La ruta blava

  Estic llegint el dietari de Josep Maria de Sagarra del seu viatge a la Polinèsia francesa. És una narració que sempre m'ha cridat l'atenció i que vaig engrapar, com qui salta sobre una sucosa presa, en una llibreria especialitzada en temes nàutics. Sagarra i el tròpic és un contrast prometedor. I que va ser provocat pels avatars de la història. El Josep Maria de Sagarra l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Barcelona. De primeres es creia immune atesa la seva popularitat com a dramaturg, inclòs entre classes populars. I va aprofitar la seva posició per protegir i ajudar a fugir alguns clergues i monges de l'ira descontrolada de les bandes anarquistes. Fins que va veure que ell mateix perillava pel seu perfil de burgès i catòlic. Un dirigent anarquista, que no podia controlar els seus, va donar-li un salconduït a ell i la seva promesa i va fugir a França on es varen casar. Francesc Cambó els va sostenir econòmicament com va fer amb molts exiliats prominents i els va pagar un viatge de noces sense data de tornada a la Polinèsia. Es varen embarcar a Marsella el desembre del 1936, van creuar el Mediterrani, l'Atlàntic, el Canal de Panamà, l'immens Pacífic i a finals de Gener o principis de febrer del 1937 desembarcaren a Tahití. La ruta blava és el dietari d'aquest viatge que no va ser publicat en la versió original fins després de la mort de Sagarra, el 1964. Es tracta d'un experiment literari ben curiós. Un escriptor d'allò més nostrat encara amb regust de renaixença enviat a les antípodes no només geogràfiques on escriu les seves impressions. 

Tres coses m'estan captivant, o cridant l'atenció, d'aquest llibre que encara no he finalitzat. La primera és el meravellós domini i riquesa del llenguatge de Sagarra. Allí on nosaltres diríem que hi ha una platja i un cocoter ell desplega la seva capacitat descriptiva per trobar nous matisos, evocacions i reflexions que fan que la realitat es multipliqui, mostri nous replecs o els suggereixi i prengui una riquesa inesperada. Cada plana que passi és com si m'espurnegessin les frases. M'ha fet recordar una observació de Josep Maria Espinás, que el va tractar, que el Sagarra parlava tal com escrivia. No hi havia dissociació. I fa bona la dita de Wittgenstein que els límits del meu món són els límits del meu llenguatge (o a la inversa). Amb raó Josep Pla que tenia l'ambició de passar a la història de la Literatura Catalana com el seu millor prosista, es planyia que Sagarra segurament el superava després de llegir-ne les seves memòries (el proper llibre que em deleixo per llegir). La descripció del pas pel Canal de Panamà o les arribades als diferents ports no té parió. 

 El segon aspecte és que no fa cap menció de la tragèdia en la que s'estava enfonsant el seu (el nostre) país. Només a les acaballes del llibre ho esmenta tot parlant amb un missioner però sense fer cap consideració. No crec que fos per ignorància. Sabia molt bé perquè havia fugir de Catalunya. És una mena  d'elipsi biogràfica. L'autor es passeja sota les lluminosistats tropicals, els mars d'atzur, les sorres nacarades i el verds lluents de les palmeres i boscúries polinèsies, descrivint les ferums de les goletes i consideracions sobre les poblacions i personatges amb que topa, posant mots i adjectius arreu aliè a l'horror de la Guerra Civil.  Si no es coneix aquesta circumstància, no resulta xocant. Potser només volia ignorar tanta insensatesa. O se sentia incapaç de posar-li mots. 

Un darrer aspecte és la posició mateixa de l'escriptor respecte al que observa. Tinc tota la impressió que no s'hagi mogut del país d'origen com si estigués observant tot allò des d'un ull de bou. No mostra cap desig de fer arrel aquí i en tot moment posa la mateixa mirada que si estigués observant un paisatge de l'Alt Empordà. L'efecte és una mica astorant, perquè enlloc de pinedes o suredes hi ha cocoters i atol·lons. I en aquest sentit desplega un remarcable to de condescendència i fins i tot en alguns moments de classisme que pels cànons actuals podria ser qualificat de racisme. Arriba a ser una xic desagradable en la descripció desassossegada dels xinesos que mercadegen per aquestes illes i pels mateixos polinesis. Tot plegat dona la impressió d'un observador volgudament arrelat al seu lloc d'origen sense cap pretensió de deixar els seus ossos en aquests indrets. Més aviat de fugir-ne.

 La darrera consideració que m'agradaria fer és que no em cal arribar al final  d'aquest meravellós llibre per arribar a la conclusió que no hi ha actualment ningú en el panorama literari català que ni tan sols faci ombra a la prosa del Sagarra. I fins i tot em sembla impossible que pugui sorgir algú així, malgrat que s'escriu i es publica més que mai. 

 Llegiu-lo, llegiu-lo, estic segur que em donareu la raó.

Hantavirus

  Es pot fer una anàlisi des de diferents angles sobre això de l'Hantavirus. El més primari és el purament biomèdic. Els Hantavirus són una família d'una vintena virus estesos per quasi tot el món que tenen com a reservoris diferents espècies de rossegadors i que, amb certa freqüència, infecten els humans que esdevenen hostes accidentals. No formem part del seu cicle natural. Aquesta és la definició d'una zoonosi. N'hi ha moltíssimes de zoonosis i cada any se'n descriuen de noves que poden afectar els humans. Aquesta tendència a saltar entre les espècies forma part de la seva adaptació evolutiva i ocorre no només amb els humans sinó amb quasi qualsevol ésser viu. Si per diferents raons (tolerància per part del nou hoste, una variant del virus o bacteri que li permet adaptar-s'hi) s'hi estableix, n'esdevé un hoste natural. En tenim exemples entre nosaltres, com el VIH i molt més recentment el  SARS-Cov-2 i encara el mpox, tots ells o els seus ancestres han estat, o són encara, zoonosis  que ja podem considerar infeccions humanes. Des d'un punt de vista de salut humana, allò més rellevant és si aquest salt  accidental és que produeixi malaltia i que es pot llegir com un fracàs d'aquesta recerca d'adaptabilitat mútua. O també  pot portar a la selecció natural d'especímens resistents que proliferin en harmonia amb l'agent infecciós. Un extrem d'aquesta estratègia és la pesta humana (Yersinia pestis). Produeix mortalitats massives entre els mamífers quan s'introdueix en un nou ecosistema i s'estableix en aquells que sobreviuen. A voltes fracassa i s'autoliquida a ell i gran part de la població víctima. I si sobreviu en un hoste selvàtic pot continuar saltant esporàdicament. Per tant, res de nou sota el sol en aquest brot. El que canvia és l'escenari, però no tant com sembla. El transport d'agents patògens per vaixells arreu del món existeix i ha estat un vehicle que ha encès les crisis sanitàries més espaordidores que ha conegut l'humanitat. La mateixa pesta del segle XIV, l'arribada de la sífilis i el xarampió a les Amèriques i més properament un brot de Febre Groga que va matar milers de Barcelonins a mitjans segle XIX portada pels vaixells provinents de Cuba i que va saturar especialment l'actual cementiri del Poblenou. Casos d'Hantavirus n'hi ha un grapat de milers cada any, inclòs Europa.

 Des d'un punt de Salut Pública el salt entre el món animal i els humans té rellevància quan l'agent infecciós pot arribar a transmetre's entre humans. Per tant, un brot epidèmic pot tenir dues fonts. Sorgir a partir d'un fenòmen de salt (spill-over en anglès) i que a partir d'aquí es transmeti entre els humans, o una exposició més o menys extensa al reservori animal i fins i tot un escenari mixte. En el cas del Hantavirus es tracta del salt del reservori a uns malaurats turistes que per desgràcia han desenvolupat la infecció de tipus respiratori en un escenari molt propici per transmetre-ho a d'altres persones, en aquest cas  un petit creuer. L'espècie concreta d'Hantavirus que ha produït aquest sarau (Hantavirus dels Andes) és l'única que havia demostrat aquesta capacitat per transmetre's entre humans i és a més molt letal. Té però dos factors contraposats que cal tenir en compte. El positiu és que és poc transmissible, només és capaç de fer-ho en circumstàncies molt favorables i quan el pacient ja està amb símptomes i especialment quan té una infecció severa. Això significa que en condicions habituals no crearà cadenes de transmissió sostingudes i que fins i tot sense cap intervenció moriran totes soles (la cadena de transmissió) o, com ocorre quasi sempre, quasi tots els casos són esporàdics i no creen cap cas secundari. La segona és que pot tenir un període d'incubació molt llarg, fins un mes i mig, pel que els infectats poden anar passejant inadvertidament molt de temps fins que desenvolupin la malaltia i esdevinguin aleshores infecciosos en un escenari propici.

I és aquest darrer punt l'únic, que al meu entendre, pot generar una certa i prudent inquietud. Que el virus entrés en xarxes de transmissió on es donin contactes íntims, intensos i perllongats i per tant de tipus sexuals. És el que va ocórrer amb el mpox i també amb un brot persistent de meningitis menigocòcica als Estats Units. Només és una possibilitat, que evidentment millor preservar com una discreta hipòtesi però que dona encara més sentit la persecució de contactes en els avions que van traslladar alguns infectats a Sudàfrica. Perquè com ens ha demostrat una vegada més aquest brot de l'Hantavirus, les epidèmies van acompanyades d'una altra epidèmia de tipus sòcio-mediàtic i fins i tot antropològic que sovint provoca o complica encara més l'aproximació més purament biomèdica. Fins i tot els esforços per controlar aquest rerefons poden ser majors que els recursos dedicats a la simple contenció de l'expansió del virus fins el punt que hom té la impressió de viure en dos mons paral·lels i dissociats. L'espectacle del vaixell anant aigües amunt i avall de l'Atlàntic n'és un bon exemple. Des d'un punt de vista formal controlar el brot mentre tots els passatgers estan confinats a dins és molt simple i no ha de suposar cap conseqüència per la població local. Però hi ha les raons secundàries, que no s'expressaran obertament com la por que la simple presència del creuer foragiti els turistes o tot plegat esdevingui l'enèssima excusa per posar el dit a l'ull a l'adversari polític de torn. I és clar, tot plegat quan encara tenim oberta la sensible nafra que va deixar en la nostra societat el Covid-19. En general, l'espectacle sol ser poc edificant. I també és important contextualitzar aquest fet epidèmic en el marc general de les infeccions i brots en curs arreu del món que en termes de dimensions ridiculitzen l'actual crisi de l'Hantavirus. Però sempre les percebem ben lluny fins que truquin a la porta de casa. Personalment, penso que els mitjans de comunicació n'estan fent un gra massa però com a mínim ens han rescatat del bucle enfadós de Trump i l'estret d'Ormuz. Sempre hi ha alguna cosa profitosa. 

