dissabte, 29 d’abril del 2017

Madagascar I

    Encara no he vist cap Lemur, ho sento. Vaig arribar a Antananarivo per la tarda, em vaig refugiar a l'hotelet Vahiny i l'endemà a primera hora del matí, tot just havia sortit el Sol, vaig emprendre el camí cap a Farafangana, al Sud-est de l'illa. Unes 14 hores de carretera per aquesta illa interminable després d'un dia i mit de viatge en avió. He quedat amb el cul quadrat.
    Curiosament Madagascar té color de Madagascar. Predomina el color verd tirant a grogós, com en els antics Atles que recordava. Almenys per la porció de país que he creuat, bàsicament l'altiplà central intensament deforestat i cobert pels camps d'arròs o per una homogènia praderia aturonada esquitxada per algun manyoc d'arbres. El paisatge no esdevé veritablement tropical fins que girem la carretera, després d'unes deu hores de camí, per baixar a la plana costanera de llevant i creuem un imponent parc nacional, on sí diuen que fressen els lémurs, amb una vegetació espesíssima i densa. Després, la costa que no he pogut veure perquè ja hem arribat de nit. He dormit en un lodge on sentia les onades petar de ben a prop i els trons de la tempesta que m'ha acompanyat tota la nit. Semblava una barca a la deriva. Perquè l'endemà al matí, encara fosc, he hagut de continuar el camí per la meva desesperació. I tot just arribar, començar les activitats amb la primera visita, a la comuna de Maheriraty a dues hores per una pista espantosa que hem superat gràcies al 4x4 que sembla més aviat un tanc. Això ja m'ha fet adonar de moltes de les dificultats que el sistema de salut afronta aquí, com la més simple accessibilitat als hospitals de referència o fins i tot als centres de salut que tot i que limitadíssims en oferta, hi ha a cada comuna. 
   No tenia una idea precisa que Madagascar fos tan pobre. Les comunitats rurals viuen en una inseguretat alimentària constant. Depenen que les pluges arribin a temps per poder plantar l'arròs, que no hi hagi cap cicló. Aquest any han coincidit ambdues desgràcies. Em fa pensar en això del canvi climàtic, quan en les nostres latituds es parla frívolament d'adaptar-s'hi en termes de plantar les vinyes més amunt quan en altres llocs és una qüestió de pura supervivència. Un retard en les pluges signifiquen uns quants mesos de pura supervivència, el període de "soudure" que diuen aquí entre collita i collita quan ja s'ha acabat l'arròs i que ha de ser el més curt possible. 
   Tot plegat contrasta amb la seva particularíssima riquesa natural. Quasi tot és endèmic aquí, fins i tot el dragonet que es passeja per la paret de la meva habitació deu ser una joia biològica, una curiositat evolutiva. L'evolució ha fet d'aquesta immensa illa un laboratori privilegiat. Era el centre de l'antiga Godwana, quan tots els continents en formaven un de sol, es va separar enganxat a l'India i després va derivar cap a l'Àfrica. La fauna i flora és herava de les bésties i plantes transplantades d'aquests antics continents i de l'evolució independent d'éssers que l'han anat poblant portats per corrents marins. Però temo que no podré veure cap Lémur.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada