dimarts, 20 de maig del 2014

Diari de campanya


Buscava inspiració per escriure alguna cosa sobre la campanya europea, però francament, el nivell (pel seu dintell inferior), només encomana desencís. Tot va començar amb la mediocritat habitual, això ja no ens sorprèn, només amb l'interès addicional que suscita la presència del Josep Maria Terricabas, almenys algú que pot acreditar una sòlida carrera fora del partit i una formació intelectual sòlida. Però aquests darrers dies està tocant fons, definitivament. De veritat que als líders dels partits, especialment els grans partits a nivell estatal, els importa Europa? No he vist en els seus discursos res que no s'aparti d'un horitzó immediat, una clau partidista i uns plantejaments que obeeixen a la lògica del partit i no a un discurs constructiu i sobretot pedagògic que provi de convèncer-nos. Pobresa argumental, seria l'eufemisme. Jo en diria estupidesa supina. De veritat és aquesta gent la millor que ens pot representar, els més qualificats per treballar a Europa? No, no i no pot ser possible. El pitjor del cas és que ens hem acostumat a aquesta mediocritat grisa, malaltissa, i no tenim eines per canviar-la. Aquests espantalls sorgeixen del sistema partitocràtic, que blinda la influència que en poguem tenir. Com a mostra un botó. La dialèctica encetada a partir del famós comentari  del candidat del Partit Popular, al marge del judici que mereixi, està al nivell d'un pati d'escola. Els del PP han rebuscat un tweet de l'Helena Valenciano per contrarestar la baixesa. Vaja, que com a únic recurs contra la pobresa dels comentaris del seu candidat és demostrar que l'adversari la comparteix. Desesperant.  Els polítics, en general, han desenvolupat un instint en que mosseguen qualsevol tou que puguin imaginar de l'adversari, i apel·len a l'animadversió espontània, basant la campanya en les emocions, la construcció de la pròpia veritat i en definitiva, tractant els adversaris com si estiguessin posseïts d'una mena de malaltia mental. Arriben al límit d'alegrar-se de les relliscades de l'adversari, sens haver de buscar el propi encert. Francament, és desolador. La ciereta del pastís l'ha provocada la presència del Pasqual Maragall en un acte electoral del seu partit. L'acte reflex era tristament previsible tot i alguna reacció ben decorosa. Algú ha deixat caure que ERC manipula els malalts d'Alzheimer per les seves campanyes. De veritat que aquesta gent té una certa capacitat de reflexió i auto-crítica per ponderar el que diuen?
Allò més preocupant és que el sistema es retroalimenta. Tenim els polítics que ens mereixem, i aquests s'esforcen en encomanar el seu nivell a la població general. 
 Jo no sóc per caràcter maoïsta ni res d'això (els que em coneixen ho saben prou bé), però a voltes em venen ganes que s'encengui una revolució que calcini el sistema i es refaci de nou (sense que ningú prengui mal, això sí).



2 comentaris:

  1. diguem pessimista,però encara podria ressorgir de les cendres un sistema encara pitjor...

    ResponElimina