Ara, de moment, només queda seure i esperar com tot plegat s'apaivaga i desitjar paciència als contactes que els toqui aïllar-se una bona colla de setmanes. Però caldrà acostumar-nos a aquests fenòmens. Tot indica que no serà una anècdota.

P.S: Cal reconèixer que el brot té un cert regust literari, un vaixell de hiperluxe ocupat per rics soprès per un brot mortal recorda el famós conte de Edgard Allan Poe La mort de la màscara roja. No pocs han sentit el regust de la justícia social, per no dir poètica, en tota aquesta facècia. 

P.S 2: Temo també que de tot això se'n derivi allò de monetitzar-ho, se'n faran documentals, els anomenats supervivents si volen es convertiran en noves vedettes, potser alguna pel·lícula i contra el que diu la intuïció la demanda per aquest tipus de viatges pujarà vertiginosament.

Enganyapastors

  El nom en llatí de l'enganyapasors, un ocell caprimúlgid propi de les nostres contrades, és Caprimulgus europaeus. És una mena d'hibridació d'esparver i au nocturna, un especimen ben particular amb uns hàbits crepusculars que el fan especialment actiu els capvespres, cara s'ha especialitzat en la caça de papallones nocturnes. I durant el dia no el percebreu enlloc. El seu plomatge mimetitza perfectament el terra espellifat i ocre del bosc on s'ajaça totalment immòbil. Fins i tot els nius els fa a terra. Segur que l'heu vist alguna vegada però no ho sabeu. Circulant en cotxe pel vespre o la nit per una pista no asfaltada és fàcil que s'alci un ombra emplomallada que es confón amb les ombres dels vorals, fugissera. Els enganyapastors busquen el redós encara calent de les superfícies planes quan han acabat la caça puntual i espasmòdica diària. I per això mateix a mesura que avança l'asfalt s'exterminen els caprimúlgids no sé per l'horror que els provoca o perquè els cotxes els acaben esclafant en massa. 

 El nom d'enganyapastors els ver d'una inversemblant llegenda que no sé quin sentit té amb els seus hàbits que diu que atrau o espanta les ovelles fins estimbar-se. Ves a saber. Fins i tot en això resulta una mica misteriosa. La qüestió és que ahir em vaig trobar un exemplar d'aquests ocells plantat al terra davant l'entrada de casa meva. No havia tingut l'oportunitat d'agafar-ne cap i admirar el plomatge lleu, dens, mimètic amb l'escorça escrostonada d'un vell pi. I el disseny del seu bec, el terror de les arnes. S'obre amb una amplada inesperada, una mica com els polls dels ocells quan reclamen pitança, amb un blanc que contrasta amb el plomatge, i eixampla la gola per donar cabuda tota sencera al malaurat alat que hagi caçat. Ha de ser una visió terrorífica per aquests éssers l'aparició sobtada des del terra d'aquesta ombra alada i una gola blanca i profunda que l'enxampi i engoleixi. Així caça l'enganyapastors, arraulit el terra observa al besllum del dia moribund les seves víctimes i salta literalment amb unes ales llargues i una cua forcada per atènyer-la. L'enganyapastors l'associo als vagareigs nocturns per les pistes de la Vall de La Vansa, una ombra fantasmagòrica que s'alçava inesperadament, bategant amb un vol ample, esvalotat, indecís i silenciós a la llum dels fanals. Segurament és un dels primers ocells que vaig aprendre a reconèixer.

 El meu enganyapastors estava en un lloc totalment inesperat. No l'havia trobat descrit ni, per descomptat, l'havia vist mai, al bell mig d'un casc urbà. Potser és un benefici de l'encertat ajardinament del nou Parc de les Glòries que tinc al davant. O era un divagant despistat. Només els havia observat en zones reculades del país, solitàries i defugint qualsevol població. S'havia estabornit contra una vidrera, segurament assaltant una papallona. He agafat aquesta extraordinària criatura i l'he posada en una capsa on s'ha acotxat amb submissió. I després l'he portada al centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrusa. Espero que hagi sobreviscut. De tornada, encara he pogut recollir quatre plomes que ens ha deixat com a record. Espero no perdre mai la contínua exaltació que em provoca tota forma de vida.

Diomedes es troba amb Glauc

  Tot defugint amb horror les novetats literàries de Sant Jordi signades per aquesta nova categoria d'escriptors que se'n diuen mediàtics, he adquirit, entre d'altres joies literàries, una adaptació per a lectors juvenils de la Ilíada feta per part de Pau Sabaté, bellament editada per l'editorial Combel. I que serveix de llarg per introduir-se en aquest text fundacional de la literatura universal al lector de qualsevol edat si és que els hexàmetres originals el cansen massa. I la veritat és que el recomano enardidament. M'ha entusiasmat. Però en aquesta entrada volia explicar l'emoció que m'ha produït un passatge concret de la Ilíada. No explicaré de nou el context amb detall. És un poema èpic segurament elaborat per diverses fonts orals dels aedes que se l'anaven transmetent i cantant per tot el món grec fa un quatre-mil anys i que en algun moment algú, o successius autors, varen condensar en un escrit coherent i homogeni en els hexàmentres originals (uns quinze-mil). Que fossin hexàmetres no és una ocurrència, en la transmissió oral això assegurava que les paraules no es moguessin de lloc i es transmetés amb fidelitat i seguint el fil conductor de tota la història. A aquest autor o autors mítics se'l coneix com a Homer, i sempre ha quedat el dubte si va ser una persona real o es tracta d'una autoria mixtificada. En resum, la majoria ja saben tot això d'Aquil·les, les trifulgues de la poma, Helena, Paris, la dissort de Troia, els diversos herois grecs fent la gara-gara i els déus capritxosos campant-la i decidint sense una criteri massa clar. Sovint menys comprensibles que els mateixos humans. En aquest darrer punt, m'ha fet pensar en un passatge d'assaig de Montaigné en què reflexiona sobre el fet que ja podem disposar el que vulguem en les nostres vides que la fortuna és la que acaba decidint, sense una lògica massa discernible, els avatars que ens sacsejaran (o enfonsaran). Com el caràcter mateix dels déus, heus ací. Tanco el comentari. 

 El fragment que m'ha colpit fins emocionar-se és quan un heroi grec, Diomedes, abrandat pels mateixos déus, està foragitant tot l'exèrcit Troià posseït per una fúria i entusiasme bèl·lic fora mida. Només un tal Glauc, provinent del país els Lacis aliats de Troia, s'atreveix a plantar-li cara. Però aleshores fa una cosa inesperada, enlloc d'etzibar-se llançades i cops d'espassa. Li diu a Diomedes que ells dos són de la mateixa naturalesa amb una figura poètica molt bella. Així com les fulles dels arbres surten cada primavera i es marceixen i cauen a la tardor, així són totes les generacions dels homes, sense excepció. Compartim la mateixa natura, la mateixa caducitat, les mateixes càrregues i destí. I després li recorda que les dues famílies, la de Diomedes i Glauc, havien establert llaços d'amistat a través dels seus avis i intercanviat presents (sinònim de vincle estable i durador). Diomedes fa memòria de quan era infant i de les visites de l'avant-passat de Glauc. Enlloc d'escabetxinar-se es reconeixen com a amics, s'intercanvien les armes, s'abracen, i l'aede de torn que va improvisar l'escena, acaba reblant que eren els dos únics homes que estaven contents enmig del sarau de la batalla. 

 Diomedes i Glauc escenifiquen una constant molt humana, i és que quan ens reconeixem mútuament com a tals s'abaten totes les barreres i només pot emergir una mútua empatia d'aquesta trobada que fa absurd qualsevol intent de liquidació mútua. Per això és una constant en qualsevol rivalitat que hi hagi un cert grau de deshumanització del suposat adversari. Pot ocórrer des de la forma més xarona en el vessant esportiu fins més inquietant en el polític on per reducció a l'absurd els adversaris es tracten com si el contrari estigués afectat d'alguna mena de tara mental que el fa adscriure's una opció concreta, sempre equivocada. I en el seu extrem, la deshumanització practicada per tot sistema totalitari justifica qualsevol atrocitat i fins i tot l'extermini sense remordiments. No ens calen més exemples d'aquest terrorífic mecanisme mental. A la Ilíada també passa això, i alhora enmig de l'horror de la guerra neix la petita flor del reconeixement mutu que la il·lumina i la mostra tal com és, absurda.

Dona molt de confort comprovar que fa quatre-mil anys havien descobert aquesta inclinació humana, i la sabien transcriure d'una manera tan bell, eficaç i perenne gràcies als hexàmetres.

 

Núria per Pasqua

 Pujo solitari a mitjanit per la cinta de neu d'una de les pistes d'esquí de la Vall de Núria que em portaran al refugi del Pic de l'Àliga. A cada pas la neu glaçada crepita, però no fa fred. Més aviat tinc una mica d'escalf pel moviment i el pendent. El bosc es confón en una massa grisa i fosca. Més avall, les màquines llevaneus, com lluminosos dinosaures sonàmbuls operen per anivellar el traçat de les pistes. Que tot estigui a punt pels esquiadors demà. Per sobre meu la volta del cel. La Lluna quasi plena, encara no ha sortit. El cel, estàtic i serè, el trenca  un estel fugisser que s'encèn i s'apaga en un reguerot de llum silenciós. A certa alçada s'esbatana davant meu la Vall de Ribes fins les lluminàries de Ripoll, un conglomerat d'estels caigut del cel. Vinc del Santuari de Núria. Hi he baixat, seguint el mateix camí fa un parell d'hores, quasi a les palpentes, per assistir a la Vetlla Pasqual. Un gest contracultural avui dia. I fins i tot irracional si hom s'atura a pensar què hi celebrem exactament. I tot i així ha arrelat i impregnat la nostra cultura, i a qualsevol racó del món, més o menys discretament, es celebra. No érem més d'uns vint-i-cinc en el santuari, un dels cors espirituals de Catalunya. Estranys congregats allí per una pregona intuïció, o ves a saber si per algú ferma o fins i tot desesperada convicció. La litúrgia ha estat serena, impecable, com qui ens expliqués un llenguatge que tots els allí presents, perfectament desconeguts els uns dels altres excepte les tres o quatre famílies, ens feia sentir partíceps d'una mateixa comunitat. L'eficaç màgia de la litúrigia és aquesta com si estiguéssim llegint el mateix llibre obert cadascú a la seva manera i  tot d'una sentir-se part, amb els altres, i acollits per una realitat que ens supera però ens fa sentir junts i fa que el miratge de l'absurd  s'esvaeixi. Les lectures recorren des de la creació del món amb l'esplèndid passatge del Gènesi amb allò de les ales d'un ocell bategant sobre un mar caòtic i fosc (quina imatge més bella) fins l'anunci sobri i eficaç, i per això narrativament creïble, del sepulcre buit. Els gestos indiquen el camí de la foscor de la nit a la llum pasqual que titil·la dubtosa en els blens que ens han repartit en començar la cerimònia, encesos en el foc beneït a l'experior del santuari. És certament estrany com aquesta intuïció arrela i no s'esvaeix: que tot està amarat d'un sentit profund que no deixa de costat res, ni la darrera ploma de cap ocell, ni cap home que hagi habitat o habiti sobre la terra. No hi ha revolució més inconcebible ni, potser, més necessària. Continuo pujant pel coster, davant meu ja es perfila el refugi que en l'ombra sembla un castell encantat amb els voladissos encesos sobre els foscos murs. Encara una altre estel fugisser s'esvaiex, amb el dubte que li sigui realment indiferent. Per mi no, com a mínim avui. Com la lluna que finalment s'alça com un focus darrera els estreps de les muntanyes que davallen avall i encenen d'argent apagat la neu. Uns joves estan de xerrameca en un racó. En el silenci de la nit tot ressona. Parlen del seu futur professional, dels estudis que han escollit, quines sortides n'esperen. Frustracions i goigs d'uns nois despreocupats per la Vetlla Pasqual d'on vinc. Cadascú perseguint les seves petites esperances que tremolen com un ble acaronat pel vent. 

Rosalia

 Avui és el primer de quatre concerts de Rosalia al Palau Sant Jordi de Barcelona. I que omplirà de gom a gom. Lluny queda el temps en què omplir un tal escenari era una proesa elíptica reservada només als concerts especials de reconegudes o estimadíssimes estrelles. Ara el Palau Sant Jordi s'omple com qui bufa ampolles. La corrua d'artistes que hi desfilen cada any és interminable. Molts no els conec i em susciten una natural indiferència. D'altres no em donen més satisfacció que contemplar una vaca remugant davant un micro. No és, evidentment, el cas de Rosalia i que la raó em salvi de posar-me a criticar el seu art. Primer, perquè tinc una admiració sincera pel seu primer àlbum (El mal Querer) que la va catapultar i davant el qual m'hi vaig rendir. Però no sé si per peresa, per manca de formació musical o per gust després ha deixat d'entusiasmar-me. De totes maneres, la contraposo radicalment amb la Shakira que sempre m'ha semblat un sac de gemecs i també es dedica no a omplir estadis, sinó a construir-se un estadi propi per atraure un autèntic turisme de l'espectacle que magnetitza fanàtics de tots els racons del món als seus concerts a l'estil Taylor Swift i d'altres. Un negoci d'abast mundial que també ha tocat amb les seves urpes esdeveniments esportius com maratons, curses, eclipsis solars...No fa gaire estava Cape Town i vaig contemplar una magnífica posta de sol. Quan va desaparèixer darrera la línia dels mars Índic i Atlàntic es va alçar un absurd aplaudiment des de la platja. La indiferència del Sol, la posta, el mar, el final del dia em va esfereir davant aquella reacció xarona. Només mereixia un silenci absolut. 

 La filòsofa Marina Garcés ho reflexionava de forma encertada. Vivim en uns temps on tot és immediat, extraordinari i imperdible (el missatge de "coses que no t'has de perdre" és constant en el medi publicitari). No arribem a digerir això de viure instal·lats en un extraordinari continu que, paradoxalment, esdevé ordinari. Acabem regurgitant-ho i saturant-nos, oblidant l'art de la calma i la contemplació que tota cosa bella requereix. Estem obligats a transitar per aquesta vida en un flaix continu que ens obnubila l'enteniment i el sentit de la mesura. Per això mateix em repugnen els espectacles multitudinaris que semblen atiar unes emocions sovint primàries i col·lectives, properes a la hipnosi, que eliminen l'individu, la particularitat. Per això mateix encara, una de les situacions més horrífiques que em pugui imaginar és estar dins del Palau Sant Jordi o qualsevol mega-escenari en un d'aquestes recurrents espectacles. I si és davant d'una vaca en forma d'humà remugant davant un micròfon esdevé per mi la forma més refinada de tortura.  M'agrada la solitud, el diàleg individual amb un llibre, la conversa amb algú a qui apreciï i amb qui em senti escoltat i comprès. Odio l'estridència, el soroll, l'exageració, l'evisceració pública, la pornografia emocional. I em fa basarda la sensació d'alienació de l'individu  que aquests esdeveniments projecten. A voltes fins i tot em transmeten un sentiment d'absurd similar a la mítica (segur que era un mític) orquestrina que tocava mentre el Titànic s'enfonsava. (Ara mateix, per exemple, penso que la pel·lícula Titànic és un dels producte cinematogràfics més infectes, plagat de clixés. Tanco el parèntesi) . De la Rosalia no en diré més, ara com ara només m'atreveixo a apreciar a part del Mal Querer, la seva habilitat comunicativa i de marketing que ha creat una imatge, un personatge amb una aura que tots ens entestem a alimentar. No sé si això és bo o dolent, però temo que a aquestes alçades no em deixaré seduir.

Que vagi bé al concert pels afortunats que han pogut arreplegar una entrada. 

Publica o mor

  Fa anys que estic posat en el món de la recerca, de forma més o menys plena però amb una carrera més aviat atípica. Jo no tenia ni idea quan vaig manifestar-me, interiorment, que volia dedicar-me a això. Ni sabia res del cuc de la publicació que rossega a tots els científics, molt particularment als de l'àmbit biomèdic. Però em vaig acabar infectant fins reconèxer-me un torbador gaudi en això de veure's citat en revistes científiques. També tinc ja un cert recorregut, massa ja, a les esquenes que em permet albirar l'evolució de tot plegat. Hi ha la dita entre el món científic de si no publiques, no ets res. Dit així, és una afirmació massa taxativa, com si un científic es definís exclusivament com a persona per la productivitat (aquest és el terme que s'hi aplica) que és capça de donar en terms de nombre de publicacions. Certament, arribar a fet públics i si pot ser en una revista d'allò que se'n diu de gran impacte és la culminació de qualsevol projecte de recerca. Fer-ho públic, partícip i democràtic per a que la societat se n'aprofiti directament (per exemple publicant l'eficàcia d'un tal tractament) com indirectament (per sustentar futures recerques) o a vegades només per emplenar la nostra curiositat sense saber exactament perquè servirà i que potser és la forma més genuïna de recerca, allunyada de tota pretensió utilitarista. 

    El sistema científic s'ha bastit sobre una suposada meritocràcia que té com a principal mesura la quantitat d'articles publicats i, en teoria, la qualitat dels mateixos mesurat en el factor d'impacte de la revista on estiguin aquests articles. El factor d'impacte, alhora, és un índex annual que es publica per totes les revistes internacionals basada en el nombre de vegades que els articles que s'hi publiquen són citats en d'altres revistes. Una mesura, més o menys discutible, sobre la rellevància del que es publica. Alhora, per accedir a finançament per continuar fent recerca depèn de les publicacions que s'hagin fet i el seu impacte. Com era de témer, això ha tingut diverses derivades perverses. Per un costat, incentiva la publicació en sí mateixa al marge de la rellevància, oportunitat o originalitat que pugui tenir. En segon lloc, també basa la recerca en el prestigi bastit sobre els projectes de recerca generats i publicacions on figuri el nom del científic en concret. I en segon terme ha portat a una explosió d'editorials i revistes dedicades a la publicació per satisfer aquesta demanda creixent. Així com fa uns anys publicar a la majoria de revistes resultava gratuït pels autors però no pels lectors, d'un temps ençà es va incorporar el concepte de "open access" en que es pagava per publicar-hi a canvi que l'accés fos lliure per a qualsevol. Era una idea disfressada de democratització però que ha provocat una deriva vers l'afany de lucre que comença a ser aberrant. I fins i tot va en detriment de la qualitat i originalitat dels treballs. Un article publicat en la que és la revista biomèdica més reconeguda a Europa (The Lancet), esmentava que més de la meitat de les revistes indexades (és a dir, reconegudes per tenir un cert impacte i per tant susceptibles de tenir un "impact factor" reconegut a nivell internacional) existien simplement per captar tota l'allau d'articles que busquen un forat on ser publicats. Parats a examinar-los, i me n'he fet un fart, el 90% o més del seu contingut és una repetició del que ja s'ha publicat abans i essencialment no aporta res de nou. Amb la irrupció de la IA i els sistemes d'autocorrecció i automatització de gràfiques i taules tot plegat no ferà res més que empitjorar. Ja és impossible examinar totes les publicacions sobre un tema per molt específic que sigui i hom se sent perdut en una inextricable selva quan començar a cercar els treballs realment rellevants i de qualitat. Com a mínim en l'àmbit biomèdic que és on més es publica i on hi ha una competitivitat més ferotge (jo he desenvolupat en aquest sentit les meves pròpies estratègies per la recerca d'articles).Finalment, sembla que s'hagi perdut l'objectiu primari d'aportar coneixement, una activitat noble i profundament humana, a publicar per publicar amb el motor més o menys evident de fer créixer el propi ego. Publico, així doncs existeixo. 

Fa uns anys vaig tenir la meravellosa oportunitat d'endinsar-me en el tema de la pesta humana. Ben curiós tot plegat, cap a quins viaranys et porta la vida. Em vaig encarregar d'escriure una revisió sobre el que se'n sabia i què calia estudiar sobre aquesta vella amenaça de la humanitat. Hi vaig estar un parell d'anys buscant articles fins els més remots. Em va meravellar descobrir l'estil reflexiu, a mig camí de l'obra literària i bastit a través de l'observació meticulosa i treballant literalment amb un paper i un llapis per recollir les dades dels articles escrits a finals del segle XIX i primera meitat del XX. Aleshores no tenien cap pressió absurda per publicar i es movien per la necessitat de respondre amb coneixement a unes necessitats peremptòries, i alhora amb un rigor que donava una riquesa extra a les seves investigacions. Reconec que com una mena d'homenatge vaig aplicar tècniques literàries en l'article que finalment vam publicar i on vaig posar especial atenció de recuperar aquest esperit. Només per això ja estic satisfet de la meva carrera suposadament científica. 

Si a algú l'interessa l'article sobre la pesta el podeu trobar aquí: 

https://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0008251

Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència. 

Anàbasi

 Xenofont va ser deixeble de Sòcrates, difussor de les seves idees, assagista, historiador i escriptor prolífic. I mercenari. Aquesta és la faceta des de la que va escriure la seva obra més coneguda "L'Expedició dels deu mil" o "Anàbasi"  i que és més aviat la crònica d'una retirada després que Cir el Jove, aspirant a derrocar el seu germà Antaxerxes del tron de Pèrsia i que havia contractat aquest temible exèrcit grec, morís a la primera topada bèl·lica. L'exèrcit mercenari, desamparat, sense propòsit i assetjat per la venjança dels sàtrapes locals ha de decidir entre el campi qui pugui o organitzar-se per poder tenir alguna possibilitat de salvació col·lectiva. Vaig tenir notícia d'aquest escrit a partir d'un deliciós llibre que feia un compendi assagístic de la literatura de viatges. I heus ací que per atzar m'ha caigut a les mans en una recent traducció més fluida i menys ortopèdica que la de Carles Riba.  Aquest viatge és una autèntica Odissea col·lectiva descrit amb realisme i aportant moltes dades sobre els remots pobles que aleshores poblaven Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia: Tàocs, Macrons, Colcs, Mossinecs i els Carducs, els ancestres dels actuals kurds que ja mostraven afició per bel·ligerar amb tothom arrapats en les seves muntanyes. Els grecs suen la cansalada i deixen no pocs morts per creuar el seu país.  Allò que té de prodigiós aquest llibre és que he tingut la impressió que el mateix Xenofont m'ha agafat de bracet i m'ha portat a passejar amb els seus 10000 grecs per fer-me partícep de les seves angúnies i esforços, un exèrcit del qual va fer capitost desprès que els generals i líders de l'exèrcit foren morts (decapitats) amb traïdoria. Suposo que era precisament aquesta la seva intenció, com qualsevol escriptor, de fer-se acompanyar en la seva vivència, real, imaginada o ficcionada. I potser així sentir-se una mica menys sol tot deixant en herència un rastre  digne de memòria per la posteritat del que n'és ben conscient. I és ben aparent que Xenofont vol  llegar d'ell mateix una personalitat memorable. I no cal ser molt llest per adonar-se que tot aquest recorregut que va durar mig any o més està convenientment maquillat. Mostra a Xenofont (ho escriu en tercera persona, talment va fer més tard Juli Cèsar en la Guerra de les Gàl·lies) com un líder alhora audaç i astut que porta l'exèrcit pel camí o estratègia més encertada quan s'han d'obrir pas enmig de pobles bel·licosos o fugir de les hosts del rei de Pèrsia. I també descriu amb una desafecció que ens sembla difìcil de pair la crueltat d'aquella època on la mort era tan quotidiana i precoç que la qüestió per qualsevol grec era que fos bella i honorable. I els grecs no tenen gaire de civilitzats, aquella corrua anava acompanyada d'esclaus, moribunds i desgraciades meretrius. Xenofont utilitza amb profusió l'eufemisme de la recerca que queviures pels llocs on passaven o fent autèntiques incursions però a ningú se li escapa que allò era el pillatge en tota regla que significava la ruina, la fam i la destrucció de pobles sencers que veien amb terror quan se'ls acostava la columna dels deu mil. No s'està de descriure amb distanciament de notari l'horror de dones i nens estimbant-se des de dalt de les muralles d'una vil·la desesperada o com cremen uns capitostos en una torre de fusta, i moren els seus homes de fred i fam. Homes adustos, ferrenys, bregats en la guerra però que es movien per la voluntat de sobreviure i tornar a veure la seva terra, I si morien, que fos honorablement (calia ser ben recordat, per sobre de tot) i amb el beneplàcit dels déus que tothora planaven sobre l'expedició i dels quals Xenofont se'n refia, aparentment, més que de decisions racionals. I penso que al cap i a la fi no és cap bestiesa. Sembla que allò imprevisible i particularment el que anomenem el factor humà acabi per decidir cap a quin costat s'inclinaran la balança dels esdeveniments i quin impensat camí prendran. No ens ha d'estranyar que una forma d'explicar-s'ho sigui encomanar-ho als capricis i arbitràries simpaties divines. I això els fa terriblement humans. Especialment emotiva és l'escena quan albiren per primera vegada el mar des d'una muntaya de l'Anatòlia i per fest organitzen uns fastusos sacrificis i alcen un túmul en honor d'Apol·ló o Artemis. Ensumen casa seva, la particular Ítaca de cadascú que té el valor que té segons com d'ardorós hagi estat el camí que ens hi porta.  I, al cap i a la fi, ens hi reconeixem com a homes com nosaltres. 

 Sí, és cert. No calen màquines del temps. Les més perfectes són els llibres perquè comuniquen no només allò que va ocórrer sinó l'esperit, l'emoció dels temps passats que, fent un forçat paral·lelisme, no pot mai replicar un simple viatge actual a qualsevol lloc del món. En aquest sentit és ben veritat que es pot viatjar molt més lluny i molt més enllà sense sortir de casa.

Gresolet

 La vall del Gresolet és una fondalada encaixada entre la paret Nord del Pedraforca i el vessant sud del Cadí. Per un costat una paret majestuosa que s'alça  com una mà de pedra que volgués esclafar-te des de la seva verticalitat nua i ombrívola de l'obaga. De l'altre el pendent suau però interminable d'aquest vessant solà del Cadí però que es va vinclant fins precipitar-se al fons del Gresolet com si el Pedraforca li hagués fet un buit. Al Gresolet s'accedeix a través d'una pista que s'hi enfonsa a la sortida de Saldes, o per un camí que neix des de l'antic castell situat a un extrem de la falda frontal del Pedraforca, abans de girar cap a l'obaga, on hi ha les restes de la petita fortalesa. Es reconeix una ermita i els sòcols de quatre cases. Aquests indrets traspuen una por remota, la recerca d'aixopluc en un món immens, hostil i inabastable. Ara són raconades dessolades condemnades a l'oblit. Des d'aquí el camí s'enfila sense perdre alçada primer per un espai de solana, amb garric, gatosa, alzinar, però que quasi abruptament transiciona cap el roure, el faig, la molsa i l'herba fetgera arrecerats sota l'eterna ombra de la paret nord del Pedraforca que es va mostrant a poc a poc com si fos l'ull d'un cíclop monstruós que anés resseguint les nostres miserables passes per un corriol sinuós que resegueix els replecs de la muntanya (ara salta per sobre un rierol, ara sobre un arbre caigut). L'indret muta radicalment segons l'època de l'any. Ara els arbres estan encara nus amb els borrons apunt d'esclatar. Fins i tot trepitgem un poc de neu que s'arrapa al terra abans d'extingir-se. Més amunt la neu esdevé un mantell continu sobre la roca nua i impàvida. Del verd de la boscúria a la simplicitat salvatge i elemental de la pedra i el gel. I a dalt, cada vegada més tancat i inabastable el cel sobre el que navega un núvol que sembla que vulgui posar-se al capdamunt del Pedraforca. 

El camí discorre, sense baixar mai precipitadament, però constant en una vall que sorprèn per la seva dimensió a mesura que s'obre. Tant enfonsada està que diria una clotada però finalment, després d'alguns saltirons finals sobre la roca i entre faigs i roures, es creua el riu acabat de néixer (límpid, cristal·lí, jove, deixa veure amb transparència el seu llit), s'ateny la pista i després d'un pendent topem amb el santuari del Gresolet. El nostre país està sembrat d'ermites i santuaris buscant la solitud absoluta i ara molts mig abandonats. Només des d'allí me n'adono de la immensitat que sosté aquestes muntanyes, les arrels que s'enfonsen més enllà del que podem concebre per fer néixer una petita protuberància sobre l'escorça terrestre que per nosaltres és un gegant majestuós, indiferent i suggerent alhora de la grandesa inatansable que ens empeny a pujar dalt d'aquests cims. 

Llueix un sol tardoral, decadent, malgrat que som a la fi de l'hivern. No he sentit encara el cant del cucut. Estic impacient per veure l'esclat de la primavera però hauré d'esperar. El fred encara imposa la seva llei i manté els arbres nus. I malgrat tot sobre la gespa que la neu tot just ha despullat ja neixen algunes flors impacients i es revolta un abellot. Uns fréixens amb mates de vesc penjant de les branques nues ens escorten i es vinclen al vent que baixa des de dalt del coll que uneix el Pedraforca i el Cadí, cobert d'un espès mantell de neu que s'extingeix progressivament i que ens arriba només amb  congestes esfilagarsades en els racons més arrecerats. Només aleshores, quan el sol s'abaixa, el terç més enlairat de la paret nord s'encén daurada pel sol (sembla que el Sol l'amanyagui en un gest còsmic) mentre aquí baix les ombres s'allarguen i ens conviden a abandonar el lloc. Pel camí de tornada per la pista passem al costat del que havia estat un antic monestir. Només queden quatre modestes pedres en un indret on la vall s'obre i dona prou espai als prats i els boscos de ribera, es civilitza. Si algú no s'hagués molestat a documentar-lo ara estaria envaït pels esbarzers i enterrat en el més absolut oblit. Es reconeix el traç de la petita església. Deuria ser molt modest. No crec que el lloc fa set-cents o vuit-cents anys donés per grans abadies. I penso en els anònims monjos que la van habitar, que probablement no van conèixer res més que aquesta vall, aquest riu, aquestes mateixes parets que a nosaltres en sotgen i s'han fos en el temps. Jo també abandono la vall, les pedres, els arbres nus i l'estranya recança que em produiex la neu efímera condemnada a fondre's. 

Correu brossa

  De tant en tant, empès per una estranya morbositat, passejo per la carpeta de correu brossa dels meus comptes de correu electrònic. En tinc tres, un el personal, el segon professional i el tercer on adreço totes les pàgines web i inscripcions que em demanen un correu electrònic i que és per tant receptor privilegiat de tota la merda internàutica que ens bombardeja com meteorits sobre una desamparada lluna. 

 Hi trobo missatges de noies russes, búlgares, sèrbies i romaneses (hi ha un clar biaix eslau) oferint-se per contactar amb mi i proposar un filtreig amb possibilitats que esdevingui ben real. Amenaces d'interrupció delmeu compte si no proveeixo informació específica, ofertes de treball estrambòtiques per guanyar diners ràpidament, el missatge d'un benestant moribund que m'ha escollit per deixar-me la seva fabulosa herència previ pagament d'uns necessaris impostos, sovint ubicat a Burkina-Faso (aquest havia estat un personatge recurrent), amenaces d'un sòrdid espia internàutic que afirma que ha suplantat la meva identitat digital, que m'ha filmat masturbant-me i que si no li pago no sé quants bitcoins difondrà per tota la meva xarxa aquestes voluptuoses imatges (jo diria que apocalíptiques si mai existissin). Crec que decebré a més d'un si esperen res igual. 

També rebo, i això és un biaix professional, demandes per publicar articles científics en revistes científiques per part de comitès editorials que han quedat profundament impressionats per algun article que hagi publicat (sovint l'article en qüestió s'esmenta de forma recurrent en diversos missatges), i convits per fer ponències en reputats congressos i fòrums científics d'arreu del món: a Hong-Kong, Helsinki, Los Angeles, Canberra, Kyoto, Abu-Dabi, la Seca i la Meca. A voltes sobre camps ben allunyats al meu com la psiquiatria, la dermatologia o la neonatologia. L'ham sempre és el mateix, fer sentir al destinatari que és un apreciat expert i que per això seria honorat el comitè organitzador de tenir-me com a ínclit ponent sobre la meva recerca més recent. 

Cal afegir les ofertes de caixes de bellesa cutània, higiene bucal, calces i calçotets, roba íntima femenina, safaris per veure goril·les a la República Centreafricana o a Rwanda, assegurances mèdiques i dentals, els equips de microsoft i google que m'amenacen de tancar el meu compte de forma imminent, una noia japonesa que ha quedat meravellada del meu esguard quan m'ha trobat per internet, admiradors anònims.

Darrerament m'han escrit per oferir-me un milió i mig d'euros per part de la comissió europea per compensar-me com a víctima de scam, propostes indefinides que volen concretar si accedeixo a respondre.

La signatura de tots aquests missatges és el seu format estrafet i la ridícula credibilitat que traspuen, però es basen en la mateixa tècnica de les xarxes d'arrossegament. Tu llença ben endins i ben fondo, que algun despistat arreplagaràs. 

La cosa però es pot tornar més inquietant quan no siguin boots estúpids els que generin aquests missatges, sinó la mateixa intel·ligència artificial que daurarà encara més i pot fer dignes de credibilitat subtils ofertes que persegueixen el mateix objectiu d'entabanar-nos.

En tot cas, són el darrer execrable racó d'aquest univers virtual pútrid i tòxic que hem creat entre tots plegats, l'exercici suprem de despersonalització gomosa i absurda que, solemnement, ignoro.

En aquest sentit, m'he proposat pel que em resti de vida procedir a una progressiva desdigitalització, per la qual ja he aconseguit rebre una quantitat ridícula de whassaps i missatges email dirigits per persones reals i aconseguir, oh! fita contracultural però infinita!, deslliurar-me algun dia del mòbil i tornar a esciure cartes de la meva mà i puny amb tinta indeleble sobre un paper reaprofitat que posaré en un sobre on hauré enganxat humitejat per la meva llengua un humil segell. 

Lletgisme

  Fa un cert temps tot glossant l'indòmit i verborreic president dels Estats Units vaig treure a passejar el concepte de lletgisme, una mena de corrent artístic que utilitzava la lletjor de les seves obres com a mitjà d'expressió artística. No entraré en la valoració i apreci que això pugui generar. El lletgisme tenia una funció provocadora i no cal anar massa lluny per trobar algun exemple. De forma discutible es pot considerar com una manifestació de lletgisme les escenes en què alguns protagonistes salten pels aires en la lloada pel·lícula Sirât. En aquest cas jo podria objectar que es tracta d'un discurs narratiu inserit en una envolcall estètic de so i fotografia que li dona una coherència fora del que algun crític ha titllat de provocació gratuïta.

A diferència d'aquesta recerca explícita de la lletjor, el Trump i el seu entorn practiquen un lletgisme igualment explícit però sense cap consciènca ni propòsit secundari i que deriva necessàriament en una banalitat i un kistch que primer pot fer riure però que esdevé sinistre i glaça el somriure. Té una clara analogia amb les expressions suposadament artístiques que van néixer a recer del nazisme. No ha sobreviscut res i qui mira les processons i fastos nazis de l'època, el mateix disseny de les seves posades en escena, no pot fer res més que esgarrifar-se per la manca de sensibilitat artística, d'una mínima bellesa o gust que el temps molt sàviament ha posat en el seu abjecte lloc. I ara només és objecte d'anàlisi pel que és sense que hagi llegat res de profit a la posteritat. Només ha llegat allò que va néixer a redós i com a reacció a l'immens patíbul que va significar el nazisme però que no es pot identificar com expressió artística del mateix. Una cosa semblant es pot dir de l'època soviètica, productora d'un kitsch a voltes ridícul, massís, orgànic i despullat d'ànima. Però la utopia comunista sí que va permetre créixer no poques manifestacions magnífiques en el món de les arts pictòriques (Kandinsky), la música (Prokofoiev) o el ball (Nureyev, però que va acabar fugint de la llossa soviètica). Tot fa sospitar que tot això va sorgir no gràcies, sinó malgrat el comunisme soviètic.

I pel que fa al nazisme hi ha una notable excepció, crec que l'única, en els documentals de Line Riefensthal, El triomf de la voluntat on va documentar artísticament el congrés del partit Nazi a Nuremberg el 1935 i el documental Olympia sobre dels  Jocs Olímpics del 1936 a Berlín. Ambdues obres van revolucionar el cinema, encara que ens pugui semblar repugnant, sobretot el primer com a eficaç eina de la propaganda nazi. Però tot i així, la visualització actual de El triomf de la voluntat permet trascendir aquest objectiu primari i de arriba a traspuar tot allò que de terrorífic anunciava el naixent règim hitlerià. En aquest sentit el documental El triomf de la voluntat  s'ha trascendit a ell mateix i en certa manera ha redimit la Riefensthal (un personatge que a mi em fascina) a més del llegat artístic que en sí mateix representa com a revolució de les tècniques cinematogràfiques. Jo penso, en benefici d'aquesta dama, que es va centrar en l'aspecte purament artístic de l'obra desplegant tot el seu immens talent sense reflexionar sobre el que estava realment filmant. Si el mireu ho entendreu enseguida. Em queda el dubte legítim si Leni Riefensthal era conscient que anava a llegar una imatge tan crua i abassegadora del que anava a esdevenir l'alemanya nazi. 

El que sí tenia aquest propòsit va ser el pintor Francisco de Goya y Lucientes. Els seus retrats de la família reial espanyola, els borbons de finals del XVIII i primeres dècades del XIX són d'una subtil crueltat que podria qualificar d'exquisida. Que ell mateix es permetés de reflectir amb tanta lucidesa la buidor, lletjor i estupidesa d'aquests personatges reials i ells mateixos el paguessin i pengessin aquests quadres a les galeries dels seus palaus ja dona una mesura de com d'ignorants i orfes de llums eren.  Només els infants se'n salvaven, en un acte de respecte i honestedat de Goya amb ell mateix i el seu art que és el que el fa gran, tan gran, en tota la seva obra. 

Tornant al Trump i companyia, no hi ha cap posada en escena, manifestació verbal, o qualsevol cosa que facin que no estigui amarada d'aquest lletgisme inconscient i, per tant, pertorbador. Proliferació atapeïda de banderes, posades en escena que busquen la pompositat i esdevenen xarones i ridícules, una pobresa d'expressió verbal feridora que no té embuts d'exposar una ignorància aclaparadora fins i tot pels no anglòfons i que no pot dissimular la íntima incomoditat dels que hi participen. Si hem de considerar que el llenguatge, tant verbal com no verbal, és un reflexe del món mental ja diu tot el que no és capaç de dir. El  daurat s'aplica  tot arreu (edificis, sistemes de defensa, construccions, decisions) i l'imatge d'òliba emmurriada que aprofita per penjar on sigui faria riure si no fos pel poder que té aquest home. Tinc la certesa que si Goya visqués en faria una obra d'art múrria com la dels Borbons que el  mateix personatge penjaria alegrement a la seva sala oval i restaria pels segles com a testimoni de la seva profunda, trista, i patètica estultícia.

Una estultícia que arriba a promoure un engendre tan infecte des de tots els punts de vista com el documental de la seva dona, que alguns qualifiquen de misteriosa i críptica però que jo simplement penso que no hi ha res més que una façana no gaire diferent del cartró pedra. Sembla que ho amagui tot perquè no hi ha absolutament res a amagar. Escombraria daurada, n'ha dit algun crític. Només servirà per llegar una mostra  més de l'horror estètic que representa aquesta trista etapa on no falta la submissió llepaculista d'elements de tots els estaments polítics, socials i, evidentment, econòmics.

Com ha ocorregut a posteriori amb el documental de la Leni Riefensthal, tot això ens podrà resultar inquietantment premonitòri amb una mirada retrospectiva d'aquí uns anys, segons com vagin les coses i després d'haver provocat innombrables sofriments gratuïts. El que no hi ha cap dubte és que el llegat artístic serà, no cal ser profeta, absolutament nul i estèril.

Qui ignora la història, no sap llegir el present.

P.D: Sóc conscient que amb aquest post m'arrisco a que no em permetin entrar als Estats Units en el cas que se m'acudeixi anar-hi, però prefereixo mil vegades la meva llibertat d'expressió encara que això no importi gaire a ningú. 

La Candelera 2026

  Quasi cada any per aquestes dates escric una entrada sobre la candelera. I ara en sé la raó secreta i així la declaro solemnement a qui em vulgui llegir: l'any comença amb la festa la Llum, la commemoració de la presentació de Jesús al Temple quaranta dies quan es donava per tancada la purificació ritual de les dones jueves després d'haver parit. A més de la reivindicació d'una festa que està caient en un cert oblit (diria que és més aviat ignorància), em captiva sobretot el seu senzill però diàfan sentit. La conjunció del pas dels dies en què s'escau la festa de la candelera,  la llum tènue  però persistent d'una espelma que es commou per un bri d'aire sense apagar-se,  no són cap casualitat.  Per aquestes dates es percep l'allargassament del dia, hem deixat enrere l'atmosfera moribunda i apaivagada del cor de l'hivern i el sol s'imposa amb cautela, però definitivament sobre la tenebra de la nit: els capvespres s'eixamplen cada vegada més tard i les matinades desperten els núvols de rosat fulgurant cada vegada més d'hora. La nit recula . És un invencible pols còsmic, el grinyol sord dels eixos de la terra al voltant del Sol. L'aire és jove i encara que sigui fred s'amara d'una frescor naixent, anuncia noves olors i nova vida  i porta la  remor de la primavera que cabalga encara lluny. Ja he sentit els primers gafarrons refilant dalt dels arbres nus. Diminuts ocells estarrufats que més que cantar sembla que s'esgargamellen enfilats dalt d'una branca esquelètica, només poblada de borrons amatents per esclatar. Els és indiferent el brogit del trànsit ni que aquest any sigui especialment fred i humit. Els gafarrons ensumen l'avenç de la llum que és indefectible i perseverant. També he sentit el refilar d'una merla contra el blau fosc i metàl·lic que precedeix l'aurora. Un so solitari que navega en aquest espai ingràvid i expectant que amb prou feines anuncia el dia. Ambdós ocells senten l'impuls ancestral d'aparellar-se i reproduir-se, perllongar la vida més enllà d'ells mateixos com individus. Richard Dawkins en feia una lectura  descarnadament materialista d'aquest comportament en el seu llibre "El gen egoïsta". La tesi era que com a individus no comptem per res, si no és en funció de transmetre els nostres gens que de forma cega  pretén perpetuar-se sense cap altre propòsit. L'organisme és un mer recipient d'una voluntat orba, una voluntat que ni tan sols es pot dir com a tal perquè no hi ha cap consciència al darrera. La merla i el gafarró, i per extensió tot ésser viu, són instruments d'un monstruós engany.  El Josep Pla valorava els ocells d'una forma igualment sòrdida però més disfressada literàriament parlant. Escrivia, a "Viatge en autobús", que considerava els ocells rèptils emplomallats i que per tant no es podia desempallegar de la mateixa aprehensió que un llargandaix li produïa (i una iguana suposo, si n'hagués vista mai una, que l'hauria fet fugir tot fent volar la seva boina). I certament, només cal recordar el famós fòssil retorçat de Archeopetrix (una mena de llargandaix emplomallat) del museu d'Història Natural de Berlín per assentir que l'escriptor empordanès no anava molt equivocat. La mateixa lectura es podria fer del pas subtil però decidit cap a la llum que simplement s'explica  per les lleis cegues de la física que fan que els cossos celestes giravoltin. Tot i així, observant l'esforçat menut gafarró sobre un esquelètic arbust poblat de borrons i la merla refilant a trenc d'alba em preguntava quina necessitat té el gen de crear una estampa tan simple i bella just quan la llum comença a obrir-se camí a través de la fosca. I d'on ve l'arrobament que em fa sentir l'anunci precoç de la primavera.  Perquè la nostra mateixa capacitat d'embaladir-nos-hi fa de mal acceptar que respon a la sorda pervivència de qualsevol gen. Simplement és incomprensible, com deliciosament indesxifrable és la realitat si hom es para a mirar-la una mica de lluny. I que el mateix hàbit d'escriure i donar nom a les coses encén una llum  que també s'obre via indefectiblement sobre l'aparent i absurda foscor del món. Un ble que dubta però es nega a apagar-se.

 Definitivament, no crec que hi hagi cap altra data en l'any com aquesta, on es percebi el grinyolar dels batents de l'any que giren i passen pàgina al pròleg joiós de la primavera. 

Dakar

 Vaig tornar a Dakar fa cosa de dues setmanes. És el primer país Africà que vaig visitar i no tenia aleshores idea que acabaria treballant-hi de forma assídua en aquest continent. No hi havia tornat mai des d'aleshores, quan era un ingenu i diria fins i tot estúpid estudiant de tercer curs de medicina. Sí recordo molt bé la primera passejada en un carrer dels suburbis cohibit per estar envoltat de tot de gent de color, alta i cepada, que tot cal dir-ho ens ignoraven. Amb qui m'acompanyava, també estudiant de medicina que he esdevingut pediatra, tendíem a arrapar-nos a la paret com si volguéssim passar desapercebuts. Una curiosa impressió que no he tornat a sentir mai més. Així érem de virginals i tendres. 

No he vist res que em desperti cap evocació en aquesta visita. També perquè aleshores només hi vaig ser de passavolant camí cap al sud del país, la Cassamance. Només de l'illa de Gorée que havia protegit des del mar la naixent metròpoli colonial i era el punt de sortida dels esclaus cap al Carib i l'Amèrica, m'ha portat algun record. Ara és un espai apacible, lluny del caos i el brogit de terra ferma. Un bon lloc per escapar de Dakar. Només hi ha pogut constatar la proliferació de gratacels i agències bancàries, l'emprempta de la globalització, el nou aeroport que ara es troba a uns seixant quilòmetres comunicat per una bona autopista i ben aviat amb un tren modern i ràpid. 

 M'expliquen que a nivell polític han canviat una mica les tornes. Senegal havia estat una excepció dels processos de descolonització. Va donar lloc a una democràcia prou sòlida amb uns dirigents d'alçada, com el Sengor (escriptor membre de l'Académie Française. Tot plegat prometia un progrés de tall més aviat occidental, un model en el caos post-colonial. Ara és una nova generació amb ínfules africanistes que pretenen plegar el paraigües de l'antiga metròpoli, amb un discurs marcadament xovinista. En aquest sentit, sempre m'ha cridat l'atenció l'agusat nacionalisme d'aquests països quan no cal ser gaire sagaç per adonar-se de l'origen artificiós de quasi tots ells. És a dir, les fronteres podrien ser perfectament diferents i tindríem uns altres països amb altres noms. Com demostra la incrustacio de Gàmbia enmig del Senegal, una anomalia geopolítica d'allò més absurda però no cal esperar que s'esborri. També ho demostra l'expectació quasi histèrica que provoquen les seleccions nacionals de futbol. Hi vaig coincidir amb les seminfinals de la copar Africana de Futbol que va guanyar el Senegal. La ciutat va esclatar en un disturbi que feia perillós passejar-s'hi. Aquí, més que enlloc, el futbol és una eina política que permet tapar qualsevol altra misèria o crisi d'àmbit nacional i aconseguir l'adhesió irracional de la població amb el govern. Ho saben molt bé, i per això han proliferat camps de futbol rutilants en totes les capitals africanes. No és gens innocent, ni tampoc que aquestes infrastrucures, alhora que aeroports i autopistes estiguin sovint finançades per països estrangers amb un quid pro quo sovint no gaire transparent. L'estratègia del pa i circ continua funcionant. 

 Marxo del Senegal sense cap particular enyorança. En part perquè segurament d'aquí un parell de mesos hi tornaré, aquesta vegada a la Cassamance. Però sí que sento un cert ressò de temps passat quan completo el viatge de tornada en només quatre hores i mitja, en un vol directe des de Barcelona. En el primer viatge ho vaig viure com una incursió a allò distant, desconegut, tant inabastable com estrany. Ara el vel del misteri, de la sorpresa, s'ha esvaït i el món m'es una mica més insuls. 

Una nit al Liceu

  Anar al Liceu té alguna cosa de religiós, sobretot si es tracta d'una òpera de Wagner. En aquest cas el Tristany i Isolda. Vaig comprar les entrades el mes de juny a un preu ja esgarrifosament car, quan les acabaven de posar en venda. Però s'ho valia, no podia sinó estar-ne segur. La data per fi ha arribat. Entrem en aquesta mena de temple, amb una reverència compartida per tot el públic i l'expectació pròpia dels que tindran el més semblant a una experiència mística, com una colla de gnòstics esperant una revelació. I d'on tot sortint discutirem els matisos que fan la diferència entre allò sublim i allò excels.  Ens acotxem als seients. Pels altaveus s'insisteix amb veu avellutada que tinguem els mòbils tancats i no generem sorolls que puguin entorpir l'audició (és a dir, estossecs). És l'amenaça més educada que he sentit mai. Un so impertinent enmig d'una obra de Wagner significa la fulminació de tota la platea. Tot just començats els primers acords del verinós preludi que ens catapulta a un altre estat de consciència, hi ha un crescendo d'estossecs que s'esmorteeix però que no deixaran de degotar durant tota la funció. Al meu costat seu un senyor intemporal, calva perfecta, rodanxó, vestit de muda de feltre i corbata entreteixits de gris i negre. Ulleres de pasta, voluminoses. Una elegància quotidiana pròpia d'un venedor d'enciclopèdies dels anys 80.  El seient li és petit, com una bola que hagi de sobreeixir-lo. S'alça el famós acord Tristany quan la seva gola llença un lleu gorgorisme. Tot just comença l'Acte I amb la Isolda explicant els seus mals i gelosies a tot pulmó sobre un vaixell solcant camí cap a Cornualles, el senyor entra en estat de dormició  i inicia un ronqueig suau i rítmic de gat satisfet. La seva barbeta reposa sobre el nus de la corbtata, les mans creuades sobre la panxa. Hauria de trobar escandalós que enmig d'una de les experiències musicals més agosarades de tots els temps algú es deixi seduir per una becaina, però només sento una insultant perplexitat. De tant en tant, un home que seu a la fila del davant amb una llarga cua de pèl grisos recollida per una goma es gira per identificar el presumpte blasfem. El roncador, cada deu o quinze minuts, fa un lleu estremiment i es desvetlla i aleshores substitueix el ronroneig per petits esclats de les mucoses i teguments de la seva nasofaringe. Enlloc del clímax espiritual, un anti-clímax de viscositats orgàniques. Però tot i així aconsegueixo abstreure'm i deixar-me elevar pels sublims acords de Wagner, per la fusió del tot en l'amor i la desintegració de l'ésser en l'oblit etern on habita el foc inextingible que tot ho consumeix. Schopenhauer dixit. Es veu que va ser aquest filòsof qui va inspirar el Richard. Una idea extravagant però que continua seduint-nos. Menys el meu veí que deu ser un materialista de ferro forjat. 

 Es clou el primer acte. Sense esperar cap aplaudiment s'alça ràpid i demana permís per sortir. Espero que hagi caigut en el compte que tot allò l'avorreix solemnement i no torni.  Sortim a fora, plou llànguidament. Una pluja freda i persistent. Ja fa tres dies que dura.  La Rambla està humida, relliscosa. Vianants sota paraigües, venedors de Glovo, indiferents a l'Amor Total. Però l'aire és fresc i això ajuda a desatordir-nos.

Acte II: La desgràcia ja és inevitable. El que se'n pot treure de tot plegat és que això d'enamorar-se com ho fan el Tristany i la Isolda és molt mal negoci. No m'he cansat de desaconsellar-ho a tothom. També és mal negoci que el meu veí no hagi desistit (vana esperança) i així com ha sortit tard, ara també escura els darrers minuts per fer-nos aixecar i atènyer el lloc de la seva becaina.Efectivament, repeteix cerimoniosament les capcinades i flatulències respiratòries. No hi ha música ni cant prou abassegador per redimir-lo ni quan la catàstrofe ja està consumada (el Tristany ha estat ferit de mort). I així arribem al segon entreacte. També s'alça ràpidament sense aplaudir i desapareix.  Aprofito per omplir l'ampolla d'aigua al lavabo masculí. Allò és la festa de la pròstata. La mitjana d'edat de l'auditori s'alça, sospito, per sobre dels 70 anys. Homes madurs encorbatats, passejant pels límits d'una franca vellesa, sospiren mentre buiden afeixugats les seves veixigues en un lavabo atapeït. Les senyores s'agombolen fora el seu lavabo, la majoria capegen la senectud amb hores de perruqueria que no poden amagar la incipient (o avançada)  fragilitat. Puc obrir-me pas i omplir l'ampolla d'aigua. Tornem a treure el cap a fora, a la Rambla, per refrescar-nos. I potser per evitar de perdre el senderi que el Tristany i Isolda indueixen i estar segurs que encara toquem de peus a terra encara ben mullat per la pluja que no cesa. Paraigües, Glovo, taxis, un pidolaire, turistes. En retornar una senyora és atesa pels serveis mèdics del Liceu, esvaïda sobre la catifa vermella. Tenint en compte el personal que ocupa aquest insigne teatre avui, no crec estrany que algú hagi fet el seu darrer sospir i l'hagin trobat criant la primera malva assegut qua s'ha abaixat el teló.

Acte III: Això és com el titànic, sabem molt bé com acabarà. Però el que importa aquí són les formes musicals, teatrals i escèniques. I sí, ja m'he acostumat a la paradoxal i vulgar presència del veí amb els seus gemecs i sospirs ofegats. Arribem a l'èxtasi (molta gent voldria aturar les seves vides allí) amb el famós Lieder de la Mort d'Isolda que clourà la divina funció. Un ombra mística cau sobre tots els assistents, cadascú amb la seva particular garratibança però en una estranya comunió aniquiliadora com si en algun moment ens anéssim a fondre tots en una massa extàtica. Que no fos el teló sinó el cel mateix que ens anés a caure a sobre. Aplaudiments arrauxats després d'uns segons de contenció. Menys del meu ínclit company d'experiència estètica que fila sense esperar res ni aplaudir, i quasi atropellant-nos.  Quan passa pel davant fa una olor a vella colònia barrejat amb sabó de marsella.

Sortim a fora, rebuidats després de tanta intensitat. Plou i plou encara, amb indiferència com si ja ens anunciés l'oblit etern on ara han anat a petar el Tristany i la Isolda. Els vianants s'allunyen obrint els paraigües, els taxis semblen taurons devorant els assistents del Liceu que hi entren amb pressa. Tot es dissol, no exactament com imaginava el Wagner. I jo em perdo Rambla amunt, acompanyat per la pluja que em retorna una llànguida i dolça melancolia més pròpia del despertar d'un remot somni que d'una pregona redempció, mentre flueixen els profunds acords de corda que acompanyen la tristesa aclaparada del Tristany que se m'acaba d'encomanar, molt més terrenal del que esperava. 

P.D: L'endemà repasso les crítiques i quedo perplex que n'hi hagi de tots colors, com si cadascú dels lletra i músico-ferits haguessin anat a una obra diferent. No hi ha qui ho entengui.

ITER

  A l'aeroport, de camí per prendre l'avió cap a Dakar, compro de forma ritual un número del National Geographic. Sempre després de verificar que els articles m'interessen, com és quasi sempre el cas. En aquest número hi ha un preciós reportatge sobre un dels projectes més extravagants que la humanitat ha emprès mai. Es tracta de crear les condicions d'un estel a la terra. És a dir, el projecte de produir de forma controlada i eficient a partir de la fusió nuclear, la mateixa reacció que fa funcionar (i existir) el Sol i de retuc a nosaltres mateixos. Es tracta del ITER, un generador nuclear d'una complexitat difícil de comprendre fins i tot pels mateixos enginyers i físics implicats i que suposa una procés faraònic de ressolució de dificultats i desafiaments tècnics i científics per tornar les idees teòriques en una realitat. En altres termes, l'exercici veritablement difícil de tot procés creatiu de materialitzar una idea. Però en aquest cas la idea o propòsit més complexe i potser revolucionari des que es va inventar la roda o es va dominar el foc. Perquè si es pogués domesticar la fusió nuclear aquí a la terra significaria virtualment disposar d'una energia il·limitada i neta. Una mena de Sant Grial. El ITER fa més de vint anys que està en obra, en una localitat al sud de França, tot i que la idea i el consorci internacional que el sosté va néixer cap allà els anys 80 o fins i tot abans. I és aquí on l'article m'ha resultat inspirador. Com un conglomerat de països que inclou quasi tots els Europeus, Estats Units i Candà, Índia, la Xina, el Japó i Rússia, s'han posat d'acord sense un horitzó clar per sostenir aquesta iniciativa a fons perdut i, el que és més sorprenent, amb un codi obert de manera que tots els progressos tant teòrics com pràctics són accessibles a tothom. I això perfectament compatible amb les guerres cobertes i no tant cobertes en les que estan tots implicats. Aquest esperit va néixer a finals dels anys 50 quan Eisenhower va forçar el compromís a través de la ONU de promoure la recerca nuclear amb finalitats pacífiques. Un propòsit que actualment s'ha posat en risc. 

