dijous, 15 d’agost del 2024

Si no t'haguera conegut

 Em van caure a les mans, per una via que no explicaré ara,  uns versets d'Enric Cassasses del seu poemari El nus la flor que resen així:


"No haver-te conegut

seria terrible.

Però terrible terrible.

I no ho sabria.

A sobre, no ho sabria"


Reconec que són uns versos que darrerament m'han obsedit, com aquelles descobertes que fem a voltes llegint, quan una frase, un paràgraf, un pàgina esclata dins del cervell com si hagués descobert un nou replec de consciència, de realitat. El llenguatge té aquestes coses, i s'explica per la seva íntima connexió amb el món perceptible i imperceptible i aquesta capacitat de construir i representar-nos el món que ens fa intrínsecament humans. Entenc la intenció de l'Enric Cassasses, el contrast entre haver conegut aquella persona que pot omplir de sentit la pròpia vida, i la grisor que, potser per sort,  no sabríem reconèixer si això no hagués estat així

El vers té una subtilitat vertiginosa, i apunta, llegit en negatiu i de forma paradoxal, a allò que hauria pogut ser i no ha estat ni serà mai però que temem que hauria estat possible. A promeses de felicitat que estaven en algun lloc i no hem sabut veure, trobar o pitjor, atrevir-nos a buscar. Amb un punt d'audàcia, si hagués calgut. I després queda una inconsolable recança si s'és esclau d'un excés de lucidesa. O una frustració imaginària perquè tampoc sabem l'infern que anunciava segons quins passos haguéssim seguit. És el clàssic tema d'alguns films, sèries i llibres o distòpies on s'especula com hagués estat la vida pròpia o col·lectiva si en un moment precís haguéssim pres aquell revolt o aquella altra cruïlla. Tot plegat també pot ser una font absurda d'infelicitat, atesa la fatídica inclinació de pensar que hi ha sempre un lloc molt millor, fins i tot un destí, molt més desitjable i possible del que ens toca viure. Perquè a aquestes alçades els Càndids de Voltaire són una raresa i no sé si gaire gent s'atreveix a dir en veu alta que vivim en les millors circumstàncies possibles.  I a fe que veient el to i sentiment imperant a qui s'aturi a pensar-ho, és comprensible que així sigui. La qüestió és si realment existeix un lloc així, una petita i personal Arcàdia. I també cal convenir que tots coneixem casos (rars) en què semblen haver caigut dempeus allí on els tocava. Que afirmen, com alguns hem experimentat puntualment, ésser allí on volia estar i que no hi ha lloc millor. Com si hagués encertat el camí, o el destí escrit existís i aquest sempre fos abellidor. Ens agrada creure, i per això escrivim llibres i fem pel·lícules, que tot tingui un sentit narratiu amb un cert final. Però la realitat, si es mira fredament, és més aviat insulsa en els millor dels casos, i sòrdida en molts. Fa de mal dir, ho reconec.

Donant una nova volta a aquests versos, jo encara els reescriuria tot trobant una nova perspectiva


"No haver-te conegut seria meravellós.

Però meravellós, meravellós

I no ho sabria

A sobre no ho sabria"


Pren així un sentit més tragicòmic digne d'un conte curt de Pere Calders, que tothom probablement pot aplicar a algun individu/a o situació. Que cadascú imagini o identifiqui el seu propi dimoni, doncs.




dilluns, 12 d’agost del 2024

Suïcidi

  No hi ha res que pertorbi més que el suïcidi d'una persona coneguda. I encara més si aquest suïcidi no té cap explicació cognoscible. Però arriba al paroxisme de la torbació si el que ha comès aquest acte tan extrem respon al perfil contrari del que s'esperaria d'algú que es lleva la vida: vital, enamorat de la vida, activista social, amb una xarxa tupidíssima de relacions, sensible i artista, alegre, comunicatiu. Per dir-ho d'alguna manera, és una experiència desoladora, en un sentit últim i extrem d'aquest terme: et deixa sol sense explicacions on aferrar-t'hi, fins i tot pels que estàvem en una situació més aviat perifèrica respecte a aquest conegut. 

En algun lloc havia llegit que els suïcides són persones covardes davant la vida però valentes davant la mort. No crec que aquesta afirmació sigui vàlida per totes les casuístiques existents. Però en aquest cas em fa pensar que sí que va ser així. I no només pel fet en sí, sinó com va ser dut a terme: organitzat, meditat, deixant-ho tot lligat amb els missatges pràctics corresponents i executat d'una forma macabra, podria dir-ne. Per algú que havia mamat el món de l'escenografia no podia ser improvisat tot això, com qui vol deixar una signatura clara, un missatge pòstum d'autodestrucció i esquitx. I a fe que ha esquitxat.

La meva reacció, o per dir-ho pròpiament, estupor, m'ha portat a acusar-lo d'un acte de suprem egoisme. Primer, per privar-nos deliberadament de la seva presència i companyia en un món necessitat de gent així. Segon, per l'atzagaiada, la mala jugada, que ens ha fet a tots plegats i ens empeny una mica més enllà cap a l'escepticisme i fins el precipici del cinisme. Malgrat que va deixar escrit que no volia que això fos així. Sembla un mal acudit, al qual, per donar-li sentit, donem voltes i més voltes per trobar-li una explicació on aferrar-nos-hi, que no ens tornarà aquesta persona, però sí un poc de la serenitat que ens manca, ara més que mai. 

 Em costa perdonar-lo, perquè també no ha deixat ningú a qui perdonar, només una exhalació silenciosa i absurda que haurem d'anar assumint.