dissabte, 28 de desembre del 2024

L'Alpinista

 Els llargs viatges de tornada amb avió, aprofito per mirar, o remirar, pel·lícules que m'havien cridat l'atenció o tenia ganes de tornar a contemplar al preu d'arribar a destí atordit per la manca de son i sobrecarregat d'imatges. Aquesta vegada, tornant de Madagascar, em vaig empassar el biopic de Amie Winehouse (molt notable), una cosa execrable de Russell Cobe (l'exorcista), que prefereixo oblidar, la darrera seqüela de la saga de Mad Max (Furiosa), penso que la millor de totes les que he vist, Gandhi (m'ha fet molt de bé reveure-la i redescobrir el gran cinema de veritat). Finalment vaig topar amb un documental titulat l'Alpinista i m'hi vaig posar bé. Atret sobretot per les imatges de muntanya que esperava trobar-hi. En les primeres escenes he estat a punt de deixar-lo estar. Semblava l'habitual documental sobre aquests escaladors i alpinistes extrems que pugen vies i cims de dificultat extrema, més ràpid que ningú però sobretot sense assegurança (és a dir, corda) de cap tipus. Uns individus que posen l'ai al cor però també transmeten un inquietant narcisisme. Però el documental aviat tomba sobre un xicot que trenca amb aquest esquema, un tal André-Marc Leclerc que en el moment de la filmació tenia 23 anys (era el 2018). Un alpinista canadenc desconegut fora dels circuïts habituals però que va acabar per cridar l'atenció del món del frikisme alpinístic tant pel que feia (escalada extrema en terrenys mixtes de roca i gel), pel com ho feia (sense cap mena de protecció, és a dir, en lliure), amb un desinterès genuí pel focus mediàtic (ni hi havia pensat) i pel seu caràcter que donava tota la impressió de ser un nen que jugava amb la muntanya caminant per una fina maroma sobre l'abisme. Un mínim error i la seva jove vida s'acabava. Les imatges fan esgarrifar. Però també la frustració de l'equip de filmació per provar de posar-lo al focus, que col·laborés per filmar les coses quasi-impossibles que duia a terme. Desapareixia quan li venia de gust per enfilar-se per qualsevol paret vertiginosa en condicions sempre difícils (en hivern, per exemple). No hi havia manera de controlar-lo, i aquesta era un dels encants del personatge. Traspuava puresa infantil i una sinceritat vital que resultaven esborronadores davant la contínua temeritat amb que vivia la seva vida. Té una mirada i un somriure entremaliat i murri, però ple de bondat. Els productors del documental finalment aconsegueixen reunir prou material per retratar aquest personatge tan prodigiós, sense un borrall d'ego i tot i ser capaç de filtrejar amb l'impossible. 

El documental, però, fa un gir de guió que podem dir inesperat, però no inesperable. En el moment de fer el muntatge i tot provant de seguir la pista del André-Marc Leclerc els arriba la notícia que ha desaparegut en una remota muntanya d'Alaska amb un altre company. Després de dies de tempesta un helicòpter aconsegueix acostar-s'hi, i troben els clars indicis que una allau, o una cornisa, se'ls ha endut muntanya avall sense que es puguin recuperar els seus cossos. El Marc-André tenia 25 anys. Va escollir aquella vida, i per tant va acceptar aquella mort com qui juga a la ruleta russa. No hauria pogut fer-ho d'una altra manera i això, de forma paradoxal, dona sentit a la seva existència que, en un escena  amb tots els seus amics i familiars aixi li ho reconeixen i accepten.

