El gat de Schrödinger

Circulava per tweeter un graciós acudit que deia que la República Catalana era com el gat quàntic de Schrödinger, que estava alhora viu o mort segons quina percepció es pogués obtenir de l'experiment d'observació de la naturalesa dels fotons (ondulatoris o corpusculars).

 La veritat és que jo estic en la mateixa situació, tot i que m'envaeix una creixent acritud per tot plegat. En primer lloc, per un cansament intern com qui potineja un tema fins la sacietat, fins desfigurar-lo i perdre-li el gust (vaja, que m'avorreix en un sentit existencial). En segon lloc, perquè des d'una perspectiva més ampla, deixa d'importar-me davant de problemes més greus i trascendents, alguns de tota la vida (que si l'amor, la mort, el patiment injutst, etc.), i d'altres aparentment més immanents. He twitejat un parell de vegades una idea que no era ni sorna ni ganes de tocar el voraviu a ningú. Que m'importava molt més el declivi dels insectes polinitzadors que això del procés, i en segon terme, que si l'establiment d'un nou status quo no tenia efectes pràctics mitjançant polítiques concretes contra això, per mi no tenia sentit.

Certament, quan parlo d'aquest fenòmen dels insectes polinitzadors no estic fent broma. És un greu problema i símptoma d'una disfunció, o disrupció, de l'equilibri ecològic. Això sí que és una calamitat. En Joan Manuel Serrat, en una cançó primerenca titulada Pare (el millor Serrat, pel meu gust), deia "Pare, sino hi ha flors, no hi ha abelles, cera, ni mel". I la lògica es pot trastocar tranquil·lament, no hi ha abelles tampoc hi haurà flors ni cera ni mel. Serà una catàstrofe ecològica imprevisible tant per l'efecte, com per la causa subjacent que per tenebrosa, encara no s'ha sabut dil·lucidar (sens dubte, la plaga dels plaguicides, valgui la redundància, hi té molt a veure). Ens hi va el futur, ens hi va l'equilibri, el benestar, la preservació de la bellesa que s'amaga en aquest delicat equilibri de la natura i que es veiem en la fascinació que produeix cada ésser vivent, com si hi hagués una flama encesa d'eternitat en cadascun. El sentit mateix de la nostra existència bastida en uns valors que promouen una economia extractiva quan hauríem d'anar cap a una economia simbiòtica (aquí sí que voldria foragitar el Partit Popular i la seva execrable política medioambiental, si només servís per això tot plegat). 

 Finalment, tampoc m'atreveixo a opinar gaire del moment polític, perquè em venen al cap una allau de matisos i objeccions que no em permeten construir un text clarificador per mi i pel qui el llegeixi. Prefereixo asseverar els escrits dels meus opinadors de referència, marcats per la lucidesa, el coneixement i el capteniment (Manuel Castells, Andreu Mas-Colell i la Montserrat Tura). 

Així doncs, només puc dir que visca la República dels insectes polinitzadors!