It's a sine (Això és pecat)

 M'he empassat amb voracitat una minisèrie britànica que la nostra televisió (3Cat) ha tingut l'encert de penjar en la seva plataforma (tot un canvi de paradigma, me n'adono, que no estiguem subjectes a rigorosos horaris per veure qualsevol emissió). L'aconsello vivament per diverses raons, alguna subjectiva i d'altres ben objectives. És un retrat molt encertat dels anys de plom del VIH-Sida (la dècada dels 80 i principis dels 90), quan va colpejar especialment la comunitat gay. Ambientada al Londres d'aquell temps (amb un rigor estètic quasi inversemblant que la fa molt creïble), ressegueix les vides d'una colla d'amics  homosexuals i una noia que fa de contrast i contrapunt molt encertat, que per diferents vies comparteixen el mateix pis, inicialment una mena de comuna estudiantil, però que acaba esdevenint la llar definitiva. El VIH es fa present amb la progressió del coneixement científic que necessàriament era limitat a l'inici de la pandèmia a Europa i amb tota la càrrega d'estigma, mites, prejudicis, falses creences i inconsciència. Tant per part de la comunitat gay com de la societat en general. Enlluernador també és com s'enllaça l'origen social divers dels 6 protagonistes (5 gays i la noia) i la relació que tenen amb les seves famílies. Potser faig spoiler quan dic que 3 d'ells moren de Sida. Meravellosos actors tots plegats i un "hurra" pel guionista i el director. Però allò que la sèrie millor broda és com interaccionen les realitats familiars, les reaccions quan descobreixen les inclinacions dels fills, la malaltia, la mateixa mort i el procés de consumpció que representava la Sida mostrat amb tota la cruesa en uns personatges que s'han fet estimar per l'espectador i per tant desperten una rara empatia que poques films o sèries arriben a provocar. I per tant ens inclinen a la comprensió d'una realitat complexa i per tant molt humana.  I així mostren, amb una barreja d'humor i tragèdia com les realitats socials, els valors, prejudicis i creences condicionen la vulnerabilitat d'aquests joves al VIH. I per descomptat, a qualsevol altra malaltia. I toca el moll de l'ós d'un aspecte de l'epidemiologia que a mi cada vegada m'interessa més i és la seva vessant social i comunitària i com aquesta la modula, vehicula i finalment defineix tota epidèmia sigui infecciosa o no. També m'ha interpel·lat molt perquè hi he sentit un cert grau d'identificació. L'atmosfera i la mateixa imatge dels malalts de Sida m'ha resultat familiar i, com he dit en d'altres entrades, em fa adonar que ja tinc una vertiginosa perspectiva històrica. Per això mateix l'he aconsellada als professionals de la salut més joves que tinc al voltant. Per entendre què va ser allò i també per prendre distància respecte al que jo considero una alarmant banalització del VIH i les malalties de transmissió sexual. Sembla potser contradictori, perquè la sèrie precisament pretén immunitzar (amb èxit crec jo) contra tot prejudici o estigma que va provocar la ràpida difusió de la infecció.  Però no crec que sigui contradictori, ans al contrari. La comprensió mútua dels propis prejudicis evidents en la societat i alguns dels familiars, però no tant explícits però també presents en la comunitat gay de l'època pot portar a un equilibri que no caigui ni en l'estigma ni el tabú, en un temps on la seva sola insinuació ja és estigma o tabú, en un inversemblant puritanisme i correcció que no ens portarà enlloc. Penso. 

No us la perdeu. 

P.D: Només trobo a faltar a l'altra població colpejada cruelment, i per partida doble o triple, pel VIH, com van ser els ionquis, probablement perquè aquests no tenien la capacitat associativa que va tenir la comunitat gay i HSH i eren els pàries dels pàries. La seva realitat era immensament més sòrdida.