La mort d'un ocell

 Volia titular aquesta entrada com la mort d'un ornitòleg. Però sonava massa ortopèdic, encara que és el que la motiva i, segons ho entenc, no deixa de tenir un sentit figurat. La setmana passada ens va deixar un insigne ornitòleg català que havia conegut, no molt properament (físicament només m'hi havia trobat un parell de vegades), però que m'ha produït una certa fressa interior. Es tracta de l'Abel Julien.  Tenia un blog sobre ornitologia que tot llegint-lo traspua la seva personalitat apassionada, didàctica (com tot apassionat, no pot empresonar allò que sap o vol saber en ell mateix i es delia per compartir-ho), a més d'uns coneixements enciclopèdics, voraços, sobre el món dels ocells. A mi també em fascinen els ocells, i em fascinen aquells a qui els fascina els ocells fins fer-ne el seu centre vital amb una curiositat inexhaurible. No he trobat aquest tipus d'obsediment en cap altra branca que no sigui artística tot i que el límit amb l'art també és discutible. Només cal veure les llàmines d'Audobon o tot un reguitzell d'ornitòlegs de l'època prèvia a la fotografia que només tenien el gravat i la fina capacitat d'observació per registrar els ocells en els seus quaderns. 

Breument, no hi ha un món tan profús de mastòlegs, herpetòlegs o ictiòlegs ni de lluny comparable amb els ornitòlegs on trobem associacions i fundacións escampades per tot el món i en que Catalunya ha estat sempre capdavantera. Hi ha una explicació lògica. Els ocells han aconseguit poblar tots els medis, excepte el submarí tot i que puntualment s'hi submergeixin, i els extrems polars. Els podem trobar a tot arreu, tant en zones urbanes, rurals, desèrtiques, humides i són fàcilment visibles de forma genèrica encara que algunes espècies concretes són molt difícils d'observar. Són accessibles a tothom. I a més a més tenen una varietat de formes, colors i adaptacions, i una capacitat de sorprendre'ns contínua, ja sigui per l'observació d'exemplars rars o extraordinaris en els llocs més impensats com per la seva bellesa que es pot apreciar fins en els que considerem els més vulgars. Tenen a més una càrrega simbòlica, a voltes mística, per la seva capacitat de volar (amb una bona colla d'excepcions), i solcar els cels, capaços d'atansar allò que l'home només pot fer de manera rústega i artificiosa. I una infinitat de formes que només pot produir exhaltació.

 Tinc entre els meus llibres de capçalera el Handbook of the Birds of the World, el compendi en llàmines i càpsules bàsiques d'informació de tots els ocells coneguts del món, incloses algunes espècies extintes publicat per l'editorial Lynx i editat precisament per un metge que va penjar la bata i el fonendoscopi per dedicar-se a perseguir ocells pel món (i on va participar l'Abel Julien). Quan em sento afeixugat l'obro i puc passar hores amb els meus ulls resseguint aquestes formes, colors, en variacions infinites que ningú hauria pogut concebre fora de la natura i les seves lleis de l'evolució (altrament cruels, la vida dels ocells sol ser una lluita aferrissada per sobreviure). Que curiosament tendeix a la bellesa i la diversitat atordidora que la fa massa increïble. I tot sabent que cada espècie o subespècie d'ocell amaga a més a més tot un món d'adaptacions i relacions amb el seu entorn. De forma natural, han estat considerats amb preferència animals sagrats, missatgers d'allò diví, o de la pau.  A una amiga que li vaig regalar aquest llibre ja la vaig avisar que resseguir les seves pàgines era una mena d'experiència franciscana. Després de remirar-lo, es desperta una ànsia per conèixer i protegir tot allò contra la ignorància i depredació humana. I s'entén l'existència d'aquesta nombrosa tribu de fascinats (tocats de l'ala, literalment) que són els ornitòlegs que es deleixen per copsar, ni que sigui fugaçment, una pinzellada voladora que es perd pel cel, per l'horitzó, sota l'aigua o enmig d'una bardissa, de la qual formava part l'Abel Julien. Precisament, aquesta tribu em fascina igual que els seus objectes de fascinació, perquè traspuen allò que ens fa essencialment humans, la capacitat d'embaladir-nos, la generositat per compartir-ho, l'amor que brolla espontani per les coses creades i que se'ns donen gratuïtament. 

 L'Abel va contactar amb un germà meu, a través meu, i de fet n'ha tingut una relació més estreta amb ell que no pas jo. Quan em va comunicar la seva mort, per telèfon, jo estava a la consulta mèdica amb la mirada perduda sobre l'àmbit d'un finestra que dona a un llòbreg rerapati interior. I en aquell moment es va posar un pit-roig, amb el seu tapís vermellós, i se'm va mostrar una mica insolent abans d'envolar-se de nou. No sé si va ser una casualitat o una picada d'ull d'un destí misteriós que els ocells ens arriben a inspirar. 

Vietnam

 El destí més popular entre els viatgers que venen a consultar a la Unitat de Salut Internacional és el Sud-est d'Àsia. La palma de l'enduu Tailàndia, però també Vietnam, Laos i en menor mesura Cambodja o viatges integrats que trepitgen tots aquests exòtics destins. Estades des d'una setmana fins 15 dies. Rarament més. Són en general viatges enllaunats  on tot està planificat. Fins i tot l'escenari es prepara per a que els visitants trobin exactament allò que esperen trobar encara que sigui una realitat desarrelada o fins i tot fantasiosa. Un recent article glossava la proliferació de "reserves naturals" artificioses a Tailàndia que no eren res més que tancats de bosc on hi havien deixat anar una colla d'elefants domesticats. Per gaudi dels turistes que s'hi podien acostar, tocar, enfilar-s'hi i rentar-los (fins que un, tot recentment, es va emprenyar i va esclafar una turista espanyola). A Vietnam els vestigis de la coneguda guerra també han esdevingut una atracció turística. Evidentment, no tots els vestigis sinó algunes zones especialment rehabilitades per poder "experimentar" les condicions de la guerra dels soldats del Vietminh (l'exèrcit de Vietnam del Nord) i el Vietcong (les guerrilles locals dins del territori de Vietnam del Sud). De la mateixa manera que la Gran Muralla Xinesa només té una petita porció tant restaurada que sembla haver estat construïda ahir, la més accessible des de Pekin, però que s'estronca abruptament i esdevé un mur semi-ruinós envaït pels matolls (testimoni directe personal). 

    Perquè per exemple sembla encara impossible visitar gran part de la famosa ruta Ho Chi Minh a través de Laos que alimentava tots aquests insurgents ja que està intensament minada. Ara es poden visitar les restes de zones bombardejades i alguns complexes de túnels subterranis que els menuts vietnamites utilizaven per moure's literalment sota terra i refugiar-se de l'aclaparadora superioritat artillera i aèrica Nord-Americana i Sud-vietnamita. La Història feta tramoia. Tot això em coincideix amb la recent lectura de dos llibres que ja he glossat aquí, una monumental crònica de tota el conflicte del Vietnam des del 1945 fins el 1975 de Max Hastings i la crònica de l'any 1968 que va viure al Vietnam de Oriana Fallacci. Dubto molt, n'estic més aviat segur, que pràcticament tots els actuals viatgers  al Vietnam tenen un coneixement superflu o només alimentat per les pinzellades, imatges icòniques o estereotips que ens han arribat a través de les pel·lícules més populars sobre el tema: Platoon, La Jaqueta metàl·lica, Apocalypsis Now, Nascut el 4 de Juliol, La Nit del Caçador, algun fragment de Forrest Gump...però cap d'ella és una anàlisi global del conflicte, ni molt menys, tot i ser en general grans pel·lícules, alguna d'elles extraordinària com La Nit del Caçador o Apocalypsis Now. Més aviat prenen com escenari la Guerra del Vietnam per explicar el que volen explicar. No hi entraré. En tot cas, després del parell de lectures que he esmentat crec haver copsat una mica més l'abast i significat d'aquesta èpica tragèdia, com ho subtitutla Max Hastings. I encara fa més vidriós el contrast entre la banalitat d'aquesta mena de turisme de tramoia i el que realment va ocórrer. 

 Jo n'he tret unes quantes apreciacions d'aquestes lectures, que m'han resultat il·luminadores fins i tot per entendre el que ara ocorre en el món o pugui ocórrer. En primer lloc, la Guerra del Vietnam en cap moment estava regida per un ideal de preservar el món lliure o específicament el poble Vietanmita del jou comunista. Encara fa riure creure-ho així com la mateixa justificació de portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudí amb el pretext que afavoriria la transició d'aquest país cap a una democràcia respectuosa vers els Drets Humans. 

    De cap manera, els vietnamites de peu eren la darrera preocupació dels Nord-Americans i la guerra només es justificava per un costat per una qüestió d'estratègia global d'equilibris entre el bloc capitalista i el bloc comunista (menys unitari del que semblava aleshores). Des d'un punt de vista territorial poc els importava el que passés en aquell racó d'Àsia. I en segon lloc, no és comprensible que el conflicte es perllongués tant sense un sinistre interès secundari que no pot ser cap altre que la indústria armamentística, és a dir, els diners. Com la Supercopa. Sinó, resulta incomprensible. Però tot plegat calia disfressar-ho amb algun tipus de justificació de manera que ho fes acceptable, des d'un punt de vista formal. També la Supercopa. Com a consol, aquest auto-engany encara manifesta un residu de consciència moral. No cal ser molt sagaç per entreveure la tràgica hipocresia. El secretari d'estat del moment, Robert McNamara, en va ser el màxim exponent. I va atiar aquesta implicació amb un incident ful i pre-fabricat per justificar l'entrada massiva dels Americans (us sona allò de les armes de destrucció massiva de l'Iraq?).  Certament, un cop la guerra va agafar una inèrcia pròpia que no permetia desempallegar-se d'un dia per l'altre, els dirigents que els va tocar gestionar-ho van haver de navegar entre aquesta hipocresia, els interessos personals i electorals locals dels Estats Units, i els econòmics amanit amb quantitats monstruoses de cinisme que a voltes sembla no tenir alternativa. Aquest és el paper que van fer aquest estrany personatge que no fa gaire va morir el Henry Kissinger, i el president de torn Robert Nixon i el seu successor Gerald Ford que és qui ho va reblar després de l'escàndol del Watergate. No van dubtar d'enganyar i deixar a l'estacada el Vietnam del Sud traint alegrement totes les promeses. Tot cal dir que els dirigents del Vietnam del Sud tampoc inspiraven massa respecte.

 La lliçó final és que els qui rebien totes les conseqüències directes en forma de mort, destrucció, fam, etc. poc importaven i poc tenien a dir quan decidien un d'aquests massius bombardejos amb els B-52 que podien durar dies per forçar les negociacions amb el govern del Nord. Una manca d'empatia absoluta també compartida pel règim del Vietnam del Nord. Un govern encara més execrable que els del Sud que com a mínim no se n'amagaven.  La informació de quin preu tenien les garrofes al Nord no va permeabilitzar ni se'n sabia gaire ha restat una visió esbiaixada i encara idealitzada d'aquell règim dirigit per una colla de monstres equiparables al mateix Stalin. Els moviments esquerranosos juvenils de l'Europa del moment s'esgargamellaven amb lloances a Ho Chi Minh.  És aquesta indiferència davant del sofriment inútil, personal i intransferible el que ho fa tot veritablement  terrible, terrible...i és aquesta perspectiva des debaix el que en va captivar precisament del llibre de l'Oriana Fallacci. Com a mínim en la Supercopa tot queda reduït a un escarnidor partit de futbol.  

El llibre del Max Hastings acaba amb una reflexió aclaparadora. Després de la desfeta del Vietnam del Sud i unes dècades més tard, tot Vietnam ha derivat i s'assembla més al que hauria estat el Vietnam si hagués estat el Sud qui hagués prevalgut, un país capitalista que acull riuades de turistes occidentals amb els seus clixés, i que només li resta retornar el nom de la capital Ho Chi Minh al de l'antiga Saigón. Tot arribarà, tal com s'esvaí l'olor del Napalm.

