Follow by Email

dilluns, 23 de setembre de 2019

Canvi Climàtic

 Considerant que les prediccions sobre el canvi climàtic siguin certes, em permeto fer algunes reflexions que, tan de bo, fossin equivocades. En primer lloc, tinc una incòmoda sensació que tot això s'entoma amb una banalitat atordidora. És a dir, resulta que la terra tal com la coneixem s'enfronta a una crisi existencial anàloga a la que en el seu dia s'hi van confrontar els dinosaures i el famós meteorit. La diferència entre un meteorit i el "canvi climàtic" és que no veiem una roca incandescent i rutilant estavellar-se contra la terra; es tracta d'una amenaça callada que s'està congriant des de l'inici de la Revolució Industrial (és a dir, des del moment en que es va començar a alliberar de forma artificial els combusticles fòssils amagats a la terra com a mínim des de l'època del carbonífer). No el veiem, no el toquem, però hi és i es fa notar cada vegada més només si ho volem veure. Això té per efecte unes reaccions molt humanes, en un sentit negatiu: la negació, implícita o explícita, davant la manca d'efectes evidents, causa efecte (em cau un test i em surt un trau), en la vida qüotidiana, i la proscristinació. El primer és un conegut mecanisme psicològic que s'explica per la necessitat d'evitar una ansietat anticipatòria i que porta a acceptar obertament una realitat però en el pla subconscient negar-la. La segona potser és una emanació una mica més conscient de la primera, anar fent el dia a dia davant la complexitat o la por d'entomar un problema que no exigeix una resposta concreta o aquesta és massa complicada (p.ex. fugir) i urgent (p.ex. d'un tigre afamat). Ambdós mecanismes es confabulen davant la inèrcia d'un sistema econòmic que com un ionqui no pot deixar de dependre de llençar quantitats ingents de Co2 a l'atmosfera. De fet, tots en som addictes i ens costa reconèixer que el nostre modus vivendi, perspectives vitals, suposats drets adquirits depenen d'aquest sistema i per tant posar en crisi tot. La contradicció queda palesa amb els mecanismes de maquillatge que apaivaguin la mala consciència o ens auto-enganyin, de l'estil capità enciam o polítiques més paleses i certament exigents però no deixen de ser tapa-forats que no posen en entredit la medul·la del sistema socio-econòmic que ens empeny al desastre. O pensar en el miracle tecnològic que ens traurà de l'atzucac com un cohet salvador que ens porti a Alfa-Centauri. Ni tan sols considerem escandalós l'estil de vida de molts idolatrats personatges que donen voltes pel món amb jets privats i fan del lucre un insult continu a aquesta situació. Així, mentre mentre promovem el compostatge, es parla alegrement d'augmentar les capacitats de tal i qual aeroport amb noves pistes (això ho he sentit per la ràdio amb pocs minuts de diferència). El món, la terra, potser no desapareixerà, però serà més lletja i insulsa, i sobretot injusta. L'univers mostrarà la seva esfereïdora indiferència i qui en rebran, o en reben ja, les severes consqüències en forma de fam, migració forçada, manca d'aigua etc. seran els més desafavorits, i els beneficiats d'aquest pervers sistema econòmic sabran espavilar-se per trobar el seu refugi. 


Cap comentari:

Publica un comentari