Una merda de pel·lícula: Gladiator II

 M'emprenya molt que em prenguin el pèl d'una forma tan descarada. I per tant vaig sortir molt emprenyat del cinema (de fet vaig estar més de la meitat de la pel·lícula pensant d'abandonar la sala) després de veure la sequel·la de Gladiator. Però mirat amb una perspectiva més constructiva, a part d'haver-hi assistit el dia de l'espectador i sentir-me una mica menys enganyat, serveix com a mostrari de tots els defectes que qualsevol narració (visual o escrita) ha d'evitar. En primer lloc, un argument dislocat, amb buits narratius i donant massa per fet els referents de l'orginal Gladiator. Una bona història ha de poder sostenir-se per sí mateixa, no tenir cap crossa. En segon lloc, la pel·lícula està absolutament plagada de clixés i diàlegs insulsos. Tots els personatges són poc creïbles. Sense excepció. I es veu la mà del guionista per tot arreu fins al punt que podia predir quina frase  previsible anava a pronunciar-se, amanida per sentències pescades de qualsevol lloc que semblés coherent (per exemple, una cita suposada de Virgili) o nussos d'enllaç per lligar-ho amb la primera pel·lícula d'allò més xarons.

     En una narració el narrador, l'escriptor, ha de desaparèixer. Però aquí no només no ha desaparegut sinó que utilitza contínuament de girs previsibles com si l'hagués escrit a preu fet, com qui mostra les costures d'un vestit fent recurs contínuament a trucs de manual per fer-nos creure que la pel·lícula és d'allò més prodigiosa. Vaja, com si ens tractessin de rucs que no ens adonaríem al final de la gasòfia que ens volien fer empassar. Finalment, em resulta insofrible que una pel·lícula que es presenti d'època violi amb tanta lleugeresa qualsevol credibilitat històrica. No es tracta de llicències en favor de la història, això encara és perdonable, sinó d'un disbarat continu en un escenari de cartró pedra digital. Si es vol fer una pel·lícula fantàstica, aquesta pot ser-ho totalment en un escenari imaginari però creïble en sí mateix. Però quedar-se a mig camí només porta a la paròdia involuntària que ni es pot prendre seriosament ni fa riure, només plorar de pena. 

 La cosa acaba empitjorant amb unes interpretacions sense cap mena d'ànima ni profunditat. Els actors o bé semblen desganats per complir un contracte i fugir de l'escena tan aviat com puguin o estan massa concentrats en reproduir un clixé. 

 Ni tan sols la mestria de David Lynch per les escenes d'acció salva gaire res. No se'n surt. La comparació amb el primer Gladiator ho diu tot. És un mal homenatge a una més que notable pel·lícula que no mereixia per res una seqüel·la tan denigrant.

No aneu a veure-la, si us plau

Oriana Fallaci o la passió per la veritat

 Ho sento, Josep Pla, però el teu llibre biogràfic ha tornat a ser desbancat per una lectura que m'ha trobat ella a mi, no pas jo a ella, en la fira de llibre d'ocasió de Barcelona. Es tracta de la versió en castellà traduïda com a "Nada y así sea" d'Oriana Fallaci, la gran periodista i corresponsal italiana de la segona meitat del Segle XX. És la seva crònica personal de l'any 1968 que el va viure com a corresponsal a la Guerra del Vietnam. Si fa unes quantes entrades havia dit que posaria com a exemple de narrador pur els contes de Jack London, aquest llibre l'utilitzaria com a paradigma de l'honestedat radical sense la qual no es pot ser escriptor de veritat. I a més es tracta d'una honestedat apassionada que neix de la pregunta essencial que es fa la Oriana Fallaci quan aterra al Vietnam bèl·líc. Perquè la gent es mata entre ells? Què senten i pensen els que estan enmig del conflicte? I fa un cosa molt difícil, i és provar d'entrar, amb èxit, en la ment (o ànima) de molts dels protagonistes coneguts i un bon reguitzell d'anònims de la contesa. Per això no es va estalviar d'anar a primera línia del front, enmig de bombardeigs, i atènyer protagonistes icònics de la contesa com el General Loan, cap de la policia Sud-vietnamesa a Saigon, protagonista de la famosa (i esgarrifosa) fotografia on executava un guerriller del Vietcong, o una inquietant monja budista que donava els permisos per a que els bonzos s'autoimmolessin amb un raig de gasolina encesa. L'Oriana Fallaci no s'atura davant res per esbrinar la veritat, fins posar en crisi els seus mateixos fonaments psicològics davant tanta crueltat, mort i violència a voltes macabra. Perquè també la mou, encara que no ho arriba a esmentar explícitament, un sentit de la justícia i indignació contra el dolor gratuït que va governar-la fins al final de la seva carrera.  I això es traspua en una prosa que et segresta en la primera frase i t'enduu en una mena d'espiral on es confonen els fet bèl·lics explicats en primera persona, el flirtreig amb la mort, reflexions elaborades en calent, entrevistes amb soldats i presoners del Vietcong, generals, ambaixadors, històries que li han explicat, facècies de companys periodistes, converses enmig de la batalla i escenes tragicòmiques. Capta l'ànima de tots ells, i si bé descriu el cinisme i la crueltat sense edulcorar res, arriba a pouar tan endins en el rerefons humà del conflicte que es dissol la frontera entre bons i dolents. Tot sembla justificable i injustificable alhora, emmarcat per un horror i frivolitat sempre amenaçant que no fa res acceptable. El resultat podria ser una mena de confusió esquizofrènica però és tot el contrari. Sembla, en contra del títol del llibre, que li acabi donant sentit només per descobrir-nos, encara que no fos la seva intenció inicial, aquesta pàtina obscura, eclipsada però present d'humanitat compartida per part de tots els personatges que circulen per aquest meravellós i pertorbador llibre.

També és un llibre, a parer meu, que es trascendeix a ell mateix. Primer pel que ja he escrit com a exemple d'honestedat empesa per la passió (o al revés). I en segon terme perquè és una peça inestimable per explicar-nos millor, als que no hem viscut directament una guerra, de què es tracta exactament això molt més enllà dels fets que se solen dir objectius. He llegit anteriorment un parell de llibres que apunten en aquest sentit, un sobre Stalingrad basat en les explicacions personals de supervivents de les forces de l'Eix, i un altre més acadèmic que resseguia la vida d'una colla d'alemanys durant el període de la Segona Guerra Mundial (amb el permís els grans escriptors russos, amb Vassili Grossmann en primer lloc). Tots ells humanitzen aquestes situacions fins un punt trasbalsador, ara que torna el temps dels estereotips, el suposat enemic. Perquè ens seria tot més acceptable si la Oriana Fallaci ens hagués traçat una línia inequívoca entre el bé i el mal, el bo i el dolent, l'amic i l'enemic.  

I aleshores, perquè ens estossinem, a un nivell personal, amb tanta alegria? Sembla que s'acabi preguntant l'Oriana al final del periple, contrastant la seva experiència amb una altra matança a Mèxic viscuda aquell mateix any. El títol del llibre, ambigu i profund ho deixa en l'aire com no pot ser d'altra forma, que cadascú en tregui la seva conclusió després de llegir-lo. Una lectura, com totes les bones lectures, transformadora. 

P.S 1: El mateix general Loan, a qui la història l'ha fet passar per la imatge icònica del botxí del segle XX, acaba esdevenint curiosament entranyable. També perquè la fotografia explica només la meitat dels fets. L'executat acabava de fer saltar una dotzena de civils innocents o més pels aires. I per ganes d'aprofundir-hi, també estic llegint una crònica monumental sobre la Guerra dels Vietnam de Max Hastings i fa un apunt molt encertat i que convé tenir en compte. Així com del costat Nord-Americà i Vietnam del Sud, hi havia una notable transparència informativa (els periodistes podien arribar a la mateixa línia de front i així ho va fer l'Oriana), la narració del que passava a l'altre costat, incloent les barbaritats i atrocitats diverses, van quedar ofuscades sota una fèrria barrera de control de la informació i impenetrabilitat a qualsevol testimoni extern. I per això, com en d'altres conflictes, es crea una distorsió que pot conduir al prejudici i l'estereotip.

P.S 2: De l'Oriana Fallaci només havia llegit fins aleshores un llibre també fascinant Entrevista amb la Història, que avui per avui és una peça inestimable per jutjar i valorar figures ja històriques amb la perspectiva que pot donar el temps. 

Hi haurà un brot epidèmic desprès de la DANA?

