Pujada al Montsent de Pallars

 El Montsent de Pallars és una impressionant piràmide, una mica excèntrica del Pirineu axial granític (fet que encara li  dona un aire més prominent), i que domina com un eix sobre el qual giren, els dos Pallars. Per això se li'n diu Montsent, suposo, el mont assenyalat o que assenyala una contrada. Després de mirar-me'l des de baix des de fa un parell d'anys, el temps que porto pujant a la Vall Fosca, vaig decidir-me de fer-ne la volta circular com qui cau en una vella temptació, sortir des de Capdella, al fons de la vall, a les 6 del matí, pujar a l'embassament de Sallente, els pendents de Pigoló, creuar l'antic carrilet que duu a l'Estany Gento i entomar la immensa espatlla agostejada de la muntanya, tot sol. Una volta que ha tingut la intensitat de les excursions més plaents. A les deu del matí ja estava prop del cim després de recórrer senders entre boscos quan no s'endevinava l'albada, i prats de muntanya solitaris sense que en fos conscient perquè la tofa de núvols besava els cims i es descorria només uns moments per poder veure en el tram final la filera de fites que assenyalaven el camí. De fet, en la cresta cimera (el cim mateix del Montsent és una altra piràmide que cau en un pendís de roca que des de la Vall Fosca és un mirall dels dies, les estacions i les hores amb canvis de colors i textures), em preguntava si estava a dalt o si la boira m'amagava el meu objectiu.  Feia fred, i l'aire que empenyia els núvols glaçava les mans. Un cop del mateix vent m'ha desvetllat la visió del cim que estava al costat invers que suposava i, per sorpresa meva, hi havia un grup de quatre excursionistes que m'han vist aparèixer com un espectre emergit d'entre la boira. Hem entaulat conversa, entre perfectes desconeguts, i s'ha creat aquella espontània complicitat que tot d'una, et fa sentir menys sol i més acompanyat en aquest món. És aquesta misteriosa trobada amb l'altre que és capaç d'omplir-ho tot de sentit. Ens hem arrecerat en una barrera de pedres circular. Els núvols quasi es podien palpar al nostre voltant. Només un tram de roca i després la blancor bruta, grisosa i impenetrable. També ha estat una sort de trobar-me'ls. Havien pujat des del vessant on tenia pensat de descendre, el coll del Triadó que imaginava com una pendent herbosa. Però primer, continuava totalment desorientat i la cresta de baixada estava al costat oposat que havia intuït. Segon, la via en el seu primer tram era molt més aèria del que imaginava i amb la boira tenia un aire inquietant. Si no arribo a estar acompanyat, o bé m'hauria esgarriat pels cims altius (un destí atractiu, tot cal dir-ho) o si haguera tingut sentit comú hauria girat cua per on havia vingut. La companyia ha resultat molt agradable. En les alçades, on la situació és simple (aire, roca, boira, paisatge), uneix un mateix delit i no ens habita cap prejudici es  produeix aquest miracle. Finalment hem arribat a l'interminable llom herbós i m'he separat, sense que ens passéssim cap contacte (en la vida cal deixar que els fils s'esfilagarsin, no val la pena provar de retenir gran cosa), i he tirat cap a la Vall Fosca, trencant a mitja llomada, buscant un camí incert. De nou sol, només amb la companyia d'alguna apacible vaca, he trobat la Cambra d'Aigües i no sé si per intuïció he descobert, quasi amagada, la primera marca groga que assenyalava un sender estret que després de seguir el trajecte de les velles tuberies, s'ha endinsat en un deliciós bosc farcit de gerderes, plenes de fruit madur, que feia recança deixar que es marcissin per aquest camí poc trepitjat. I davant meu, la vista oberta a la vall que s'anava tancant a mesura que descendia. El camí, només un camí que volia que no acabés mai, però, què deu ser un camí que no porta enlloc? Cal que acabi, mori, ens dugui a una estada. Finalment, la darrera baixada i després trobar-me amb els coneguts després de 8 hores per explicar, per compartir, per tornar a trobar el fil de la vida, la malvestat i les boires, que si ens ofeguen.