Jo vaig veure la primera versió de Mar i Cel, quan era estudiant de secundària. I ara he tornat a veure-la en la darrera reposició pels 40 anys de Dagoll-Dagom. Només sobreviu del casting original en Pep Cruz en el paper de Joanot que com que suposo que no ha de fer cabrioles pels butafions i les arrioles, s'ha salvat de l'esquilmada dels anys. He recordat una reflexió feta en una crítica que vaig llegir no sé si la primera posada en escena o en la de l'any 2004, en que parlava de l'obra com una metàfora del desencontre entre les civilitzacions. Ara m'han semblat paraules profètiques i l'obra, llegida d'aquesta manera, pren una dimensió encara més dramàtica, meta-textual, que l'Àngel Guimerà no sé si en va tenir alguna intuïció (tampoc va imaginar mai que se'n pogués fer una obra musical a partir del seu text amb vaixell giratori inclòs).
La lectura en aquest sentit, ens ve a dir que la relació entre la Blanca i el Saïd trenca les barreres imposades per la història i els malentesos, i es troben dos humans despullats davant la passió més primigènia, la que ens fa el que som i aterra totes les incomprensions, però que finalment els aboca al destí que també ens fa iguals: la mort.
Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).
Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).
El Mar i el Cel només es troben en un inexistent hortizó on aparentment es resolen tots els conflictes, només en l'infinit inatansable.
Al darrera, hi ha els espectadors, la resta d'habitants que també que s'ho miren i que poden llegir la història com un passatemps o com una interpel·lació.
I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.
I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada