Follow by Email

dijous, 30 de novembre de 2017

Níger, Haití i Nicaragua com a paradigmes

 Aquests darrers dies m'han ressonat, per diferents notícies, tres viatges recents i que per tant m'han suscitat aquests comentaris, ja que m'hi he sentit directament interpelat.

 La primera és la intenció de l'administració Trump d'expulsar uns quants milers d'haitians (30 o 60.000, tan se val), que van ser acollits a Estats Units a rel del terratrèmol del 2010. Aquesta acollida s'ha anat prorrogant perquè el país, Haití, continua enfonsat en el jou de la misèria, en la seva maledicció atàvica que no el permet deslliurar-se de la tutela internacional i la dependència externa, i de la qual alhora n'és depenent. Diria que és un país ionqui, en aquest sentit. Els estats i agències de cooperació no semblen ser capaços d'anar-hi injectant recursos en forma de cooperació a sac, i el país no se'n pot deslliurar creant una dinàmica perversa.  Doncs bé, el Trump i els seus acòlits han decidit que això és un problema pel seu país i aquests exiliats, que ja deurien haver començat a refer la seva vida, bastir un horitzó més afalagador que el que els esperava a la seva terra d'origen, ara els volen expulsar. No té cap mena de sentit, ni hi ha cap necessitat. En un país extremadament ric aquesta gent no representaven cap problema ni nosa, més aviat se'ls podria donar l'oportunitat de bastir una nova vida i enriquir la societat Nord-americana. La decisió no té cap fonament econòmic ni de cap tipus. Simplement vol mostrar amb un gest obscè que amèrica és pels americans i prou. No hi ha commiseració per aquesta gent que se'ls tornarà a un forat sense perspectives i a un país que simplement, no els pot tornar a acollir. No vull ni imaginar els drames particulars que suposa aquesta decisió estúpida, però reflecteix una manca absoluta de sensibilitat, d'empatia, de misericòrdia. Encara més obscè quan es pren aquesta decisió des de l'opulència i l'ostentació. 

La segona és Níger. Ha saltat la notícia que a Líbia fan tracta d'immigrants com si fossin esclaus. Jo ja ho sabia, m'ho havien explicat els immigrants retornats a Agadez, a Niger, el lloc de pas abans d'arribar a Líbia. A Líbia els segrestaven literalment, els tancaven en condicions calamitoses i extorsionaven les famílies d'origen que fins que no pagaven una quantitat estipulada no deixaven que continuessin el seu viatge cap a la costa mediterrània. Això havia creat una mena de mercat especulatiu, en que els traficants venien els immigrants a segons o tercers, que guanyaven una plusvalua a través d'aquesta extorsió. I Europa, que s'ha esforçat en que Líbia esdevingui un tampó per tota aquesta gent i només ha aconseguit atiar aquest pervers mercat. No voldri saber per exemple, les condicions en què ara es troben els refugiats sirians a Turquia. El que és cert és que ens és molt còmode deixar de sentir-ne parlar, de veure'ls.

La tercera és a Nicaragua, i m'ha vingut al cap precisament ara que ha passat la jornada mundial contra la violència de gènere. El que vaig veure a la Miskitia, la zona de la costa del Carib d'aquest país, va ser d'esglai. La naturalització del maltractament, massivament de l'home vers la dona, era alhora escandalós i alliçonador. Escandalós perquè allò difícil era trobar una dona que no hagués patit maltractaments, de tipus físic (ja no parlem del tipus psicològic o la prostració social), i alliçonador per la normalització d'aquest fet que permetia l'existència de casos realment extrems i que els joves no donessin importància a que la seva mare rebés una plantofada de tant en tant. 

Quins fets, avui dia, ens poden semblar normals i de fet no són res més que obscenitats?

Cap comentari:

Publica un comentari