Nit de Reis

  Fa uns dies contemplava la fastuosa cavalcada de Reis de Barcelona, amb tota la seva parafernàlia de llum, colors, reis, patges i seguici acolorit. Vaig fer un exercici d'abstracció i em vaig preguntar , com hem arribat a aquesta exhibició kitsch, amb una clara deriva comercial, malgrat la seva arrel religiosa? Precisament he volgut tornar a aquesta arrel i he entomat el Nou Testament per recordar-me l'origen i on ens vam perdre. Saber d'on venim, per, en aquest cas, potser entendre cap on no anem. Primera sorpresa, encara que ja ho sabia, en cap lloc dels Evangelis s'esmenten uns Reis vinguts d'Orient, només es parla en la traducció catalana d'uns mags que sí venen d'Orient, sense ni tan sols especificar-ne el nombre. I mags, en el seu context originari, cal interpretar-lo com a savis, saberuts, segurament astròlegs que llegien els signes dels cels i van llucar un estel lluminós que anunciava un gran esdeveniment. Segona sorpresa, aquesta història només ocupa uns escassos 13 versets de l'Evangeli de Mateu (Capítol 2, verscles 1-13). En cap altre Evangeli se'n fa esment. Però tot i així, en un espai tant escuet conté una riquesa literària extraordinària que qui ho sap llegir potser viurà d'una manera diferent el que de fet, és la festa de l'Epifania. Epifania precisament significa la manifestació reveladora d'una realitat o fet que trastoca la vida o la percepció de les coses. Hi ha un abans i un després. Això és el que varen experimentar aquests incerts mags. Emprenen el viatge, i el text sense dir-ho explícitament suggereix que el fan de nit, perquè segueixen una estrella. La nit té un sentit simbòlic d'incertesa, tenebra, la fredor de la intempèrie, pèrdua de sentit amb l'única claror d'un estel penjat del cel que no saben on els porta. Una poderosa imatge de la confiança en una travessa que podem fer-ne el símil amb el transcurs de tota una vida, perquè el viatge se suggereix que és llarg. No és un detall secundari que vinguin d'Orient. No es tracta de l'exotisme amb el que ho interpretem avui, sinó que venen de terres estranyes i remotes. Són estrangers i per tant també aliens al poble jueu. Una innovadora senyal d'universalitat del que ha ocorregut a Betlem que trenca el sentit de tribu, de salvació personal o del clan que predomina en l'Antic Testament (no hi ha un sol poble escollit).  Finalment, es diu literalment que una gran alegria els va envair quan van arribar davant de l'infant, sota mateix on es va plantar l'estel. L'estel es  un element molt suggeridor (i culpable de gran part de la iconografia nadalenca amb tota la seva  de llums i colors). Primer, és un senyal que es considerava diví i per tant l'autor d'aquest text ens diu clarament que ha ocorregut una  feta sobrenatural. En els termes de l'època seria un prodigi evident, o una catàstrofe apocalíptica. Però enlloc d'això els mags troben un nen en una menjadora d'un estable miserable en un poble més aviat perifèric. Hauria estat més propi d'un veritable rei haver nascut en un Palau de Jerusalem. I malgrat tot, els reis se n'alegren perquè han entès alguna cosa que els ulls purament racionals i en l'escala humana no és comprensible. Una alegria que els acompanya, així també acaba la seva aparició en l'Evangeli de Mateu, quan se'n tornen i no es torna a saber mai més d'ells fins que la tradició els ha transfigurat en el que són ara, una mena de carnaval consumista. Els presents (mirra, encens i or), tenen un sentit simbòlic evident. Signifiquen, preveuen, la naturalesa de l'infant i el seu destí: or de reialesa, encens d'origen diví, mirra la seva humanitat. 

Hi ha un altre fragment que retrata la psicologia d'aquests personatges i em sembla molt significatiu. Es tracta de la seva ingenuïtat quan es deixen entabanar pel rei Herodes en passar per Jerusalem, que tem que hagi nascut un seriós competidor al tro. Semblen uns bocamolls. Herodes és absolutament l'antítesi dels mags. No ha entès res, i ho malinterpreta en termes mundanals. De fet, tampoc creu que s'hagi produït cap prodigi, sinó que el poble s'ho prengui seriosament com una mena de profecia autocomplerta que pugui foragitar-lo del tron. Pensa en termes de poder i ambició, possessió i domini. La ingenuïtat dels reis, potser un aspecte necessari per confiar-se al misteri i l'imprevist, els pot fer còmplices. L'Evangeli ho soluciona amb una revelació en somnis als mags abans de tornar, que un cop dipositat l'or, l'encens i la mirra se'n tornen al seu misteriós lloc d'origen fent marrada i deixant Herodes amb les ganes de saber on pot trobar l'infant per executar-lo. Penso que això del somni va ser simplement un accés de lucidesa, o un acte de murrieria dels savis que si be eren prou innocents, en un sentit de purs, per confiar-se en la travessa nocturna seguint un incert estel, són alhora prou llestos per esquivar el mal i l'estultícia d'Herodes. I finalment tornen contents, feliços, i desapareixen per sempre de qualsevol text en l'obscuritat de la història i la llegenda. Se'ls identifica com a tres pels tres presents, però en altres branques del cristianisme arriben a ser dotze, s'els dona color de pell, origen geogràfic i fins i tot nom, s'identifica el seu origen precís, les seves tombes. Però tot això no té cap importància en termes del missatge que aquest text vol transmetre. El fet és que  aquí estic, a l'Avinguda Colom rebent una pluja de caramels. 

Tot rellegint i interpretant aquest petit text, amb tota la seva riquesa i fondària, lamento l'empobriment que suposa desconèixer l'origen d'aquesta tradició i apreciar-ne, amb un cert aire fatalista, la seva estranya deriva. No és una qüestió de ser creient o no.  No es pot llegir com un conte de la vora del foc, qui el va escriure sabia molt bé què volia explicar entre línies.  També és un exemple extraordinari sobre la diferència entre literari i literalitat. Ningú sabrà què va ocórrer exactament, i el mes segur es que tota la història dels mags inclòs i l'estel siguin una invenció amb alguns elements de credibilitat (això que algú enganyés a Herodes és massa ocurrent), però el que realment importa és el que vol dir, el seu significat profund que l'autor ens va voler transmetre i que sabia molt bé de què es tractava. Sino, hauria estat impossible en tant pocs versibles condensar tanta riquesa i profunditat.