Follow by Email

dilluns, 17 de juny de 2013

Recuperem a Kant

 Tinc la impressió que en temps de bonança teníem també els sentits, i els sentiments, adormits. Hem estat fent la vista grossa davant de coses, fets, actituds, que ara ens semblen aberrants. I aquesta actitud s'ha infectat fins les més altes esferes on ha confluït aquesta deixadesa moral, potser ètica, amb un sistema partitocràtic que afavoreix l'opacitat i el desontrol democràtic, i les vaques grasses, que més que grasses, eren com el bou del patufet, ple de gasos que finalment han explotat per empudegar-ho tot. Només així s'entén l'existència de personatges, cleptòmans, com Millet, Bárcenas, Blesa, Díaz Ferranz, Urdangarin, Matas i els que no sabem o no sabrem mai.
A mi m'ha fet pensar en els principis morals que finalment ens haurien de regir si no volem ser animalons sotmesos al que ens vingui de gust, i que només saben respondre a un sistema punitiu. Això no és nou, només faltaria, entre d'altres s'ho va preguntar Immanuel Kant (1724-1804), i es va basar en una concepció de l'home que no és tant òbvia però sí trascendental: que som racionals i lliures, o com a mínim que en som capaços de ser-ho en algun moment (alguns esforçant-s'hi molt, això sí). Ser racional i lliure vol dir que sóc capaç de prendre decisions lliurement només amb la meva consciència per testimoni.  És a partir d'això, que es fonamenta la nostra dignitat, i des d'on es formulen els dos grans principis morals: el principi d'autonomia i la unversalització de la màxima moral. És a dir, només són vàlides les lleis que cadascú es dona per sí mateix, i que alhora són universalitzables (es poden convertir en una llei universal), i per tant la seva validesa rau més en el principi que la sosté (dignitat de la persona), i no pas en les conseqüències que se'n derivin, com seria per exemple el pur utilitarisme. Quan ens referim a una llei universalitzable, diem que aquesta és aplicable a nivell general i respecte un altre principi encara més pregon: no vulguis pels altres el que no vols per tu mateix. Però aquestes lleis no poden ser proposades des de fora, ni legislades, sinó que han de sortir d'un mateix, han de ser autònomes i ens les hem de donar a nosaltres mateixos, des de la consciència, per fer-les vàlides (principi d'autonomia). Això que sembla una palla mental, té una extraordinària profunditat. Perquè en el principi d'autonomia rau la dignitat de la persona, el que sóc i la validesa dels meus actes. Caricaturitzant, una persona que creu que matar al veí és bo, serà  de fet un assassí que simplement per por a la punició no escanyarà ningú. Per tant, serà de fet un assassí.
Ha estat mai el tal Bárcenas un home que s'hagi donat autònomament una llei universalitzable? Convindrem que no, i aquí recuperem una observació paradoxal que Plató, en boca de Sócrates, ja va deixar palès en el seu diàleg Gorgias, allà pel segle IV abans de Crist: el pitjor càstig d'una injustícia, se l'enduu qui l'ha comès al marge que se'l castigui o no. Els seus interlocutors no entenien això, i deien amb tota lògica que qui més ho pateix és aquella víctima quan a més no s'aplica la justícia a l'agressor. Perquè penso que Sòcrates (o Plató en boca de Sòcrates) ja intuïa els principis de la moral Kantiana, i és que sense veritable autonomia personal, es traeix l'essència de tot home, és a dir no és lliure ni racional. Aquests homes, doncs, han perdut la dignitat en el sentit més ple de la paraula, ves per on. I el pitjor que els pot passar és que algun dia es mirin en un mirall i no s'hi reconeguin. Chúpate esta, lorito! (això darrer no és ni de Kant ni de Sòcrates).


Cap comentari:

Publica un comentari