Em van caure a les mans, per una via que no explicaré ara, uns versets d'Enric Cassasses del seu poemari El nus la flor que resen així:
"No haver-te conegut
seria terrible.
Però terrible terrible.
I no ho sabria.
A sobre, no ho sabria"
Reconec que són uns versos que darrerament m'han obsedit, com aquelles descobertes que fem a voltes llegint, quan una frase, un paràgraf, un pàgina esclata dins del cervell com si hagués descobert un nou replec de consciència, de realitat. El llenguatge té aquestes coses, i s'explica per la seva íntima connexió amb el món perceptible i imperceptible i aquesta capacitat de construir i representar-nos el món que ens fa intrínsecament humans. Entenc la intenció de l'Enric Cassasses, el contrast entre haver conegut aquella persona que pot omplir de sentit la pròpia vida, i la grisor que, potser per sort, no sabríem reconèixer si això no hagués estat així
El vers té una subtilitat vertiginosa, i apunta, llegit en negatiu i de forma paradoxal, a allò que hauria pogut ser i no ha estat ni serà mai però que temem que hauria estat possible. A promeses de felicitat que estaven en algun lloc i no hem sabut veure, trobar o pitjor, atrevir-nos a buscar. Amb un punt d'audàcia, si hagués calgut. I després queda una inconsolable recança si s'és esclau d'un excés de lucidesa. O una frustració imaginària perquè tampoc sabem l'infern que anunciava segons quins passos haguéssim seguit. És el clàssic tema d'alguns films, sèries i llibres o distòpies on s'especula com hagués estat la vida pròpia o col·lectiva si en un moment precís haguéssim pres aquell revolt o aquella altra cruïlla. Tot plegat també pot ser una font absurda d'infelicitat, atesa la fatídica inclinació de pensar que hi ha sempre un lloc molt millor, fins i tot un destí, molt més desitjable i possible del que ens toca viure. Perquè a aquestes alçades els Càndids de Voltaire són una raresa i no sé si gaire gent s'atreveix a dir en veu alta que vivim en les millors circumstàncies possibles. I a fe que veient el to i sentiment imperant a qui s'aturi a pensar-ho, és comprensible que així sigui. La qüestió és si realment existeix un lloc així, una petita i personal Arcàdia. I també cal convenir que tots coneixem casos (rars) en què semblen haver caigut dempeus allí on els tocava. Que afirmen, com alguns hem experimentat puntualment, ésser allí on volia estar i que no hi ha lloc millor. Com si hagués encertat el camí, o el destí escrit existís i aquest sempre fos abellidor. Ens agrada creure, i per això escrivim llibres i fem pel·lícules, que tot tingui un sentit narratiu amb un cert final. Però la realitat, si es mira fredament, és més aviat insulsa en els millor dels casos, i sòrdida en molts. Fa de mal dir, ho reconec.
Donant una nova volta a aquests versos, jo encara els reescriuria tot trobant una nova perspectiva
"No haver-te conegut seria meravellós.
Però meravellós, meravellós
I no ho sabria
A sobre no ho sabria"
Pren així un sentit més tragicòmic digne d'un conte curt de Pere Calders, que tothom probablement pot aplicar a algun individu/a o situació. Que cadascú imagini o identifiqui el seu propi dimoni, doncs.