A mi, el personatge, també m'ha captivat i no sé si maleir o beneir la seva infantil audàcia que, personalment, em posa en qüestió en la meva mediocre poruguesa.



dilluns, 16 de desembre del 2024

Més enllà d'una crisi de l'habitatge

  Un familiar encara jove em comenta les condicions que li imposen per llogar, amb un límit d'onze mesos, un modest habitatge en un municipi veí de Barcelona: 1200 euros al mes, dos mesos pagats per avançat i 200 euros suplementaris per l'administració (és a dir, la immobiliària que fa d'intermediació entre el propietari i el possible llogater). No hi ha gaire més alternatives que això. Recordo el meu primer lloguer a Barcelona com a referència i no puc deixar d'escandalitzar-me. Cosa que agraeixo perquè em fa sentir viu i molt sensible a aquesta enorme problema artificiós que hem creat malgrat que hagi aconseguit escapar de la necessitat d'entrar en l'espiral inflacionista de l'accés a l'habitatge. I dic artificiós perquè sobre el paper hi ha prou habitatges i espais per donar cabuda digna a tots els habitants dels nostre país (i part de l'estranger), sobretot als joves (i no tan joves). Però el sistema econòmic sobre el que ens hem bastit té una tendència tossuda a crear aquest tipus d'absurditats. 

Davant aquest panorama tendim a pensar en els propietaris de pisos que entren en el joc especulatiu, en aquest cas en el lloguer de temporada que permet fer fora al cap de pocs mesos l'estadant i ajustar a l'alça el preu tant com sigui possible, són una mena d'escanyapobres sense escrúpols. No crec que gaire ningú tingui aquesta consciència, i precisament la intermediació freda i sense escrúpols (en diuen professional) de les immobiliàries permet aquesta subtil corrupció per part dels propietaris. És la mateixa astorant indiferència que han experimentat els artillers de diverses guerres que llencen la seva càrrega mortal sobre un terreny desconegut (ningú bombaria casa seva) sense saber gaire res de les víctimes anònimes sobre les quals cauen els seus projectils. Hi ha una deshumanització, en dos sentits diferents, de qui llença la càrrega mortífera i de qui la rep. 

La qüestió de l'habitatge s'entoma quasi sempre en termes econòmics, sobre quin percentatge del sou ha de destinar-se per exemple. Però va molt més enllà com d'altres discursos més elaborats apunten. Una darrera dada indicava que pel fet de tenir un habitatge, sempre inestable, una elevada proporció de llogaters queien sota el llindar de la pobresa per fer front als impertèrrits pagaments mensuals. Això té conseqüències en la disponibilitat de recursos per altres coses molt importants, com la cura dels fills, un menjar saludable, una educació més acurada, accés a les oportunitats que la societat ens dona, un millor nivell de salut, començant per la mental. No cal que especifiqui l'impacte a llarg termini i profunda injustícia social que tot això significa.

A més llarg termini, aquesta dinàmica torpedina la necessària confiança amb el futur de les generacions joves. Com es pot hom projectar (en un sentit ple del terme que significa elaborar un projecte), sense un lloc on arrelar-se, créixer i desenvolupar-se? Encara que es sigui nòmada, la casa és una necessitat tot i que pugui ser un concepte abstracte o una comunitat mòbil que engloba aquest concepte tant humà d'arrelament, refugi, recer. I aquí entra un tercer nivell de corrupció que comporta el fet que s'hagi portat fins l'extrem la dinàmica especulativa dels habitatges, i és la mateixa destrucció d'aquest sentit abstracte del terme llar que reflecteix més adequadament el que vull dir. Llar prové del concepte romà del déu protector de la casa honorat damunt la llar de foc, i més endavant es va identificar directament amb aquest foc (de fet, en els antics censos es parla de "focs" per comptabilitzar les "cases"), al voltant del qual la família es reunia, parlava, intercanviava, menjava i s'arrecerava del fred de l'exterior, en un sentit específic a l'hivern, o més abstracte del món sovint inhòspit i mancat de sentit. Per entendre'ns, a ningú se li acudiria posar una anunci de "Es lloga una llar", enlloc de "Es lloga una casa (o apartament)". Una llar, per definició, no es pot llogar, no es pot improvisar, no té preu, només un valor intangible i cada vegada més inatansable perquè es priva de la condició material que la fa possible.  Una casa no deixa de ser una cosificació que permet prostituir el sentit últim que hauria de tenir. El llenguatge no és mai innocent. 

Aquests dies a Anatananarivo (una de les capitals més horroroses que he conegut  mai), he descobert una petita perla cultural, el museu de la fotografia, on fan exposicions temporals temàtiques. Ara tocava sobre la casa tradicional malgaix. En un breu film s'explicava el sentit i rol que fan les cases en l'ètnia Zafimaniry que viuen al cor dels boscos primaris, anomenades molt encertadament "Les maison-être", veritables éssers vius i dinàmics amb una disposició precisa, fetes de fustes nobles extretes del bosc quan aquest encara no estava decimat, que s'anava enriquint amb el pas del temps. L'erecció d'una casa és un ritual comunitari amb unes regles precises,  per exemple, una orientacio Nord-Sud, que precedia el casament d'una parella (d'un projecte), que es donava per conclós quan hi entraven a viure ("ce n'est que jusqu'à lors que les murs sont finalisés", diuen literalment). I aleshores començaven l'elaboració i reelaboració contínua del que seria la casa familiar que un dia els seus descendents continuarien enriquint i preservant amb acurats treballs sobre la fusta. Representaven el procés i perennització de la vida, llocs de reunió, refugi i identitat. I no només aixó, sinó que la nova llar s'inseria dins la disposició del poble des de la seva concepció fins la participació en la construcció, donant-li també un valor social i comunitari. No podia existir la casa independentment de la comunitat.

No és gaire diferent de la funció que feien les nostres cases pairals, salvant temps i distàncies geogràfiques i culturals. El meu pare, d'origen pagès, tenia ben arrelada encara aquesta mentalitat i discretament alguna vegada es planyia que la seva casa pairal ja hagués perdut aquesta funció de nucli ancestral, refugi al qual en darrer terme tothom podia recórrer. Però encara ens suggeria que la casa (un lloguer d'aquests que se'n diuen antics) on vaig créixer hi podíem tornar quan volguéssim. Cosa que, personalment, m'hauria esforçat a declinar per la mateixa lògica que com tota llavor ha de desprendre's del seu arbre per a que tingui sentit.

La reducció de la "casa" o "llar" a un producte especulatiu, un bé de simple mercat com un calçat o qualsevol rampoina té una conseqüència de fons, amb una arrel relativament recent però amb una projecció de futur incerta però que pot ser ominosa. Perquè podem cosificar la casa, però com a homes/dones/no-binaris etc. tindrem sempre les mateixes necessitats bàsiques de sentit, arrelament, projecció. Si tot continua així (cosa que dubto, no es pot viure eternament en una situació in-humana), crearem un món de rendistes vs. treballadors subtilment esclavitzats, de joves que han pogut heretar la possibilitat d'una casa vs. joves pels quals és una quimera, d'una minoria arrelada vs. desarrelats, de barris i blocs sense ànima, de desfeta del sentit social de la propietat i un individualisme atomitzant que només portarà a solituds no-desitjades. Sovint s'oblida que, encara que ens costi de reconèixer-ho, el problema de la vida no és una qüestió de durada o qualitat, sinó de sentit. La desestructuració social tant des d'un punt de vista socio-econòmic com antropològic que tot aquest pervers fenòmen significa és, doncs, un sense sentit. 



dissabte, 14 de desembre del 2024

Toliary

 

Estic allotjat a " Le Zebu Philosophe". Un hostal senzill, a l’ombra de dos immensos manguers que el brancam sembla que s'hagi d'esfondrar de tant carregat de fruita. La cambra veina l’ocupa un senyor francès, li posaria prop de 80 anys, consumit per l’edat però nerviüt. Em demana si sóc Italià (el meu accent en francès sempre recorda més a un italià). Li aclareixo d’on sóc.  M’explica que fa quinze anys que viu aquí, a Tulear. Afegeix que havia estat transportista a França i feia sovint la ruta Carcassona-Barcelona. I té una parella local amb la qual ha té un nen de set anys. 

