de l'editor per donar la descripció més aproximada del Tao. I és cert, m'he quedat absort en aquestes dues pàgines, que fins m'han produït un cert vertigen incitador seguit d'una estranya pau que em convidaven a quedar-m'hi meditant amb els ulls perduts en la blancor. Potser aleshores he entès alguna cosa, ves a saber.





dijous, 15 d’octubre del 2026

Verd i més verd

  Aquest cap de setmana, no cal preguntar-se per quin estrany atzar, m'he allotjat en un mas situat just en la collada que baixa cap a Cadaqués, al bell mig del parc natural del Cap de Creus. Catalunya té aquesta curiosa asimetria: els dos sortints més evidents, al Nord i al Sud, representen paisatges ben contrastants. Al Cap de Creus, els darrers estreps del Pirineu axial, la roca més antiga i soferta sorgida les profunditats batolítiques de l'escorça terrestre s'enfonsa com una urpa de roca torturada en el mar. Vist des de l'alçada del Turó dels Bufadors, sembla la cua d'un drac megalític emergint del mar. O el seu cap enfonsant-s'hi ribetejat per un sòcol d'escuma. A l'altre extrem el Delta de l'Ebre és una planura sorrenca,  humida, solcada d'apacibles estanys i canals  que jau resignada a ser engolida pel mar.

 Em vaig llevar ben d'hora pel matí i vaig seure en una cadira sobre la magnífica balconada de la masia, rodejada d'una catifa d'herba arrossada pel rou. El sol es llevava pel costat del mar, i començava a navegar per una estreta franja neta entre l'horitzó i la línia de núvols que encapotava el cel. En aquest interludi, va il·luminar la sera de Saverdera, on s'arrecera el Monestir de Sant Pere de Rodes. Des de la meva perspectiva, invisible als meus ulls però amb l'antiga màgia amb que abans se sabien disposar les construccions humanes. Certament, els monjos sempre han estat inspirats en aquest sentit. La llum del sol, transparent i neta, acaronava la pell verda de la muntanya. No està poblada de boscos ni grans arbres. És un continuum de matollar que s'arrapa a les pedres i succiona persistent la terra per créixer i encatifar-la, resistint l'embat del vent i els oratges del mar. La vella roca està massa a la superfície per sostenir res més. Però tot i així el paisatge és un mantell verd, un verd fosc amb un tint blau marí que la mar li presta. El mateix color resplendent de les copes dels pocs pins que encara costegen la Costa Brava i que no es veu mai terra endins. 

 Mentre Saverdera s'encenia (un plàcid incendi), un lleuger vent ha acaronat l'herba encara amb perles d'aigua a la seva punta. Les plantes han tremolat com si els recorregués un calfred. Els pàmpols de les vinyes que m'envoltaven, cansades després de la verema,  també s'han estremit i un estol de pardals ha sortit del no res amb una piuladissa per anar a arrecerar-se en una fosca olivera que encara estava a l'ombra. Tot seguit, el sol s'ha amagat,com una posta a la inversa darrera la franja de núvols, i l'encanteri s'ha esvaït. El verd s'ha apagat i enfosquit i la muntanya ha pres un aire osc i sorrut. Però jo m'he quedat palplantat una estona, encara sotmès per aquest encanteri provant, desesperadament, que no s'esvaís. 





dimarts, 6 d’octubre del 2026

El retorn de la foca monjo

  Hi ha un retrat que ara ens sembla obscè del darrer exemplar reproductor de foca monjo de les nostres costes (Monachus monachus, l'única foca endèmica del Mediterrani), abatut a trets a l'illa de Menorca a mitjans anys 50. Està ajaguda sobre una taula amb tres pescadors, un d'ells agombolant un infant, amb posat triomfal. La bèstia fa respecte, sembla majestuosament adormida, però el fet és que des d'aleshores pels nostres encontorns no se n'ha vist mai més cap. 

 Era una espècie abundant fa poc més d'un segle. Fa temps vaig llegir en una vella crònica  de la Vanguardia datada la primera dècada del segle XX que els Guàrdies Civils foragitaven les foques de la platja de la Barceloneta a cops de fussell, sembla que complint ordres.  Perquè hi havia la creença que exhaurien els recursos marins. Ens sembla  un testimoni inversemblant ara, però vaig tenir un tast del que podia ser en aquella època la nostra mar quan vaig estar a Escòcia i era fins i tot vulgar veure les foques (no pas la nostra espècie mediterrània), campar indolents entre els molls de pesca de Inverness. Però els pescadors del nostre país sembla que les odiaven i van ser protagonistes actius del seu extermini perquè tenien el costum de posar el morro dins les nanses de pesca. No podem blasmar-los de la manca de consciència ecològica. Precisament l'existència d'animals en la cúspide de la piràmide alimentària és un indicador de salut d'un ecosistema i, paradoxalment, el seu extermini pot provocar exactament el contrari, el seu empobriment i col·lapse. La mateixa història va passar amb l'ós, el llop, el linx en el nostre país. La plaga de senglars i conills no n'és indiferent. 

 La foca monjo se la coneixia com el Vell marí, cosa que fa suposar que se li havia tingut una certa simpatia, i també com a Llop de mar, que sí suggereix una certa animadversió. La costa catalana està sembrada de topònims que recorden la seva presència, llocs on deuria criar i on estaven establides colònies que podien ser molt nombroses: El cau del Llop, la platja del Llop, la Cova del Llop....Encara més remotament se la cita en l'Odissea i de ben segur que estan darrera les llegendes de les sirenes. Avui mateix hi he topat en un fragment en què Menelau, que no pot sortir d'una illa prop les costes Egípcies, es disfressa de foca i es camufla entre el corifeu d'aquests mamífers que acompanyen el déu Proteu, a qui s'anomena el Vell del mar, podem suposar que personificació de la foca monjo,  per encalçar-lo. Fins i tot descriu amb un realisme gens heroic la pudor que feia la pell d'aquests animals amb que es varen envolcallar i  que van solucionar amb un cataplasma d'ambrosia entaforat el nas proporcionat per la nimfa Idotea.  

