Follow by Email

divendres, 12 d’octubre de 2012

Indignació

     Què és la indignació? Segons Michael J. Sandel, en el seu llibre Justicia, es tracta de la forma especial d'ira que sentim quan algú obté el que no es mereix. Quadra perfectament amb l'ús de la paraula indignat que s'ha popularitzat darrerament i nascuda amb l'actual crisi econòmica. Ens indignen les primes cobrades pels directius de bancs que han creat forats financers, per exemple. O l'especulació atiada pels bancs sobre l'habitatge, o l'estafa encoberta de les participacions preferents. És comprensible aquest sentiment, quan veiem la cara amb un somriure estampat d'un banquer que acaba d'enfonsar una entitat i cobra un, dos o tres milions d'euros. 
 És justa aquesta indignació? Es pot pensar que sí, però jo crec que cal estirar més el fil d'aquesta pregunta. Jo qüestiono, per exemple, perquè no ens indignàvem davant aquestes pràctiques abans, molt abans que la crisi comencés? I no és la primera bombolla especulativa de la història, per cert. La indignació, cal reconèixer-ho, ha nascut quan ens ha afectat de ple la crisi, i ha posat en escac el nostre benestar. Si és així, si tornessin a donar-se les condicions que van fer créixer aquest globus d'economia fantasiosa, temo que la indignació s'apaivagaria i tornaria a rodar alegrement la roda especulativa en la que tots, és bo recordar-ho, tots hem participat. Només quedarien un grapat d'idealistes clamant per allò que consideren de forma absoluta, com a just.
 Anem un pas més enrere, o endavant, i preguntem-nos on està l'origen de l'especulació. La cobdícia pot ser la resposta, el desig desenfrenat de tenir sempre més. Sembla ser que la cobdícia és un tret negatiu que cal eradicar. Xavier Sala i Martí, explicava amb un cert cinisme, que l'economia era la ciència que provava d'aconduir la cobdícia en benefici del propi sistema, i que per tant pot ser positiva o negativa. En aquest sentit, aquest economista, utilitza un concepte purament utilitarista de la cobdícia. Si la cobdícia serveix per crear riquesa i créixer, benvinguda sigui. Només cal vetllar, com si fos un petit monstre, per domesticar-la, aconduir-la correctament i posar-li límits si cal quan fa trontollar tot el sistema. No ens acostuma a molestar gaire que algú acumuli milions d'euros, mentre les coses ens van raonablement bé i fins i tot podem aplaudir les grans fortunes perquè com un corn de l'abundància devessen la seva riquesa per tota la societat. Aquesta és la justificació de molts rics. En tot cas, en temps de bonança només sol aixecar un altre vici, l'enveja.
 Hi ha una altra visió de la cobdícia totalment diferent, que fins i tot en capgira el sentit. Als Estatus Units es va produir una onada d'indignació pels beneficis dels brookers a Wall Street que respon amb més sinceritat a la definició de Sandel. Als americans no els fa repelús l'acumulació de riquesa, sinó l'acumulació de riquesa immerescuda. Ens pot sonar xocant, a primera vista, però darrera d'aquesta concepció s'amaga una de les premises que també expliquen la societat Nord-americana i sense la qual no es poden entendre alguns debats que ens semblen extravagants des del punt de vista europeu. I és la llibertat individual com a premisa bàsica. Tothom ha de ser lliure de poder fer qualsevol cosa, i això inclou la llibertat de fer-se tant ric com es vulgui. L'únic límit és la llibertat dels altres i algun o altre valor, com el fet de merèixer-la si és fruit de l'esforç. Moltes de les discussions entre Republicans i Demòcrates tenen per base els límits de la llibertat individual: llibertat de tenir la meva escopeta, de tenir un pla de pensions si em dona la gana i provar de fer-me ric si vull. És curiós com darrera de les filosofies més radicals de la llibertat hi havia escriptors i intelectuals ateus, però als Estats Units hi posen Déu fins la sopa com a garant darrer d'aquesta llibertat. No entraré en aquest tema, però. Curiosament, no sé si molts nord-americans s'adonen que aquesta idea entronca directament amb la concepció moral de Kant barrejada amb un cert esperit del Far-West.
 A Europa, per herència grega probablement, associem en canvi l'acumulació de riqueses desmesurada a la violació d'una virtut (l'austeritat, el capteniment, la generositat potser).  Sant Tomás d'Aquino no es mossegava la llengua, i afirmava que qualsevol persona que tenia més del que necessitava per viure, era ja un lladre. El problema és determinar què és una virtut i què no, i això ens remet a allò que és veritable. Pel calvinisme, l'èxit econòmic era un signe de favor diví, el catolicisme ha proposat l'austeritat, en sí mateixa, com una virtut.
 En resum, on vull anar a parar és  que així es dibuixen les tres visions que poden contraposar-se que fonamenten el que és bo en general, i en l'economia en concret, i que com veieu poden donar tres visions divergents: utilitarisme, virtut i llibertat.
 Penso que si bé nosaltres respondríem que ens movem per la virtut, la realitat és que ens inclinem al més pur utilitarisme. I per això tenim els governs que mereixem: tecnòcrates grisos. Les perorates del nostre president del govern espanyol, es poden resumir amb la mateixa lletania: creixement, retallar dèficit, i crear llocs de treball. A mi em deprimeix, francament, i sentir algun discurs que vagi més enllà i s'atrevís a parlar de valors o virtuts em resultaria molt consolador.


Cap comentari:

Publica un comentari