  Una pregunta inquietant ha surat en els mitjans de comunicació després del xoc inicial de les inundacions de València: hi haurà una seqüela en forma de brot epidèmic, d'alguna malaltia infecciosa? És una qüestió pertinent avalada pels precedents tant recents com històrics. I també perquè ho poden fer amb una celeritat encara més inquietant, com la reaparició de la poliomielitis a Gaza. Que no sigui que s'afegeixi un nou genet apocalíptic a la desgràcia que acabem de presenciar. Aquesta qüestió ja  ha estat abordada des d'una perspectiva científica amb l'anàlisi d'aquests precedents (ciclons, tsunamis, terratrèmols, conflictes bèl·lics) i per tant tenim arguments per respondre-la. I és que no, molt probablement no veurem un brot d'alguna de les malalties que ens vindrien al cap de forma espontània  amb més o menys sentit, com el còlera, la pesta, febre tifoïdea, malària, etc.  En una catàstrofe natural,  les malalties infeccioses que s'hi poden associar segueixen una seqüència fins un cert punt previsible. En un primer moment observarem tot allò que es pot donar perquè l'exposició de risc és més freqüent: contacte amb residus, infeccions cutànies, i amb força celeritat l'aparició de casos gastroenteritis per la manca d'aigua potable o l'aiguabarreig d'aquesta amb les aigües residuals. Tot plegat res que no pugui ser atès amb una mínima d'assistència mèdica. Si la situació es perllonga és quan es pot produir un brot més específic d'algun agent infecciós. D'entrada, associada a l'estancament i la insalubritat de l'aigua. El factor temps, la manca de recursos per solucionar per drenar l'aigua i arreglar canonades o la situació de crisi perllongada (per exemple un conflicte bèl·lic), són els factors clau. Però també la presència encara que sigui residual dels agents infecciosos capaços de produir aquests brots. Un cas típic és el còlera com està ocorreguent ja fa mesos a Haití. Però que és inexistent en el nostre medi,  o d'atres força excepcionals que sí que tindrien aquesta capacitat (leptospirosi, febre tifoïdea i un limitat etcètera). En una fase més avançada prendria el relleu, o es solaparien, les malalties transmeses per vectors que proliferen en aigües estancadas, molt particularment els mosquits. De nou, això també està lligat a la presència d'aquestes infeccions en el nostre medi. Podem excloure de moment la malària i el dengue, les dues malalties transmeses per mosquist més freqüents a nivell mundial, però no la febre del virus del Nil-Occidental (West-Nile virus), i un llistat també limitat. En una tercera fase augmentaria, de manera fins i tot abrupta,  les malalties que sempre hem tingut entre nosaltres però que aprofitarien la disrupció del teixit social i econòmic perquè estan associades a situacions de penúria material, estrés social i en casos extrems amb la desnutrició. Aquestes es manifestarien després de mesos de la catàstrofe. Són malalties molt relacionades amb situacions de pobresa crònica i/o sobrevinguda, manca d'accés a un sistema sanitari adequat o el desenvolupament de conductes de risc també associades a la disrupció social. La tuberculosi és un exemple clàssic. L'augment abrupte de casos d'aquesta malaltia que van seguir a la Primera i Segona Guerra Mundial està molt ben documentat. I finalment, hi hauria les conseqüències genèriques sobre qualsevol patologia per la destrucció o disrupció directa del sistema sanitari. I inclou per exemple la incapacitat per mantenir una cobertura vacunal adequada, la provisió bàsica de serveis o l'atenció a malalties cròniques. En la crisi de Ebola del 2014-2017 la va seguir un trencament de les vacunes sistemàtiques als nens que va necessitar campanyes massives de vacunació per recuperar el temps perdut. Però no va evitar brots de xarampió ni la interrupció de tractaments de llarga durada com el del VIH, o més directament el col·lapse de l'atenció en l'embaràs i l'augment de parts a domicili. Tot això està, també, molt ben documentat.

 En quina situació, teòrica, es troba el país Valencià, i per extensió tot el nostre país si patís una desgràcia semblant? Tot convida a afirmar que no passarem de la primera fase: tenim els recursos per solucionar amb certa rapidesa la destrossa, drenar les acumulacions d'aigua i residus, restablir els serveis bàsics, sobretot la distribució d'aigua potable. Però per sobre de tot, gaudim d'un sistema sanitari públic i robust, que en una primera fase pot atendre els casos d'infeccions i gastrointeritis, en una segona si arribés, a controlar possibles brots i tractar els afectats i finalment mantenir activa l'activitat sanitària regular en aquestes situacions o engegar-la de nou de forma ràpida.  Si bé han pogut arribar a malmetre's materialment (segur qui hi ha Centres d'Assistència Sanitària malmesos o baixos d'hospitals anegats), està ben lluny d'un col·lapse. I aquest sistema també ha assegurat fins ara una elevadíssima cobertura vacunal contra molts dels agents infecciosos que podrien fer acte de presència.

 I aquí rau un dels grans missatges de la tragèdia. No només cal preveure sistemes d'alarma contra les inundiacions, adaptacions urbanístiques, dispositius d'emergència, sinó sobretot crear i assegurar un sistema sanitari públic, robust i resilient, molt particularment l'atenció primària, que ens permetin afrontar sense desgràcies addicionals tot el que la natura ens llenci a sobre. És l'autèntica assegurança de futur tal com un recent editorial de la revista The Lancet apuntava ( Haines, Andy et al. Strengthening primary health care in a changing climate.The Lancet, Volume 404, Issue 10463, 1620 - 1622. doi:10.1016/S0140-6736(24)02193-7), i una garantia de cohesió social pels temps que vindran, sobre la qual, com a mínim en això, ha d'haver-hi un consens polític i social unànime. Que ningú pugui dir mai que aquest aspecte ens ha agafat desprevinguts.