 Avui dia no estem per mixtificacions. D'aquest esplèndid passat, una mar rica i plena de misteris,  nomes queda una darrera colònia populosa que queda està en un remot cap del Sahara Occidental en la frontera amb Mauritània,  on viuen uns 200 exemplars. I a part d'aquests, queden un grapat d'individus que es mouen entre les illes gregues, la costa de Turquia i s'endinsen per l'Atlàntic fins tocar Madeira. En total uns 600 que es belluguen de forma erràtica fins deixar-se veure recentment a les Illes Balears.  Les noves tècniques de seguiment mitjançant la detecció de DNA ambiental demostren que són visitants habituals, però molt discrets. Crec que també ho havia deixat escrit per aquí, un dels drames del col·lapse ecològic, de la desaparició d'espècies i l'empobriment del medi ambient és que perdem la referència del que havia estat el nostre entorn. Un món poblat de paneroles i coloms roquers ens semblarà normal. És per això que els parcs naturals són importants, per recordar que no eren l'excepció, sinó la regla. I fins sembla que hi ha una iniciativa seriosa per introduir la foca monjo al Cap de Creus. Però això també susciten un debat interessant, fins quin punt fem que aquestes espècies que vam eliminar amb tanta eficàcia, ara depenen de la nostra tutel·la per sobreviure. 



dimecres, 30 de setembre del 2026

Sobre la responsabilitat personal

  Crec ja haver escrit alguna cosa al respecte, però hi torno empès per l'actualitat rabiosa del problema d'accés a l'habitatge. Així planerament, sembla que hi ha dues formes d'afrontar el problema. Un és a través de la liberalitzacio del sector que, segons en conclouen els ideòlegs, provocarà un dinamisme espontani del mercat que es traduirà en una oferta adequada d'habitatges i, per les lleis divines del mercat, en una baixada de preus que els ferà alhora accessibles. La segona opció és la regularització, l'intervencionisme del mercat per limitar per llei els preus abusius, penar l'utilització de les propietats per un ús que no sgui el de donar residència permanent i invertir en la construcció d'habitatge públic i protegit i per tant fora de l'encalç de les lleis de la demanda i l'oferta. Es vol aconseguir el mateix resultat, augmentar l'oferta i alhora abaixar-ne el preu. Entre ambdós pols hi ha molts matisos i gradacions, discussions tècniques i interessos més o menys amagats, però allò que tenen en comú és que el·lideixen qualsevol responsabilitat individual. No esperem mai que, espontàniament, tots els ciutadans convinguin de retornar a les cases, pisos i apartaments l'antiga acepció de llar, un lloc sagrat que no pot estar subjecte al mercadeig degradant. En altres paraules, que els propietaris decidissin, així, de forma espontània  posar a lloguer un pis a 800 euros, encara que el mercat els digui que en pot valdre 1500. I que aquesta actitud fos reconeguda com a virtuosa. És un pensament utòpic, ho sé, però no irreal. Els antropòlegs poden descriure moltes pràctiques dels anomenats pobles indígenes basades en aquesta lògica, on el reconeixement social, l'acceptació de la comunitat, l'assumpció de certs tabús que poden ser difícils de desxifrar a simple vista promouen o impedeix actituds i pràctiques que posen en perill el col·lectiu. Recordo que entre els Boiximans ja practicaven l'ostracisme molt abans que els grecs atenencs li donessin un aire formal per exorcitzar qualsevol líder autocràtic o tirania.  El nostre sistema, que oscil·la entre al capitalisme i el socialisme més o menys desdibuixat, exclou d'entrada la possibilitat d'un canvia global basat en  la iniciativa individual. Considera que tots som individus empesos per afanys més o menys egoïstes o individualistes que cal aprofitar, o modular i regular. O bé mitjançant una lògica utilitarista que acabi beneficiant la societat (com seria la teoria que com més gent rica i més rica sigui, aquesta riquesa devessarà en la resta de ciutadans amb menys sort), o bé limitant aquestes inclinacions mitjançant lleis i regulacions per aconduir-les cap el bé comú. No hi ha en cap dels dos casos cap reflexió en termes de moral o justícia individual. 

 A mi m'agrada recuperar la idea que ja havia llençat per aquí que posar preu a les coses en modifica el valor, basat en la vàlua intangible que representa, en aquest cas, una llar: un lloc on arrelar, fer créixer un projecte vital i teixir comunitat. Quan l'habitatge es va convertir en un valor subjecte a especulació la vàrem cagar tots plegats. I va ser una decisió política del primer govern Aznarià en liberalitzar el preu del sòl i va capgirar el concepte de llar. No érem conscients cap on ens duria aquesta voràgine. Al voltant d'aquest trànsit meliflu s'ha entreteixit tot un sistema del qual en som més o menys còmplices. Per exemple, quan parlem de fons voltor sembla que siguin carronyaires vinguts de no sé quin ferèstec país. Però molt probablement els nostres estalvis segurament beuen dels beneficis d'aquests fons que només fan que utilitzar-los per fer-los créixer en un bucle pervers, tal com implícitament els ho hem manat. Encara que sortim al carrer a protestar contra el desnonament de la Maricarmen. I que sigui socialment acceptable que ens poguem convertir en uns escanyapobres mentre la llei del mercat ho trobi acceptable. Si no escanyo jo, escanyarà un altre.  Si no sóc prou tanoca per no aprofitar els beneficis d'un pis turístic, perquè l'he de posar a disposició d'una societat que no m'ho agraïrà i fins potser em tractarà de tonto? Al final, tot plegat també té una conseqüència de desollorigament social en què ens explotem recelosament entre nosaltres, ens degradem.  Però sobretot perquè amputem el progrés, la perspectiva de futur digne dels qui han nascut o naixeran després de nosaltres que, temo, no parlaran gaire bé de nosaltres. He entomat aquesta expressió directament de l'Odissea d'Homer, on els personatges estan seriosament preocupats, i ocupats (de fet és el seu motiu per assetjar i finalment entrar a mata-i-degolla a Troia) per com passaran a la posteritat. Ara això ens importa un rave, el present i el benefici immediat és allò rellevant, i si no és així, se'ns fa molt difícil sortir del que avui dia es diu mainstream, o abans nedar contra corrent. Definitivament,  els que naixeran després de nosaltres no en parlaran gaire, si  és que en volen parlar. 





