Follow by Email

dissabte, 4 de juny de 2016

Tiannanmen

 Tiannanmen vol dir Porta de la Pau Celestial. Avui que fa 27 anys de la repressió de les famoses protestes, encara sona a sarcasme. Jo hauria pogut ser un dels joves que varen morir a aquesta plaça, per edat. O bé aquell anònim personatge, una icona de finals del segle XX, que va fer aturar una aguerrida columna de tancs (si hagués estat prou borratxo). Encara ningú sap qui és, ni, evidentment, què se n'ha fet. No m'estranyaria que davant el seu potencial icònic es corregués a fer-lo desaparèixer. O ell mateix, que era temerari però no tenia vocació de màrtir, es va acuirassar en  un estricte anonimat per evitar represàlies. O bé jau entre els morts d'aquella jornada, anonimitzats pel règim.
 Tant és a aquestes alçades. Xina continua sorprenent amb el seu control ferri de la informació. Al règim l'importa un rave la veritat, la dels fets, allò que ha succeït, i que el principi que el regeix és el del pragmatisme més absolut, descarnat, i practicat a consciència. El mateix fet que el Partit que regenta la xina es continui anomenant comunista sigui, també, sarcasme estratosfèric, és un exemple del que vull dir. Però més desconcertant és amb l'aplom amb que ho exhibeixen. Vaig estar a Tiananmen ara fa cosa d'uns set o vuit anys. És un lloc inhòspit, una esplanada de ciment homogeni amb un mausoleu, el de l'ínclit Mao-Tse-Tung, plantat al bell mig que l'extensió de la plaça fa petit. El perenne smog que impregna el cel de Beijing encara ho fa tot més gris, plumbós. Una família de xinesos de províncies varen voler fer-se una foto amb mi, potser el primer occidental que veien en sa vida. Tot plegat, Beijing mateix, sembla haver estat dissenyat per anul·lar la individualitat. Tanta vastitud, aquests edificis ciclopis, la indiferència del formigó. Al fons, la mateixa la Ciutat Prohibida dels emperadors, que de tant restaurada fa més l'aire d'un modern parc temàtic. No té ànima. I el retrat de Mao penjat allí, indiferent. Per fer-nos una idea, no seria exagerat dir que això és paral·lel a que en la Plaça Roja de Moscú s'hi exhibís encara un retrat de Stalin o al Reichstagg de Berlín el de Hitler. El nombre de víctimes atribuïdes a les idees paranoides del tal Mao són comparables als números d'espant i gestes horrífiques d'aquests altres dos monstres. Només cal llegir algunes cròniques de l'època, o de la Revolució Cultural. O recordar per exemple, segons explicava Santiago Carrillo a les seves memòries, com en un congrés de la Internacional Socialista el Mao afirmava sense immutar-se que no temia una guerra nuclear. Segons els seus càlculs moririen 300 milions de xinesos, però encara en quedarien 300 per fer la Revolució. O fullejar el delirant llibre vermell. La imatge de Mao encara present és un altre tètric sarcasme. Però es justifica, simplement, perquè és útil per galvanitzar la societat entorn del malanomentat Partit Comunista (del que n'era fundador), en un país que del que té més terror és de la divisió, de la disensió i amb això en tenen prou. D'aquí també que s'afanyin a llençar tones de gris ciment sobre la memòria de Tiananmen. No són desmemoriats, només porten fins les darreres conseqüències la dita de Deng-Xiaoping en aquest estil curiosament poètic tractant-se de barbaritats, què importa que un gat sigui negre o marró, si del que es tarcta és que caci ratolins? 

P.D. És bo recordar que tots participem d'aquest atroç pragmatisme que atropella la veritat, pel que suposo la Xina com a mercat o fàbrica de productes barats. Vaja, que ni que sigui per passiva, ja ens està bé pintar els gats encara que sigui fúcsia. 

Cap comentari:

Publica un comentari