 Per fer-nos una idea, no s'espera que es faci el primer assaig de fusió nuclear fins l'any 2039. I tot envoltat d'incerteses, no només geopolítiques que poden interrompre el finançament, sinó dels reptes tècnics i científics pendents de resoldre o els que es trobaran. Es tracta d'una petita babilònia de tècnics i professionals de tots els països amb ramificacions internacionals on molts dels elements es dissenyen i transporten de qualsevol racó del món. Una faraònica empresa en termes de ciència, logística i coordinació.

 No  sé si és exagerat que aquest esperit mosra la cara més lluminosa de la humanitat. Quan amb un esperit de cooperació i generositat ens posem d'acord per un objectiu que ja ha devorat la carrera professional d'un parell de generacions d'experts i en els que actualment hi treballen segurament no seran a temps de veure'n l'encara incert resultat. I per la qual cal una bona dosi de confiança, quasi diria que fe. I tot per dur a terme una de les idees més esbojarrades que s'hagin pogut tenir (crear les condiions estelars a la terra). Si es pensa amb un cert distanciament hom no pot fer res més que meravellar-se que una iniciativa així existeixi i estigui, de moment, ben encarrilada.

 El nom ITER, que en llatí significa camí o trajecte, li escau molt bé. Potser perquè el camí té sentit en sí mateix. Encara que no s'arribés a l'objectiu de la fusió el ITER genera un corpus enorme de coneixements teòrics i solucions pràctiques, patents i coneixements, generats pel desafiament descomunal que representa, que resulta beneficiós per tothom per la seva naturalesa oberta. 

 El contrast és aclaparador tal com està la geopolítica mundial, però precisament aquesta camí constant però silenciós és un exemple com sota les tensions mundials hi ha tot de gent, associacions i iniciatives que fan via sense estridències però amb una persistència que supera la trista vulgaritat dels personatges grotescos que governen l'actualitat. 

 Potser no per casualitat, en el mateix número del National Geographic hi ha un article especulatiu sobre com es varen construir les piràmides del complexe de Gizeh. Una altra idea inversemblant (perquè encara no es comprèn com s'ho varen fer el faraó Keops i els seus descendents), que no ha trobat una resposta satisfactòria. 

 La nostra Sagrada Família seria un exemple més pròxim però tambe visionari, tot recordant que Gaudi va dissenyar un edifici pel qual no hi havia la tècnica per resoldre'l en la realitat, però tenia la fe que quan arribés el moment sí que s'haguessin solucionat els problemes que la construcció del temple proposava.

 Ambdós, precedents de l'ITER que m'agradaria arribar viu per veure si això de la fusió resulta. 

Veneçuela: una mirada retrospectiva

  Tot seguint la intervenció americana a Veneçuela he fet l'exercici de repassar, fins on jo sé personalment, l'històric d'intervencions directes dels Estats Units i el seu resultat per veure si poden ser certes les diferents dites que la història sempre es repeteix, o qui desconeix la història està condemnat a repetir els mateixos errors. I tenint en compte que aquest capítol crec que tot just s'acaba d'obrir  m'és especialment interessant divagar-hi una mica i d'aquí un temps retornar sobre el que escriuré. 

La primera intervenció flagrant de la que tinc constància i basada en la intervenció dels Estats Units en la Guerra de la Independència de Cuba el 1898, justificada per l'enfonsament del cuirassat Maine a Santiago de Cuba i que la història ha desvetllat que va ser provocat pels mateixos americans.  Tots sabem com va acabar allò amb la tràgica sort de l'armada Espanyola al capdavant del comandant Cervera, la pèrdua dels vestigis de l'imperi amb el colofó de les Filipines (amb col·laboració activa dels americans, també). El trauma del 98. La història posterior és coneguda: Cuba convertida en una colònia bananera i ludòpata sota l'ombra dels Estats Units, la successió dels sàtrapes tutel·lats amb el dictador Batista que va precedir la revolució Cubana, Castro i un Che desfermat que volia provocar un centenar de Vietnams. I som on som, amb un país bloquejat crònicament no fos que es demostrés que un socialisme fos una alternativa real.

Una intervenció menys coneguda però més tràgica és la que va deposar per les armes, amb un aixecament armat perfectament subvencionat pels Nord-Americants, a la Guatemala on governava Jacobo Ardenz. Un socialista pacífic que només va pretendre redistribuir amb una mica més d'equitat la terra. Corria l'any 1954 enmig de la histèria McCartista on qualsevol símptoma de col·lectivització s'interpretava com un espantall filo-comunista. I sobretot si tocava el voraviu a alguna multinacional com la Banana Fruit Company. El coronel Castillo va ser el peó de cartró pedra i després d'ell el país va ser una successió de dictadors amb un grau de psicopatia creixent que va arribar a l'èxtasi amb Efraïm Rios Mont, responsable del genocidi més calamitós de tot l'hemisferi occidental els anys 80 i principis dels 90.  Era un fill de puta, però era el seu fill de puta que va tenir ratlla qualsevol florescència comunistoide. Guatemala hauria pogut ser pefectament una Costa Rica si haguessin deixat fer al malaurat Ardenz. 

El Vietnam és una història coneguda i fins un cert punt incomprensible que durant 20 anys emboliqués la troca fins tenir mig milió de soldats desplaçats. Només s'entenia en termes geopolítics però va dur a una atrocitat ininterrompuda per dos bàndols, a veure quin era el més al·lucinat, i la retirada calamitosa deixant a l'estacada el Vietnam del Sud, després d'haver promogut un govern perfectament incompetent. Resultat, centenars de milers de morts, terra escorxada pel Napalm, una dictadura comunista miop i sense escrúpols però que amb el temps ha derivat cap el que hauria de tota manera esdevingut si el Vietnam del Sud hagués prevalgut. Hi campa un capitalisme rutilant de partit únic a qui només els falta retornar l'antic nom de Saigon  a la capital per que se li caigui la careta. Des del 1975 que és Ho Chi Minh, l'antic líder amb aires de mestre Kung-fu. Com a mínim ha inspirat una sucosa filmografia. Per cert, l'embolic també el va provocar una tergiversació interessada d'un suposat atac a vaixells americans (l'incident de Tonquín), atiada pel Secretari d'Estat llunàtic de torn, un tal Rober McNamara. 

De Xile i la facècia de Pinochet i Salvador Allende no cal explicar gran cosa i tot el que també va suposar en termes de repressió, tortura i una estètica fracament sinistra. El bombardeig de la casa de la moneda, la mort d'Allende i el suport de Pinochet i qualsevol dictadura de dretes de l'Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, Uruguay, Bolívia...) que es donés el cas tot aplicant l'ocurrència del secretari d'estat Henry Kissinger que preferia l'ordre a la justícia. I així ho continuen pagant els sudamericans. Com deia Eduardo Galeano, després de cada intervenció dels Estats Units, els països o es convertien en un manicomi o en un cementiri.  

Seguim, que no hem acabat. Algú se'n recorda de l'Irak? Poser si recordem la primera guerra que ara ens sembla justa, però tothom està d'acord que si allò no hagués estat una bassa de petroli a ningú li hauria importat la desaparició d'aquest artifici colonial anomenat Kuwait creat per controlar el broc del Golf Pèrsic. L'èxtasi va arribar amb la segona Guerra promoguda per junior dels Bush i la vergonyosa foto de les Açores (apunt, sempre he pensat que una prova de psicopatia és que cap d'aquells tres individus s'hagin tirat a l'aigua amb una roda de molí al coll anys després), la demolició simbòlica i física del titella Saddam Hussein. Tot es va basar en una  no massa elaborada mentida que els ha sortit prou barata, excepte als actuals mesopotàmics que paguen el preu d'un desordre crònic i dolorós.

Pel camí hi ha hagut altres intervencions, com la invasió de Panamà per engaltar a la presó el president Noriega o la invasió de Grenada (un minúscul estat caribeny), que només pretenia posar en pràctica un programa socialista escollit per la seva població. 

Crec que encara podria continuar amb les intervencions més sibilines i menys notòries, com el suport crònic a les guerrilles contra-sandinistes que van esberlar el procés revolucionari a Nicaragua, el suport material i tàcit a qualsevol facció de dretes violenta (El Salvador) etc. etc. i etc.

Penso ara només en els milers i centenars de milers de morts inútils i innocents que tot això ha deixat. el seu silenci aterrador i l'esperança que hi hagi algún tipus de justífica superior. Perquè al final tot queda en això, la sorda i pètria mirada dels morts que ens esperen a l'altra banda de la riba per fer-nos adonar de l'absurditat de tanta maldat disfressada de patriotisme. 

Amb tots aquests antecedents i si la història és una gran mestra, ens espera també una gran lliçó (coneguda) per Veneçuela. L'única gran diferència és que ara els motius no es dissimulen per cap suposat bé superior, tergiversacions diplomàtiques o interessos primaris respectables. Abans com a mínim això traspuava un cert consens sobre el que podia ser bo o justificat encara que amagués una monstruosa mentida. Ara aquestes prolegòmens es consideren superflus. Potser coneixerem una nova forma de calamitat. 

P.D 1: No ve a cuento, però fa gràcia recordar que el nom de Venezuela ve de Venècia i significa petita Venècia o la segona Venècia, potser perquè on van aterrar els primers colonitzadors era una zona pantanasoa solcada de canals naturals.

P.D 2: A ningú se li escapa que he obviat les dues interencions més importants en un país aliè per part dels Estats Units, durant la primera Guerra Mundial i, evidentment, la Segona Guerra Mundial on sí varen ser directament implicats particularment en l'escenari del Pacífic, però varen intervenir de forma essencial en el front Oest a Europa. A Bèlgica vaig conèixer gent que havia viscut l'ocupacio alemana en la segona Guerra Mundial i l'alliberament per part dels americans i guarden un profund respecte i admiració pels joves vinguts de l'altre costat de l'Atlàntic per lluitar i morir per ells. Aquestes dues intervencions responen a una lògica molt diferent dels exemples que he esmentat que no podem comparar. Només posen de relleu la paradoxa d'aquest fascinant país que no es mereix l'esperpèntic govern que està sofrint.