Arribada a l'edat en que qualsevol pot sentir que s'és un fard per l'aspre mode de vida de la tundra, la vella inuit decidí que era l'hora que se la cruspís un ós polar. Com havien fet abans la seva mare, la seva àvia i l'àvia de la seva àvia. No va esperar cap albada (a l'estiu, no hi ha albades a l'àrtic) per sortir de l'igloo sigilosament i arribar-se a la banquissa. Va seure i va esperar llarga estona l'ombra blanca envoltada de records d'una vida que, ben mirat, va trobar ben acomplerta. Els óssos es fan pregar darrerament, es deia. Va aparèixer una moto-neu espetegant. Va aturar-se. L'home que la cavalcava li va fer saber que perdia el temps, que els ossos polars escassejaven, i acabarien d'extingir-los amb les males digestions que provocava aquest mal costum.
- I no em vingui que desconeixia que aquesta mena de finar està prohibida, ignorantia legis non excusat
I afegí encara, després de prémer l'accelerador i llençar una escopinada de fum, que tot plegat era de mal gust amb qui sap el temps que el desagradable rastre de la sang es conservaria sobre la neu. Sense esperar rèplica, es va allunyar ronronejant. La dona va alçar-se, la banquissa va cruixir, va retornar a l'igloo i va seure. Creia plorar, però era el sostre que es fonia lentament. Un fenomen mai vist en aquella època de l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada