Visit Guatemala

 L'atzar ha volgut que tot just tornat de Guatemala s'hagi desplegat una campanya de promoció turística del país. Ben curiós, tenint en compte que he passat per alguns dels escenaris que es mostren en els cartells del metro de Barcelona. Especialment el que anuncia la visita a la llacuna d'aigües de color Turquesa de Chicabal. Precisament un guatemaltenc em comentava que degut a l'afluència turística, avui per avui les cerimònies ancestrals que s'hi duien a terme s'han desplaçat cap a un altre lloc més arraconat i amagat, i que el que veuen els turistes és una representació floklòrica amb els vestits més vistents. És a dir, mostren allò que el turista vol veure, i allò autèntic ho amaguen per poder-ho practicar amb la comoditat mil·lenària que fins ara han gaudit. No fa molt de temps vaig llegir una crònica d'un viatge al Vietnam, crec, en que una turista explicava la sensació d'artificiositat que va experimentar en visitar un llogarret típic. La mateixa sensació la vaig tenir quan vaig estar a Beijing, i vaig poder visitar la Ciutat Prohibida. Està tan ben restaurat que semblen uns estudis de televisió, com si estigués en l'escenari del Darrer Emperador, d'Alberto Bertolucci. No hi havia més ànima que en un decorat de Port Aventura. El turisme de masses té aquest efecte, jo diria que quàntic. La realitat es transforma segons el que volem percebre. Vols la postal, et donarem la postal.  Amb el risc d'empobrir-la, buidar-la i artificialitzar-la. És cert que els packs turístics de Guatemala segueixen circuïts molt definits: Antigua, Tikal, Copán, volcà Pacaya...i no vull denigrar-ho, són realment espectaculars però quan obres el diari local, o tens el privilegi com en el meu cas de poder submergir-te en el rere-país, te n'adones que són bombolles, bombolles impenetrables i que poc de nou podrem explicar en la nostra tornada com no siguin les fotografies clòniques de les promocions.

A Chichicastenango, motiu d'un dels pòsters publicitaris, vaig anar a la missa a la mateixa església publicitada. No explicaré ara la impressió d'aquesta missa, però en sortir, em vaig topar amb una renglera de fotògrafs, amb màquines d'objectius enormes,  fent fotografies als indígenes que sortien de la celebració. Crec que en vaig esguerrar més d'una, demano perdó ara i aquí, a qui vegi entre llampants vestits indígenes una camisa que diu XVII Cursa de la Sanitat Catalana. És indígena, però d'un altre lloc.  Aquest fet també té un efecte en la relació que es pugui establir. Tot es mercantilitza, i l'origen forani identifica a qualsevol com una persona, fonamentadament, d'immens poder adquisitiu comparat amb qualsevol local. És així, i cal jugar-hi. I també ho trobo fins a cert punt legítim però en certs casos pot descoratjar a qui busqui autenticitat, transparència. Millor ser un ingenu, o passar-se una llarga temporada o tenir el privilegi de treballar directament en el país. Al mateix Chichicastenango vaig pujar a un turó sagrat, on hi fan també ofrenes i cerimònies. Era desolador però autèntic. Entre una mata de pins semblant a qualsevol racó de la serra de marina, uns petits altars de pedra cremada amb fruita podrida, petits focs, brutícia i un eixam de vespes, i una dona en trànsit i alguns locals fent les seves plàtiques. No era bonic, però era autèntic, què hi farem.

Tanmateix, us convido fermament a visitar el país, no vull desalentar a ningú. És extraordinari. Per acabar, us deixo una fotografia d'un sacerdotesa maia fumant un cigar ritual en una cova, en acabar una cerimònia. No hi arriben turistes aquí, encara. No diré el nom, per si un cas. Només que va ser fascinant veure-ho i després poder conversar amb els participants.