divendres, 25 de setembre del 2026

Enamorats del foc

  Un vespre de fa unes quantes setmanes em vaig quedar badocant  mirant un documental sobre la implosió d'un submiarí comercial que oferia un viatge selecte fins les despulles del Titànic. Per pujar a l'andròmina claustrofòbica calia pagar  mig milió de dòlars. Hi havia sis places comptant el capità, que era el mateix fundador de la insòlita companyia que oferia aquest selecte i estrambòtic destí turístic. La tripulació va ser esclafada en l'abisme oceànic, sembla que d'una manera instantània. O això es vol creure. El documental tractava de tota la cadena d'errors provocats per l'ambició humana que va dur a un viatge sense garanties i sense retorn. No aportava gran cosa, entrevistes enllaunades, imatges d'arxiu i esquemes i videos generats per intel·ligència artificial per un fet que jutjo en els extrems del tragicomisme. Però després dels anuncis va empalmar amb un altre documental inesperat però molt més interessant, tant en la factura tècnica com en el contingut fins el punt que si jo fos professor d'una escola audiovisual posar ambdós productes en paral·lel per exemplificar què és una bona producció i què una porqueria per fer perdre el temps. Aquest segon documental es titutla "Enamorats del foc", i tractava sobre la vida de la la Katia i en Maurice Kraff, una parella de vulcanòlegs francesos units pel seu amor als volcans. Més que amor, penso que era una fascinació insaciable. El documental es beneficia del fet que la principal tasca que feia aquesta curiosa parella era documentar amb fotografies i vídeos l'activitat en primera línia dels volcans actius. I quan esmento primera línia, em refereixo a endinsar-se dins la boca de cràters escumejants de foc i aproximar-se a rius de lava sobre superfícies ardents. El seu treball era conceptualment senzill. Quan sentien parlar d'una erupció o indicis d'aquesta erupció, es traslladaven a qualsevol racó del món i s'endinsaven tan endins de la bèstia com era possible. Manifestaven una autèntica indiferència davant la possibilitat de morir esclafats, carbonitzats o pulveritzats. Formava part de la seva professió, ho acceptaven i no podien imaginar una altra vida. Vivien d'aquest treball, de la feina divulgativa i científica i una mica d'aquesta aura temerària que es van crear. I certament, la visió del documental dona vertigen en no poques seqüències. No hi ha hagut mai ningú que s'hagi aproximat mai a un volcà en activitat, en plena erupció, com ells. A més, no es pot adduir que les imatges hagin estat preses amb l'ajut de la telescopia. Es veu clarament que només es podien obtenir de primera mà i a pocs metres d'on hi havia la surgència sulfurosa, el riu impetuós de lava o els esclats de pedra incandescent. En alguns punts semblen quasi enjogassats evitant ser encalçats per les bombes volcàniques, com quan varen plantar la tenda en el Anak Krakatau (literalment el Krakatoa petit o fill del Krakatoa) en plena erupció, el con volcànic emergit de la caldera que va deixar l'explosió del famós Krakatoa el 1883 que diuen que va enterbolir l'atmosfera uns quants anys. La pregunta que se'ls fa de forma reiterada és perquè. I la resposta mai deixa de ser clara. Com he dit, només s'explica per una fascinació insaciable que fa impossible imaginar-se una altra manera de vida que a més comparteixen amb una intensitat que els va portar a consumir-se, literalment, un al costat de l'altre. I això va succeir als peus del volcà Unzen de l'illa japonesa de Kyoshu (curiosament no lluny de Nagasaki on va caure la segona bomba atòmica, una altra catàstrofe gens natural) el 1991. Una allau piroclàstica els va engolir, volatilitzar, un al costat de l'altre mentre, sense cap mena de dubte, diletaven fins el darrer instant per captar aquest bàrbar fenòmen de pedres, pols i cendres incandescents que baixa bramulant d'una muntanya que s'esfondra. Em pregunto què es varen dir quan varen ser conscients que, en aquella ocasió, ja no se n'escaparien. Je t'aime? Adieu mon amour? Nous somnes fichus, ma chérie...es van sentir feliços en la imminent consumació final? O van tenir un rampell de desesperació. Ningú ho sabrà, no hi haurà mai testimonis.  Tot mirant el documental semblaria que aquella era la mort, la fi desitjada. La comunió definitiva, la sublimació total, sobretot física,  a l'estil Wagnerià però sense música, només el bramul tel·lúric i esborronador del volcà esfondrant-se. 



divendres, 18 de setembre del 2026

Glaceres

  Hi ha dos fenòmens geològics que susciten una  fascinació particular. El primer són les erupcions volcàniques. El segon les glaceres. Probablement perquè, terratrèmols al marge, són agents que podem observar en una escala humana, apreciar com actuen i transformen el paisatge. Les erupcions volcàniques poden ser sobtades i destructives, generen muntanyes a voltes de forma instantània. Les glaceres són pausades, encara que no estan exemptes d'exabruptes com el despreniment recent d'una llengua que ha provocat l'apocalíptica esllavissada al Nepal amb un nombre incomptable, mai s'arribarà a saber, de víctimes. 

La primera vegada que vaig atansar-me a una glacera va ser al Massís de la Maladeta. Pujava amunt des de la Vall de Benasc. Veia enllà la massa de gel ombrívola penjada entre les roques, aïllada de qualsevol altra acumulació de neu (érem a mitjans d'estiu). Tenia l'aire d'ésser vivent nascut als cims i reptava més enllà del límit de les neus perpètues. Vam arribar al seu front, un gruixut llenç de glaç pur, solitari i persistent, solcat de petits rierols que devessaven aigua cap a la vall. Les geleres s'expliquen per la particular física de l'aigua que s'acumula en forma de neu any rere any en la zona d'innivació perpètua, es compacta en un cicle de 6 o 7 anys en diferents capes per pressió i comença a circular de forma plàstica muntanya avall. Es forma un parsimoniós i aparentment estàtic riu de glaç que pot atènyer quilòmetres enllà de la zona d'alimentació i centenars de metres de gruix en alguns casos. 

 Després ja vaig conèixer altres glaceres del Pirineu. La d'Ossoue al massís del Vignemale, l'única que encara es pot considerar que té una llengua, la del Mont Perdut, penjada en l'abisme com si hagués de lliscar-hi en qualsevol moment i on fins no fa molts anys encara es desprenien veritables seracs. Totes tan ridícules que ni serien esmentades en una cartografia si les comparem amb els majestuosos rius de glaç dels Alps. I ja no esmento altres serralades més elevades com l'Himàlaia o latituds nòrdiques com Groenlàndia. Entrar en el domini d'una glacera, encara que sigui quasi residual, infon un respecte quasi religiós com si estiguéssim cavalcant el llom d'una mítica bèstia adormida que de tant en tant es somou, grinyola i s'esbatana en forma d'insondables escletxes. Però no tenen res d'adormides. La seva persistència ha llaurat el paisatge de quasi totes les muntanyes del món i desprès de desaparegudes queda ben palès el seu rastre. Les típiques valles en U, els circs glacials sembrats d'estanys escampats per tota la serralada, les antigues morrenes que encara es poden intuir, i no tan antigues com les que han deixat enrere les dels Pirineus en retirar-se esptandades després de l'anomenada petita edat de gel entre els segle XII i finals del segle XIX.  Las glaceres posseeixen una força primigènia, modeladora, demiúrgica i per això ens fascinen.  Hi ha testimonis fotogràfics que fan estremir en comparar les exigües restes d'avui dia. Des de finals del XIX es calcula que s'ha perdut el 95% de l'extensió del gel glacial als Pirineus. I això es pot observar en la mesura humana, potser una cosa inèdita i gens comparable amb les glaciacions pre-històriques.  Fa uns anys vaig passar pel davant de la gelera del Taillon. Tècnicament parlant encara ho és, però es podia resseguir perfectament la ràpida retirada, aleshores era només uns  de metres de gel esporugut arrecerats al peu del cingle, que havia deixat depositats al terra els blocs de roca que es desplaçaven sobre el seu llom. Com bagatges  abandonats per una corredissa de gent esvalotada. Els blocs enormes, anomenats bulders, que es troben abandonats enmig de valls o en antigues zones polars de forma insòlita tenen aquest origen. Serem, la nostra generació, espectadors estupefactes de la fi d'una edat geològica. Només els dinosaures en van tenir el privilegi. 

 El glaç i el desglaç, l'avenç i el retrocés de les glaceres era un fet natural, en el sentit que l'home no hi tenia res a veure. Costa de creure fins on han arribat. Jo m'entretinc, quan sóc a la muntanya, de resseguir el seu antic rastre, l'emprempta mil mil·lenària de la seva acció. Fins i tot en els massisos muntanyosos del centre del Sahara hi ha vestigis de glaciacions. Al circ de Gavarnie es poden apreciar perfectament els antics circs on naixien les glaceres de les quatre glaciacions de l'era quaternària. Ara, com arreu, només hi ha quatre exigües geleres penjades en els llocs més ombrívols i alçats que es confonen amb una simple congesta. 

Hi ha gent, obsedida pel fenòmen, que cartografia, ressegueix, estudia tots aquestes glaceres agòniques, els gels immòbils en que es converteixen en la fase final en geleres, quan només és glaça estàtic, la congesta que pot sobreviure any rere any i fins i tot declarar-ne la desaparició. Sembla una activitat desesperada. Avui per avui, aquest procés d'extinció té un aire malaltís.  No és natural que en la vida humana siguem testimonis de la fi d'una edat. Es retiren amb tanta rapidesa que deixen ben lluny una evident morrena i la roca esgarrapada, lluent, que el íquen i la intempèreie no han tingut ni temps d'acolorir i els blocs encara estan desbastats, inestables i astorats. I el gel esdevé una llàmina bruta i grisa quasi sense moviment. Provoca una certa commiseració, com si una bèstia mítica expirés a poc a poc i no poguéssim fer res excepte certificar-ne la mort. 




dimecres, 9 de setembre del 2026

Laura a la Ciutat dels Sants

  En una casa d'estiueig reposa una col·lecció bellament enquadernada de l'antologia de la novel·la catalana. Perfecta per una funció decorativa fins que cada any, quan hi arribo, escullo un dels llibres i el llegeixo. Aquí he descobert (reconec que em fa vergonya no haver-los llegit abans) La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda  i Solitud de Victor Català. I aquest estiu que avui sembla apagar-se amb les seves sufocants calors, Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. Fins ara pensava que la nostra Madame Bovary, l'arquetip creat per Flaubert, era la Mila de Solitud. La Colometa (el seu nom real és Natàlia, però només es revela a l'inici de l'obra de Rodoreda), té caràcter i personalitat pròpia que no la fa hereva de cap obra prèvia. I ara penso que la Mila també, l'antonomàsia del drama rural.  Ara crec que és la Laura de Miquel Llor on es fa més evident el llegat flaubertià. Però com tots els arquetips, es reencarnen en crostes originals que també els fan únics. I m'ha meravellat la riquesa descriptiva i la profunditat del llenguatge, poètic i eficaç, de Miquel Llor. I, de nou, m'he preguntat com he pogut ignorar una obra així tan de temps. En fi.

 Laura fa una viatge als inferns a partir del seu matrimoni amb un terratinent i benestant fadrí i hereu d'una ciutat que és fàcilment identificable amb Vic. La boira és, en sí mateix, un personatge que entela tot l'escrit i reflecteix l'estat d'esperit, el fat ineluctable que no es pot controlar quan puja, baixa, deixa lluir l'horitzó o ho amara tot sense que els protagonistes es puguin desprendre-se'n. Retrata amb vigoria una societat ordenada i pietosa però que és només cruel i despietada contra una noia de Barcelona amb un concepte ideal i idealista sobre l'amor i les persones. Persones que estan finalment més condicionades pels seus baixos instints disfressats de convencions tàcitament acceptades que deriven vers una hipocresia  assassina que respon amb decisió i violència psicològica contra qualsevol agressió a l'ordre establert com el que representa la Laura. L'obra és un paradigma de la diferència que hi ha en mostrar o explicar. I en alguns capítols jo vaig tenir la sensació de llegir un precursor de Stephen King, de tan terrible, tenebrós, absurd i claustrofòbic. Gent honorable, respectada i apacible, d'ordre i concert com el Tomàs, el marit de la Laura, i la cunyada, la inefable Teresa, esdevenen monstres sense que deixin de ser honorables i respectats per una societat que s'apunta al joc.  Jo mateix tenia una sensació d'ofec quan ho llegia. M'ha semblat molt innovadora, preludi del terror psicològic més modern i un meravellós exemple de com mostrar les ombres dels personatges. Al final, Miquel Llor juga amb la idea del comprensible suïcidi en una Laura que bandejada de tothom i perseguida per la mateixa boira passeja perduda i s'atansa a un pont desesperada. I com a lector ho estava esperant amb cert espant. Però no arriba a emular a la Bovary, com si la seva ploma dubtés i el mateix autor hagi tingut un deix de pietat per la seva filla literària i la salva amb una fugida de la boira i de La Ciutat dels Sants per redimir-se i recomençar la vida sense perdre el seu idealisme. Potser va ser una concessió al tabú del suïcidi d'aquella època o bé va decidir que el llibre seria més acceptable amb un final un xic més dolç. Una dolçor que s'estalvia sense embuts des de les primeres pàgines. 

 Definitivament, fins que no descobreixi una nova perla, la Laura és la nostra Madame Bovary.



dilluns, 7 de setembre del 2026

Neus

   El setembre arriba amb  remor de decadència, l'estiu està tocat i  l'any enfila el seu recorregut final.  I revifa el record de la Neus. Perquè va morir un mes de setembre enduta per una allau al Mont-Blanc quan tenia just els mateixos 20 anys que jo.  Em sotja un pensament terrible:  si és cert que només pervivim mentre ens recorden, potser seré un dels darrers garants del record de la Neus, de la seva pervivència. En el cas que l'esperança de vida que les estadístiques m'atribueixen es compleixi.  Serà potser que la Neus despareixerà definitivament amb mi? No havia tingut mai aquest pensament entre melancòlic i nihilista. No em sembla digne. Personalment, no penso que sigui només memòria.  La seva imatge pampallugueja com una lluminària perduda entre la boira del temps, encara intensa, potser esbiaixada però salvada de la corrupció que  les vicissituds de la vida li haurien infligit. Serà perquè representa la perduda ingenuïtat d'antany, estroncada de cop per una esllavissada de neu. No van recuperar mai el seu cos. Tenia una cabellera negra, espessa i llarga que encara reposa incorrupta sota el gel i en el record  en una joventut eterna. Malgrat que ens coneixíem de feia no gaire, palpo encara la seva absència. Potser són aquestes primeres tragèdies, quan la mort d'un conegut, un company de la mateixa generació irromp en una edat tendra que ens desvetalla d'un fals son. Aleshores ens comencem a fer adults. Shakeaspeare va escriure que la majoria d'edat no arriba fins que ningú ens hagi traït. La vida també té les seves traïcions que arriben vestides de sense sentit. I l'allau del Mont-Blanc no sembla que en tingués gaire. La notícia em va arribar de forma inesperada i una mica intuïtiva. Només vaig sentir per la televisió d'un accident als Alps i vaig relacionar amb claredat l'expedició  de la Neus al Mont-Blanc. En vaig tenir la certesa immediata. Vaig viure aquella mort en una perfecta solitud perquè ningú del meu voltant sabia res d'ella. El meu entorn era sord i mut.  El funeral, sense cos, va ser a Igualada, on vivia. No recordo un viatge més desllorigat i solitari que el cotxe de línia que m'hi portà. Em sembla que plovia i es dibuixaven tortuosos fils d'aigua en els finestrals de l'autobús,  però crec que són amanits de la memòria. No ho sé. 

La nostra història tenia un estrany paral·lelisme. Ella va deixar la Medicina per començar enginyeria forestal i jo vaig fer el camí invers. Ella va ser arrossegada per una allau als Alps i mesos més tard jo em vaig salvar incomprensiblement d'una estimbada a la muntanya. Pocs anys després vaig visitar una petita placa commemorativa sobre la gespa a l'entrada de l'escola d'Enginyers Forestals, amb el seu nom i els 2 o 3 companys més que s'endugué l'accident. No sé si encara hi és però els estudiants d'ara ni es deuen parar a preguntar-se qui carai eren. Allò de la pervivència i la memòria em retorna, com si m'hi volgués rebel·lar. Al Jorge Luis Borges allò que assumir que tot i tothom serà només oblit li donava una certa serenor. El olvido que seremos, deia. Fa pocs anys vaig engrapar a la tum-tum un llibre sobre les agòniques glaceres dels Pirineus escrit per un tal Jordi Camins. I en el preàmbul esmentava la Neus Carles a qui havia iniciat a la muntanya i com la contemplació dels cims li produïa una incontenible nostàlgia des l'allau. Casualitats o no, potser no seré el darrer garant de la seva memòria. 

 Tenia amb la Neus una connexió fins aleshores desconeguda. On estaria ella si la parca no hagués trencat el seu fil? I potser jo? Ni idea. Potser seria un record pregon sense cap altre significat. O no. En el funeral recordo el seu pare, amb una serenitat astorant, com encoratjava als assistents, la majoria joves, a agafar el relleu de la seva bondat, de les ganes de fer un món més acollidor. O unes paraules semblants. Potser això demostra que no la fa només memòria. Potser conserva tot allò que era autèntic abans que es perdés, que la mentida és l'allau quotidiana de bagatel·les i frivolitats, de corrupció de tot allò que era bo i sincer, de la qual es va salvar. Déu és gelós amb els qui estima i se'ls enduu prompte, diu una dita popular gens nihilista. I què n'hauria estat d'ella? Només puc saber que la ferida dels seus pares ha estat insuperable. Fa anys encara vaig topar amb un germà seu i li vaig fer esment. Va fer un gest com d'història passada, com si no vulgués furgar-hi. Ves a saber, potser sóc jo que tinc massa bona memòria i de donar voltes a les coses com una sínia em retornen i se'm fan constantment presents. Potser aquest és el problema. 

Els morts no parlen. Sentència fatídica i òbvia típica de Kierkegaard  per encetar una de les seves reflexions (com m'agrado quan cito aquests autors). Doncs m'agradaria parlar-hi, com ho havia fet fa tant de temps, i que em respongués ara com m'hauria respost aleshores. Recuperar alguna cosa perduda, explicar-me el que no va poder ser i refer el maleït trencaclosques. 



divendres, 28 d’agost del 2026

Doctor Strangelove

  Fa poc vaig visualitzar d'una tacada tres pel·lícules que poc tene a veure entre elles. El último Rey de Escocia, Último Tango en París i Doctor Strangelove. Per cert, la famosa escena de la mantega i les natges entre el Marlon Brando i Maria Schneider, avui dia provoca un condescendent somriure de pensar que motivés aleshores  una peregrinació a la veïna Perpinyà.

Parlaré però, de Doctor Strangelove:How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, de Stanley Kubrick, traduïda de forma incomprensible a l'espanyol com Teléfono Rojo, volando hacia Moscú. El gran protagonista de la pel·lícula és l'incommensurable Peter Sellers que dona vida a tres personatges, un coronel anglès agregat a una base Nord-Americana que controla els estratègics bombarders B-52 preparats per llençar bombes nuclears quan s'escaigui, el mateix president dels Estats Units i l'inquietat Doctor Strangelove, nazi reciclat en la debacle del Tercer Reich i assessor científic del president. Es tracta d'una de les millors comèdies negres que s'hagin fet mai i potser la millor sàtira de la Guerra Freda. En termes cinematogràfics, la pel·lícula és una obra mestra com quasi totes les dirigides per Kubrick. Els primers plans contrapicats, com es desplaça la càmera  des de plans estàtics a moviments per realçar l'actitud i psicologia dels personatges, els contrapicats i crea una atmosfera a voltes còmica, a voltes claustrofòbica o ambdues alhora. D'aquí va sorgir la inspiració de la icònica imatge del cowboy cavalcant una bomba atòmica en ple descens. Si Senderos de Gloria és potser el millor manifest anti-bel·licista cinematogràfic que s'hagi filmat mai, Doctor Strangelove és un dard contra l'estupidesa humana i que esdevé, més de cinquanta anys després (es va rodar el 1964), de trista i absurda actualitat. No cal gaire esforç per veure-hi emmirallats els personatges que avui per avui acaparen l'actualitat informativa, simples personalitats piscopàtiques, incapaces de fer raonaments empàtics i que semblen més sovint governats per estranyes neurosis que els fan creure que les seves decisions responen a designis divins, destins manifestos o genialitats que escapen a qualsevol judici moral que no sigui el propi. I al final només queda un rastre de profunda estultícia i destrucció absurda i  inútil. 

