Diomedes es troba amb Glauc

  Tot defugint amb horror les novetats literàries de Sant Jordi signades per aquesta nova categoria d'escriptors que se'n diuen mediàtics, he adquirit, entre d'altres joies literàries, una adaptació per a lectors juvenils de la Ilíada feta per part de Pau Sabaté, bellament editada per l'editorial Combel. I que serveix de llarg per introduir-se en aquest text fundacional de la literatura universal al lector de qualsevol edat si és que els hexàmetres originals el cansen massa. I la veritat és que el recomano enardidament. M'ha entusiasmat. Però en aquesta entrada volia explicar l'emoció que m'ha produït un passatge concret de la Ilíada. No explicaré de nou el context amb detall. És un poema èpic segurament elaborat per diverses fonts orals dels aedes que se l'anaven transmetent i cantant per tot el món grec fa un quatre-mil anys i que en algun moment algú, o successius autors, varen condensar en un escrit coherent i homogeni en els hexàmentres originals (uns quinze-mil). Que fossin hexàmetres no és una ocurrència, en la transmissió oral això assegurava que les paraules no es moguessin de lloc i es transmetés amb fidelitat i seguint el fil conductor de tota la història. A aquest autor o autors mítics se'l coneix com a Homer, i sempre ha quedat el dubte si va ser una persona real o es tracta d'una autoria mixtificada. En resum, la majoria ja saben tot això d'Aquil·les, les trifulgues de la poma, Helena, Paris, la dissort de Troia, els diversos herois grecs fent la gara-gara i els déus capritxosos campant-la i decidint sense una criteri massa clar. Sovint menys comprensibles que els mateixos humans. En aquest darrer punt, m'ha fet pensar en un passatge d'assaig de Montaigné en què reflexiona sobre el fet que ja podem disposar el que vulguem en les nostres vides que la fortuna és la que acaba decidint, sense una lògica massa discernible, els avatars que ens sacsejaran (o enfonsaran). Com el caràcter mateix dels déus, heus ací. Tanco el comentari. 

 El fragment que m'ha colpit fins emocionar-se és quan un heroi grec, Diomedes, abrandat pels mateixos déus, està foragitant tot l'exèrcit Troià posseït per una fúria i entusiasme bèl·lic fora mida. Només un tal Glauc, provinent del país els Lacis aliats de Troia, s'atreveix a plantar-li cara. Però aleshores fa una cosa inesperada, enlloc d'etzibar-se llançades i cops d'espassa. Li diu a Diomedes que ells dos són de la mateixa naturalesa amb una figura poètica molt bella. Així com les fulles dels arbres surten cada primavera i es marceixen i cauen a la tardor, així són totes les generacions dels homes, sense excepció. Compartim la mateixa natura, la mateixa caducitat, les mateixes càrregues i destí. I després li recorda que les dues famílies, la de Diomedes i Glauc, havien establert llaços d'amistat a través dels seus avis i intercanviat presents (sinònim de vincle estable i durador). Diomedes fa memòria de quan era infant i de les visites de l'avant-passat de Glauc. Enlloc d'escabetxinar-se es reconeixen com a amics, s'intercanvien les armes, s'abracen, i l'aede de torn que va improvisar l'escena, acaba reblant que eren els dos únics homes que estaven contents enmig del sarau de la batalla. 

 Diomedes i Glauc escenifiquen una constant molt humana, i és que quan ens reconeixem mútuament com a tals s'abaten totes les barreres i només pot emergir una mútua empatia d'aquesta trobada que fa absurd qualsevol intent de liquidació mútua. Per això és una constant en qualsevol rivalitat que hi hagi un cert grau de deshumanització del suposat adversari. Pot ocórrer des de la forma més xarona en el vessant esportiu fins més inquietant en el polític on per reducció a l'absurd els adversaris es tracten com si el contrari estigués afectat d'alguna mena de tara mental que el fa adscriure's una opció concreta, sempre equivocada. I en el seu extrem, la deshumanització practicada per tot sistema totalitari justifica qualsevol atrocitat i fins i tot l'extermini sense remordiments. No ens calen més exemples d'aquest terrorífic mecanisme mental. A la Ilíada també passa això, i alhora enmig de l'horror de la guerra neix la petita flor del reconeixement mutu que la il·lumina i la mostra tal com és, absurda.