Tulear (o Toliary en pur malgaix) és la capital del “Grand Sud” de Madagascar. Una vasta regió amb un clima sec, quasi desèrtic, sotmès a una persistent sequera des de fa una colla d’anys.  Es una regió calorosa, molt calorosa. Som tot just a l’inici de l’estiu austral i avui hem  arribat als 40 graus. Començo a suar a les 8 del matí i no s'estronca fins que el sol no s’hagi post fa una bona estona.  Una posta de sol magnífica, el disc solar que sembla marxar com si ens hagués turmentat prou sota les aigües de l'oceà Índic que dona al canal que separa Madagascar de Moçambic i per això esdevé calmós. També perquè l’apaivaga els esculls de corall que ressegueixen la costa. L’atmosfera reverbera una llum que no es troben enlloc. Un cop assumida la calor m'envolcalla  una mena de dolç, plàcid atordiment. Tulear també és un destí turístic. Però destí turístic aquí no significa de cap manera la massificació que coneixem a Europa, ni molt menys. Però no deixa de ser particular en algun aspecte.  Un turisme on destaquen homes d'edat avançada, tots europeus. Jubilats de l’antiga colònia, França, o gaudint d’un atur que volen permanent. O ves a saber de què viuen. Es retiren o passen llargues temporades en aquest racó assoleiat, engolits en l’atmosfera  tropical, mastegant els dies com si aquí s'escapessin de la caducitat de les coses. Es pot veure algun grup jugant a la petanca a recer d’una palmera.   Viuen una mena de segona oportunitat com si haguessin fugit a una terra promesa.  Potser cerquen allò que la seva vida anterior no els va oferir. O els va negar.  O van descorir massa tard. Embarrancats en  l’avantsala de paradís. Es relacionen  amb noies de bon veure que s’ofereixen sense resistència. No és gens estrany trobar una parella amb un contrast que frega l’obscenitat, sopant junts en un restaurant. Ella potser amb prou feines 20 anys sinó menys, l’altre pel cap baix depassant la seixantena amb totes les penyores físiques que això comporta provant de mostrar un posat seductor, interessant. Però només hi ha una confluència patètica d’interessos, més aviat baixos. Per un costat la porta oberta a una prosperitat econòmica en un país que d’altre manera i en aquest racó de món sembla inimaginable. Pel qual s’és capaç de pagar el preu d’un lligam absolut. O només oferint afectivitat, companyia, un sexe somer i vidriós a ves a saber quina cambra d’hotel. Per l’altre costat la renaixença del desig, i de sentir-se, falsament, desitjat. La cobejança d'una pell jove.  Una actitud vampírica com si pogués xuclar la joventut que se li ofereix i recuperar un bocí de la que ha perdut. Sense la censura expressa de l’entorn (ni tan sols, en alguns casos, legal encara que aquesta existeixi). És un estrany  contracte social que no és particular d’aquí sinó de qualsevol lloc on la pobresa o la manca d’expectatives es conflueixen amb aquest tipus de turisme. Una versió degenerada, per dir-ho d’alguna manera, de la pel·lícula Mort a Venècia de Lucino Visconti, sense cap traça de la sofisticació del Dr. Gustav Von Assenbach.

El meu veí d’habitació em mira assegut a una tombona, amb la boca amb una dentadura massa blanca per  no ser postissa amb una cigarreta a la mà. M’aclareix que ha estat sempre “célibataire”, solter, fins aleshores, i que no té intenció de tornar d’enlloc. Penso com s'ho fa amb un nen de set anys, que en tot cas tindrà el futur assegurat.

Em fa basarda imaginar  les pors, frustracions, desencants, el temor d'arribar amb tot aquest fard al final dels dies, i caure en l’oportunitat de refer-la en darrer moment en companyia d’una jove abellidora. Com si temés que jo també pogués caure en aquest pendent. No cal gratar massa profundament per a que tothom se n’adoni que tot és ful, però s’estableix aquest pacte mefistofèlic per mantenir el teatre, enganyar-se tant com calgui i cadascú, pel seu costat, obtenir allò que creu necessitar. Una forma corrupta d’amor.