Follow by Email

dissabte, 9 de març de 2019

L'ús del llenguatge durant el judici al procés

 El límit del nostre llenguatge és el límit del nostre món. És una frase de Ludwig Wittgenstein. I cal afegir, encara més, que el nostre món el dibuixem segons l'ús que fem del llenguatge. Això és meu, però no és res original. I ve a lloc després d'haver seguit alguns fragments, alguns força extensos, de l'anomenat judici al procés. Potser als del ram de la judicatura i l'advocacia no els ha sorprès els discursos que s'hagin sentit. Aquest judici té una bondat, i és que està essent un màster col·lectiu sobre el funcionament del sistema judicial i l'argot que l'acompanya. I resulta fascinant, en tot cas, veure en directe, i sentir-se implicat i tot, com s'expressa la lògica de la Justícia (recordem que és un dels tres poders de l'Estat: Legislatiu, Execitiu i Judicial) que té per objectiu cercar la veritat d'uns fets i donar-los un tractament just. Però al que em refereixo ara és als discursos que hem pogut sentir. Probablement deu ser el pa de cada dia durant tot tipus de judicis en què acusats i testimonis elaboren el seu discurs segons el punt des del qual estan posicionats respecte al conflicte concret, sigui un furt, sigui una rebel·lió. Allò que trastoca més és que la mateixa lògica que escapa a la ponderació la practiquin persones altament qualificades i que han tingut, o algunes tenen, unes responsabilitats molt importants. S'esperaria una mica més de grandesa, però després de veure els candidats en lliça per les eleccions generals, l'esperança que el nivell de mediocritat no empitjori és nul. Un exemple concret. Té una connotació radicalment diferent parlar de comandes d'armes de guerra, per part d'un ex-ministre referint-se a la prohibició d'adquirir una partida ja emparaulada per part dels Mossos d'Esquadra, que d'armes per assegurar la seva funció (protegir la ciutadania i mantenir l'ordre, etc.). Quan algú dius això està directament suggerint que els que volien aquestes armes era per recolzar una rebel·lió de forma violenta. Si ens diuen armes de guerra tots pensarem en granades, bazookas, tancs i míssils. Aquest ús ja va ser evident des de l'inici del que podríem dir aquesta crisi, que comença a tenir visos de ser crònica: tumult, muralles humanes, l'enfoc sistemàtic de l'anècdota per fer-ne una generalització, etc. Tot plegat, i la pobresa, per no dir baixesa, de moltes declaracions, em referma en l'escepticisme en la classe política. No hi ha honestedat, no hi ha ponderació, no hi ha empatia, no hi ha ni tan sols bondat ni confiança. No hi ha humanitat. 
 Cal pensar també si de l'altre costat, els altres interessats, també opera la mateixa lògica. Evidentment, jo, per una qüestió geogràfica i socio-cultural, estic en un punt de vista concret però passejo tant com puc pels diaris i fonts d'informació dels que estan en d'altres òptiques. Només sento incomprensió i una incapacitat d'elaborar discursos fonamentats que permetin crear ponts d'entesa, que no vol dir acceptació. És desesperant. Des d'aquí tampoc falta aquesa incapacitat per crear empatia, però em costa francament més de detectar-la. Potser jo, malgrat els meus esforços, també estic esbiaixat i visc en un món de tra-la-la. El problema és que aquest enroc mutu retroalimenta les dues parts, les absolutitza i per definició res pot evitar el xoc. 
 Finalment, tot em fa pensar que darrera l'ús del llenguatge,  qui el governa no és el raciocini, com de fet va intentar fer el mateix Wittgenstein en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, sinó les emocions que afiancen a vegades sinistres apriorismes que poden acabar devorant la nostra capacitat d'empatia. Les emocions són tiràniques, fan que creem una veritat pròpia que considerem absoluta i ens tornen inflexibles. L'enamorament eròtic és un exemple diàfan del que vull dir. De totes maneres, jo hauria esperat alguna cosa millor, francament

P.D: Com a anècdota, ja fa molts anys hi havia el senyor Federico Trillo de ministre de Defensa. Jo sabia d'ell que era un estudiós de Shakeaspeare i fins i tot n'havia fet una tesi. Ves per on, em deia, un home cultivat i que es deu haver deixat traspassar per la meravellosa lucidesa de Shakeaspeare i com mostra els mecanismes de l'ànima humana. I després va ser aquest mateix que va justificar allò de Iraq, sortia per peteneres i ridículs discursos quan la crisi de l'illot del Perejil i va gestionar des d'un punt de vista pràctic i humà de forma tan patètica aquell accident del Yak-42. Decebedor...

Cap comentari:

Publica un comentari