Follow by Email

dijous, 16 de maig de 2019

Grenada

 A tothom d'una certa edat li deu sonar l'illa de Grenada perquè a principis dels anys vuitanta va ser envaïda per l'exèrcit Nord-americà, en aquell moment sota el comandament de Ronald Reagan (cal recordar, per espant de molts en aquests dies que corren, que el president dels Estats Units és alhora el comandant suprem de les forces armades). Es valen voler treure de sobre un aprenent de dictador d'idees esquerranoses que amenaçava de repetir la facècia de Cuba dels anys seixanta. Van escombrar l'illa que no té més de 50 o 60 quilòmetres de llarge, sense despentinar-se. Els adults d'aquella època molt probablement van tenir notícia per primera vegada de la seva existència i es van preguntar si era casualitat que s'assemblés al de la ciutat de Granada. No, no és cap casualitat. Els primers navegants europeus de la zona que com bé sabeu eren castellans van veure de passada l'illa i la seva escarpada orografia que n'és un tret distintiu, els va recordar els pendents del Sierra Nevada que emmarquen la Granada original (també hi ha una petita illa anomenada Montserrat on hi ha el volcà més actiu i perillós de la zona). I li van posar el nom que estranyament ha perviscut malgrat que sempre ha estat en mans de Francesos o Anglesos, que com en d'altres illes del Carib, s'anaven turnant el domini mitjançant cruels batuses. I pel mig, exterminant la població local, els Caraibes, i substituint-la per esclaus importats de l'Àfrica del l'Oest. Així es donen curiosos contrasts. En aquelles en què finalment els Anglesos en van guardar la posessió, sobretot després del tractat de Versalles després de les Guerres Napoleòniques, l'Anglès es va imposar al Francès però en moltes el Francès va perviure en forma de Creol, una llengua estrafeta amb parlars d'origen africà que els esclaus importats es van inventar per entendre's entre ells (solien venir de diferents zones), i gran part de la toponímia. Peró Grenada és un dels pocs països caribenys en que el no hi ha creol. Ja pararé l'orella.
 En tot cas, la meva primera impressió de moment només reduïda a St. Georges, la capital, és d'una resplendent lluminositat, càlida però amarada per un Elisi constant que esvaiex la xafogor, els edificis estan pintats de colors llampants i l'aigua fins i tot en el port, al fons d'una profunda badia, té colors turquesa. Una llucada des del moll ja permet contemplar peixos de colors, allí on per costum esperaria veure taques d'oli i llísseres merderes en una aigua verd-grisosa. La ciutat, feta de cases i casalots, puja ràpid pel pendent de l'illa i les edificacions sembla que es vulguin enfonsar en el verd esclatant, una vegetació luxuriosa que dona una agradable sensació d'integració.

 El capvespres he anat una mica cap els afores, fins una platjeta que, per sorpresa meva, no oferia quasi cap resta de plàstic tot i estar en la zona més poblada de l'illa. M'he sentit consolat, i he contemplat una de les postes de Sol més magnífiques de recordo: un cel clar, una mar calma i acollidora i un astre perfectament esfèric i dibuixat que llençava una alenada càlida que fins desaparèixer darrera una línia d'horitzó perfecta, encara semblava abraçar-me. Us la regalo.











2 comentaris:

  1. Gràcies per aquesta posta de sol.Et va il·luminant fins ue et quedes a la foscor absoluta

    ResponSuprimeix
  2. ... agafen ganes de venir... Però suposo que al proper post ens explicaràs la realitat no bucòlica... Coneixent-te...

    ResponSuprimeix