Com provo de fer cada vegada que vaig a algun país nou, provo d'informar-me'n tan a fons com sigui possible i busco en la literatura algun llibre represenatiu que em permeti captar-ne millor l'esperit. El llibre que en aquesta ocasió vaig caçar, abans de visitar Hondures, un que vaig trobar a Altaïr, "Novato en nota roja, Corresponsal en Tegucigalpa", de Pedro Arce. A la contraportada hi ha una cita d'un tal Juan Matínez que diu:
"Así, cuando ya nos hayamos matado todos, toditos, y entre Guatemala y Nicaragua no quede más que un espantoso y solitario charco de sangre, sirvan estos textos para que los países del futuro no sean como nosotros..."
No és un prefaci massa encoratjador. Hondures té fama de ser extraordinàriament violent. Però que hi farem, aquí sóc i com li vaig dir a un col·lega d'aquí, tot i que m'agrada visitar la natura he vingut per veure humanitat, sobretot les poblacions que s'anomenen vulnerables al VIH: gays, prostitutes, transexuals i població empresonada. A més cal afegir una curiosa entitat cultural, els Garifunas, descendents d'esclaus escapats del naufragi d'uns vaixells esclavistes i que han arrelat en la costa Carib entre Belice i Hondures amb una cultura pròpia. Tenen un perfil epidèmic semblant al que es troba a molts països Africans.
La meva feina m'ha portat necessàriament als barris més calents, i estava acoquinat per les truculentes narracions del Pedro Arce. Però al cap de poca estona estava ben relaxat i còmode. No he tingut cap percepció d'inseguretat tot i estar en zones on hi havia més prostitutes que vianants. Certament, els meus acompanyants m'han explicat alguna trifulca, i hi ha barris prohibits si no s'està en connivència amb les mares. Fins i tot he entrat en una petita presó de 220 reclusos...però entaforats en un casalot sense pati de no més de 200 o 300 metres quadrats. I n'hi havia que portaven cinc o sis anys allí dins. Un submón atapeït que s'autoorganitza amb eficiència i dins del qual, sense atrevir-me a imaginar les causes que els havien portat allí, em vaig sentir ben tranquil i fins i tot rebut amb una certa indiferència. Tenia de fet la impressió d'estar dins d'una inacabable trobada d'amics, una mica sospitosos tots, uns fent la bugada, d'altres mirant la televisió, escoltant el sermó d'un pastor evangèlic o jugant a cartes (adjunto foto). M'admira la capacitat d'adaptació i resliència de l'ésser humà, jo em fondria al segon dia si em tanquessin en un lloc així que és la tònica en aquests països. Lledoners és un hotel luxuriós en comparació i la gent faria cua per entrar-hi. Fins i tot m'han explicat que n'hi ha que reincideixen a posta perquè com a mínim allí dins tenen menjar, un sostre i una seguretat que als barris d'on venen no tindrien mai. La realitat sempre m'acaba sobrepassant.
La reflexió final és que les nostres fonts d'informació, els media, el que podem llegir, donen sempre una imatge distorsionada de la realitat, són com objectius que enfoquen un punt concret sense ampliar la mirada i porten, si no se'n sap res més de primera mà, a una inconscient generalització que ens paralitza la imaginació, la iniciativa, el pensament crític i porten al prejudici. L'anècdota acaba menjant-se la realitat que sempre és multiforme, diversa, rica i complexa i no accepta un sol adjectiu. S'hi està bé a Hondures, de moment. Tot pot ser que d'aquí una estona m'assalti una mara, però els accidents poden ocórrer a qualsevol lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada