Follow by Email

divendres, 15 de novembre de 2019

La mort i la primavera

 La Mort i la Primavera és un dels llibres de Mercè Rodoreda que es poden inscriure en aquest estil particular d'onirisme poètic i que, segons havia llegit, era característic de la darrera etapa de la seva vida, a la qual correspon també Quanta, quanta guerra.  Ambdues obres carregades d'imatges que amb una primera lectura suggereixen un surrealisme captivador, perquè dins de la irrealitat que creen aconsegueixen enarborar una lògica interna, uns texts homogenis que tot i semblar desconnectats de la realitat tal i com la coneixem (a Quanta, quanta guerra no hi surt ni un sol tret) ens transporten a un món que finalment diu més del que semblaria. Això se m'ha fet palès quan he anat a veure la posada en escena de La Mort i la Primavera al TNC. Havia llegit el llibre fa una bona colla d'anys, un text que la Mercè Rodoreda va elaborar i re-elaborar fins al final de la seva vida, pel que el llibre és un relligat de totes aquestes versions on habiten els homes que s'enterren als arbres amb la boca plena de ciment, ruscos d'abelles que zumzegen en somnis, misteriosos ferrers que senyoregen pobles sotmesos a estranys ritus sota els que transcorre un misteriós riu i la mort que plana darrera de tot això. Tenia molta curiositat com s'ho havien fet per portar en escena un dels textos més estranys que mai havia llegit. En veure l'obra se m'ha fet la llum, he entès aquesta coherència interna i com darrera de les imatges poderoses, la lògica que les enfila totes, ens parla de la mateixa existència humana, de l'angoixa de viure, patir i morir i les temptatives desesperades de donar sentit a tot plegat. Realment la Mercè Rodoreda vola molt, molt amunt, amb un text que com a mi em va passar el creia un exercici d'estil, pura estètica, però que és d'allò més inquietant sense que sabés exactament perquè. I resulta que, contra el que pensava, no es tracta d'un estil que utilitzés, com una evolució natural de la seva literatura en la seva darrera etapa, sinó que va escriure la primera versió alhora que la famosíssima La Plaça del Diamant, que sí aque arrela en la realitat palpable i és ben real. Costa d'imaginar com podia navegar d'un estil a un altre, però potser és que de maneres diferents, parlava (o escrivia), sempre del mateix. On estaria la Rodoreda ara, si la seva llengua literària hagués estat el castellà? I m'imagino quantes Rodoredes, malgrat que algunes obres hagin estat traduïdes, no estan enterrades en llengües i cultures a les que no hem pogut tenir accés. 


Cap comentari:

Publica un comentari