 A l'inici de la pel·lícula s'avisa que tot el que es conta (addenda imposada probablement per imposició de l'exèrcit Nord-Americà en aquella època)  està lluny de ser real, i que la cadena d'esdeveniments que porten a la catàstrofe nuclear amb que acaba el film estan fora de qualsevol previsió. Vaja, que allò és només una ficció. Però com passa sovint, la realitat supera aquesta ficció i fa fins i tot còmic aquest preàmbul de d'una perspectiva actual. Posaré alguns exemples. Quin tipus de raonament pot portar a l'actual secretari de Defensa dels USA, Peter Hetsegh, a sustentar moralment de continuar el bombardeig de l'Iran perquè les famílies de les quatre víctimes americanes no esperen que les seves morts siguin en va? O que la justificació per enfonsar un vaixell militar Iranià en aigües internacionals que no era cap amenaça directa, enlloc d'assaltar-lo o immobilitzar-lo, era que així era més divertit? Afirmació seguida d'unes condescendents riallades. Com si el centenar i mig de morts escopits a les costes de Sri Lanka no tinguessin pare, ni mare, ni muller ni fills que els ploressin. Quan es perd l'empatia, s'abandona tota moral. I així un llistat cada vegada més increïble de dits i, malauradament fets, mancats de tot sentit. Ni tan sols del mínim decòrum que els salvi d'un futur ridícul.  En els ulls d'aquests personatges (Trump, Hetsegh, Vance, Rubio, Netanyahu, Putin, Kim-Jong-Un...), s'hi pot llegir l'esguard orat dels personatges estrambòtics i absurds de l'obra de Kubrick retrata amb tanta precisió, sorna i crueltat.

 L'obra de Kubrick és intel·ligent, creativa, agosarada. Però per desgràcia  els personatges actuals són ben reals, no tenen res d'intel·ligència entesa d'una forma ampla i integrada, són destructors i tenen el poder de dur a terme els malsons que pot provocar la raó que Goya anticipava en les seves pintures tardanes. No són visionaris com diuen, sinó al·lucinats i la visió que diuen tenir és només una  al·lucinació perniciosa que esdevé un vidriós malson col·lectiu.  Només Kubrick i Goya eren autèntics i malaurats visionaris i em faig la pregunta recurrent de quina obra mestra els hauria inspirat el panorama actual.



 

dijous, 13 d’agost del 2026

Sexe transaccional

  Fa unes setmanes va ser notícia l'expulsió de Sudan del Sud d'una dotzena llarga de treballadors de Metges Sense Fronteres perquè s'havien aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals de dones refugiades de la terrible guerra que assola aquest país, a canvi de menjar. El fet  és doblement vomitiu per la condició de vulnerabilitat de les víctimes i perquè els perpetradors, treballadors humanitaris, estan considerats en l'imaginari col·lectiu com estandards de la nostra moral. Penso però que aquest comportament, justament qualificat com execrable, no és res més que el cimal d'un continuum molt més complexe. Si hi ha una dotzena de tipus que han arribat a aquest límit (igual com fa uns anys també hi hagué un escàndol de la mateixa magnitud en treballadors Oxfam a Haití) vol dir que aquesta realitat reposa en una piràmide d'abusos més o menys flagrants o a voltes tant subtils o en una atmosfera de permissivitat que es fan acceptables. Quan la misèria entra per la porta, la moralitat acostuma a saltar per la finestra. I això és vàlid tant pel o la miserable que no hi pot fer res més, com per l'estadant de la casa a qui se li ofereix un marc on fer allò que, a vegades, no hauria ni somniat que seria capaç de fer. En la seva manifestació més anodina s'estableix quan hi ha relacions asimètriques, i en les més repugnants quan són molt asimètriques. No importa qui pot tenir accés a favors a canvi d'un simple sopar compartit, una coca-cola, un cap de setmana, i fins i tot arribi a auto-enganyar-se per entrar en un joc que voreja la prostitució sense que cap dels que hi participen arribi a considerar-ho com a tal. Aquest és el concepte de sexe transaccional. Una pràctica poliforme, molt sovint acceptada a nivell social, fins i tot inconscient i que es disfressa d'amor romàntic si cal. Hem de convenir que no és res nou. Les relacions de parella com intercanvi més o menys explícit d'un benefici són molt antigues, tant com l'humanitat mateixa, i si s'examina amb acritud no és estrany adonar-se que aquestes es poden basar en la compensació de carències, en la recerca d'estabilitat emocional o econòmica, en el desig de tenir fills. La reciprocitat pot ser més mercantilista del que pensem i l'amor genuí queda barrejat, enterrat o fins i tot exonerat en alguns casos. Si aquesta dinàmica no és estranya en un lloc benestant posem-nos en un escenari d'inseguretat alimentària, precarietat econòmica o fins i tot risc existencial. I en un marc cultural que discrimina la dona i la fa d'entrada més vulnerable. I si a més estem en un estat de guerra o violència social que col·lapsen els estàndards habituals ja tenim un còctel perfecte per qualsevol aberració. Posem pel mig uns treballadors anomenats humanitaris que viuen en la tranquil·litat de tenir un sou, menjar, allotjament, la certesa que podran marxar d'allí quan vulguin i a més a més gestionen l'ajuda que proporcionen a aquestes dones i els seus infants. Infants pels quals les mares estan disposades a fer qualsevol cosa. Jo he conegut no poques prostitutes que viuen exiliades dels seus països per poder guanyar els diners necessaris per pagar el menjar i els estudis dels fills que han deixat a casa. I que no saben res de l'ofici de sa mare. Responen sense vacil·lar que aquest és el motiu pel que es dediquen a això. La temptació encara és més forta si no hi ha un marc punitiu creïble o fins i tot es considera acceptable quelcom que a casa, al país d'origen, no ho seria de cap manera. Creuar el límit i caure en el pendent de la degradació és molt fàcil. En molts indrets hi ha una autèntica "caça" de l'home blanc per part de joves locals perquè significa una benedicció ni que sigui temporal. fins el punt que les famílies encoratgen aquest comportament entre les seves filles. Els destins d'aquest tipus són ben coneguts. Els treballadors de ONGs no n'estan exempts. No entraré en valorar  contradiccions d'altra mena.

