Follow by Email

dimarts, 30 de juny de 2020

Relectures

 Estava fullejant a casa de la meva germana el llibre Classes de literatura, de Vladímir Nabokov, l'autor de Lolita (i gran especialista en lepidòpters, per cert, però les papallones no donen per massa fama). En la introducció diu que el bon lector no ha de saber llegir, sinó rellegir. Tornar al text una vegada i una altra i descobrir i redescobrir el teixit íntim, el joc de la llengua i les idees enterrades sota d'altres idees com un arqueòleg. A mi m'ha desassossegat aquesta afirmació. Prou que em costa assumir que no podré ni de lluny empassar-me tot allò que aixeca la meva curiositat, que a més a més també hauria de rellegir les meves antigues lectures. És frustrant, com qui té una set per empassar-se un oceà però una palleta per succionar unes escasses gotes amb un temps finit, massa finit. Però li he fet cas, i he rellegit dos títols que em van impactar i que crec que vaig llegir més o menys per la mateixa època. I de tots dos n'havia fet una entrada que, ara també, he rellegit. Els llibres són un meravellós i inquietant assait de Viktor Klempeler LTI: La lengua del Tercer Reich, i l'altre una novel·la, autobiogràfica, de la Primera Guerra Mundial Parte de Guerra de Edlef Kröppen. La primera impressió és que esgarrifa la quantitat de coses que arribem a oblidar. Sempre queden gravats aquells passatges, imatges, frases que ves a saber perquè ens han impactat. I de què anava el llibre, la seva "olor", literàriament parlant. Però és cert que en rellegir-lo és com si aterrés en una pista coneguda, me n'adono de més detalls i tinc una agradable sensació d'aprofundir-hi. També perquè no ha passat poc temps ni poques coses des que vaig acabar amb l'epíleg i, per tant, més que una relectura és una nova lectura perquè el llibre pren una nova dimensió.
 Parte de Guerra continua tenint la seva força colpidora, un manifest pel pacifisme menys edulcorat i més punyent que Sin novedad en el frente de Remaque i que ha estat no sé si amb justícia la novel·la més popular ambientada en la Gran Guerra. M'ha recordat que si bé la Segona Guerra Mundial va ser més sanguinària per nombre de morts i perquè es va fer extensiva a la població civil de forma directa (en la primera els va afectar amb fam i privacions, però no amb bombes caigudes del cel ni destrucció de grans ciutats), històricament va representar un trauma més agut. Un abans i un després. En les guerres anteriors encara s'estilava el cos a cos, els enforntaments tàctics entre grans exèrcits, una certa noblesa i regles del joc a camp obert que contrastaven amb la crueltat del moment del fragor i la batalla. En la Gran Guerra es va industrialitzar la mort, mecanitzar la matança i es buscava, literalment, dessagnar l'enemic com ho faria una piconadora. La visió que més temien dels soldats d'infanteria era veure com un company es volatilitzava literalment en l'aire, percudit per un obús. L'horror de desintegrar-se, sense el trànsit d'una agonia que permetés uns pensaments de comiat, una pregària, un adéu.
 Paral·lelament he anat rellegint fragments d'una altra obra però que fa referència a la Gran Guerra des d'una altra perspectiva, amb una anàlisi exhaustiva (diria que quasi erudita) sobre el procés que la va provocar. Es tracta de Sonámbulos de Christopher Clark, una altra lectura fascinant i més recent de la que també en vaig fer una entrada en aquest blog. I aleshores s'ha produït aquesta màgia dels llibres, de les lletres, que permeten viatjar en l'espai i el temps i veure, i quasi viure, un fet des de dues perspectives, totes reals i complementàries, la macro-història al final també escrita i decidida per individus concrets (Sonámbulos) i la micro-història,  les conseqüències sobre persones concretes que s'hi han trobat com empeses per un torrent desfermat dins del qual només han pogut xipollejar i, amb sort, evitar anegar-s'hi com el tinent Reisinger, el protagonista de Parte de Guerra. Com si completés amb tessel·les  un mosaic que en sí mateix és més que la suma d'aquestes precioses peces.

Nota:Anava ara a continuar la disgressió amb l'obra de Viktor Klempeler, però ja veig que donarà per una altra entrada que tinc massa teca ja.


Cap comentari:

Publica un comentari