Follow by Email

dimarts, 15 de setembre de 2020

Un mal viatge

  Ens introduïm dins del mono de tela blanca de protecció individual com si parasitéssim una despulla.  Peücs de tela verda d'algues, i amb les ulleres  protectores som  talment insectes sense antenes,.   La mà encara sense guant acarona la paret pintada de groc de la residència geriàtrica, afectada per un brot de COVID.  Els veïns d'aquest cantó ignoren que el llampant xalet amaga una residència d'avis. El timbre té forma de mugró. Sona esquerdat. Obre la directora, una dona també vestida amb una bata de tela, estrenyecaps i les ulleres. Els ulls han oblidat de parpellejar. La crec un pregadéus. L'enrajolat del vestíbul estampa una verge amb capa pluvial farcida de lluentons  i el cap de formiga coronada.  La directora parla amb el to dels que tracten amb gent que sordeja.
    -Veieu!? He traslladat els residents aquests aquí, oi?- retruny la porta, un acordió de plàstic, distingeixo dos llenços blancs que deixen intuir el cos arraulit com un papalló en metamofosi- No els queden massa primaveres, que diguem!, així a prop de la porta podré fer entrar els familiars i facilitaré la feina de la funerària quan toqui!
   Més endins, s'obre una ampla sala amb les finestres cobertes de tuls blancs com estrips de vels de núvia que traspuen l'estança de llum lletosa. Les parets farcides d'objectes, horror vaqui, aquarel·les de flors, gerros i natures mortes, un cor de coixí entravessat per un dard i amb lletra itàlica hi té gravat t'estimo, una manyoc d'espígol sec penjat d'un cordill i la foto d'un oblidat galant dels anys cinquanta de color sèpia. Un mirall inesperat em retorna la meva imatge i em recordo a un vulcanòleg trescant dins un cràter guspirejant.
    -Aquí he posat aquestes senyores, eh?! No han estat infectades, i guardant les distàncies de seguretat però que es facin companyia!
  Tusta el geneoll ossut a dues àvies engolides per les butaques. Ens miren darrera dues ulleres de cul de got des de la nit d'un temps esvaït que pregunten què hi fan encara en aquest món. La indiferència i espant momificat, les arrugues no poden fendir més sense trobar l'ós.  Una escala es caragola com un mol·lusc cap al pis superior, se m'entelen les ulleres, no distingeixo bé els graons de fusta que cruixeixen sota els peus d'alga.
    -A la dreta els residents infectats, i a l'esquerra, la zona taronja, els residents en risc d'infecció!- D'una habitació emergeix un treballador, només li manca un raïm de bombolles sortint per l'esquena i el creuria gravitar pel distribuïdor del pis com en una peixera. Se'ns dirigeix amb accent sudamericà. 
- Primero empesamos con los residentes no infectados y después acabamos con la zona roja antes de quitarnos el traje. Todo según el protocolo.-Estrany submarinista que pot parlar sota l'aigua.
  Entrem a una cambra. Ens rep una boca badada sense dents, fosca com una caverna buida que reposa en un llit d'amples baranes de sarcòfag. Ulls clucs, pell de cera i pèls de tan blancs que es volen perdre en l'aire com angelets de dent de lleó si deixessin entrar un respir de vent, i sobre el pit reposa el canell guerxat.
- Tampoc li queden gaire primaveres, a la Teòfila!
    Armanda, Teòfila, Raimunda....han tingut vida abans que aquesta o els van posar aquests noms, com les novícies que prenien hàbits i s'advocaven a un nom de beata després de deixar penjats en dot, els vels del seu vestit de núvia que ara fan de cortines? El corcó que només fa com dorm, desperta i recomença el seu  rossec. On està la vella nena que amaguen dintre seu? Deu ser molt endins al fons negre de la caverna de la Teòfila. Potser la nena  és ara una eruga que sirga insomne dins d'aquest capoll decrèpit, esperant un naixement. La mort un trànsit, l'agonia una metamorfosi, la residència un tètric rusc. El sud-americà s'allunya amb passos d'astronauta. I el corc que em devora només és un paràsit sense propòsit.  Desfem el camí. Vels de núvia, cruixit de fustes, ulls de vidre atònits, no distingeixo gaire bé el galant impertèrrit,  mirada sèpia entre la boira i cabell embetumat em somriu mofeta. Els lluentons de la capa pluvial són escarbatets daurats que fugiran cap al terra i voldran arrapar-se als meus peus d'alga per menjar-se'ls i es despullarà la formiga, vinclarà la corona i desplegarà les ales de mosca monstruosa per alçar el vol i posar ous de corc al cor de les persones. Sortim al carrer, com espeleòlegs d'una sima. Em trec ulleres, els guants, la despulla. Recolzo les mans a la paret. Sutgeja la pell de quera groga, l'espolso. Una nena baixa pel carrer perseguint una pilota i em sembla una cuca de llum.  L'encalça  i ens pregunta, vestits de blancs, a qui anem a curar. Al, corc, només volem matar el corc abans no ens buidi per dins. Arronsa les espatlles, diu vale!, i desapareix darrera la cantonada groga amb la pilota pigallada sota el braç.

1 comentari:

  1. Llegint i pensant.
    Es millor morir o envellir?
    allunyats del entorn on han viscut, allunyats del entorn familiar, allunyats de tot el que ha estat les seves vivències..., els seus racons... els seus records...
    Què els hi queda?

    ResponSuprimeix