Evidentment, el sexe transaccional també es dona entre les societats locals seguint els mateixos esquemes. I explica en gran mesura l aparticular epidemiologia d'algunes infeccions, com el VIH, on la seva incidència l'Àfrica Sub-sahariana és 8 o 9 vegades més elevada entre les noies joves de menys de 25 anys comparada amb els homes de la mateixa edat. En aquesta franja d'edat el control de l'epidèmia és especialment refractari. Aquest fenòmen és objecte d'estudi i ja fa un temps que es considera aquesta població com la clau per controlar el VIH a l'Àfrica Sub-sahariana. A Goma vaig comprovar com el sexe era una moneda d'intercanvi corrent. En les mateixes escoles que haurien de ser refugi els mestres són coneguts com una població de risc d'adquirir al VIH en regions amb elevada prevalença, perquè tenen la terrible combinació de poder i autoritat (aprovar exàmens, donar títols i certificats) i accés fàcil a les víctimes. En altres marcs més llunyans tots sabem el que ha ocorregut durant anys en la indústria cinematogràfica i de ben segur en altres arts escèniques. O més subtilment amb l'eclosió del fenòmen del sugar dating o sugar daddy en el nostre entorn. 

Tot plegat pot donar lloc a un conúndrum de situacions vidrioses, on allò que està bé o malament esdevé fluid fins i tot en les  més vergonyoses circumstàncies. Jo he vist quasi de tot, des de les prostitutes que malviuen pels seus fills (han de ser les primeres en entrar el Regne del Cel, si parléssim en termes evangèlics), homes blancs en la seixantena i setantena acompanyats amorosament de noies adolescents, (i també la situació inversa encara que aquesta em mereix molta més condescendència), treballadors humanitaris alliberant la seva llepolia sexual amb permissiu llibertinatge, noies embarassades per turistes passavolants dels quals no en sabran mai més res (i el turista tampoc del seu fill), prostíbuls sòrdids que tenen per clients aquests mateixos turistes, i abusos sistemàtics a noies menors d'edat que viuen al carrer per part de locals, expatriats i agents d'agències humanitàries internacionals. I entremig tot el ventall de relacions transaccionals molt sovint inconscients que us pogueu imaginar.  Allò comú és que esdevenen acceptables, facilitat per l'anonimat relatiu, la seva normalitzaicó i tot plegat fa que emergeixin petits i grans monstres dintre nostre. És molt fàcil entrar en una deriva moralment dubtosa en que s'exposen les contradiccions del suposat alliberament sexual. Però la perdedora, la vulnerable és quasi sempre la dona.




dijous, 6 d’agost del 2026

Tot és possible (?)

Llegeixo la notícia de la mort de l'alpinista britànic-nepalí Nirmal Purja que va batre el temps esmerçat per assolir els 14 cims de més de vuit-mil metres sense oxigen suplementari. Ho va fer en 189 dies, set (set!) anys menys de qui ho va aconseguir en un lapse més curt. Em sap greu la seva desaparció, encara que he de reconèixer que només tenia una vaga noció d'aquest notable escalador. La seva gesta em portava a reflexionar sobre l'allau de rècords i fites extraordinàries que presenciem de forma, paradoxalment, ordinària. Sempre m'ha semblat grotesc que Rafa Nadal hagi guanyat 12 Roland Garros i proeses per l'estil. Ahir mateix vaig llegir que la nedadora de natació sincronitzada Iris Thió va fer una execució del seu exercici en els campionats Europeus "que passaria a l'eternitat". Ni més ni menys que l'eternitat....Anem justos de superlatius, amb prou feines signifiquen res de tant gastats i, com ocorre amb les estadístiques del futbol, ens cal trobar noves combinacions inimaginades (tants gols, tant jove, tant ràpid, tant aviat), que inventarem nous rècords i fites històriques, universals i eternals per mantenir encesa la capacitat de sorpresa i viure flaixejats sens repòs. El mateix ocorre amb les crítiques a les pel·lícules o llibres. Ja no sé quantes m'han de tallar l'alè, és imprescindible que vegi o llegeixi i les obres mestres es succeeixen una darrera l'altra. I aleshores he topat també amb l'epitafi digital del Nirmal Purja que resa: 

"El món ha perdut un dels millors escaladors de muntanya; un líder que va inspirar milions de persones a través del seu coratge, humilitat i ferma convicció que el potencial humà està molt més lluny del que sovint imaginem. Més enllà de les seves extraordinàries fites, ell volia mostrar al món que tot era possible quan t'atrevies a somiar en gran, creies en tu mateix i refusaves a acceptar les limitacions".

 No sé, potser això era vàlid pel Nirmal, però pel comú dels mortals aquest escuet panegíric em sembla més aviat tòxic. Que el potencial humà està molt més lluny del que imaginem el poso cada dia més en dubte. En tot cas és vàlid però en una  deriva cap el costat fosc i auto-destructiu. Tampoc em val això que quan t'atreveixes a somniar en gran els somnis es fan realitat. En general no, i més sovint en resulta un malson. Tenim el biaix inexcusable que s'expliquen les històries acomplertes, la dels vencedors en diferents disciplines, els èxits consumats. Però l'aclaparadora majoria dels mortals vivim capejant amb la sensació de fracàs i evitant la sordidesa  sense plantejar-nos sortir de  l'anonimat.  Prou feina tenim per gestionar les vicissituds més vulgars i de les que ningú n'escriurà res. I això que a alguns no ens manca imaginació. A més a més, què és exactament això de creure en tú mateix? L'experiència ensenya que la major part dels nostres condicionants ens venen de fora sense que poguem fer gaire per evitar-los, que molt sovint es tracta de tenir una sort immerescuda i amb prou feines arribem a gestionar tant d'avatar, navegar en la intempèrie del món, provar de sobreviure i crear llaços, sempre fràgils, amb els nostres amics i germans tant grisos, obscurs, obstinats però finalment dignes com nosaltres mateixos. Encara que no batrem, ni ten tenim  ganes, cap record.



