Follow by Email

dijous, 28 d’abril de 2011

El guardian entre el centeno

 Acabo de llegir-me aquest llibre, escrit per J.D. Salinger i publicat el 1951. És una d'aquelles obres que sempre han estat allí, surant entre comentaris, escrits, referències,  però que mai havia llegit. El mateix passa amb obres com Moby Dick o Lolita o Madame Bovary. Són recurrents, a tothom els sona però sempre deixem per un futur incert la seva lectura com si sempre els anéssim a tenir a l'abast. Doncs jo m'he decidit de llegir-me tots aquests llibres que formen part d'aquest imaginari col·lectiu i descobrir per mi mateix perquè se'ls considera uns clàssics. Per tant, la meva crítica pot ser desencertada i segurament no n'hauré captat tot el contingut, però ho provaré, només remarcant allò que a mi m'ha captivat sense inventar-me res ni provar de dir alguna cosa que sembli interessant perquè sí. I començaré amb el Guardian entre el centeno.
 El llibre transcorre en el marge de tres o quatre dies, des que el protagonista, Holden Caulfield, és expulsat del col·legi on estudia i va a Nova York a casa els seus pares a donar-los la notícia. Allò que captiva d'entrada del llibre és que el narrador desapareix a la primera línia. És a dir, és el mateix Holden qui en primera persona i utilitzant el llenguatge d'un adolescent tronat de disset anys, ens porta de la mà pel seu univers interior i com veu el món que li passa pel davant dels seus ulls. Així doncs, el llenguatge és desganat, desmenjat, però per això mateix autèntic i el lector es posa directament dins del pensament del protagonista, entra dintre seu i empatitza, en el sentit que sent el que  ell mateix sent. A mesura que van passant les pàgines ocorre un estrany fenòmen, i és que sembla que sigui el protagonista que ens embargui a nosaltres mateixos. Hi ha una estranya fusió que no havia trobat en cap llibre. Si a més, el moment vital de l'adolescent connecta amb el lector, s'entén l'èxit fulgurant i l'impacte que té entre els adolescents. A mi, personalment, m'ha sabut greu haver-lo descobert massa tard, si ara m'ha produit aquest efecte, què no hagués provocat quan tenia setze, disset, divuit anys. Potser m'hagués canviat la vida. Especialment emotiu és el final, amb la relació amb la seva germana petita, Phoebe, l'únic personatge amb qui mostra una sincera afectivitat, un amor tendre en un noi tendre que fa de mirall a la societat a la qual no s'adapta i que constantment reflecteix amb el seu llenguatge, la seva ironia i fins i tot sarcasme. En algun moment he tingut la impressió que el noi estava realment tronat, i al final el llibre em sembla suggerir que l'acaben tancant en algun sanatori. No ho sé, però el que sí sé del cert és que a través dels seus ulls és la societat que l'envolta la que sembla realment malalta. I enmig, l'amor tendre, resplendent, per la seva germana petita. Si teniu fills, amics, nebots, nets adolescents, us recomano que el recomaneu.

 Una abraçada a tots.

 Xavier

Cap comentari:

Publica un comentari