Dona molt de confort comprovar que fa quatre-mil anys havien descobert aquesta inclinació humana, i la sabien transcriure d'una manera tan bell, eficaç i perenne gràcies als hexàmetres.

 

Núria per Pasqua

 Pujo solitari a mitjanit per la cinta de neu d'una de les pistes d'esquí de la Vall de Núria que em portaran al refugi del Pic de l'Àliga. A cada pas la neu glaçada crepita, però no fa fred. Més aviat tinc una mica d'escalf pel moviment i el pendent. El bosc es confón en una massa grisa i fosca. Més avall, les màquines llevaneus, com lluminosos dinosaures sonàmbuls operen per anivellar el traçat de les pistes. Que tot estigui a punt pels esquiadors demà. Per sobre meu la volta del cel. La Lluna quasi plena, encara no ha sortit. El cel, estàtic i serè, el trenca  un estel fugisser que s'encèn i s'apaga en un reguerot de llum silenciós. A certa alçada s'esbatana davant meu la Vall de Ribes fins les lluminàries de Ripoll, un conglomerat d'estels caigut del cel. Vinc del Santuari de Núria. Hi he baixat, seguint el mateix camí fa un parell d'hores, quasi a les palpentes, per assistir a la Vetlla Pasqual. Un gest contracultural avui dia. I fins i tot irracional si hom s'atura a pensar què hi celebrem exactament. I tot i així ha arrelat i impregnat la nostra cultura, i a qualsevol racó del món, més o menys discretament, es celebra. No érem més d'uns vint-i-cinc en el santuari, un dels cors espirituals de Catalunya. Estranys congregats allí per una pregona intuïció, o ves a saber si per algú ferma o fins i tot desesperada convicció. La litúrgia ha estat serena, impecable, com qui ens expliqués un llenguatge que tots els allí presents, perfectament desconeguts els uns dels altres excepte les tres o quatre famílies, ens feia sentir partíceps d'una mateixa comunitat. L'eficaç màgia de la litúrigia és aquesta com si estiguéssim llegint el mateix llibre obert cadascú a la seva manera i  tot d'una sentir-se part, amb els altres, i acollits per una realitat que ens supera però ens fa sentir junts i fa que el miratge de l'absurd  s'esvaeixi. Les lectures recorren des de la creació del món amb l'esplèndid passatge del Gènesi amb allò de les ales d'un ocell bategant sobre un mar caòtic i fosc (quina imatge més bella) fins l'anunci sobri i eficaç, i per això narrativament creïble, del sepulcre buit. Els gestos indiquen el camí de la foscor de la nit a la llum pasqual que titil·la dubtosa en els blens que ens han repartit en començar la cerimònia, encesos en el foc beneït a l'experior del santuari. És certament estrany com aquesta intuïció arrela i no s'esvaeix: que tot està amarat d'un sentit profund que no deixa de costat res, ni la darrera ploma de cap ocell, ni cap home que hagi habitat o habiti sobre la terra. No hi ha revolució més inconcebible ni, potser, més necessària. Continuo pujant pel coster, davant meu ja es perfila el refugi que en l'ombra sembla un castell encantat amb els voladissos encesos sobre els foscos murs. Encara una altre estel fugisser s'esvaiex, amb el dubte que li sigui realment indiferent. Per mi no, com a mínim avui. Com la lluna que finalment s'alça com un focus darrera els estreps de les muntanyes que davallen avall i encenen d'argent apagat la neu. Uns joves estan de xerrameca en un racó. En el silenci de la nit tot ressona. Parlen del seu futur professional, dels estudis que han escollit, quines sortides n'esperen. Frustracions i goigs d'uns nois despreocupats per la Vetlla Pasqual d'on vinc. Cadascú perseguint les seves petites esperances que tremolen com un ble acaronat pel vent. 

Rosalia

 Avui és el primer de quatre concerts de Rosalia al Palau Sant Jordi de Barcelona. I que omplirà de gom a gom. Lluny queda el temps en què omplir un tal escenari era una proesa elíptica reservada només als concerts especials de reconegudes o estimadíssimes estrelles. Ara el Palau Sant Jordi s'omple com qui bufa ampolles. La corrua d'artistes que hi desfilen cada any és interminable. Molts no els conec i em susciten una natural indiferència. D'altres no em donen més satisfacció que contemplar una vaca remugant davant un micro. No és, evidentment, el cas de Rosalia i que la raó em salvi de posar-me a criticar el seu art. Primer, perquè tinc una admiració sincera pel seu primer àlbum (El mal Querer) que la va catapultar i davant el qual m'hi vaig rendir. Però no sé si per peresa, per manca de formació musical o per gust després ha deixat d'entusiasmar-me. De totes maneres, la contraposo radicalment amb la Shakira que sempre m'ha semblat un sac de gemecs i també es dedica no a omplir estadis, sinó a construir-se un estadi propi per atraure un autèntic turisme de l'espectacle que magnetitza fanàtics de tots els racons del món als seus concerts a l'estil Taylor Swift i d'altres. Un negoci d'abast mundial que també ha tocat amb les seves urpes esdeveniments esportius com maratons, curses, eclipsis solars...No fa gaire estava Cape Town i vaig contemplar una magnífica posta de sol. Quan va desaparèixer darrera la línia dels mars Índic i Atlàntic es va alçar un absurd aplaudiment des de la platja. La indiferència del Sol, la posta, el mar, el final del dia em va esfereir davant aquella reacció xarona. Només mereixia un silenci absolut. 

 La filòsofa Marina Garcés ho reflexionava de forma encertada. Vivim en uns temps on tot és immediat, extraordinari i imperdible (el missatge de "coses que no t'has de perdre" és constant en el medi publicitari). No arribem a digerir això de viure instal·lats en un extraordinari continu que, paradoxalment, esdevé ordinari. Acabem regurgitant-ho i saturant-nos, oblidant l'art de la calma i la contemplació que tota cosa bella requereix. Estem obligats a transitar per aquesta vida en un flaix continu que ens obnubila l'enteniment i el sentit de la mesura. Per això mateix em repugnen els espectacles multitudinaris que semblen atiar unes emocions sovint primàries i col·lectives, properes a la hipnosi, que eliminen l'individu, la particularitat. Per això mateix encara, una de les situacions més horrífiques que em pugui imaginar és estar dins del Palau Sant Jordi o qualsevol mega-escenari en un d'aquestes recurrents espectacles. I si és davant d'una vaca en forma d'humà remugant davant un micròfon esdevé per mi la forma més refinada de tortura.  M'agrada la solitud, el diàleg individual amb un llibre, la conversa amb algú a qui apreciï i amb qui em senti escoltat i comprès. Odio l'estridència, el soroll, l'exageració, l'evisceració pública, la pornografia emocional. I em fa basarda la sensació d'alienació de l'individu  que aquests esdeveniments projecten. A voltes fins i tot em transmeten un sentiment d'absurd similar a la mítica (segur que era un mític) orquestrina que tocava mentre el Titànic s'enfonsava. (Ara mateix, per exemple, penso que la pel·lícula Titànic és un dels producte cinematogràfics més infectes, plagat de clixés. Tanco el parèntesi) . De la Rosalia no en diré més, ara com ara només m'atreveixo a apreciar a part del Mal Querer, la seva habilitat comunicativa i de marketing que ha creat una imatge, un personatge amb una aura que tots ens entestem a alimentar. No sé si això és bo o dolent, però temo que a aquestes alçades no em deixaré seduir.

Que vagi bé al concert pels afortunats que han pogut arreplegar una entrada.