Som una nació?

 He consultat algunes pàgines web en que es nega de forma rotunda el caràcter nacional de Catalunya, basades en una lectura de la història que des de Catalunya ens sembla contradictòria, però que cal escoltar amb atenció perquè conforma l'imaginari de molta gent de la resta de l'Estat.  Per exemple, s'afirma que la guerra de successió simplement va ser una reordenació de l'estat, i les revoltes de la guerra dels segadors una traïció de iure en diuen, a la lleialtat deguda dels catalans al seu rei legítim que a més els costà un tros del seu país, per confiar en els francesos (aquí s'afegeix si cal que eren tontos, a més de traïdors). Es tracta d'un negacionisme que buida tota possible discussió. Catalunya no és perquè no ho ha estat mai una nació. 

 Jo em pregunto, però, què és una nació?  Es tracta potser d'un barem, en que es putua per exemple, 1 punt si té una llengua pròpia, un punt més si mai ha estat independent, 3 punts si més del 50% de la població manifesten una consciència nacional, i així anar fent. O bé es tracta d'una entitat donada de fora, per una voluntat divina. No falta gent amb la creença d'un origen d'aquest tipus de les nacions, deixant a part el cas hebreu. Costa de creure veient com són de contingents les fronteres del cotinent africà, per dir-ne un exemple. De totes maneres, el que és cert és que subjacent a aquestes discussions hi ha un sentiment molt humà, molt profund, que en fa entendre la visceralitat. No som persones aïllades, ni en l'aspecte social ni en l'històric. La vida de cadascú de nosaltres s'insereix dins d'un espai narratiu, que dona sentit al nostre origen i ens projecta, no com a persones, sinó a través dels nostres desecendents, cap el futur. D'això se'n diu identitat, i per això atemptar contra aquesta identitat que ens fa afirmar la nostra individualitat a través d'una comunitat, somou un fonament molt profund. I aquesta identitat ve donada per un imaginari, que no vol dir irreal, que és on rau l'origen d'aquestes discussions.  

 Cal afegir que aquest negacionisme no és exclusiu castellà. A Catalunya cada vegada s'observa més, amb les teories del Colón català, que el Quixot va ser una traducció del català del que es va censurar la versió original, i que Espanya és una entelèquia històrica fruit d'una conxorxa mesquina per part de Castella, i així anar fent.

 Jo crec que la història més aviat és un sfumato, en paraules de Miquel Batllori, en que la veritat s'encavalla a diferents nivells, tant socials, individuals, culturals que fa que els límits siguin incerts però alhora la fa tan rica i fascinant. El negacionisme de tots dos costats no porta enlloc. L'aproximació a la història necessita una actitud comprensiva i sobretot bondadosa i desapassionada. Per exemple, un segador del 1642, simplement es va sublevar per evitar morir de gana quan els terços espanyols esquilmaven els masos catalans. No en sabien res del corrent històric en que estaven immersos. El punt de vista de la intrahistòria és molt necessari i per això crec que la història de tipus acadèmic, ha d'anar acompanyada de la lectura literària, la bona literatura que mostra l'autèntic pàlpit de l'època. 

 Un altre exemple és la mania que tenim de titllar la Corona Aragonesa, com la Corona Catalano-Aragonesa. Els comtats catalans no han tingut mai una monarquia pròpia. Però també és fals quan des de l'altre costat s'afirma que érem súbdits aragonesos. Barcelona i els seus comtats es regien per les seves lleis i Aragó per les seves, i el rei i comte es subjugava independentment per una o altra. I a més, fins a Martí l'Humá, la cort parlava i escrivia exclusivament en català. Després, el pol cultural va passar a València. Era l'època del Tirant lo Blanc.

 I per un altre costat, el nostre idealitzat Jaume I, va fer durant el setge de Palma allò que els orcs del Senyor dels Anells, en la darrera part de la trilogia, van fer a Minas Tirith, bombardejar-la amb els caps decapitats dels moros captius per minar la moral dels defensors. Per no parlar dels almogàvers, que van comportar-se sovint com uns trinxeraires. A Sicília encara hi ha el record de les seves revenges sanguinàries, i encara no hi ha jusificació de l'espoli de Constantinoble que va precedir la caiguda de Bizanci en mans dels turcs, accelerant-ne la decadència.

 Per mi, respecte a Catalunya, hi ha dos pilars bàsics pels quals ja es pot dir ase o bèstia. La primera és la pervivència d'una llengua ben viva, que no s'explica sense una consciència de poble comuna, i la segona, l'existència d'una cultura, especialment la literària, ininterrompuda des del segle XII, i amb obres fins i tot cabdals a nivell mundial, i amb un influx, com va demostrar el pare Batllori a nivell europeu molt més important del que s'havia volgut reconèixer. Aquí sí que hi veig grandesa.

En fi, doncs, som una nació? Jo el que trobo a faltar és més bondat i una lectura més desapassionada de la nostra història, que al cap i a la fi ens ferà més humans i més comprensius els uns amb els altres.