diumenge, 31 de maig del 2020

La vida al límit: un viatge per les residències en temps de la COVID-19


"Tot això que veus, molt aviat serà destruit i els que han vist la destrucció d'aquí poc també seran destruiïts, i el que va morir de vellesa extrema acabarà igual que el que va morir prematurament"

     Marc Aureli, Meditacions, IX.33

        No sé si ho he escrit per aquí, però sí que ho he comentat a bastament aquests darrers dies: una crisi com la pandèmia de la COVID-19 posa al descobert tant les febleses com les fortaleses d'una societat i els seus individus. Manifesta els seu entreteixit més íntim que la quotidineïtat permet dissimular sota una capa de convencions. Es perden els  suposats matisos i pot arribar-se a descobrir  obscenitats que estaven davant els nostres nassos si es té el valor de llegir tot el que estem veient i vivim. L'extrem més paradigmàtic és el que ha passat amb les residències. Si haguéssim de qualificar per alguna cosa el SARS-CoV-2 és perquè, essencialment, es tracta d'una epidèmia d'avis, de gent gran. El 30-40% dels morts a Catalunya eren usuaris (se'n diu així en llenguatge asèptic) de les residències.  S'hi ha congriat una població molt vulnerable (el 85% dels morts són majors de 75 anys) i unes condicions epidemiològiques ideals per a que el virus es transmetés alegrement entre els residents i també el personal que els atenia. Una nova trinxera feta d'olor de col bullida i colònia rància on hem aparcat la gent gran sense ésser-ne conscients. Hi eren, però ha calgut que passés això per a que ens n'adonéssim dels límits del nostre sistema, d'on porta allargar sense més la vida fins una vellesa cada vegada més perllongada sense una alternativa vàlida que li doni sentit.
  Els que no han patit la malaltia, han estat sotmesos a una veritable tortura, sempre justificada sota el bon criteri epidemiològic. Tancats en habitacions pel necessari confinament, privats de les visites dels seus familiars i envoltats de persones encofurnades amb escafandres. Jo em pregunto cada vegada que hi entro en quina esfera al·lucinada creuen viure. La directora d'una residència confessava que se sentia una maltractadora. No n'hi ha per menys. Encara que no els hagi afectat el coronavirus, parlen de la baixada tant física com mental que això els ha provocat i que serà en gran mesura irrecuperable.  Les residències d'avis, la majoria privades o concertades, ara es debaten en una triple disjuntiva. Per un costat els treballadors senten l'abatiment pels avis que se'ls han mort en solitud i sense poder fer res o l'angoixa pels que tenen tancats en una situació inhumana, pateixen per la viabilitat econòmica de la institució que depèn que tingui les places ocupades (n'hi ha que s'han quedat amb menys de la meitat dels residents), per la por a que les demandes els ploguin a sobre quan això hagi passat. Cadascú sabrà què preval en aquest cúmul de contradiccions  perquè no sabem quin és el centre sobre el que pivota aquest tinglado. Desorientació, la mateixa que provoca entrar en un d'aquests establiments encofurnat amb una granota blanca i mascareta. Mirades perdudes. Hi regna un ambient no sé si dir-ne deprimit o depriment. Hi ha residents que tenen l'empenta de viure i guarden el nervi, pero desenganyem-nos. Són llocs tristos. Però seria molt injust posar-les totes al mateix sac. Si es poden permetre pagar 3000 euros al mes poden tenir una habitació individual i lavabo. Sinó, potser compartiran amb dos estadants més i un lavabo comú amb mitja dotzena més. I alhora he vist els treballadors mostrant una tendresa i dedicació que jo no sé si seria capaç de desenvolupar, dia rere dia en una tasca que no té ni futur ni productivitat i que només es justifica per ella mateixa. I encara les que conserven el seu esperit fundacional de servei. D'heroic cal qualificar el que han treballat i patit molts treballadors i directors de residències, sobretot aquells que van arribar a autoconfinar-se amb els avis per protegir-los i protegir les famílies. L'utilitarisme també s'estavella aquí, contra els cossos vinclats i recargolats per una vellesa extrema, arraulits al llit esperant la papilla de la una. Costa pensar que tots ells van ser nens un dia, joves, adults, tota una vida de dureses, goigs i projectes com nosaltres ara. Al cap i a la fi perquè defugim de la realitat que tots tenim un vell a dins, enterrat sota el mite del progrés sense límits. Només és qüestió de temps que el coneguem. Perquè és un futur cada vegada més prevalent. Només cal mirar la nostra piràmide d'edat i veure que entraran en tromba la generació del baby-boom dels anys 60-70 en l'edat provecta. Les residències són un negoci amb futur, per molt dissonant que sembli aquesta afirmació i que les ha fetes florir arreu. Potser sí que tenen la seva utilitat segons els cànons economicistesm amb que s'avalua tot avui dia. 

    Què significa a la llum de tot això que el nostre país tingui l'esperança de vida més elevada del món? Sembla més aviat una maledicció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada