divendres, 20 de juliol del 2018

El Congo com a premonició de futur


Acabo de llegir el llibre de David Van Reybrouck, Congo, une histoire. Va  tenir molt d'èxit quan es va publicar el 2014. És fruit d'un vast treball de documentació i, sobretot i és el que li dona un aire vívid i literari, d'entrevistes personals i visites al país. A més de tenir una coneixement directe com a fill d'un colon belga. El llibre es llegeix molt bé, atrapa, és literari, tràgic i còmic a la vegada com el mateix Congo (encara que a l'autor a voltes li trobo un aire condescendent i cau en algun tòpic que es podria estalviar, i la part final s'obscureix una mica).
 En resum, a més de les meves visites al Congo i tot el que he llegit, se m'ha acudit que el Congo és una mena d'immens, col·lossal teatre on es representa una barreja de tragicomèdia, esperpent i mascarada amb no pocs histrions. Però com tot el bon teatre, és un reflex d'una realitat que ens ateny directament. I el que a mi em diu el Congo és que sembla una mena de premonició del despropòsit que pot arribar a ser el món. David Van Reybrouck fa algunes afirmacions molt lúcides, per exemple quan afirma que en certs aspectes el Congo està a l'avant-lettre. Si, és cert. Hi trobem junts tots els conflictes possibles que pot mostrar la humanitat quan no hi ha cap tampó eficaç per aturi les nostres baixes tendències. Vaja, com si el llibre El Senyor de les Mosques, de William Golding, s'hagués traspossat ta nivell continental enlloc d'una petita illa oblidada. Fa dècades temíem que un holocaust nuclear seria el destí final de la humanitat. Encara que a nivell pràctic encara ho pugui ser (no sé quantes vegades es podria reduir la terra a un paisatge marcià amb l'actual nombre de caps nuclears existents), ara sembla que l'holocaust vindrà pessic a pessic amb el canvi climàtic. El que ensenya el Congo és que no hi haurà un gest de solidaritat universal que ens salvi a tots. Quan tot arribi a ser insostenible la tendència serà el campi-qui-pugui, justificar i si pot ser perpetuar la misèria creixent dels altres mentre una reduïda minoria creï unes illes de benestar que cada vegada serà més obscè protegides física, social i econòmicament del mar de misèria que les envoltin. No és ja aquest discurs el que fomenten alguns polítics respecte a la immigració? Al Congo s'ha establert un sistema Gatopardià, en que tot es pretén canviar per a que tot continuï igual: una casta extremadament rica que ferà el que sigui per surar  sobre el perpetu naufragi del país.   Esperàvem una fi del món explosiva i sideral i serà una agònica baixada a un insuls infern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada