Fa trenta anys de l'estrena de Pulp Fiction, una pel·lícula que ha marcat, així ho diuen els cinèfils, una època. Va crear un estil particular de fer cinema i va establir una sèrie de convencions que ara ja ens resulten habituals. Entre aquestes l'ús vulgaritzat de la violència extrema, quasi naturalitzat, la riquesa dels diàlegs que per ells mateixos sostenen les escenes i permeten que siguin anormalment dilatades, la peculiar estructura no-lineal amb un ús magistral dels punts d'enllaç i les el·lipsis i finalment la creació d'imatges que han esdevingut icòniques i fins i tot arquetips i finalment l'ús intel·ligent i subversiu de la iconografia cinematogràfica prèvia com si l'autor estigués fent cops d'ull constantment. Tot plegat a vegades amb un subtil i a vegades grotesc sentit de l'humor. A tot això cal afegir la capacitat que té Quentin Tarantino com a director de donar un registre nou i sorprenent, sostraient qualitats fins aleshores desconegudes, als actors que es posen sota les seves ordres. En aquest cas és ben evident amb el paper que fa John Travolta.
L'he anat a reveure a la pantalla gran en un cinema, aprofitant la seva reposició. Perquè no hi ha res que pugui substituir de veure una pel·lícula en aquests espais. Es despleguen amb tota la magnificència i atrapen literalment el cinèfil de torn en una atmosfera que no es pot crear enlloc més. I donen valor i contingut al fet mateix, com un esdeveniment fora de la quotidineïtat, d'anar al cine. Ja ha quedat prou enrere l'aprehensió que els videoclubs i després Netflix i tota la pesca acabarien per fer superflus i finalment extingir els cinemes. Sobreviuran en gran mesura, i fins i tot igual que hi ha un cert retorn al Vinyl i la fotografia analògica, encara reemergeixen petits cinemes que busquen i promouen aquesta proposta.
Dit això, vaig poder contemplar amb detall i en versió original Pulp Fiction i per tant posar atenció a tota la novetat que va representar (ja apuntada en els seus treballs previs). En aquest sentit no em va decebre, tot i que ja no resulta tant xocant com fa tres dècades. Ha creat escola i per tant ja no representa una novetat tan radical. Així i tot, ja juxtaposició dels diàlegs (allò que té de millor el Tarantino) amb personatges excessius en situacions que barregen allò grotesc amb la violència extrema i un elevat grau de sordidesa en fa un còctel que ja forma part de la cultura cinematogràfica més popular.
És però aquest darrer punt el que em va produir un franc desassossec quan vaig sortir del cinema. Una pesada atomosfera de sordidesa m'acompanyava mentre vagarejava a mitjanit sota els fanals de l'Avinguda Diagonal. I és que un cop l'espectador es sostreu de l'encanteri de la pel·lícula, i se la mira amb una certa distància, se n'adona que, al cap i a la fi, tot el reguitzell de personatges inoblidables que hi desfilen comparteixen un tret comú i inquietant. Són terriblement indiferents al dolor i patiment aliè, normalitzen la mort i l'assassinat i estan immersos en el seu món intern (per això els diàlegs tenen un clar aire de monòleg) com si això d'anar per la vida a mata i degolla i fent esclatar cervells i escorxant amb catanes fos part de la normalitat. Un segon pla per sostenir les escenes i dona versemblança als diàlegs (o a l'inrevés) i un món que necessàriament necessita aquesta premissa.
Una premissa que és malauradament possible segons una tesi que sostenia un pensador conegut meu, i és que qualsevol acte que pugui considerar-se immoral implica una ferida més fonda en la persona que l'ha comès que el fa caure en la pendent per repetir-lo i fins normalitzar-lo. No és només l'acte en sí sinó que aquest té un efecte pervertidor que destrueix allò que ens fa més genuïnament humans, la capacitat de compassió que segons Schopenhaeur era la base de tota ètica. És allò que la primera vegada que mates (o violes, o es mira porno o el que sigui), pot produir un sa i lògic remordiment però fa més fàcil una segona, tercera fins normalitzar conductes de les que som incapaços d'objectivar-ne el desordre o incoherència amb els propis valors. O amb l'essència del que som, si és que això existeix. Per això, tots aquests personatges de Pulp Fiction semblen haver relliscat fins el fons d'aquesta pendent i per això viuen en un submón on tot això sembla d'allò més normal. Passegem, literalment, per un món alhora enlluernador però profundament pervertit.
La indiferència vers el dolor aliè és un tret del narcisisme, que arriba fins a pervertir la compassió quan de fet només cerca el propi reconeixement. I no m'acabo de creure, atesa la repetició d'aquest patró en totes les seves obres, que Quentin Tarantino pugui sortir d'aquest marc i per tant temo que denoti un tret propi seu. I malauradament, m'ho va confirmar el fet que expressés el seu suport explícit, amb visites als soldats israelians per congratular-los (actualment viu a Israel amb la seva parella), a la matança de Gaza. Qualsevol pot fer-ne la lectura més o menys esbiaixada o justificar el que sigui, però si no tenim per base comuna la compassió, ni que sigui pels innocents d'aquesta barbàrie, no hi ha la mínima possibilitat d'entesa. Sempre he pensat que qui ordena bombardejar una casa de civils sabent que matarà innocents, o bé té una cuirassa que enterra la seva humanitat o es tornaria boig. Sigui quina sigui la motivació o legitimació sobre la que es sostingui.
Està bé, molt bé Pulp Fiction, però està també millor posar-la en el seu marc ficcional precís i no sortir-se'n. I també fer-ne aquesta lectura moral. Crec que un autor de veritat ha de tenir aquesta capacitat quasi màgica d'entrar i sortir indemne de diferents marcs morals i paràmetres en els quals no ha de reconèixer-s'hi necessàriament.
Així i tot, l'he gaudida moltíssim...