P.D: Només estaria d'acord, i amb molts matisos, que és cert que a voltes els límits ens els posem nosaltres mateixos de forma condicionada i absurda, i canviar el discurs interior fa redescobrir capacitats desconegudes però en general, sense sortir de l'amable i bella ordinarietat.


divendres, 31 de juliol del 2026

L'Odissea

 Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Christopher Nolan, L'Odissea, a rebuf del rebombori mediàtic que ha provocat la nova ressuscitació del gran clàssic, fonament junt amb la Ilíada, de la literatura universal. En faig quatre apunts, sempre des de la distància i la llibertat que em dona  ser un pobre cinèfil sense pretensions que no arriba ni a la categoria d'aficionat. 

 En primer lloc, em resulta cridanera l'escandalosa caixa que ja ha fet aquesta superproducció que s'aproxima a films d'entrada molt més comercials com Avatar, del director James Cameron creador també  del sac de clixés més enfonsable que s'ha filmat mai (parlo de Titànic, és clar). Serà potser que així com  alguns han interpretat l'èxit de la Rosalia en clau d'una renaixença espiritual, L'Odissea indica un eruptiu interès per les lletres clàssiques? Les compulsives devoradores de crispetes que seien al meu costat ja em donaven una pista sobre això. El fet que entre els actors abundessin les cares més conegudes i populars del star system hollywoodià no n'és aliè ni innocent: Matt Diamond (Ulisses), Zendaya (Atenea), Charlize Theron (Calypso), Robert Pattinson (Antinoo), Anne Hathaway (Penèlope)...aquesta impressionant constel·lació m'ha provocat una suspicàcia automàtica. Potser per això no hi he vist els personatges, sinó els actors que els interpreten tal i com amb menys pudor també ho veuen tots els devoradors de crispetes que m'acompanyaven. És a dir, en cap moment vaig tenir la impressió que els caràcters es sublimaven, que despareixien els actors i emergien personatges genuins, independents, que l'obra parlés per ella mateixa. En breu, hi veia el Matt Diamond, Zendaya, Charlize Theron, Robert Pattinson i Anne Hathaway. No pas Ulisses, Atenea, Calypso, ni Antinoo i tampoc la Penèlope en el pretensiós exercici de reinterpretar l'obra homèrica. Els personatges no tenen arestes ni subtilitats, només Odisseu ens va mostrant en certa mesura els remordiments i contradiccions que el devoren. Robert Pattinson és d'un pla i una buidor mesetària. A Zendaya les intermitents aparicions no li donen massa joc i Charlize Theron és simplement Charlize Theron. En un capítol de Cien Años de Soledad, es descriu una escena que sempre m'ha fet molta gràcia quan una multitud que veu per primera vegada una pel·lícula on un actor mor en escena, s'avalota quan en la següent pel·lícula reapareix fent un altre personatge perquè no poden acceptar que si s'ha mort pugui reaparèixer mai més. Si no saps morir en pantalla de forma al·legòrica i convincent, ningú veurà més enllà d'un rostre mediàtic o bonic. Per explicar-ho millor, faré el símil amb un film que sí que ha passat a la història del cinema com El setè segell, de Ingmar Bergmann. En aquest film el director suec va tenir l'encert de contractar actors desconeguts que van crear una atmosfera i uns personatges totalment originals sense que els poguéssim ancorar amb cap referent extern. L'obra, aleshores, com un fill pròdig del seu autor, se sosté per ella mateixa i desapareix l'autor que l'hagi dirigida o escrita. En L'Odissea no passa res de tot això. I tinc el ferm convenciment que la major part del públic venia amb l'esperit de topar-se amb una pel·lícula tipus road movie ambientada en la Grècia pre-clàssica més o menys comprensible amb un heroi que va superant aventures vàries amb una impecable factura tècnica i recolzada en els referents culturals coneguts per tothom del cavall de Troia, el cant de les sirenes o el teixit interminable de Penèlope. En aquest darrer punt, la pel·lícula també comet transgressions que no sé si porten enlloc però que a mi em grinyolen. Per exemple, m'ha sabut greu que fes desaparèixer l'episodi de Nausica, la princesa que recull la despulla humana que és Ulisses i en un acte de generositat amorosa el deixa marxar cap a Ítaca definitivament. Aquí això ho fa la perversa Calypso/Charlize Theron, traint el personatge original i esfumant-se un dels episodis més emotius, humans i profunds de l'obra originària. Tampoc cap referència a Aquil·les, ni tans sols en l'excursió a l'Hades on confessa la decepció que suposa la vida d'ultratomba. I també un final destructor amb un aire de happy end absolutament naïf i que no lliga amb les pretensions ni del film ni molt menys amb l'Odissea d'Homer. En resum, la trama es pot resumir en un soldat americà amb estrés post-traumàtic que retorna en un viatge terapèutic d'alguna de les guerres modernes recents (podria ser el Vietnam o l'Iraq), disfressada amb la carcassa de l'Odissea homèrica  que resulta una mera excusa, rebaixant-la així al nivell d'un elaborat pamflet. 

 Dit tot això, tampoc vull caure en la condescendència i penso que darrera d'alguna bossa de crispetes es pot amagar una futura catedràtica de literatura clàssica o un actual erudit en temes homèrics. Per tant, trobo molt  positiu que el film aconsegueixi apropar-nos, encara que sigui de forma imperfecta, al clàssic dels clàssics i que noms com Climenestra, Helena, Agaménon, Menelau, Sinon, Eumeu, Argos etc. ens resultin ara més familiars i ens desevetllin la curiositat per descobrir, per nosaltres mateixos, la magnitud de L'Odissea d'Homer i també la seva predecessora la Ilíada. 

Finalment, he de reconèixer que no m'ha desagradat l'enfoc en el remordiment i la culpa i la lectura contemporània que suggereix el film. I  la factura tècnica, la fotografia i tot l'ambient nàutic i mediterrani és, simplement, espectacular i ja paga per anar a veure-la. S'agraeix que no es percebi el cartró-pedra contemporani, és a dir la tramoia digital dels escenaris i personatges i em consta que no va estalviar construccions ni extres de carn i ossos.  Si hagués aconseguit un pas més enllà i sublimar de veritat tots els elements que teniar potser hauria estat una obra més que venerable. Al final, res podrà superar el text original compilat per un mític Homer però fruit d'una obra col·lectiva dels aedes que campaven pel món pre-Hel·lènic ara fa nou o deu segles.