El general Guderian i el capità Ahab

Qui era Guderian? Heinz Guderian (1888-1954). Un general  prussià de la Werhmacht durant la segona guerra mundial. Suposo que a tots ens vindrà al cap la idea que era un nazi. Doncs resulta que no. M’explicaré. M’ha caigut a les mans un vell llibre, edició del 1954 titulat Recuerdos de un soldado, signat per part del tal Guderian, on explica la seva vida, com correspon a una memòria, però centrant-se sobretot en els anys trascendentals, els previs a la segona guerra mundial i durant la contesa.

Guderian la va sobreviure, jutjat en els procesos de Nuremberg va ser absolt en considerar que simplement havia complert el seu deure.  Aquest general va ser l’artífex de les forces cuirassades (entengui’s tancs) de l’exèrcit alemany (la Wehrmacht).  El desenvolupament d’aquesta força va permetre l’estratègia llampec que va donar els èxits tant desconcertants els primers anys del conflicte, la blitzkrieg. Ell en fou el gran estratega.  Va estar present en quasi tots els escenaris europeus, en l’Anchluss d’Àustria, la invasió de Polònia, França i Bèlgica, el front rus.

Però Guderian no era nazi, reitero.  No és fàcil trobar llibres que expliquin la història del costat dels perdedors. Estem acostumats als tòpics. Per això és especialment sucós llegir un llibre que explica la història des de l’altre bàndol.  Reconec que el llibre és força enfarfegat perquè és molt descriptiu quan relata les batalles i moviments militars. Però esdevé molt interessant quan escriu, amb tota llibertat, un cop passada la tempesta, les seves apreciacions personals sobre els personatges amb els que va col·laborar. I permet explicar-se, una mica més, perquè un país, són paraules literals seves, educat i civilitzat, amb un bagatge cultural extraordinari, es va deixar endur per la barbàrie. Específicament, es va deixar seduir per un persontage com Hitler. Guderian era un general, devot de la seva pàtria, amb una escala de valors molt ben definida. I dins d’aquesta escala de valors hi havia la lleialtat i l’honor, reflectit en el servei a la seva pàtria, representada pels seus líders. En aquest cas Hitler (no fa pas massa vaig llegir un article d'opinió d'Alfonso Ussia a La Razón que criticava els militars que durant la dictadura militaven en la Unió Democràtica dels Militars, precisament perquè traïen el primer principi, la lleialtat i l'honor vers els seus superiors. Tanquem el parèntesi). La Wehrmacht i els seus generals no eren majoritàriament nazis. Però el partit Nazi va penetrar totes les capes socials, i Hitler es va arribar a aglutinar el poder absolut, inclòs el comandament de l’exèrcit. Els comandaments havien de servir al seu poble i al seu cabdill, no hi havia sortida, a més que compartissin alguns dels objectius finals de la guerra. Hitler va escapçar aquelles militars que el poguessin fer ombra, i hi va posar aquells sobre els que podia exercir el seu poder hipnòtic. Guderian és molt lúcid quan es pregunta com va poder succeir tot això. Reclama que aquest fenòmen ja s’havia vist a França amb Napoleó, i a Rússia amb Stalin. Per un costat esmenta la prostració nacional que una cruel política post-guerra va deixar a Alemanya després de la primera guerra mundial. Un humus social propici pel ressentiment davant una derrota que consideraven injusta i vexatòria i que va deixar Alemanya en una permanent crisi.  Aquest context va propiciar l’accés d’un personatge demagog, populista, amb un missatge molt diàfan, però empès per vells ressentiments i complexes, i amb una intel·ligència fora del comú, grans dots d’orador i sobretot, una característica que captivava, la convicció pètria i  força de voluntat inflexibles. El conjunt provocava un efecte hipnòtic, així mateix ho descriu Guderian.  I diu, textualment, que Hitler, alimentat pels desconcertants èxits que obtenia, va decidir arrapar-se a les faldes de la deessa fortuna que passava dalt del seu carro pel seu costat, perquè sabia que a un home rarament se li dona l’oportunitat de moldejar la història. Aquesta convicció va absolutitzar els seus propòsits. Aquests personatges no mostraran mai la més mínimia contricció.  I va envair Rússia.  Guderian justifica l’annexió d’Àustria, com un fet natural entre pobles germans, la invasió dels sudets davant l’opressió que exercia texcoslovàquia sobre la minoria alemana, calla davant la invasió de Polònia i  respecte a França, al cap i a la fi els havia declarat la guerra i van colpejar primer i ràpid. Davant la campanya russa diu que eren l’enemic natural  i una dictadura infame, però ja des del principi la titlla de bogeria en la seva ambició. Aquí explica que es va plantar una vegada i una altra davant l’estratègia descabellada que Hitler imposava, però no hi va poder fer res i va complir el seu deure fins que el van destituir, les darreres setmanes de la guerra.  Explica que no era del tot conscient de les atrocitats que el règim va provocar, ni de l’extermini jueu, ni que al darrera de la Werhmacht venien els regiments de les SS que imposaven el terror, i de fet, quan va poder s’hi va oposar i va atenuar-la. En la campanya russa molts pobles i nacions van rebre d’entrada els alemanys com a alliberadors, fins i tot van tenir al seu servei un exòtic exèrcit cosac.  Però la política de terror i extermini els va fer girar en contra aquest suport inicial.  Estava alemanya poblada de psicòpates? Doncs no.  I això és el que fa por.  Honorables caps de família es van fer capos de camps de concentració. A  petita escala, tots hem vist tics d’aquesta naturalesa fosca que ens habita. Jo crec que en el fons potser és perquè ens habita la por, la por a que lanostra vida sigui insulsa. Aquesta por és insaciable. Si deixo passar la balena blanca, navegaré plàcidament cap a l’abisme, si provo d’encalçar-la potser també i més ràpid, però tindrà alguna mena de sentit que em resultarà irresistible. Inquietant.